ANDREA. 15 ANYS. LA VAGA GENERAL DEL 29-M

No m’he pogut resistir a la temptació de penjar aquest escrit d’una joveníssima estudiant de 15 anys sobre la vaga general d’ahir. Després de llegir-la, algú hauria de sentir alguna que altra vergonya, no ho creieu?

  

VAGA GENERAL

Hi ha gent al carrer. És un dia laboral, com tots els altres. Bé, com tots els altres no. I aquell venedor darrere el taulell de la seva botiga!, espera algun client? Que no! Que no vindrà ningú!. I saps per què? Perquè tothom va comprar ahir, quan tocava. Perquè tu no hauries d’estar aquí, havies d’estar a casa, sense treballar, sense cobrar. Com molts altres que ho fan per tu, per tots, per aquelles generacions que vindran darrera teu i que no tindran la mateixa sort que tu. Que si la cosa segueix així, així de malament, ells hauran d’estudiar tres vegades més i cobraran tres vegades menys. Si tenen sort. O que tindran quatre carreres i sis màsters i treballaran de reponedors en un supermercat. O esperaran a l’atur, recordant el què han estudiat, intentant trobar la solució al problema, com poder seguir endavant, amb aquesta merda de país. Llavors se n’adonaran de que res del què els han ensenyat serveix per a sortir endavant, sense feina, sense diners. I per això segles i segles d’esforç per poder tenir educació, universitats, ...? Per això! Perquè arribi un moment en el que ja res no tingui importància, on estàs perdut igualment? Però perdut només estàs tu. Només tu! Ells viuen entre milions i milions de diners. Dels teus diners. I per això, amic, per això t’hauries d’haver quedat a casa, en comptes d’haver rebut el teu salariet. Igualment, tard o d’hora, en els prendran i només haurà estat culpa teva. Només teva!. Perquè tu, aquell dia que podíem haver canviat el futur, vas anar a treballar.

Andrea, una noieta amb les idees ben clares.

A mi em sembla que no ens podem permetre el luxe de deixar en mans d’aquests genocidis del futur la vida dels nostres fills. Si una personeta de 15 anys entén això tan bàsic com és la dignitat de les persones i allò que és important al món, és una llàstima deixar-los sols a la seva sort. No és ho podem permetre i no els ho podem permetre. Em quedo ben tranquil veient com les generacions que pugen també sabem el què és la consciència i la lluita de classes, que tenen més sentit comú del què ens pensem i que si, entre tots, som capaços de sumar esforços, entre tots i totes, joves, no tan joves i vells lluitadors amb uns quants anyets a la butxaca ho aconseguirem. Malgrat aquests esquirols que no els importa mirar cap a un altre costat quan els seus companys fan vaga donant la cara per ells i després paren la mà a recollir els guanys que han aconseguit per a ells.

Gràcies a les persones com l’Andrea hi ha futur en el nostre món. Jo em comprometo a no deixar-les soles i avançar i lluitar per elles i amb elles tot el que em resti de vida. Perquè no em puc conformar, no em puc quedar impassible veient com es mengen el nostre futur i el dels nostres fills de manera impune i amb descarada desvergonya. Gràcies Andrea per omplir-me el cor i el cap de noves esperances i ganes de continuar endavant, per a tu, per a mi i per a tots, fins i tot els que no creieu en la pròpia dignitat com a persones.

PPfònica versus Red ppelèctrica

Que les grans empreses espanyoles acabin per col·locar en els seus òrgans (que cadascú faci la interpretació que vulgui), a destacats membres polítics com a premi o menció honorífica pels seus serveis a la causa comuna (també que s’entengui com es vulgui) és quelcom normal en el nostre país. És igual que sigui un banc, una caixa (si és que queden), una empresa dedicada al gas, a l’electricitat o les tecnologies de la informació. Aviat no quedaran llocs de treball per a “pudents” normals (es pot canviar la “u” per una “o”), perquè estaran tots plens d’ex alts càrrecs de les administracions o amics, mullers, cunyats i altres faunes humanes. Sembla que tenir un bon endoll és indispensable per poder consumar els anys en la vida de la política i acabar amb una bona jubilació (ja se sap que això de jubilar-se en l’administració pública està mal vist, entre altres coses perquè no et queda gaire com a pensió, sobretot si estàs acostumat a salaris paranormals (també es pot fer la lectura que convingui).

Necessitem una llei de transparència, perquè sinó com li explicarem als nostres fills que aquest no és un país de corruptes i corrupteles, molt igual al que passava a finals del segle XIX i principis del XX, molt igual al què ha passat sempre, molt trist, molt fariseu i molt cínic.

Si els col·lectius connectats al poder acaben en aquestes empreses espanyoles, la pregunta òbvia és preguntar-se per què?. La resposta tothom la coneix, és també una obvietat.

És possible tenir empresaris decents en aquest país?

Algú pot pensar que és un títol arriscat i, fins i tot, agressiu, però la reforma laboral que ha pactat el PP amb CiU és un senyal inequívoc de que la nostra societat empresarial té un problema endèmic: la malaltia de la nul·la visió de futur.

Estic convençut que els empresaris intel·ligents i decents d’aquest país, que los háilos, no han vist amb bons ulls la majoria de les propostes plantejades a la demolició del mercat laboral promoguda pel govern estatal i la part més fosca de la caverna empresarial espanyola i catalana. Molts són conscients que el capital no pot estar en mans de les grans fortunes, perquè això fa perdre competitivitat a les mitjanes i petites empreses; que un mercat laboral amb un enorme exèrcit de persones aturades no ajuda a millorar la productivitat, al contrari, els baixos salaris i la desregulació, malgrat la por a perdre el lloc de treball, surt molt cara a mig i llarg termini: conflictivitat social, pèrdua de confiança empresarial, desencís entre els treballadors i treballadores, flux continu de talents a d’altres països, desmotivació general, competitivitat extrema que només porta a la il·legalitat i al frau, en totes les seves vessants possibles. Una societat malalta com la nostra, no es pot permetre el luxe de vendre els seus actius al millor postor. No pot desmantellar els serveis públics ni el futur dels joves, perquè això et porta a la ruïna econòmica i als empresaris honestos no crec que els pugui interessar un futur on les seves empreses, per manca de consum intern, estaran obligats a tancar-les. Tot per una descomunal avarícia dels poders financers beneïts pel poder polític.

La vaga convocada pel 29 de Març pot representar un moment d’inflexió important. Sé que hi ha empresaris que passen vergonya quan fan algunes entrevistes de personal. S’avergonyen d’un país on la corrupció sembla ser el més normal del món; d’un país on ningú no aposta per la transparència; un país on la burocràcia fa tancar empreses; un país on les lleis només serveixen per alguns, però que amb un bon advocat moltes coses poden solucionar-se en relació amb la justícia.

Qui es fregui les mans amb aquesta reforma està signant l’adveniment de la pobresa, la pròpia i la dels altres. Aquesta manca de visió és fruit del tipus d’empresari que tenim, més propis d’un país tercermundista, si és que no ho som, que d’un país moderns que viu en democràcia.

El proper 29-M aquest país es juga molt, per això els empresaris responsables també tenen la oportunitat de demostrar al poder polític que no val qualsevol cosa, i que l’ètica, també l’empresarial, ha de prevaldre per sobre de les normes imposades per uns quants visionaris cavernícoles que de tant estar davant del sol s’han quedat enlluernats pel seu propi passat convertit en present.

Por encima de las posibilidades ¿de quién?

FRANCISCO PASTOR GUZMÁN Castellón 17 ENE 2012 (Publicat a El País) i jo que em sento identificat (això sí, sense empresa)

Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del Gobierno, nos pide a los españoles "un esfuerzo más". Alberto Fabra Part, presidente de la Generalitat Valenciana, dice que los valencianos "vivíamos por encima de nuestras posibilidades".

Trabajo desde hace 14 años en I+D y desde hace 10 años lo compatibilizo con unas horas semanales de profesor en la universidad. Me esforcé de niño y adolescente en intentar aprender, sacar buenas notas y pasarlo bien. Me esforcé en la universidad para sacar la carrera y pasarlo bien. Me esforcé luego dando clases particulares y continúo ahora esforzándome en mis dos trabajos. Hace 10 años, junto a mi pareja, compramos un piso que entraba dentro de nuestras posibilidades. Ahora, tras 10 años de esfuerzo, hemos ahorrado el dinero suficiente para pagar lo que nos queda de hipoteca. Llevo años esforzándome y nunca he vivido por encima de mis posibilidades. Podía permitirme coches más caros pero no los he comprado, nunca he pedido un crédito para irme de vacaciones, reformé mi piso cuando tuve dinero para hacerlo. Me esfuerzo en educar a mis hijos lo mejor posible, los llevo a la escuela pública y me esfuerzo en la asociación de padres para ayudar a mejorarla. Cuando mis hijos enferman los llevo a la sanidad pública y si me queda jarabe en casa le digo al médico que no me haga una receta que no necesito.

Ahora estoy a punto de quedarme sin trabajo gracias a los que han vivido "por encima de nuestras posibilidades". Ahora me piden "un esfuerzo más". Yo siempre he pagado puntualmente la hipoteca y lo sigo haciendo así que no he hundido a la banca. Yo no he hecho bajar la Bolsa, no he hundido los mercados, no he inflado la economía, no he especulado con la vivienda, no he organizado carreras de coches en mi ciudad, no necesito un aeropuerto sin aviones, no tengo yate para ver la salida de la Copa América, no he ido nunca a ver la ópera en el Palau de les Arts. Yo no he deteriorado la escuela ni la sanidad públicas, no he tenido becas ni subvenciones, no he cobrado nunca el paro ni he provocado déficit al Estado, la autonomía ni la Seguridad Social. Yo no conozco a Moody's, Fitch ni Standard & Poor's pero sí conozco a los que vivieron por encima de mis posibilidades. Yo no les voté, a mí no me representan.

Soraya, el esfuerzo se lo pides a ellos.

Tiempos extraños y difíciles.-

Estamos viviendo tiempos extraños. Extraños y difíciles. Despedimos cada semana con la sensación de que nuestra capacidad de sorpresa e indignación ha sido forzada hasta límites insoportables sólo para vernos enfrentados en el inicio de la siguiente a declaraciones y anuncios de medidas que, tanto en el fondo como en la forma, suponen una vuelta de tuerca más en esta especie de macabra prueba de stress que las clases dirigentes europeas y nacionales han decidido aplicar a la clase trabajadora y a la ciudadanía en general de los pueblos de Europa. 

La lista es interminable en esta insensata carrera de provocaciones y despropósitos. Es como si los representantes de la derecha política y económica que dirige en estos momentos el destino de Europa compitiesen entre ellos por superar a diario marcas de insensibilidad y desvergüenza. Como si se sintiesen compulsivamente inclinados a manifestar una absoluta falta de empatía, rayana en ocasiones con el desprecio chulesco, con el sufrimiento y la desesperación que las medidas que anuncian infringen a amplias capas de la sociedad. 

No deja de sorprender en la gestión que de esta crisis está haciendo la derecha político/económica europea que su acreditado egoísmo y su desmedida avaricia vayan en esta ocasión de la mano de una ceguera y una falta de lucidez tan absoluta que le impide ver las peligrosas implicaciones que para la paz social, y por tanto para el confort y tranquilidad de su propia clase, supone el desmantelamiento del estado del bienestar en el que tan alegre e irresponsablemente se ha embarcado. Como decía Tony Judt “Gracias a medio siglo de prosperidad y estabilidad, Occidente ha olvidado el trauma social y político que representa la inseguridad económica de las masas, y en consecuencia no se recuerdan las razones que llevaron en primer termino a la creación de los estados del bienestar de los que hoy disfrutamos”. Treinta años de bombardeo ideológico neoliberal nos han traído a esta situación. Esperemos que no sea demasiado tarde y estemos todavía a tiempo de evitar que el estado del bienestar quede reducido a una referencia en los libros de historia sobre una extravagancia europea que tuvo lugar en la segunda mitad del siglo veinte. 

La Confederación Europea de Sindicatos (CES) ha convocado una jornada de movilización europea el día 29 de febrero para protestar contra el anunciado Tratado intergubernamental sobre la estabilidad, coordinación y gobernanza en la unión económica y monetaria. La jornada de acción se convoca en vísperas de la Cumbre de primavera del Consejo Europeo, en la que está prevista la firma del nuevo tratado. CCOO y UGT convocarán manifestaciones ese día en las principales ciudades españolas. 

Jacek CIACMA