La política de la política i la política dels polítics.-

La composició de la nova mesa del Parlament català m’ha provocat una simple reflexió en referència als discursos que ha adoptat la dreta i que ha sabut transformar, amb intel·ligència, del panorama ideològic de l’esquerra. La presa de possessió de la nova presidenta del Parlament m’ha semblat un a lliçó de cinisme polític que a molts hauria d’haver fet pujar els colors. Ho dic, perquè estant completament d’acord amb el discurs sobre la igualtat de les dones i homes, em sembla que ha de ser un motiu de reflexió que hagi estat un partit de dretes qui posi al capdavant del Parlament a una dona, i perquè el discurs que va fer la nova presidenta és del tot un discurs assumible per l’esquerra. De fet, la usurpació descarada dels plantejaments típics de l’esquera no és nou, ho hem vist en el discurs mediambiental, però la institucionalització del discurs feminista és una mostra de la necessitat de renovar el discurs de l’esquerra, perquè l’apropiació, per part de la dreta, treu credibilitat i deixa en un segon pla la imatge dels moviments progressistes com a constructors d’idees avançades al moment i evidencien la fractura en la credibilitat del discurs.
D’altra banda, ha quedat clar que la factura política al tripartit s’ha centrat en els grups minoritaris. ERC i IC han estat castigats i elevats als provocadors del fracàs electoral. Sempre han estat considerats molèsties a prescindir. Ara han tingut la oportunitat de fer-ho. El que sap greu es que el PSC hagi entrat en el joc de CiU, o potser ha estat una entesa volguda, com sembla, per les dues parts. És curiós que en beneficiï al PP i es castigui a IC, per exemple, però aquest és el joc de la política dels polítics i la pràctica de la política de la política.

A la deriva. Els déus de l’Olimp.-

Tinc la sensació que des de fa mesos, per no dir que anys, que anem a la deriva. Una deriva que no sabem ben bé on ens portarà el nostre futur econòmic, social i polític. La nostra democràcia, i no em refereixo únicament a l’espanyola o la catalana, sinó la feble democràcia occidental, està tan feble que no pot remar ni cap a un costat ni cap un altre. Però no és que no vulgui, suposo que ella ja voldria, sinó que no la deixen.
No és nou que aquells qui tenen el poder, el poder real, que no és un altre que l’econòmic, moguin els fils en funció dels seus propis interessos. No és nou que aquells qui mouen els fils no tinguin cap mena d’escrúpols. No és nou que el febles hagin de pagar perquè els rics siguin cada cop més rics, però sí que és nou que tot això passi quan mai no havíem tingut una democràcia com la nostra.
Sempre he dit que la nostra democràcia és feble, insuficient, una democràcia en procés de construcció, no acabada. Ara, però, quan mai no havíem vist els nivells, malgrat que, insisteixo, insuficients, de democràcia, ara, la volen arrossegar fins que perdi la fina capa que fa que les persones puguem viure, o aspirar, en un món millor. Què quedarà de tot això?, aquesta és una pregunta difícil i segurament impossible de contestar, perquè anem a la deriva, i quan no hi ha control, si més no, un aparent control, la cosa pinta força negre, perquè jo, que no crec en la sort i sí en l’atzar, opino que aquesta deriva és una de ben dirigida i voluntària, però que no controlem nosaltres, sinó els poderosos.
Si hem arribat fins aquí, no és només per la immensa avarícia dels mercats, sinó de les persones que fan que els mercats financers es converteixin en monstres sense rostre ni pietat (si és pot dir així). Persones que fomenten el caos i la barbàrie perquè sabem que així, les seves receptes per a engreixar-se més i més, s’acceptaran amb resignació per part de la immensa majoria de les persones que no formem part d’aquesta minúscula elit que ens porten cap el precipici que ells ens han muntat.
No vull dir que tot sigui una farsa, vull dir que tot és premeditat. I mentre que els que som més, les persones normals que anem a treballar, qui podem, i tenim amics, família i relacions socials, que vivim en pobles i ciutats de manera anònima i silenciosa ens mantinguem aïllats uns dels altres, mentre que nos ens organitzem, la deriva continuarà el seu curs fins que els qui governen el poder real decideixin que ja s’han cansat de jugar amb nosaltres. És de la falsa deriva dels seus capritxos. Són el nous déus del Partenó, aquells vells déus grecs, reformats en supermilionaris, banquers, financers i especuladors, amb els seus propis demiürgs, com ara internet o wikiliks, o els mateixos sindicats que els hi fan la punyeta. Tenen els seus propis déus: el del diner, el de la fortuna, el de l’avarícia, el de la mort, el de l’amor, el de la passió, el de la corrupció, etc. Només cal posar noms a cada déu i veureu com els mateixos déus de l’Olimp continuen entre nosaltres sense saber-ho. Ens cal una nova revolució intel·lectual, uns nous presocràtics que evidenciïn que els déus són meres invencions dels humans i que per poder lluitar per la llibertat hem de desfer-nos d’ells.

Els controladors aeris i la pràctica governamental. Algunes reflexions sobre els drets laborals.-

Aquestes darreres hores he seguit amb expectació, també amb preocupació, com s’anaven resolent els esdeveniments provocats per la vaga encoberta dels controladors aeris. No conec a cap d’aquest treballadors d’elit, però sí que conec els seus mètodes de treball. No els vull defensar, en absolut, perquè crec que amb la que està caient el millor que podien haver fet era passar el màxim de desapercebuts possible i que ningú no es fixés en ells, però mal assessorats pel seu sindicat groc (aquell que només defensa els interessos d’una sola professió encara que això suposi, com sol passar, que per aconseguir els seus beneficis ensorrin els drets dels altres) van decidir agafar una baixa, és a dir, un motiu que amb la llei a la mà pot provocar l’acomiadament per causes objectives, com també ho permet la no assistència sense causa justificada o la negativa a treballar amb normalitat o la pràctica de la baixa productivitat realitzada conscientment.
Em preocupa doncs l’actitud del Govern espanyol. L’argument no pot ser el dels seus exagerats sous i “privilegis” laborals, això està recollit, en agradi o no, en un conveni col·lectiu. A més a més, el Govern no pot, no té potestat, encara que estigui el màxim responsable del Poder Judicial espanyol, a regular matèries regulades en la negociació col·lectiva i menys decretar que el crèdit horari (regulat a l’Estatut dels Treballadors i la Llei Orgànica de Llibertat Sindical (totes dues orgàniques)) no computa com a hores efectives de treball, aquestes dues normes ho expliciten precisament d’aquesta manera. I per què dic tot això?. Mireu, si això continués passant, quan els “maleteros” dels aeroports reivindiquin els seus drets i facin una vaga legal i aturin els aeroports, també es decretarà un estat d’emergència?. Això és molt perillos. I com a conseqüències d’aquesta actitud antisindical del Govern, a partir d’ara, el crèdit horari ja no serà considerat temps de treball efectiu?. Això, ho sento molt, és un pas molt perillós contra la democràcia d’un país.
Qui llegeixi això, potser pensarà en com s’ha resoldre, sinó, aquest conflicte. Des del meu punt de vista és relativament senzill: aplicant la llei labora, no la llei del Govern. Si hom no va a treballar ja sap a què atenir-se, o no és això el què passa amb la resta de treballadors i treballadores en aquest país. Però comparar-nos amb Guatemala, la República Dominicana o els EEUU em sembla del tot esgarrifós i un insult a la intel·ligència. Però és així, és un advertiment a la regulació laboral que desagradi als poderosos.

Marcelino Camacho i "la Marcelinus” (qui ho havia de dir!).-

Avui ha sortit als diaris una notícia curiosa que val la pena comentar, perquè és del tot inusual que un dirigent sindical, i menys de CCOO, sigui notícia de nou, ara que fa poques setmanes de la seva mort.
No explicaré qui era en Marcelino Camacho, a internet es pot trobar tota la informació que es vulgui, m’interessa de la notícia tres qüestions: la primera el fet de l’èxit d’un petit taller garrotxí en confeccionar la seva ja clàssica, per no dir antiga (ara renovada), jaqueta Marcelino.
Aquest petit taller olotí semblava estar sentenciat a mort, fins que van tenir la idea de recuperar “la Marcelino” (de moda cap allà els anys 60 i 70 del passat segle –jo mateix vaig tenir-ne una de color gris).
La segona que el projecte “Marcelinus” , que esdevé modèlic perquè part dels seus beneficis es dedicaran a projectes solidaris de la Garrotxa, es farà amb fil italià, el que li donarà un caire més senyorial, però a més a més, la Marcelimus serà teixida amb llanes provinents del Pallars Sobirà, Pallars Jussà i l’Alta Ribagorça, que amb el projecte d’introducció de l’ovella “xisqueta” (una ovella en extinció). Es veu que és una llana de molt qualitat, això sí, una mica basta de tacte i que per això portarà un folre de polar.
I la tercera: el taller donarà feina a dones amb perill d’exclusió social, dones de més de 50 anys d’edat sense feina. No és doncs una bona notícia per partida múltiple?

Els castellers: Patrimoni de la Humanitat.-

Permeteu-me una tonteria. Ara que els castells han estat declarats com a patrimoni cultural de la Humanitat, crec que tenim un problema: a partir d’ara quan es descarregui o un castell o no es pugui muntar s’haurà de multar a la colla que ho faci, perquè no es pot desfer ni malmetre un patrimoni cultural de la Humanitat. És una ximpleria, sí, però té el seu sentit. Ho sento, peró algú ho havia de dir!

Les enquestes electorals.-

Tothom, més o menys, coneix el valor de les enquestes com a indicadors d’una possibilitat de resultats electorals. La lectura que facin els partits d’elles depèn de moltes circumstàncies. En l’actualitat sembla que totes venen a dir el mateix: caiguda del PSC i ERC, en menor percentatge ICV, manteniment del PP, possible entrada de Reagrupament i manteniment o augment de Ciutadans davant d’una espectacular majoria de CiU.
Pel poc que sé, els partit ja han començat a fer una lectura dels enquestes aparegudes fins avui. Una de les primeres conclusions que es destreu és que el PSC dona la culpa de la seva caiguda al Tripartit, ERC al PSC i ICV a tots dos (ERC i PSC), també està el tema de l’abstencionisme com a mal particular, que no real, que fa que un partit, fins i tot, pugui tenir més rendiment en escons que amb una major participació ciutadana.
Des del meu modest, i segurament equivocat,punt de vista, la desfeta del PSC no es deu al Tripartit, sinó a la mala gestió de govern, posem per exemple al sr, Maragall en Educació. I no és que el Tripartit ho hagi fet tot malament, que va!, crec que ha fet coses molt be fetes. ERC ha demostrat que no té maduresa per a estar al govern, amb les seves anades i tornades, i ICV ha tingut un immerescut protagonisme en temes tan candents com els bombers o els mossos d’esquadra. A Girona, per cert, crec que el cap de llista, en Joan Boada, ha estat una equivocació, i pel que sento és possible que sigui un dels diputats que caigui com a parlamentari. El PP també s’ho ha de fer mirar, si no és capaç de menjar-se els votants de Ciutadans es pot donar més que satisfet amb mantenir la seva representativitat, pel meu gust haurien de quedar-se entre 0 i 3 diputats, com a molt, però no es tracta de gustos.
Un element a considerar és com s’han formulat les candidatures. Fora d’algunes excepcions, les llistes estan plenes de gent desconeguda que no se sap qui són ni a qui representen. Unes llistes obertes, com al Senat, potser ajudaria a combatre l’abstenció, sense qüestionar als patits ni els seus candidats, però he sentit molt allò de: jo no voto perquè fulanito o fulanita són uns impresentables i que si poguessin votar a les persones en concret s’animarien a votar amb més convicció.
Sé també que quan s’acabin les eleccions tots hauran guanyat, uns perquè esperaven menys i altres perquè no esperaven tant, la qüestió és com ens deixen a nosaltres, els ciutadans, que veiem estupefactes com els partits no han entès absolutament res del que ha passat en el procés electoral.
En fi, com que res no arreglaré, que sigui una festa per a tothom i no tinguem la sensació d’anar a votar al cementiri del poble.
I no oblideu-vos d’anar a votar!

Prou de cinismes amb el poble saharaui.-

Arran del terrible i arbitraria tac contra el poble saharaui s’ha iniciat una campanya perquè els nostres representants europeus es pronunciïn públicament i actuïn per a evitar que el govern del Marroc faci, impunement, un genocidi.
El nostre govern i la Unió Europea han d’exigir el cessament immediat de la violència contra el poble saharaui i als territoris ocupats del Sàhara Occidental.
Sembla que l’ONU (aquest organisme que ningú no sap ben bé perquè continua existint),hauria de fer complir la Declaració Universal dels Drets Humans, però sembla que això no funciona així. No només fan cas omís a la pròpia Declaració, sinó que, a més a més, haurien d’esmerçar el màxim d’esforços possibles per a protegir als saharauis mentre no es celebri l’interminable ajornament del promès Referèndum d’Autodeterminació.
En govern estatal té com a un dels seus principals clients al Marroc en venda d’armes, armes que s’utilitzen per assessinar a persones innocents.
I tot això sense cap mena de pudor i amb la total i absoluta llibertat de fer el que vulguin, perquè no hi ha cap corresponsal de premsa que pugui informar del què està passant realment.
En aquesta línea, el Parlament europeu també s’hauria de pronunciar, així com la resta de la comunitat internacional. HI ha centenars de persones desaparegudes després del darrer atac al campament a les afores de la capital del Marroc.
S’ha iniciat una campanya per a conscienciar als nostres polítics sobre aquest afer, la podeu trobar a http://sahararights.net/ o bé a http://conc.ccoo.cat/htm/jsp/pauisoli/index.jsp.