divendres, 5 d’agost del 2011

Somàlia.-

Somàlia és una de les altres vergonyes d’Occident. Morir de gana és una de les pitjor tortures per a un ésser humà. Vas morint poc a poc, el teu cos es va deteriorant fins que és irreversible la seva recuperació i quan ho fa, les seqüeles poden ser enormes.

El cas de Somàlia és un escàndol. La ONU la va abandonar a la seva sort i ara fa un crit d’alerta perquè la comunitat internacional no mou ni una ungla per trobar una solució a un problema que afectarà aquesta regió durant generacions.

Occident està massa concentrada en les seves polítiques de retallades i amb les seves estratègies de reduir qualsevol bastió anti-liberal. Simplement, ja no els hem condemnat a morir de gana, per no intervenir davant un conflicte armat que dura més de 20 anys i amb una successió de governs corruptes on els EEUU han tingut un paper fonamental, com sempre, en la responsabilitat de la crisi alimentaria, sinó que els matem, directament, de gana, els assassinem. Sí, sona dur, però és la veritat. Quan una potència mundial mira cap a un altre costat en un cas com aquest, no potser més que còmplice de les morts de milers de persones, sobretot mainada, en mans de la gana i l’oblit internacional.

Arriben les armes i les municions, però no el menjar. Ens hauria de donar vergonya!.

dilluns, 1 d’agost del 2011

Intervenció de l'eurodiputat dels verds Daniel Cohn-Bendit.-


http://vimeo.com/12091971

dimecres, 27 de juliol del 2011

Izquierda Abierta.-

Gaspar LLamazares ha impulsat un nou partit polític i ha redactat un manifest polític que m'ha semblat prou interessant i que us adjunto a continuació:



Manifiesto Izquierda Abierta

Ser de izquierdas supone al mismo tiempo un compromiso intelectual y una disposición de ánimo. Compromiso intelectual para observar y entender las transformaciones de la realidad. Disposición de ánimo para afrontar esa realidad y darle una respuesta política de carácter emancipatorio, democrático y social. Cualquier tentación de acomodo o de posibilismo táctico, se convierte de hecho en una renuncia a participar en la raíz vital de los debates generados por la sociedad. Cuando la izquierda excluye el pensamiento crítico de la realidad o la realidad del pensamiento crítico, desemboca en una burocracia sin horizonte.

El avance electoral de la derecha española es sólo un síntoma más de las profundas transformaciones culturales que está sufriendo nuestro país dentro de las corrientes neoliberales que dominan Europa. Años de exaltación sin escrúpulos de los beneficios empresariales, de la eficacia de las privatizaciones, del descrédito del Estado y de la necesidad de los recortes sociales y los derechos laborales, han calado en la forma de pensar de la población que se siente representada por el bipartidismo electoral del PP y del PSOE.

Esta inercia no sólo ha servido para impulsar la centralidad paradójica de un pensamiento conservador cada vez más radical, sino también para desarticular en sus márgenes las posibles reacciones de la izquierda, facilitando los recelos, la fragmentación, la falta de entendimiento interno, el abstencionismo o el voto en blanco.

El 15-M ha hecho visible la rebeldía de un ámbito cívico que se niega a asumir el pensamiento del capitalismo neoliberal. Hemos protestado y tomado postura ante los daños ecológicos, las desigualdades de género, la lógica de la especulación, la falta de horizonte para la juventud, el empobrecimiento de los trabajadores y la precariedad de sus condiciones laborales. Ahora es el momento de la política, el desafío de dar una respuesta política a la rebeldía.

Consideramos que resulta imprescindible la configuración de un frente amplio, un polo social y político donde confluyan todos los esfuerzos y las distintas sensibilidades de la izquierda. Hay que articular en un impulso común las diversas perspectivas ideológicas y territoriales. Para lograrlo hace falta, por una parte, firmeza crítica ante los partidos que representan el pensamiento neoliberal, y por otra, cultivar de forma decidida el diálogo, la negociación, la convergencia de programas, el consenso y el acuerdo entre todas las opciones políticas de la rebeldía y la indignación.

Pensamos que la configuración de este frente amplio es el mejor camino para dar cauce político a algunas iniciativas sociales urgentes: el rechazo a los recortes y las privatizaciones, la nueva regulación de los procedimientos especulativos y bancarios injustos, la reforma de la ley electoral y el aliento de una democracia regenerada, transparente y participativa.

Estamos convencidos de que es posible una nueva forma de hacer política. Encontramos las razones de nuestra convicción en los propios resultados de Izquierda Unida. Allí donde se ha sabido integrar, ampliar las bases, acentuar el carácter democrático de las asambleas, dialogar con otras opciones y conectar con la ciudadanía, superando el cerrojo de los intereses sectarios, hemos obtenido resultados positivos en una situación general muy difícil para la izquierda.

Izquierda Abierta se constituye como partido político para favorecer esta voluntad de diálogo en la vida interna de Izquierda Unida, y para tender puentes con otras opciones críticas, imprescindibles también en la realidad social española. Nuestra constitución como proceso abierto supone un compromiso intelectual y un estado de ánimo.

dimarts, 19 de juliol del 2011

El misteriós cas de l’Hospital 2 de Maig de Barcelona.-

Pocs dies després de que la Generalitat de Catalunya anunciés el tancament de l’hospital, un misteriós grup de reduït de “treballadors” ha presentat un pla per comprar-lo sota l’aixopluc d’una cooperativa.

L’Hospital, en l’actualitat propietat de la Creu Roja, té previst el seu tancament el proper mes de setembre i en l’actualitat ofereix una atenció concertada amb la sanitat pública a 135.000 usuaris de l’Eixample barceloní. No fa una mica de pudor?.

Algunes consideracions: la Generalitat diu que,malgrat ser una evident necessitat, no el pot gestionar perquè no té recursos (ah! Però no deien que la sanitat i la seva qualitat no es ressentiria?), i com és possible que un petit nombre de “treballadors” sí que tinguin els diners? (alguna cosa no quadra!); a més a més, si continua funcionant, vol dir que la Generalitat renovarà el concert amb la sanitat pública (uf!, quin tuf), i això no s’ha fet amb llum i taquígraf (com dicta una sana democràcia parlamentària!); i a tot això, és o no una privatització descarada?.

Està ben clar que aquets govern es pensa que té carta blanca per desmantellar els serveis públics. El problema és que estem fent uns passos tan descarats cap enrere que ens costarà molt tornar a recuperar un Estat del Benestar insuficient i coix, que ara, més que mai, malgrat ser insuficient, comença a presentar-se com una de les meravelles de la naturalesa humana. Fem-nos-ho mirar!.

dilluns, 18 de juliol del 2011

La pobresa ideològica de Joan Rosell, president de la CEOE

El president de la patronal espanyola acaba de donar la seva recepta particular per sortir de la crisi: persecució de l’aturat viciós (aquell que s’apunta a l’atur perquè és un capritxós), reducció del personal funcionari (perquè es pensen que el lloc de treball que ocupen es seu i només seu –es veu que en Rosell ha tingut algun “percance” amb l’Administració), fer que els alumnes universitaris estudiïn més (així els estudiants que treballen i van a la universitat puguin triar entre una i altra cosa) i una sèries de propostes provinents i sabudes des de la seva invenció (allà pel Pleistocè). Si s’hagués preocupat una mica més d’avançar en el temps no s’hagués deixat altres col·lectius, com ara per exemple: la persecució del frau fiscal per part dels empresaris (ella mateix té un bon exemple amb qui va succeir fa pocs mesos); el fet de que la majoria dels empresaris justifiquen ingressos inferiors a 6000 euros quan tracten amb Hisenda; que els empresaris tiren de la visa per pagar factures que res tenen a veure amb la seva empresa (dinars, sopars, benzina, regalets, etc.); que els qui tenen diners en paradisos fiscals o els que juguen a borsa i paguen un miserable percentatge a Hisenda pels seus beneficis ..... ai! i quin llarg, llarguíssim etcètera.

Fora més assenyat que aquest senyor acabat d’impregnar del missatge més ranci de les espanyes profundes i adinerades, estigués governant als seus afamats patrons des de dins i sense ficar-se allà on no li demanen (no sé si està fent punts perquè el PP el faci ministre d’Economia o d’Administracions Públiques (les que quedin)).

Valdria dir que allò què hom es pensa és que els altres són de la seva condició, això deu ser el què li passa a aquest senyor.

Amb una patronal cavernícola, crescuda pels aborígens que diuen que ens vindran a governar, ben guarnida pels mitjans de comunicació, potser caldrà començar a pensar en com fem per donar-li la volta a tot això i deixar-nos de tonteries i estratègies polítiques estúpides que no ens duen a enlloc. Cal espavilar-se, i ja!.

divendres, 15 de juliol del 2011


A Carles Puigdemont, alcalde de Girona



Benvolgut senyor alcalde,



Aquest matí he llegit,amb una certa estupefacció, que algú li ha clavat una puntada de peu i que aquesta persona portava una enganxina de CCOO. Immediatament he fet algunes trucades perquè em confirmessin si això era no cert. Les meves fonts, li haig de dir de confiança, m’han comentat que aquest fet no l’havien vist i que per tant no en podien dir res. Evidentment, els meus companys de sindicat han condemnat l’ús de la violència i s'ha refermat en el respecte a la institució que vostè representa. Un cop a casa he mirat les notícies (per internet) i he visualitzat el recorregut que ha fet amb l’empara de les càmeres de TV3 i d’alguna altra persona que intentava estalviar-li el mal moment pel qual estava passant.


No li diré que ser alcalde no tingui els seus inconvenients, però ha d’entendre, sense intentar justificar cap acció violenta vers ningú, que els ànims, senyor alcalde, estan molt crispats, que no es pot fer estrènyer tant el cinturó a la gent i que la política de fer pagar sempre als mateixos comporta, més enllà de la desafecció política i el descontentament, una temible descohesió social i un preocupant malestar que fa del conflicte social, el resultat de les penúries que els ciutadans i ciutadanes d’aquest país pateixen esdevingui els primers esglaons de la desesperació. I la única manera d’atur aquest malestar és fent polítiques socials ordenades que combatin les diferències socials i l’exclusió, cosa que no sembla estar en cap agenda dels polítics que avui (molt legítimament) ens governen. Per cert, les ocurrències del senyor Torremadé sobre la immigració no ajuden gaire, millor dit, alimenten invents com PxC. Així doncs, senyor alcalde, no s’estranyi si la gent el xiula pel simple fet de ser l’alcalde de Girona, s’haurà d’acostumar.


La política també s’ha convertit en una eina agressiva en contra de la població (només cal veure les retallades en sanitat, educació i un llarg etcètera que ara no relataré) i ara, malauradament, la gent comença a prendre aquesta accions intransigents que algú els ha ensenyat. No vull excusar a ningú. La violència no pot ser tolerada.


Ser alcalde, com ja comença a veure, no és només prendre decisions i festejar-les, sinó també ser capaç de passejar-se lliurement per la seva ciutat sense que ningú li pugui entorpir el pas, i en tot cas, sempre amb la possibilitat que es pugui defensar ideològicament parlant amb l’ús de la paraula. Quan això no sigui així voldrà dir que alguna cosa està passant i que això no funciona. És una mera reflexió personal.


Tornant al tema de les imatges. No sé perquè s’ha fitxat en CCOO i no en la UGT. Vostè sap que una imatge val més que mil paraules. Estic segur que CCOO no permetria mai una acció d’aquest tipus. Sempre té la possibilitat d’emprendre accions penals en contra dels seus atacant.


Sàpiga també que si mai ens trobem per Girona el saludaré tant atentament com he fet sempre.