Hi ha futur, el que no sabem és com será.-

Res no ha canviat en aquests dos darrers mesos a cavall entre el 2011 i el 2012. La desfeta  del PSOE era prou esperada. Pel que es veu, els únics que no s’ho esperaven eren ells. Ara intenten posar una tirita on es necessiten punts de sutura, o millor dit, posar una pomada quan el que necessiten és una operació en tota regla amb anestèsia i bisturí. Del què surti d’aquest debat tots patirem les conseqüències. Si és per millorar, aleshores ens podrem alegrar (alguns), si és per estar com sempre també s’alegraran (uns altres). De moment no sembla que tingui gaires llums de millorar. Com tampoc sembla que es vegi el final del túnel on ens han dut aquests desaprensius que mouen els fils de les finances.

Que un govern de dretes com l’alemany aplaudeixi les mesures del PP és natural. És més complicat intentar entendre què fa el president d’un petit país com el nostre (Catalunya) aixecant el cap per mesurar la seva vàlua com a governant en mig d’una Europa desfeta. Al Brasil, per posar un exemple i sense cap intenció de desmerèixer a ningú, o a Mèxic, qualsevol barri té més de 4 milions d’habitants i només són alcaldes que volen governar les seves unitats administratives i prou. Aquí sembla que el més important, a part d’esmolar les tisores és poder viatjar amb Audi, com si el problema del nostre país fossin els cotxes de luxe dels nostres consellers. El principal problema que vivim és el de la incapacitat  de les polítiques públiques i privades per fer-nos sortir de la crisi. És com si a algú li donem verí per curar-se. Si no guanyes no gastes, així de clar. Per poder revifar la nostra economia s’ha de fer quasi bé tot el contrari del que s’està fent. No són fórmules desconegudes. S’ha d’invertir en el sistema productiu fent de l’economia una eina sostenible al servei de les persones. En aquest paper, l’Administració pública hauria de tenir un paper fonamental en la creació d’ocupació, en la generació de riquesa, en la inversió en serveis socials, en la inversió en sanitat i educació, en investigació i en les noves tecnologies, però no, aquí es tanquen els serveis públics, no es convoquen més places de treballadors públics, es desmantella la sanitat, es pugen indiscriminadament els impostos, es controlen a la baixa els salaris, se’ns fa ser més improductius allargant les hores de treball, se’ns retallen drets (no privilegis) públics i privats i es criminalitza l’estar aturat i ser una persona immigrant.

La conclusió a aquestes polítiques només condueix a la pobresa d’un país, per petit que sigui. Sense despesa privada no hi ha economia, sense impuls públic tampoc, i a més a més, retrocedim en la construcció democràtica d’un país, perquè en realitat, l’excusa de retallar, és la política perfecta de tornar als vells principis dels rics i dels pobres (cadascú en el seu lloc), de retornar a la diferència social a base de classes, la primacia de la burgesia adinerada sobre les classes mitges que mai havien d’haver tingut la possibilitat d’accedir a llocs de comandament. Crec, sincerament, que sota tot aquest discurs fals i mesquí hi ha un objectiu ben clar: separar els rics dels pobres, fer més visible la pobresa, però des d’una vessant més medievalista que no pas des de la lluita de classe del segle XX passat. Crec que aquí és on trobarem algunes de les claus del què està passant a Catalunya i a Europa, volen que les persones siguin elements submisos que només ofereixen pleitesia als seus senyors, això sí, d’una manera més o menys civilitzada. En tot cas és una política que no comparteixo i sobre la qual sempre estaré en contra.

Aquest no és un canvi en el model econòmic, és un canvi en el model social, és una preparació pel futur que vindrà. Ja ens diuen que serà diferent, que mai tornarem a viure (en el sentit d’existir) com abans. Potser jo no vull tornar a viure com abans, i m’agradaria viure d’una altra manera. Sí, m’agradaria viure millor (però no en el sentit material). M’agradaria viure amb més tranquil·litat, amb més drets, sense obviar les obligacions, evidentment, però també amb més certesa del què em depararà el futur, sobretot per als meus, la meva família, els meus fills, els meus amics i també, perquè no, d’aquells que ni tan sols conec. No em conformaré en sortir de la crisi de manera impassible, com si hagués estat una tempesta, som si no hagués pogut fer res perquè no passés. Crec que aquest moment què vivim s’ha d’aprofitar per canviar moltes coses de les nostres vides i de la nostra societat, per reflexionar sobre tot això que ens ha passat i tot això que no volem que ens passi, però hem d’aprendre que tots som molts i que junts tenim la clau del nostre futur com a societat. No calen grans polítiques,cal canviar el sistema des de dins, per nosaltres. Amb paciència però amb seguretat. El panorama que se’ns presenta no ens ajuda gens, però hem de ser capaços de mirar més enllà del propi túnel, molt més enllà de la llum que en un principi ens vol enlluernar. El que ens interessa és el què hi ha després de la sortida del túnel, i a nosaltres ens diuen que ens conformem només si veiem el final del túnel. No, de cap manera, perquè el nostre present no pot continuar estant en mans dels qui ens han dut, o volen dur-nos, a la misèria. Hem d’actuar, i per poder actuar ens hem d’organitzar. No sé amb quin sistema (sempre, és clar, de manera pacífica), però  ho hem de fer.

Aquest 2012 serà un any molt complicat. Ningú diu no el patirem de valent, però tampoc ningú no diu de quina manera ho hem de fer. No em resignaré a veure’l passar com si res, deixant que els altres decideixin sobre el meu futur i el dels meus fills. Ho dic així de clar i sense saber exactament què és el que haig de fer, però sento que no em faltaran forces i que no seré un ésser covard que només esperarà a parar els cops que rebi.  Aquest és el meu pensament pel 2012 i espero sortir-me’n amb dignitat.

Maria No 1.0 i Art u Mas celebrations.-

La celebració de la cosa política nacional i catalana té més de Carlos Arniche que de novel•la històrica. El govern català brinda amb cava el primer any de desconcert i continua amb allò que la culpa la té Madrid, i sobretot el PSOE i el Tripartit a Catalunya. Els 791 milions no són per pagar les nòmines, són per infraestructures, però els és ben igual, és l’art de dir tot el contrari d’allò que estic fent. No calen celebracions, calen actes a favor de les persones. I des de Madrid sempre ens faran tremolar. No perquè la dona de l’Aznar sigui la nova alcaldessa (sense passar per cap elecció; perquè dic jo, no seria millor que els compromisos amb els ciutadans es mantinguessin fins al final del mandat i en cas contrari anticipar l’elecció d’un nou alcalde (per posar un exemple) en un temps raonablement curt?. A mi se’m posaria la cara de “pavo” si el meu alcalde em digués que gràcies pel meu vot però que ho sent molt i que deixa l’alcaldia per anar-se’n a un altre lloc que li sembla millor. Crec que és una clara falta de respecte). Jo calculo que les retallades que vindran estaran a l’alçada de les circumstàncies, és a dir, una barbaritat, però també penso que a tothom li sabran a poc, perquè s’espera tant, que al final, menys acaba sent més (menys a Catalunya que Mas=menys), i per tant es pot tenir la sensació (irreal) de què no s’ha retallat tant com es deia i així sentir un cert descans. Segurament, durant aquests dos primers anys de mandat ens passaran la trinxadora, com els vaixells d’arrossegament, que treuen el seu botí a base de deixar el sòl marí com un desert. Les esquerres no es poden quedar impassibles mirant el panorama. Dic les esquerres que haurien de convertir-se en l’esquerra, una esquerra plural i seriosa, però això, avui en dia, és com demanar que els tres reis d’Orient no siguin qui són. Jo li diria al nou president del Govern espanyol que no, que no i que no, però com que no tindré mai l’oportunitat de dir-li tot el que penso, esperaré a que uns altres ho facin per mi (i de debò, en tinc esperances de que així es faci).

Com intoxicar Universalment  la democràcia catalana.-

L’avantprojecte dels pressupostos de 2012 són en realitat una lliçó magistral sobre liberalisme econòmic i filosofia social. Més enllà de les reduccions salarials via complements i pagues, la iniciativa convergent i unionista emfatitza una estratègia de difícil qualificació democràtica: la derogació dels acords entre els treballadors i l’Administració, deixa sense efecte els acords aplicats als convenis col·lectius (que tenen força de llei i ultrapassen l’àmbit d’actuació de la Generalitat de Catalunya).

La Llei d’acompanyament inclou una preocupant addicional 14a que diu textualment: “Suspensió d’acords i pactes i inaplicació de convenis col·lectius (...). Així mateix, esdevenen inaplicables les clàusules contractuals o les condicions regulades pels convenis col·lectius en l’àmbit del personal laboral que contradiguin el què disposa aquesta Llei” i el que trobo encara més greu, l’Addicional 15a diu: “La Generalitat podrà suspendre, totalment o parcialment, les aportacions, contraprestacions o compensacions econòmiques que atorga a les empreses públiques i privades per al manteniment de la prestació dels serveis públics en l’àmbit del transport (...) si aquestes empreses no han reduït els seus capítols de despeses de personal de manera equivalent en import a la reducció que es produeixi en conseqüència de l’aplicació de les disposicions que estableixin les lleis de pressupostos pel personal al servei del sector públic”. Aquesta és una amenaça inadmissible i un retrocés dels nostres drets com a treballadors que amb tant d’esforç, en democràcia, ens ha costat aconseguir. Però la qüestió no és aquesta, té un calat de fons molt més profund del que ens pot semblar (al meu parer).

La dimensió de les polítiques de CiU tenen a veure amb una senzilla manera d’entendre el món, el seu món, un escenari on les oportunitats dels vertaders privilegiats de casa nostra, aquells que tenen rendes de capital invertides en fons d’inversió (dins i fora del nostre país i fins i tot de dubtosa legalitat i d’una clara i evident manca d’ètica i escrupolositat), aquells que viatgen en classe preferent, que no usen els serveis públics (per principis), aquells qui són difícils veure prenent un cafè en un bar “normal”, aquells qui no compren en rebaixes i vesteixen de marca, aquells qui tenen el privilegi de ser una classe acomodada i que es relacionen amb les “altes esferes” (si no ho són ells mateixos). Aquests, tots aquests pensen que l’empresa pública és un pastís que s’ha d’aprofitar i que distribuir la despesa entre el que són més (és a dir, els treballadors) és una forma justa de redistribuir els costos que ells necessiten governar. Allò públic és un mercat que s’ha d’explotar i la política és un instrument per aconseguir-ho. Desmantellant els serveis púbics fem que els rics siguin més rics (és a dir, ells mateixos) i generem les diferències de classe necessàries per poder distingir a un pobre d’un benestant, perquè aquest és l’odre social emanat de la santa ideologia liberal que els poderosos sempre han volgut aplicar.

Ara, amb la política de la por, es persegueixen tres objectius clars: desmantellar els serveis púbics, pressionar a la baixa els salaris en general i les condicions de treball en general i fomentar l’exclusió social. L’estratègia és la por, la denigració mediàtica de tot allò que representi un impediment (digui’s sindicats, empleats públics, etc.) i la conseqüència la pèrdua dels valors democràtics de la nostra societat.

La societat necessita una resposta clara i contundent, però sobretot ràpida,  i el problema fonamental és que no tenim temps. Són tan descarades les polítiques antipersones i antidemocràtiques que quan intenten apaivagar una, et surten amb una altra de pitjor. Necessitem una política àgil, una política d’esquerres que aixequi la veu per sobre del guirigall del pensament conservador i liberal dels nostres parlament. Una mostra convincent la tenim amb Joan Coscubiela, diputat a les Corts General per ICV. Us recomano seguir el seu bloc (www.joancoscubiela.cat). Té la virtut de transformar les coses complicades en senzilles, amb un llenguatge entenedor i proper. Crec que el podríem definir com la veu dels altres (dels altres, entesos com els qui no hi som als parlament), la veu de la gent normal, de la gent treballadora, de la gent que vol aspirar a viure dignament,  la gent que aspira a ser un simple ésser humà durant el temps que està en aquest món i que vol viure en pau, sense gaires mals de caps i amb dignitat la seva pròpia vida, amb llibertat i amb democràcia