Capelles, capelletes i cintes de córrer.-

Sembla ser que l’Espanya aconfessional es manté en el mateix nivell que la memòria històrica. L’Espanya aconfessional és una entelèquia. El principi de no confessionalitat de l’Estat descrit a l’art. 16 de la Constitució Espanyola (CE) i el de llibertat religiosa, ideològica i de religió de l’art. 53.1 de la mateixa CE, no sembla contradir l’esperit i els principis sobre la llibertat de pensament, de consciència i de religió, però tal com van les coses, tots aquests principis es poden respectar sense la laïcitat?. Sembla que ni el mateix ministre de Cultura espanyol ho tingui clar. Segurament per la seva formació acadèmica, molt religiosa. No critico aquest fet, comento que l’Estat no pot deixar que la religió catòlica, ni cap, estigui o continuï estant a les aules, com ara les capelles de les universitat, per més costum que hi hagi. Està clar que practicar una religió és un acte voluntari, però no en espais públics, espais que pertanyen a l’àmbit d’actuació d’allò que és públic. Estic, com veieu, d’acord en suprimir les capelles de les Universitats espanyoles. Ja tenen prou espais disponibles de litúrgia. En canvi, és provable que les universitat necessitin de l’espai que ocupen aquests centres de culte, malgrat els convenis que s’han signat amb el bisbat corresponent per mantenir-los.

I posats a córrer. Sabeu que el Ministerio de Cultura, a càrrec d’una partida destinada a l’adquisició de béns considerats patrimoni cultural s’ha gastat una mica més de 14 mil euros en una cinta electrònica de córrer destinada a la Casa Real?. Sobre això em faig unes quantes preguntes: un aparell per fer footing es pot considerar patrimoni d’interès cultural?, que no li donem diners a la Casa Real per fer les seves compres?, qui farà ús d’aquesta cinta de córrer?, no es podrien haver destinat aquests diners a una altra cosa?.

En fi, com es veu, la cultura té un ventall d’actuació que, sincerament, s’escapa a la raó, serà per això que a les universitat es necessiten capelletes confessionals?

L’error de la vicepresidenta del Govern de la Generalitat, Joana Ortega.-

Que una persona dedicada a la política no tingui estudis acabats no em sembla gens d’anormal ni malament. Que es continuï parlant d¡un govern d’elit, un govern de dretes, ja em sembla proper a la falsedat, però que una persona amb una semblada aparença i reputació política falsifiqui el seu currículum, com sembla, de manera intencionada, és, en tot cas, vergonyós i ridícul. Aquesta falsa llicenciada en psicologia deu tenir algun tipus de complex d’inferioritat si és que ha continuat, com diu algun dels partits presents al Parlament català, utilitzant aquesta estratègia des de fa, com mínim, sis anys.
El nostre flamant president de la Generalitat pot fer dues coses. Entendre que és una patinada pueril i fer com si no hagués passat res. Aleshores donarà un bon argument per criticar aquest suposat govern dels millors (millors en què?). O bé destituir-la i amagar-la en algun òrgan de poder de l’Administració (empresa pública, càrrec de confiança del partit, Consorci, etc.), aleshores la petita tempesta duraria un no res, però sempre quedaria en la memòria que li han venut gat per llebre, i és clar, quan un fa el pregó del govern dels millors, sembla que la cosa trontolla, començant pel mateix President.
Desconec què diu la normativa sobre la falsificació o no de currículums, però en tot cas, em sembla lamentable recórrer als “errors” per vestir una persona que vol aparentar el què no és.
Jo seria partidari de que dimitís. Però és clar, és ella la qui ha de fer-ho. És fàcil dir-ho. En tot cas em moriria de vergonya davant de la opinió pública per haver comès aquest “error”.Us imagineu que cada vegada que faci una roda de premsa algú li demanés que quines assignatures li van quedar penjades, que com és que no les ha acabat, etc. I el que encara seria més greu, que un d’aquests programes sensacionalistes comencessin a investigar amb els seus antics companys de classe i professors que com era quan estudiava, que si treia bones notes, que si ...
Però vaja, que lluny d’aquesta tonteria curricular, allò que ens ha de preocupar és la retallada dels serveis públics que, prenent com a excusa la crisi que vivim, regalaran al sector privat (suposo que els més propers al Govern), perquè s’enriqueixin a costa de retallar i retallar despesa pública.

El debat sobre les centrals nuclears.-

Una conseqüència de la inconsciència humana és el cinisme. Qui fa quatre dies defensava les centrals nuclears com la única energia possible, neta i barata capaç de fer-nos sortit de la crisi de la manca de petroli a preu barat ara sembla que, i perdoneu l’expressió, s’estan cagant potes avall. El més miserable de tot és que necessitem un terratrèmol i un sunami perquè el debat, que semblava tancat, sobre l’energia nuclear s’obri en el sentit de no veure.ho tan clar com abans. A mi ja em sembla bé, encara que el nostre Governs espanyol, deutor de no sabem quina factura, es mostri en contra i defensi a les companyies elèctriques a base d’injectar-les més diners a costa dels contribuents i d’esborrar les possibilitats de les energies renovables, en un país amb sol que no utilitzem no sigui que el negoci elèctric se’n vagi en orris.
Jo sóc dels que fa uns anus defensava allò de les NUCLEARS NO, GRÀCIES! i ho continuo defensant. No sóc cap nostàlgic, simplement veig que hem de canviar el nostre model de consum energètic i que encara que els riscos siguin mínims, aquest risc, per petit que sigui, és suficient com per provocar una gran desgràcia. No és simplement desendollar un aparell, la energia nuclear no es desendolla mai, continua sempre i no hi ha manera humana d’aturar-la. No hauria de ser una raó suficient per no fer-ne més?.

Catalonia is not Polonia

Avui per la tarda, al canal de TV espanyol de 24 hores han comentat un desgraciat accident que ha passat aquest matí a Tarragona. Fora de la gravetat de l'accident, el periodista ha comentat la notícia referint-se a Polònia, en comptes de a Catalunya, com el lloc dels fets. M'ha cridat l'atenció, per què quina importància ha de tenir una notícia d'un accident de trànsit polonès a Espanya?. El pitjot del cas és que mentre explicava el fet, la mateixa notícia sortia escrita amb la paraula Polònia. Lamentable. Espero que algú prengui partit sobre això.

Una primera conseqüència de la retallada del 10% del pressupost de la Generalitat de Catalunya.

La reducció d’un 10% de les partides dels pressupost prorrogat de la Generalitat de Catalunya tindrà unes conseqüències nefastes per l’economia i la protecció social de les famílies catalanes en relació als serveis públics que demanda la nostra societat, i en especial pera les persones amb menys capacitat econòmica, que són, precisament, qui més ho necessita.

La retallada del 10% significa, ni més ni menys, un mínim de 16.000 llocs de treball directe menys, sense incloure els treballadors i treballadores de les universitats catalanes, als quals s’han de sumar 4.000 més de la Xarxa Hospitalària. Estem parlant d’empreses públiques que tenen un índex de temporalitat del 30% (quasi el doble de a les empreses privades).

Catalunya, que en proporció, té un volum d’empleats i empleades públics més baix que a la resta de l’Estat espanyol, tot i sent la Comunitat Autònoma amb més competències assumides (185), està a la cua també respecte a la Unió Europea.

La despesa sanitària de la Generalitat de Catalunya és de les més baixes de l’Europa dels 15 i la penúltima en despesa pública, així com en educació no universitària, que es situa a la cua.

Amb aquest panorama no podem parlar d’excel·lències ni de bones praxis. Hem de parlar de destrucció del sistema de protecció social i de l’increment de la desprotecció, la injustícia social i la insolidaritat.

Tot i que el conflicte social s’intenta amagar fins que ja no té remei (exemples en tenim a dojo en els països àrabs), al final la pressió de les classes treballadores organitzades pot fer trontollar els governs que prenent decisions equivocades que afecten directament la vida de les persones. Fins on arribarà la paciència dels catalans i catalanes?

Reeditant la teoria del shock?

El canvi de govern d’un tripartit a Catalunya titllat com a “desordenat” i l’entrada d’un nou govern de dretes no sembla que hagi de millorar la situació de desgavell econòmic que estem patim. Més aviat tot el contrari. Menys despesa pública, el que equival a pitjors serveis públics, que s’escenifica amb la venda de serveis (directes i indirectes) a l’empresa privada (sanitat, educació, transports, etc.). La preparació del cataclisme universal, millor dit, l’escenificació del què ha de venir i les fórmules secretes per resoldre els problemes d’avui, per poder guanyar les eleccions polítiques de demà, em semblen de tot esgarrifoses i pernicioses (mentre que es mantenen els privilegis fiscals dels qui tenen més poder adquisitiu o es milloren, a la resta dels mortals se’ns arronsa més el cinturó. Puja l’atur, creix la morositat, cau el consum domèstic, es puja el rebut del gas, la llum, la telefonia, l’aigua, el pa, la benzina, les taxes universitàries (un 30% els màsters), ...). Es proclama que la cosa està molt malament i que la Generalitat està a punt de fer fallida tècnica, i potser és veritat, però venen els serveis públics a la patronal perquè en tregui profit no em sembla la millor manera d’aixecar un país. Ens diuen que la culpa la té el tripartir, i potser en alguna qüestió tinguin raó, però no és motiu per alarmar a la població ni als empleats i empleades públics dient-los que no hi ha diners ni per pagar les nòmines. Es fa una dràstica reducció del personal al servei dels ciutadans, i és així com pensen governar el país?.
No es tracta de governar a cops d’efecte de titulars de diari (que si ara hi ha menys directors territorials, que si hi ha menys assessors, etc.). Tot això és política i necessitem solucions, però aquestes no poden passar (no haurien de passar) per la destrucció d’allò que és públic.
Sí. Visc intranquil aquests primers mesos d’un Govern crescut i convençut que amb la política del caos i del shock podran fer i desfer a plaer. Ens estan preparant per a la fi del món?. Ja sabem que aquesta no arribarà, i d’aquesta manera s’eixiran com els responsables d’haver-nos salvat de la catàstrofe, tot lamentant les víctimes innocents que s’hagin quedat pel camí.

Túnez, Egipto, Marruecos, esas dictaduras amigas
Autor:Ignaci Ramonet

Estic a casa sota l'efecte d'un analgèsic. Tinc la gola seca i una mica de mal de cap, però menys que aquest matí o que els dies anteriors.

Repassant alguns webs, he trobat aquest interessant article de l'Ignaci Ramoneda, publica a "Le Monde Diplomatique" en espanyol. Val la pena llegir-lo, i per això he decidit penjar-lo al bloc.

¿Túnez, una dictadura? ¿Egipto, una dictadura? Al ver cómo los medios de comunicación se regodean ahora con la palabra “dictadura” aplicada al Túnez de Ben Ali y al Egipto de Mubarak, los franceses se han tenido que preguntar si habían leído u oído bien. ¿Acaso no son estos mismos medios de comunicación y estos mismos periodistas los que han estado, durante décadas, martilleándonos con que estos dos “países amigos” eran “Estados moderados”? ¿El despreciable término “dictadura”, en el mundo arabomusulmán, no estaba reservado exclusivamente (tras la eliminación de la “terrible tiranía” de Sadam Hussein en Irak) al régimen iraní? ¿Entonces qué ocurre? ¿Es que hay otras dictaduras en esa región? ¿Nos las habrán escondido los medios de comunicación de nuestra ejemplar democracia?
Sea como fuere, ése es una de las primeras revelaciones que le debemos al sublevado pueblo de Túnez. Su prodigiosa victoria ha liberado a los europeos de la “retórica de hipocresía y de disimulo” en vigor en nuestras cancillerías y en nuestros medios de comunicación. Obligados a desenmascararse, éstos hacen como que descubren lo que nosotros ya sabíamos desde hacía mucho tiempo [1], que las “dictaduras amigas” no son más que regímenes de opresión. Con respecto al tema, los medios de comunicación tan sólo han seguido la “línea oficial”: cerrar los ojos o mirar hacia otro lado, confirmando así la idea de que la prensa tan sólo es libre para con los débiles y los pueblos aislados. ¿Acaso Nicolas Sarkozy no ha tenido el aplomo de afirmar, a propósito del sistema mafioso del clan Ben Ali-Trabelsi, que en Túnez, “había una desesperanza, un sufrimiento, un sentimiento de asfixia de los que, hay que reconocerlo, no habíamos tomado conciencia de su dimensión”.
“No habíamos tomado conciencia de su dimensión”… En 23 años… A pesar de la presencia en el lugar de los servicios diplomáticos más prolíficos comparados con cualquier otro país del mundo… A pesar de la colaboración en todos los ámbitos de la seguridad (policía, gendarmería, inteligencia…). A pesar de las estancias regulares de los responsables políticos y mediáticos que han establecido allí, sin complejos, su lugar de vacaciones [2]… A pesar de la presencia en Francia de dirigentes exiliados de la oposición tunecina, mantenidos al margen, como apestados, por parte de las autoridades francesas y a los que prácticamente se les ha prohibido el acceso, durante décadas, a los grandes medios de comunicación… ¡Cómo ha degenerado la democracia!
En realidad, estos regímenes autoritarios han estado (y continúan estando) bajo la complaciente protección de las democracias europeas en perjuicio de sus propios valores y con el pretexto de que constituían una defensa contra el islamismo radical [3]. Se trata del mismo argumento cínico que, en la época de la Guerra Fría, utilizó Occidente para apoyar a las dictaduras militares en Europa (España, Portugal, Grecia, Turquía) y en América Latina, con la pretensión de impedir de este modo la llegada del comunismo al poder.
Qué formidable lección han dado las sociedades árabes sublevadas a aquellos que, en Europa, no los describían más que en términos maniqueos: es decir, como masas dóciles sometidas a corruptos sátrapas orientales, o como muchedumbres histéricas poseídas por el fanatismo religioso. En cambio, surgen de pronto, en las pantallas de nuestros ordenadores o de nuestros televisores (cf. el admirable trabajo de Al Jazeera), preocupados por el progreso social, en absoluto obsesionados por la cuestión religiosa, ávidos de libertad, hartos de la corrupción, mientras denuncian las desigualdades y reclaman la democracia para todos, sin excepciones.
Lejos de las caricaturas binarias, estos pueblos no constituyen una suerte de “excepción árabe”, sino que se asemejan, en sus aspiraciones políticas, al resto de sociedades urbanas modernas ilustradas. Una tercera parte de los tunecinos y casi una cuarta parte de los egipcios navegan regularmente por Internet. Como afirma Moulay Hicham El Alaoui: “Los nuevos movimientos ya no están marcados por los antiguos antagonismos como el antiimperialismo, el anticolonialismo o el antisecularismo. Las manifestaciones de Túnez y El Cairo están desprovistas de cualquier simbolismo religioso. Es una ruptura generacional que refuta la tesis de la excepcionalidad árabe. Además, son las nuevas tecnologías de comunicación las que alientan estos movimientos. Éstos proponen una nueva versión de la sociedad civil en la que el rechazo al autoritarismo va de la mano del rechazo a la corrupción [4]”.
Gracias sobre todo a las redes sociales digitales, las sociedades, tanto en Túnez como en Egipto, se han movilizado a una gran velocidad y han sido capaces de hacer tambalear el poder en un tiempo récord. Antes incluso de que los movimientos tuvieran ocasión de “madurar” y de favorecer en su seno la emergencia de nuevos dirigentes. Se trata de uno de los pocos casos en los que, sin líder, sin organización dirigente y sin programa, la simple dinámica de la exasperación de las masas ha bastado para hacer triunfar una revolución.
Es un momento frágil y sin duda las potencias ya están trabajando, sobre todo en Egipto, para arreglar la situación de modo que “todo cambie para que no cambie nada”, según el antiguo adagio de Il Gattopardo. Estos pueblos que conquistan sus libertades no deben olvidar el consejo de Balzac: “Se acabará con la prensa como se acaba con un pueblo: concediéndole la libertad [5]”. Las “democracias de vigilancia” tienen infinitamente más habilidad para domesticar, con toda legitimidad, a un pueblo que las antiguas dictaduras. Pero esto no justifica en absoluto su mantenimiento. Ni debe sofocar el fervor de derrocar a una tiranía.
La caída de la dictadura tunecina ha sido tan rápida que los otros pueblos magrebíes y árabes han llegado a la conclusión de que estas autocracias –entre las más antiguas del mundo– se encontraban, en realidad, profundamente carcomidas y no eran más que “tigres de papel”. La tesis se ha demostrado con el caso de Egipto.
Por lo que este impresionante levantamiento de los pueblos árabes hace pensar inevitablemente en la gran proliferación de revoluciones a través de Europa en 1848: en Jordania, Yemen, Argelia, Siria, Arabia Saudí, Sudán y Marruecos.
En este último país, una monarquía absoluta en la que el resultado de las “elecciones” (siempre amañadas) continúa siendo determinado por el soberano, que designa según su criterio a los ministros llamados “de soberanía”, varias decenas de familias cercanas al trono siguen acaparando las principales riquezas [6]. Los cables difundidos por WikiLeaks han revelado que en el país la corrupción alcanza niveles asombrosos de indecencia, más elevados que en el Túnez de Ben Ali, y que las redes mafiosas tenían todas como único origen el Palacio. Un país en el que la práctica de la tortura está generalizada y la censura de la prensa es constante-
Sin embargo, del mismo modo que el Túnez de Ben Ali, esta “dictadura amiga” se beneficia de una enorme indulgencia tanto en nuestros medios de comunicación como entre la mayoría de nuestros responsables políticos [7]. Éstos minimizan los signos que muestran el comienzo de un “contagio” de la revuelta. Ya se han inmolado a lo bonzo cuatro personas. Se han producido varias manifestaciones de solidaridad con las revueltas de Túnez y de Egipto en Tánger, en Fez y en Rabat [8]. Presas del pánico, las autoridades han decidido preventivamente subvencionar los productos de primera necesidad para evitar las “revueltas del pan”. Importantes contingentes de tropas habrían sido retirados del Sahara Occidental y dirigidos a toda prisa hacia Rabat y Casablanca. El rey Mohammed VI y algunos colaboradores se habrían trasladado expresamente a Francia, el fin de semana del 29 de enero, para consultar a expertos en materia de mantenimiento del orden del Ministerio del Interior francés [9].
Aunque las autoridades desmienten estas dos últimas informaciones, es evidente que la sociedad marroquí sigue con exaltación los acontecimientos de Túnez y de Egipto. Dispuesta a unirse al arrebato de fervor revolucionario para deshacerse por fin del yugo feudal, y a pedir cuentas a todos aquellos que, en Europa y durante décadas, fueron cómplices de las “dictaduras amigas”.


Le Monde diplomatique en español



Notas:
(1) Véase, por ejemplo, Jacqueline Boucher, “La sociedad tunecina privada de la palabra”, e Ignacio Ramonet, "Main de fer en Tunisie", Le Monde diplomatique. Respectivamente, febrero de 1996 y julio/agosto de 1996.
(2) Al mismo tiempo que Mohammed Bouazizi se inmoló prendiéndose fuego el 17 de diciembre de 2010, que la insurrección se expandía a todo el conjunto del país y que decenas de tunecinos rebeldes caían por las balas de la represión de Ben Ali, para el alcalde de París, Bertrand Delanoé, y la ministra de Asuntos Exteriores, Michèle Alliot-Marie, era perfectamente normal celebrar alegremente la noche de Navidad en Túnez.
(3) Al mismo tiempo, y sin plantearse aparentemente la contradicción, Washington y sus aliados europeos apoyan el régimen teocrático y tiránico de Arabia Saudí, principal foco oficial del islamismo más obscurantista y más expansionista.
(4) http://www.medelu.org/spip.php?article710
(5) Honoré de Balzac, Monografía de la prensa parisina: los periodistas, Comunicación Social Ediciones y Publicaciones, 2009.
(6) Léase Ignacio Ramonet, “El polvorín Marruecos”, Le Monde Diplomatique en español, septiembre de 2008.
(7) Desde Nicolas Sarkozy hasta Ségolène Royal, pasando por Dominique Strauss-Kahn que posee un « riad » en Marrakech, varios dirigentes políticos franceses no han tenido ningún escrúpulo a la hora de visitar esta “dictadura amiga” durante las recientes vacaciones de fin de año.
(8) El País, 30 de enero de 2011. http://www.elpais.com/articulo/internacional/Manifestaciones/Tanger/Rabat/apoyo/egipcios/elpepiint/20110201elpepiint_9/Tes
(9) Léase País, 30 de enero de 2011 http://www.elpais.com/..Mohamed/VI/va/vacaciones.. y Pierre Haski, "Le discret voyage du roi du Maroc dans son château de l’Oise", Rue89 , 29 de enero de 2011. http://www.rue89.com/2011/01/29/le-roi-du-maroc-en-voyage-discret-dans-son-chateau-de-loise-188096