La síndrome postvacacional

Aquest any he vist pocs comentaris sobre aquesta malaltia psicològica que tant recurrentment ha estat utilitzada pels nostres diaris. Ara que treballar està vist com un luxe, fer vacances quasi s’eleva a la categoria de vergonya per a qui disfrutar-les vol dir un temps de descans a casa seva i entre els seus, com si ens haguessin acostumat a que unes vacances sense sortir de casa no ho són.

És des de l revolució industrial quan els grans empresaris van comprendre que si els seus treballadors no podien gaudir del suficient temps de descans ningú no podria comprar els seus productes i per tant calia fer dos coses per augmentar el consum: fer productes a l’abast de la classe treballadora i donar una mica de temps perquè poguessin gastar els pocs calerons, d’aquesta manera tots sortien guanyant: els empresaris perquè podien vendre els seus productes, els treballadors perquè descansaven i l’Estat perquè així no gastaven tant en les persones. Aquesta política es va anant normalitzant fins la construcció de l’Estat del benestar que coneixíem fins fa ben pocs dies. Un estat del benestar insuficient a Espanya, però que ara ens sembla tot un luxe.

Durant aquest estiu va haver, fins i tot, una persona (si es pot dir així) que va dir que els treballadors eren uns privilegiats perquè cobraven quan no treballaven, com si aquests diners no s’haguessin guanyat per anticipat.

Vivim en un país on els salaris són de riure, on cada cop les condicions de treball es van acostant més a l’esclavitud. S’ha alimentat tant que no ens ho mereixem que ara hi ha molta gent que s’ha quedat en la resignació. La culpa de tot això sempre està en terceres persones.  Per exemple, la culpa de que Catalunya estigui malament de qui és?. Els polítics i la veu popular ens diuen que és del govern de Madrid, però qui va aplicar primer les restriccions i les retallades?, doncs el senyor Mas. Catalunya té un govern de dretes, com ho és el de Madrid, uns parlen castellà i els altres català. Quina garantia tinc de que si Catalunya es tornés independent jo podria defensar millor els meus interessos?. Cap ni una. És igual que si em pregunten si vull una república, la meva resposta sempre ha estat la mateixa: perquè mani un partit de dretes?, si és així no la vull. A França, salvant les distàncies, en tenen una i fins fa poc ha governat la dreta. Sí, una dreta molt diferent a l’espanyola o la catalana, però una dreta. Llàstima que la nostra experiència amb les esquerres tampoc és que hagi estat molt positiva. Però tornant a les vacances. Perquè l’economia rutlli s’ha de gastar. Per gastar has de tenir diners, és a dir, has de tenir un sou suficient per comprar coses i després necessites temps, temps per gastar, perquè si et passes tot el dia treballant tampoc no temps temps de consumir, et poses malalt, sempre estàs cabrejat, la sanitat pública no et pot atendre en condicions i l’Estat acaba per gastar-se uns diners que no haguessin calgut si poguessis treballar amb un sou digne i tinguessis uns horaris raonables i unes vacances com cal.

56 dies amb Holland governant a França: mirin, comparin i si poden surtin a manifestar-se pels carrers de la seva ciutat.

S’han suprimit els 100% dels cotxes oficials i els ha venut. Amb els diners aconseguits s’han invertit en un Fons de Benestar per ser distribuït per les regions amb més centres urbans amb suburbis ruïnosos.

Ha redactat un document de 12 línies dirigit a tots els organismes estatals en els quals els comunicava l’abolició dels cotxes d’empresa sota l’argument de que si un alt executiu guanya 650.000 d’euros a l’any, perquè no es pot permetre tenir un bon cotxe propi?. En aquesta cara li diu que si no és així és massa ambiciós, estúpid o deshonest i el que la nació francesa necessita no és cap d’aquestes tres figures. Amb aquesta mesura ha ingressat 345 milions d’euros i els ha destinat a crear (a partir del 15 d’agost d’aquest any) 175 instituts d’investigació científica avançada d’alta tecnologia, assumint la contractació de 2.560 joves científics desocupats, per poder augmentar la competitivitat i la productivitat francesa.

Però aquí no s’acaba la cosa. Ha esborrat el concepte de “paradís fiscal”, definit com a socialment immoral i ha decretat un augment del 75% de la tributació per a totes les famílies que guanyen més de 5 milions d’euros l’any netes. Amb aquests diners (i mantenint el pacte fiscal de Sarkozy) ha contractat a 59.870 llicenciats, dels quals 6.900 han començat a treballar des de l’1 de juliol d’enguany i 12.500 ho faran a partir de l’1 de setembre com a professor en els centres d’educació pública.

Ha privat a l’església dels subsidis estatals, que ascendeixen a 2,3 milions d’euros, els quals servien per a finançar exclusius col·legis privats i ha posat en marxa un pla de construcció de 4.500 llars d’infants i 3.700 escoles primàries.

Ha establert un “bono-cultura” presidencial. Un mecanisme que permet a qualsevol persona pagar zero impostos si constitueix una cooperativa i obre una llibreria independent, sempre i quan contracti, com a mínim, a 2 llicenciats en atur, al la finalitat d’estalviar a l’erari públic les despeses de les prestacions socials.

També ha suprimit t tots els subsidis governamentals a revistes, fundacions i editorials, substituint-los per comitès d’emprenedors estatals que financien accions culturals sobre la base de presentació de plans de negoci relacionats amb estratègies de mercat avançades.

Ha posat en marxa un procediment que ofereix als bancs una elecció (sense impostos), perquè qui proporcioni préstecs tous a empreses franceses que produeixin béns pugui tenir beneficis fiscals i si s’ofereixen instruments financers especulatius se’ls cobra una tarifa addicional penalitzadora.

És cert que ha reduït un 25% el salari de tots els funcionaris del Govern, un 32% dels diputats i diputades del país, però també el 40% de tots els alts funcionaris del govern que cobren més de 800.000 euros/any. Amb això s’ha estalviat uns 4 milions d’euros amb el que ha establert un fons de benestar per a les mares solteres que tenen condicions financeres difícils, de manera que els garanteix un salari mensual, durant 5 anys, fins que la mainada ingressi en una escola primària, i 3 anys el supòsit de que el fill o filla sigui major d’edat. Segur que no tot és tan bonic com sembla, però aquí estan les dades.

El resultat és obvi: nosaltres vinga a matxacar als més febles. França té una prima de risc  101, Espanya de 570.

Aquest es un país per als lladres i els corruptes, no per treballadors i gent honesta.

Aquest homes no són d'aquest món?

Quan 8 euros equivalen a 4 cafès

Zombies en política, economia de carronya i fagocits intel·lectuals

Que el panorama actual és un desastre és innegable. La política de la dreta espanyola, filla del franquisme més recalcitrant, s’estén com una infecció virulenta davant d’un patètic sonàmbul grapat de polític zombies, uns polítics que farien molt bé en tornar-se a les seves tombes i deixar que el món continués sense ells.

Cada cop és més evident que de la pobresa es pot treure molts beneficis, per això ens volen convertir en pura carronya perquè els voltors dels diners i de la pocavergonya es puguin menjar les restes putrefactes de les seves bacanals. Sense oposició política no hi ha futur i no sembla que el grup de polítics  zombies estiguin en condicions de canviar absolutament res.

És cert que, darrerament, cada cop hi més veus d’intel·lectuals que contraposes les mesures econòmiques i polítiques a la crua realitat i dicten alternatives possibles que, d’altra banda,  els qui governen se les passen pel folre, però trobo a faltar una comunió d’intel·lectuals d’esquerres que es plantin, des de les seves càtedres, i es neguin a se fagocitats pel pensament únic de que la manera de salvar-se ells és sota la pressió de la por, la mentida i a costa d’assassinar el futur de les darreres generacions de ciutadans i ciutadanes mentre ens xuclen fins el moll de l’os als qui encara podem sobreviure en un país ple de lladres, hipòcrites, corruptes i ortodoxes de l’economia de mercat.

Com diu un filòsof català, no hem de dir “amb la que està caient” sinó amb “la que ens estan tirant”. Perquè ens això és una guerra amb míssils ideològics potentíssims que ens han anat inoculant durant les darreres dècades i ara no s’aturaran i ens llençaran tants míssils com sigui possible fins que el nostre ADN ens torni a dir que som pobres i que només els “senyoritos” tenen la capacitat de governar les nostres vides i mutis i a la gàbia.

On són els límits de la classe treballadora?, perquè suposo que la dignitat com a persones encara existeix, em refereixo a que si personalment hom està disposat a aguantar tot el que sigui necessari per a subsistir en democràcia, encara que cada dia violin els seus drets, que es plantegin si estem disposats també a deixar que violin als nostres fills i filles perquè hem estat incapaços de reaccionar.

Ferran Adrià i l'Eurovegas

Tothom sospitàvem què el que s’estava coent sobre la nefasta proposta de l’Eurovegas tenia molt a veure amb l’obsessió d’alguns de descomposar-ho tot, però mai m’hagués imaginat que l’esferificació culinària tindria a veure amb la desregulació de les condicions laborals. Que en Ferran Adrià defensi aquest projecte de retrobar-nos amb les condicions de treball de l’Edat Mitjana em sembla terrible. Perquè l’Eurovegas és un negoci que posa en perill moltes més coses que un suposat benefici econòmic, perquè traslladarà condicions de treball que fins i tot els xinesos han criticat. Perquè pugui instal·lar-se s’hauran d’incomplir un piló de lleis: no s’aplicarà cap conveni col·lectiu: no hi haurà representació sindical; es treballarà com i quan l’amo digui i sense dret a reclamar res; es podrà fumar lliurement; jugar amb diners, sense control; anar de meuques i gigolós; no es complirà cap normativa en horaris; decibels; amb matons, com a guàrdies de seguretat, i un llarg etcètera que només de pensar-hi et fa posar els pèls de punta.

Com és possible que un govern dit democràtic aposti per una empresa d’aquesta mena? Ha de poder més el diners d’uns pocs sobre els drets de la majoria? Tot s’hi val?.

Intervenció al 2on Fòrum sobre inclusió social i ciutadania

La fundació SER.GI (Servei Gironí de Pedagogia Social) em van convidar a portar un grup de treball per parlar sobre els moviments socials, aquesta és la introducció que he fet aquest matí.

El consell assessor d’aqueta jornada va posar de manifest la necessitat de posar sobre la taula una sèrie de preocupacions que provenen d’un ventall ampli de sectors de la nostra societat.

La política de la por, de l’individualisme, de la desinformació, de l’arrogància mediàtica, del control, de la inseguretat, etc., ens ha dut a una paradoxa social on la desafecció política contrasta amb la creixent reclamació ciutadana per la transparència, la participació i la defensa dels drets com a ciutadania.

Hi ha alternatives al model de pensament únic?, és possible un altre model de societat?, podem entendre l’economia des d’una altre perspectiva?, és possible concebre a les organitzacions d’una manera diferent?

Estem en un moment on l’hegemonia dels valors clàssics de la democràcia trontollen davant de l’economia i dels mercats. No sembla que hagin casualitats, sinó causalitats.

L’adveniment de noves formes de pensar en les organitzacions posa en perill la concepció clàssica dels partits polítics, les ONG’s, les associacions veÏnals, els sindicats?.

La crisi econòmica ha provocat també una crisi de valors socials que semblen, tímidament, avocades a pensar i construir noves fórmules d’organització. Es podria dir que encara de manera incipient, però detectables, com ara el moviment 15-M, que estem davant de noves formes de relació social, amb les noves tecnologies, etc., que conviuen amb formes clàssiques d’organització, més pròpies del segle XX. Però aquest debat no sembla tampoc casual, sinó que podria haver estat provocat dins d’una estratègia de desestabilització social fruit de l’absència d’una democràcia madura i consolidada. Com diu el doctor Vicens Navarro: “una democràcia que encara està per arribar”.

L’autocrítica sempre s’ha considerat un valor positiu, en canvi la resignació representa tot el contrari. Aparentment, durant aquests darrers anys, han aparegut moviments nous que contrasten idees i les intenten posar a la pràctica, amb un grau d’èxit desigual. Moviments nous amb estratègies i maneres de fer antigues (moviments assemblearis, ús de les TIC, eslògans partidistes utilitzant la propaganda i els mitjans de comunicació en benefici propi, etc.).

Sóc de la opinió que el debat no avançarà gaire si només ens centrem en el què és bo i en el què és pitjor.

Aprofitem aquesta explosió d’oportunitats per organitzar-nos i pensar d’una altra manera, per trencar també els nostres propis prejudicis sobre les organitzacions que ens envolten; aprofitem aquest moment per obrir un horitzó carregat d’esperances i d’entusiasme per a corregir allò que no ens ha agradat de la nostra pròpia història i aconseguir un món millor com a eix fonamental dels moviments socials emergents, i també dels antics.

Treballem en els objectius comuns, fins i tot aprofitem els arguments dels nostàlgics!. En aquest panorama, és necessari construir aliances socials?

La reflexió, la paraula, les idees són font de poder en democràcia i per això volen fer callar a qui pensa i busca solucions diferents. Aprofiten la crisi per estendre la por i l’individualisme, al què ens tenen tan acostumats.

Afortunadament, però, les societats estan vives i per molt que el sistema es capfiqui, no les podran fer callar a no ser que esdevingui una dictadura.

És evident que les noves tecnologies estan canviant les fórmules en com ens relacionem entre nosaltres, perquè es combinen amb espais d’intervenció diferents. No està escrita la bondat de les noves tecnologies, però són una evidència. Poden substituir o condiciones les relacions personals?

“En una situació crítica com l’actual on està en perill l’estat de dret que tan ens havia costat aconseguir, sembla que hi ha una desmotivació general i fragmentació dels principals moviments socials que tampoc ajuda a fer front a la realitat social, política i professional en la que ens trobem.

Què és allò que realment ens remou el s. XXI? Què han de tenir en compte els moviments socials per canviar la situació i acabar amb la desorientació i la paràlisi social? Quins han de ser els circuits? Quin paper hi juguen les lògiques virtuals? I les velles i noves organitzacions, quines debilitats i fortaleses tenen? I els lideratges tous i forts? Com podem integrar la innovació, creativitat, treball en equip, participació comunitària i cívica? Cal partir d’un marc teòric, ideologia i estratègia comuns, tan a nivell social com professional, per aconseguir una consciència col·lectiva que ens permeti més coherència per a l’acció”.

Aquest és l’oferiment que us fem en aquesta taula rodona: la llibertat d’opinar, amb respecte, sobre les noves formes d’organització social i sobre les més antigues i a poder ser, fer propostes alternatives en la construcció d’una societat més justa i humana pel que resta del segle XXI.