La primera novel·la publicada: coses del marqueting

Presentació:

El Masnou (Barcelona), 1965.-

Llicenciat en filosofia amb grau per la Universitat de Barcelona, vaig començar a escriure poesia poc abans de l’adolescència i després diferents articles en diversos mitjans de comunicació escrita.

Fins ara he escrit dos llibres en castellà: “El secreto de la familia von Klie” i “El cuaderno de Cristóbal Colón”, una novel·la de ficció històrica encara no publicada. En l’actualitat estic acabant “Daniel Yang”, una novel·la de ciència ficció i preparant la quarta.

Entre les meves passions es troba la música (toco la guitarra, el clarinet i el saxo), el running, la lectura i l’arxivística.

Sinopsis:

“El secreto de la família von Klie” narra les peripècies d’un jove llicenciat embolicat en una trepidant aventura. El protagonista descobrirà l’existència d’una organització secreta que prepara l’adveniment d’una nova democràcia.

En companyia d’Anselmo, un personatge enigmàtic i extrovertit, s’enfrontarà a innumerables perills. Viatjarà immers en un engany tramat amb perversa perfecció, fins descobrir un dels majors secrets de la humanitat.

De moment el podeu trobar a: http://es.united-pc.eu/libros/narrativa-novela/policiaca-suspense/el-secreto-de-la-familia-von-klie.html

 

Presentación:

El Masnou (Barcelona), 1965.

Licenciado en filosofía con grado por la Universidad de Barcelona, comencé a escribir poesía poco antes de la adolescencia y después diferentes articulos en diversos medios de comunicación escrita.

Hasta la actualidad he escrito dos libros: “El secreto de la familia von Klie” y “El cuaderno de Cristóbal Colón”, una novela de ficción histórica todavía no publicada. En estos momentos estoy acabando “Daniel Yang”, una novela de ciencia ficción y preparando una cuarta.

Entre mis pasiones se encuentra la música (toco la guitarra, el clarinete y el saxo), el running, la lectura y la archivística.

Sinopsis:

“El secreto de la familia von Klie” narra las peripecias de un joven licenciado embarcado en una trepidante aventura. El protagonista descubrirá la existencia de una organización secreta que planea el advenimiento de una nueva democracia.

En compañía de Anselmo, un personaje enigmático y extrovertido, se enfrentará a innumerables peligros. Viajará inmerso en un engaño tramado con perversa perfección, hasta descubrir uno de los mayores secretos de la humanidad.

De momento lo podéis encontrar en: http://es.united-pc.eu/libros/narrativa-novela/policiaca-suspense/el-secreto-de-la-familia-von-klie.html

El projecte de Llei de Transparència, Accés a la Informació Pública i Bon Govern.-

Sé que el títol no fa la cosa: una llei de transparent poc transparent; una llei d’accés per fer poc accessible l’accés i una llei del bon govern d’un govern de dubtosa meritòria praxis democràtica.
Se n’ha parlat molt sobre aquest avantprojecte que d’aquí uns dies, i gràcies a la majoria absoluta del partit del govern, s’aprovarà, sens dubte.
Aquesta és, en molts sentits, una Llei sorprenent. Sorprèn que necessitem ser transparents, perquè hauria de ser una obligació intrínseca a la política i els càrrecs públics, però no és així. Sorprèn que la iniciativa surti d’un govern que va tenir un president que se’n va endur o destruir tots els arxius públics del seu mandat (i que, per cert, tot i ser punible i descaradament greu, no ha passat absolutament res). Sorprèn pel grau de cinisme implícit en ella, i també sorprèn perquè el resultat de la Llei és tot el contrari del què, en teoria, es pretén. És així un text trampós. Diguem que és un “xist” que no té res a veure amb una broma, en tot cas, una broma de mal gust.
 No es tracta tampoc, com s’insinua en l’esperit del text, d’un text refós, però en canvi aprofita per legislar coses que res o poc tenen a veure ni amb la transparència, ni l’accés a la informació ni al bon govern i que alimenta amb un exhaustiu llistat d’infraccions (art. 16), entre les quals relaciona els serveis essencials en cas de vaga o l’incompliment de respectar la Constitució Espanyola. Simplement: un “xist”.
No sabem com serà l’Agència Estatal de Transparència, però tot apunta a que tindrà el mateix delit que la pròpia Llei: una transparència velada.
Des del meu punt de vista és un text efímer, inadequat pel seu contingut, que supedita els drets dels ciutadans als de l’Administració, d’un perfil de transparència manifestament baix, que no resolt, sinó limita encara més, els drets actuals a l’accés a la informació, amb petites modificacions com l’accés parcial, però després limitant l’accés en funció de la decisió que hagi pres l’Administració. Un text que perpetua el silenci administratiu negatiu i que obliga al ciutadà a demanar i a l’Administració a facilitar si li convé. Que no obliga a l’Administració a despullar-se.
Recapitulant una mica: les lleis actuals estableixen el dret d’accedir als documents de les administracions públiques com a principi general, amb els límits que planteja la legislació (massa severs). La protecció de dades de caràcter personal ha estat un dels arguments més utilitzats per a limitar l’accés a la informació, i aquesta nova Llei no planteja cap solució al respecte.
Sembla mentida que no s’aprofiti per aprofundir en els conceptes d’interès públic i drets de tercers, però és clar, si ho fes, es veuria nítidament que la Llei no té com a objectiu real aquests menesters.
Sobre l’accés a la documentació pública tots coneixem la Llei 30/1992 i en aquest cas, es podria haver aprofitat la nova Llei per garantir l’accés a la document d’expedients no resolts. D’altra banda, la Llei no diu que calgui garantir l’accés a la informació i no pas als documents, i passa de puntetes quan parla de la reutilització de la informació. S’ha de tenir en compte que la denegació de l’accés ha de ser motivat, però la nova Llei parla del silenci administratiu negatiu i d’uns terminis exageradament dilatats (un mes).
La manera de rebre la informació i el seu suport ha de ser escollida pel ciutadà, i no imposada per l’Administració.
Amb aquesta Llei hem perdut la oportunitat d’avançar democràticament en la defensa de la ciutadania, la corresponsabilització, el foment de la cultura i la participació dels ciutadans en els afers públics.

En conclusió: em recorda aquella escena dels Groucho Marx "la parte contratante ..." (ja m'enteneu!)

Maridar filosofia i arxivística

Quan vaig començar a estudiar filosofía, feia anys que m’agradava escriure poemes. De fet, fins i tot vaig publicar-ne un en una revista que ara ja és historia. Una de les primeres coses que t’ensenyen és el sentit d’aquesta (per a mi) bonica paraula: filosofía. Et diuen que és l’amor per la saviesa, pel coneixement. Quelcom que serveix per a tot i per a no res, però sobretot per intentar expicar, amb tots els coneixements possibles, el paper que l’home (la raça humana) ocupa en la naturalesa, és a dir, quins són els principis (generals i fonamentals) que ens relacionen, com a éssers humans, amb el pensament, l’acció i la realitat que ens envolta. Tot això té a veure amb l’estètica, l’epistemologia, l’ètica i la metafísica. És, en realitat, un mètode i la mare de totes les disciplines i ciències conegudes.

L’arxivística, paraula d’un encant inqüestionable, té també molt a veure amb la filosofía, amb el coneixement, amb l’ètica i la metafísica. Té, com sabeu, com objete, l’estudi de la conservació i organització dels documents i de la informació, en qualsevol tipus de suport, i estudia els principis i procediments metodològics emprats en la gestió, la conservació, l’organització i la comunicación dels documents d’arxiu amb (una frase que sempre m’ha semblat pura poesía): “l’objectiu de preservar el testimoni dels drets, els interessos i la memoria de les persones”. Sóc de la opinió  que filosofía i arxivística encaixen perfectament. Com podem buscar la raó dels pensaments i de les activitats humanes, com les podem entendre sense els arxius?, com podem preservar, amb ética i coherencia, el rastre, les petjades humanes, que amb més o menys encert dibuixen les nostres societats, sense els arxius?, com podem no generar pensament crític des de la memoria i l’eficaç tractament de la informació sense els arxius?

A mi, tot plegat, em sembla fascinant. No us ho sembla a vosaltres també?

Reflexió sobre la definició de “document d’arxiu”

La Llei d’Arxiu i Documents de Catalunya diu al seu art. 19.1 que “s’entén per document tota expressió en llenguatge oral, escrit, d’imatges o de sons, natural o codificat, recollida en qualsevol mena de suport material i qualsevol altre expressió gràfica que constitueixi un testimoni de les funcions i les activitats de l’home i dels grups humans, amb exclusió de les obres d’investigació o de creació”; d’altra banda, el Manual d’Arxivística i Gestió Documental, imprescindible, diu a la seva pàg. 74 que “un document és el testimoni de l’activitat de l’home fixat en un suport perdurable i que conté informació”. Caldria estudiar les conseqüències de l’adjectiu “perdurable”, perquè quan parlem de documents electrònics d’arxiu, el terme perdurable pot ser molt discutible i al meu entendre serveix per a introduir la preservació com a una funció bàsica de l’arxivística moderna, però dit això, i seguint allò que diu el Diccionario del Ministerio de Cultura espanyol: “un document d’arxiu és el testimoni material d’un fet o acte realitzat en l’exercici de les seves funcions per persones físiques o jurídiques, públiques o privades d’acord amb unes característiques de tipus material i formal”. D’aquesta definició, que per cert trobo molt encertada,  em criden l’atenció dues qüestions: una, “que és un testimoni material” i l’altre (admès per tothom de l’ofici), “que és el testimoni d’un fet o acte de les persones en l’exercici de les seves funcions”.

Bé, anem per parts. El tema de la perdurabilitat en els documents electrònics és més que qüestionable, de fet ningú no sap quan de temps es poden “preservar” i fins i tot encara es discuteix i s’investiga “el com”, per tant és un tema molt obert que res té de “material”, ja que és del tot intangible. Dit això, en realitat voldria parlar del concepte “document d’arxiu”, perquè en la terminologia actual sembla que ens podem oblidar d’un tema importantíssim per la defensa de la transparència: les falses còpies i els documents falsificats i falsejats. Sóc de la opinió que bona part d’aquests documents són exemple i una mostra més de l’activitat humana, sobretot tenint en compte que es faci de manera sistemàtica i ordenada, tot i que il·lícitament amb la intenció de delinquir, per aquesta raó, prescindir d’aquests tipus de documentació equivaldria a conservar documents d’una societat ideal que no ha existit mai. Falsos documents sempre han existit, raó de més perquè en l’actualitat, un cop detectats es puguin tractar com a documents d’arxiu. Després s’hauria d’estudiar l’encaix que haurien de tenir dins d’un expedient, però aquest ja és un altre tema diferents. El cas Bàrcenas és un bon exemple de falsedat documental aparent en sèrie (llibres, actes i anotacions comptables, emails i un llarg etcètera), i en tindríem d’altres (Millets, Blesas, Condes, Dias Ferrans i fins i tot personatges d’aparent noblesa). Tenim tots els ingredients per a un fons documental. Una qüestió seria quin nom hauria de rebre aquest fons (fons Bàrcenas, fons PP ...). Tècnicament, especificar l’organisme productor és també assenyalar als culpables d’una acció constitutiva de delicte, per tant, queda més que demostrat que l’arxivística és molt més útil  que una “simple qüestió de cultura”, no és un museu, no és cultura popular, és la constatació fefaent de l’activitat humana, per tant, ens hauríem de replantejar el concepte de document d’arxiu i adaptar-lo a les noves realitats (de suport i de concepte).

Municipis sense arxiu.-

Catalunya té 946 municipis distribuïts en 41 comarques. 476 es troben entre els 100 i els 1.000 habitants; 257 entre 101 i 5.000 i 131 entre 5.001 i 20.000. El 71% de la població catalana viu en els 59 municipis que superen els 20.000 habitants (Font:  Generalitat de Catalunya, 2009).

Amb aquesta representació, d’altra banda prou coneguda per tothom, vull reflexionar sobre les característiques dels fons municipals catalans, i també sobre l’aplicació de la Llei catalana d’arxius.

Avui en dia no podem dir que els arxius estiguin desatesos. La prova són les innumerables intervencions dels professionals d’arxiu que s’han fet en els darrers vint anys, però lamentablement, encara queda, al meu parer, un buit important que la pròpia Llei d’arxius i documents intenta resoldre amb les actuacions dels arxius comarcals i provincials, però que ho deixa massa obert a la mera voluntat.

En molts municipis petits, el desconeixement d’unes mínimes pautes arxivístiques no garanteixin la conservació dels seus fons ni el seu tractament arxivístic.  D’altra banda,  el creixement urbanístic dels darrers anys ha provocat un creixement exponencial de la documentació administrativa, que en gran mesura han desbordat les capacitats dels ajuntaments,  de manera que ens podem trobar amb dèficits importants en l’atenció de la documentació municipal més moderna, tant per la manca d’instal·lacions adequades com la manca de personal qualificat.

Els municipis catalans són especialment heterogenis quant a la seva  organització i estructura, raó per la qual la producció documental i les estructures dels fons municipals també ho són.

En els municipis trobem fons propis i “aliens” (per dir-ho d’alguna manera”), com el fons de la Batllia, els fons dels municipis agregats, de confraries i associacions, del jutjat municipals, de les cambres agràries i fins i tot fons sonors, audiovisuals i fotogràfics, entre d’altres.

La Llei d’arxius estableix la obligatorietat que ens ajuntaments dels municipis de més de 10.000 habitants i les diputacions provincials tinguin un arxiu (art. 20.1.c), la resta poden integrar-se al Sistema d’Arxius de Catalunya, però només s’estableix la possibilitat d’intervenció si l’ajuntament corresponent ho demana de manera voluntària (sovint per la insistència dels  arxivers, i sempre i quan existeixi un conveni entre l’ajuntament i la Diputació o el Consell Comarcal, i el municipi es faci càrrec de les despeses o bé se n’aprofiti d’alguna subvenció). Com es veu és un sistema feble que depèn de  la voluntat política i la possibilitat econòmica del moment. Dit d’una altra manera, malament. La figura de l’arxiver itinerant és insuficient i poc desenvolupat arreu  de Catalunya. Per aquesta raó s’hauria de treballar en garantir que, malgrat els municipis de menys de 10.000 habitants no tinguin la obligació de tenir un arxiu, aquests continuen generant documentació amb arxiu o sense, i aquesta documentació s’ha de preservar i tractar adequadament per un professional arxiver/a.

La Diputació de Barcelona té la figura de l’arxiver itinerant, i està molt bé tot i ser insuficient. D’altres Diputacions provincials ofereixen també el sistema, bé directament o a través dels consells comarcals, però la realitat és que els fons documentals dels ajuntaments més petits no tenen un tractament adequat, per això caldria pensar en algun sistema, o ampliar els actuals, per tal de cobrir aquest important forat que la llei catalana d’arxiu ha deixa sense cobrir.

No han d’haver arxius de “primera” i arxius de “segona regional”, perquè tampoc no ha d’haver “ciutadans de primera” i “ciutadans de segona” (tot i que la realitat sembla que aquest plantejament seria qüestionable). Em refereixo al que diu la Llei de Procediment Administratiu comú (la Llei 30/1992), al seu article 35, quan parla dels “drets dels ciutadans”: Els ciutadans, en les relacions amb les administracions públiques, tenen els drets següents:

a) A conèixer, en qualsevol moment, l’estat de la tramitació dels procediments en els quals tenen la condició de persones interessades, i a obtenir còpies dels documents que contenen; f) A no presentar documents no exigits per les normes aplicables al procediment de què es tracta, o que ja es trobin en poder de l’administració actuant i h) A accedir als registres i arxius de les administracions públiques en els termes previstos en la Constitució i en aquesta o en altres lleis. I com podem garantir aquests drets sense els professionals dels arxius? És més important la informació d’un gran arxiu consolidat que la d’un petit ajuntament?

Arxivers sense Fronteres - Memòria 2012

Arxivers sense arxius

Les TIC estan reivindicant, i amb força, la seva entrada en el món dels arxius. Ho fan des de la normalitat. Les administracions  (i rarament les empreses) han entès la necessitat d’integrar en les polítiques corporatives de les organitzacions la gestió de la seva documentació i informació com una estratègia global a les polítiques internes.

Les eines que proporcionen les noves tecnologies són altament útils, però no poden entendre’s com una finalitat en si mateixes, perquè darrera d’un determinada política hi ha un intencionalitat i l’arxiver-gestor documental ha de defensar la seva dimensió democràtica, sobretot  quan els “poders” utilitzen de manera dissociada l’ús de les TIC i els drets de les persones a conèixer i a preservar la memòria. L’arxivística ha de ser un pilar fonamental del dret de les persones a accedir a la informació. Aquesta ciència tan jove i d’altra banda tan desconeguda per la majoria de la nostra societat té dos dimensions completament integrades: una tècnica (amb el conjunt de totes les disciplines que la integren) i una  política (la defensa dels drets de la ciutadania a l’accés a la informació com a garant de la democràcia d’un país).

Els arxius no són espais aïllats de la realitat, al contrari, són la conseqüència d’un activitat humana i del seu rastre. Són naturals als éssers humans i neixen de manera espontània. Per aquesta raó és molt important defensar els principis de procedència i d’estructura interna. Els arxius estan al servei  de les ciutadans i de les organitzacions. Els arxius són un patrimoni molt valuós. Assoleixen una clara dimensió social i dinamitzen el territori, sí però per aconseguir-ho necessitem d’aquests professionals dels arxius i darrerament, amb les polítiques d’austeritat ens trobem que una bona part dels arxivers-getors documentals, persones molt ben preparades i amb unes ganes immenses de treballar, es troben que no ho poden fer, perquè, com ja he dit en alguna altra ocasió, el mercat no pot assolir la demanda. És a dir, que cada any tenim més arxivers sense arxiu, tot i la necessitat de que aquests equipaments es nodreixin d’ells. No és una qüestió d’egoisme corporatiu, sinó una necessitat que demanada la ciutadania: agilitat, eficiència, transparència i informació.