La cursa del Carrer Nou de Girona.-

Aquest matí m’he posat els estris de córrer i he anat tot decidit a fer la cursa. 2600 inscrits, un dia meravellós, gens de fred i una calorota molt agradable. El recorregut bé. Tot anava rodat, tret del meu mal de peu dret, que fa unes setmanes que m’acompanya i que avui m’ha obligat a parar en dos ocasions (imagineu-vos, en 10 km!). En fi, a part de les meves misèries personals, la decepció ha estat al final. Una no dolenta, sinó nefasta organització. Hem estat més d’una hora i mitja per poder entregar el xip i recollir els nostres obsequis (res de l’altre món, per cert). No sé si els organitzadors es plantejaran com ho faran l’any que ve, però jo tinc molt clar que no hi participaré mai més en una cursa tan caòtica, mal plantejada i desatrossa. Ha estat, de veritat, una vergonya organitzativa. I no erem pocs qui ens hem queixat!.

Les manifestacions d’avui de l’11-M.-

Acabo d’arribar de la manifestació de Girona i tinc un sentiment agredolç amb un pessic generós de contradicció.

El que ha de ser la veu de la ciutadania, on hi caben bona part dels pensaments de les persones sensates, té matisos que no sé ben bé d’on surten. M’he sentit molest amb el manifest, perquè amb calçador fan sortit els sindicats majoritaris com a part del problema, és a dir, com un instrument del capitalisme per aconseguir els seus guanys, i això, simplement, no m’agrada, perquè és pura demagògia i una clara tergiversació de la realitat a favor de no sé quins interessos. La manipulació que, en general, es denuncia, es practica amb l’aparença de la més grata innocència.

Comparteixo bona part dels criteris i dels arguments que aquest “moviment social” pregona, però crec que entre les seves files (més organitzades del que es pot pensar), hi ha gent que sap molt bé com s’han de fer les coses i sobretot què s’ha de dir per a escombrar cap a casa (digui’s anti-sistema, extremistes d’una aparent esquerra o com es vulgui dir). Hi ha llibertat (i ja ho he comentat en altres ocasions) de passejar-te obertament amb una insígnia de, per exemple, CCOO o d’un partit d’esquerres?. No. Ho sento. Ho he comprovat i em dol. Aquí s’està posant en la mateixa saca interessos confrontats. Els treballadors organitzats no són els contrincants polítics del 15-M, són el contrapoder al capitalisme, la garantia de que les coses avui no estiguin pitjor del què estan i que en el futur puguem sortir d’aquesta crisi en unes condicions raonablement humanes.

Treballar més per a viure pitjor.-

Aquest és el lema que les altes esferes busquen per nosaltres. Avui, molts ciutadans i ciutadanes sortirem (espero) al carrer a manifestar-nos per una democràcia real, però sobre el 15M encara hi ha molts dubtes. Segurament perquè és un moviment, no una força política entesa des de la tradició dels moviments socials, però sí que és una força que impulsa a la reflexió (a totes bandes). La llàstima és que pugui quedar-se en un conjunt de dies de concentració. Si “Democràcia real ja!” hagués tret pit i per exemple hagués anunciat alguna cosa com aquesta: en les properes eleccions autonòmiques, com a mostra del nostre poder real, prendrem el poder a l’Esperanza Aguirre i traurem al PP de la Comunitat. Això, si hagués estat possible, possibilitaria i desvetllaria molts dels inconvenients que té aquest moviment: Primer, a qui representen?; Segon: la força real en relació a la capacitat transformadora; Tercer: l’experiència de saber si és o no possible posar a la pràctica la majoria de les coses que defensen (quan no es governa enlloc); Quart: possibilitat fe fer créixer la il·lusió per una altra manera de fer política, i sobretot: Cinquè: fer posar les piles al principal partit de l’esquerra, dit PSOE, i alguns partits més radicals que encara semblen viure en l’època del PCUS.

Espero trobar-me molta gent aquesta tarda a Girona.

Retallades?.-

Sembla que el Govern de la Generalitat té molt clar a qui se li ha de retallar: a les persones més indefenses: mainada amb necessitats d’ajusts especials, a les beques, més ràtio per escoles, a la sanitat púbica, als salaris dels empleats i empleades públics (com si fossin uns privilegiats), i aquest llarg etcètera que ja coneixeu, però ah!, a les delegacions catalanes que tenim fora de Catalunya, no només no se’ls retalla el pressupost sinó que se’ls hi doblarà en 700 mil euros més. O sigui, que els pobres consellers i alts càrrec de la Generalitat (uns 250 segons les estimacions, perquè tampoc ningú ni en sap quants n’hi ha en realitat) deixaran de cobrar aquest Nadal uns 1800 milions d’euros, és a dir, una petita paga de 7.200 euros per cap –de mitjana-) i no ens estalviem els 1400 euros que valen les delegacions catalanes en temps de crisi, que sumades donen 5 mil 400 milions d’euros, i això ja comença a ser una quantitat gens desestimable, però no, no ho faran, perquè el discurs s’ha de complir, un discurs a la mà del PP, contra les persones immigrades i contra les persones sense recursos, una política excloent, injusta i malversadora dels recursos públics. Quan una família es queda sense recursos què fa?, molt senzill, buscar treball, una feina, busca ingressos quan les despeses ja no es poden reduir més. Com és que els nostres governants no persegueixen el frau fiscal?, amb aquests diners sortiríem de la crisi en un no res, com és que no es persegueix l’economia submergida (més d’un 22 % del PIB)?. La resposta és clara: no interessa, no hi ha intenció política de fer-ho, perquè aleshores els “xoriços” començarien a ser públics i com diu la cançó: “si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol”.

http://youtu.be/eHcveTzEIRI

Algú s’ha begut l’enteniment.-

Cada dia que passa em costa més escolar les notícies, veure els telenotícies o llegir els diaris. Tot són males notícies, decepcionants. És la gran escola que alimenta el sentiment de que anem a la deriva i que només uns quants tenen la capacitat d’aplicar (no dic de trobar) solucions: més misèria, més beneficis pels qui en tenen més.

Potser comença a arribar l’hora de que aquests irresponsables que governen les finances dels nostres països (i del món), es comencin a plantejar si no estan estirant massa la corda, si no estan escampant massa la merda que s’han inventat i si al final de tot això la cosa se’ls anirà, certament, de les mans. Perquè ja està bé de tanta desvergonya!. El cinisme s’ha instal·lat en la nostra societat de mà de la demagògia i no sembla que tingui intenció de marxar.

La confusió volguda, perseguida, buscada i creada arbitràriament i artificialment, fa trontollar la base democràtica dels estats. Què és això que en Zapatero hagi pactat, en secret, una base de l’OTAN a Espanya sense encomanar-se ni a les Corts Generals?.

Però què és això de que, pressumptament, els consellers i els alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya anunciïn que es quedaran sense la paga de Nadal? Algú sap si en cobren de pagues extres? o és que no en cobren i així queden d’allò més bé. On s’ha vist que un país abandoni als seus malalts a la bona fortuna, que es tanquin hospitals, àrees bàsiques, quiròfans; que no es paguin als geriàtrics i als centres que atenen a persones amb necessitats de mobilitat o psíquiques?; on s’ha vist que els empleats i empleades públics d’un país (mil euristes, per cert!) hagin de pagar la bacanal i la digestió de la crisi provocada pels “mercats” (com si fossin una entelèquia, i segur que amb noms i cognoms), que se’ls consideri un mantes que cobren sense treballar (i això s’ha instal·lat premeditadament en l’opinió pública)? I un llarg etcètera més.

El proper dia 20 de novembre ho tindrem molt difícil. Haurem de triar entre la massacre del PP i el continuisme beligerant del PSOE (diguis PSC) o forces d’esquerra, que malgrat que minoritàries, puguin frenar la majoria absoluta del PP o un govern de coalició amb la resta de la dreta (CiU i companyia). No. No hauria d’haver espai per l’abstenció. És el que donarà la majoria a l’extrema dreta. La gent hem d’anar a votar, sinó volem que els nostres fill no tinguin cap futur. Pot sonar molt malament, però ens juguem el futur de les generacions properes.

Sí, em sento indignat, però aniré a votar. No em quedaré a casa com si això no anés amb mi. Perquè hi va, i molt!.

Goldan Sachs governa el món.-

Xarlatà o no, Alessió Rastani, el broker mediàtic, ho va dir ahir, i segurament té raó. Té raó en tot el què va dir: la crisi és una festa per aquells qui es volen i poden enriquir a costa de la pobresa dels altres, és a dir, els qui tenen diners a dojo.

Els seus comentaris han molestat molt, segurament perquè és el que realment pensen les grans fortunes. Declaracions buides de falsa moral, ve a dir allò que tothom sospita: això és una carnisseria en contra de les classes mitjanes i baixes a nivell global.

La realitat ja es veu: retallades a la sanitat (les persones no hi comptem per a res, som una mera mercaderia), la Renda Mínima d’Inserció Social no es cobra (és a dir, els pocs diners que reben les persones més pobres per a subsistir), els geriàtrics cobraran a 60 dies el què els déu la Generalitat (total, són vellets i no es poden manifestar), s’encarirà la factura de la llum un 6% (haurem d’aprendre a viure sense llum elèctrica), el preu de les carreres universitàries pujarà (perquè així només puguin estudiar els fills dels més rics) ... El PP ja engegat les seves retallades allà on governa, què us penseu què passarà si guanyen les eleccions generals a Espanya?. És per a tremolar!. I el pitjor és els socialistes no tenen cap autoritat moral per a criticar-los (reducció de l’estat del benestar, precarietat laboral, etc.). La única diferència entre el PSOE i el PP és que el primer redueix a mínims el pobre estat del benestar, i el PP el desmantella i se’l ven directament. On està la frontera?.