Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (10 part i última) .-

Hi ha una qüestió que sovint la filosofia moderna oblida: el temps (no el temps atmosfèric, sinó el pas del temps). Ara que vivim moments de grans canvis, sobretot als països anomenats àrabs, apareix la conseqüència d’una llarga i tediosa mutació de les societat que fan, a vegades a la desesperada, revolucions que intenten canviar les coses, malgrat que a vegades, només es canvia la cara de les persones que governen. Però no és d’això del què vull parlar, sinó del canvi en sí. Els canvis, els grans canvis, s’efectuen molt a poc a poc, quasi de manera imperceptible. Mai les coses canvien de la nit al dia, tampoc quan hi ha una revolució: els valors, les mentalitats, tot necessita de temps. Res no es transmuta en un no res, tot necessita de la successió continuada i lenta perquè els canvis siguis profunds i irreversibles. Les revolucions alimenten esperances quan aquestes s’han omplert d’injustícies i no queda més remei que la violència, però fins i tot en la justificació difícil de l’ús de la violència com a única sortida a les arbitrarietats dels governants, per canviar una societat es necessita temps, canvis lents, a poc a poc, que es vagin assimilant com si res i que al final transmuten una cosa en una altra completament de diferent.

I per acabar amb aquesta llarga tanda d’escrits d’estiu. Com és possible que una agència privada, increïblement independent, pugui posar en risc a un país, i fins i tot al propi sistema econòmic? Qui li ha donat aquest poder de posar nota al deute d’un país? Sabent com es mou el món de les finances, no m’estranyaria que un dia d’aquest sortís l’escàndol de que aquestes companyies reben pressions per tot arreu, com sembla que també passa amb alguns eurodiputats a Europa.

I ja ho hem vist durant la visita del màxim representant de l’església catòlica, carta blanca per fer el què vulguin: fer el botellon, embrutir els carrers, pixar a les fonts públiques i un llarg etcètera, mentre que la policia carrega contra ciutadans i ciutadanes indefensos, perillosos anticlericals que posen en dubte la fe de la pròpia democràcia i del propi sistema. Ja s’ha vist, mentre feien la pregària, com diu la dita castellana “A Dios rogando y con el palo dando”, Zapatero decidint canviar la Constitució Espanyola sense cap referèndum i fent una volta més per afavorir la precarietat laboral i facilitar l’acomiadament i el negoci fàcil per empresaris desaprensius. I això que encara no s’ha acabat el mes d’agost.

Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (9 part) .-

Potser el què vindrà ara resultarà estrany, però té a veure amb la concepció del nostre sistema democràtic i les seves limitacions. Una de les característiques de les democràcies modernes és la divisió de poders, però en el cas del legislador, les preguntes que poden sobrevenir poden qüestionar la forma de construir una legislació que acaba per determinar el funcionament democràtic d’una societat i les seves institucions, però sobretot les relacions entre la ciutadania i els poders de l’Estat que, en teoria, emanen del poble però que el poble desconeix per no haver estat demanats a opinar sobre el tema en qüestió, se’m passen pel cap preguntes tipus: Qui ets tu, legislador, per a decidir sobre la meva vida, legislar sobre els meus drets i obligacions?, qui t’ha concedit aquest poder?, per què no m’has preguntat abans?. És la sobirania popular un engany dialèctic, una fal·làcia de la democràcia?. No em dedicaré a contestar-les. Les deixo obertes. Algunes, crec, de fàcil resposta. M’interessa parlar de la coerció legal a través de la ideologia, aquella que integra i impregna espiritualment a la ciutadania. Crec que és necessari practicar una dissociació d’idees per a trencar els vincles artificials i artificiosos que hem construït sense cap mena de pudor, em refereixo al nexe entre llibertat i llei, autonomia i dret, sobirania i contracte social, etc. Per què per exemple, la llibertat s’ha d’acompanyar de la llei?, o no. Són qüestions que donen per pensar. No creieu?.

S’han d’exigir comptes i responsabilitats als nostres elegits, als nostres polítics (directes i indirectes). Per què poden haver polítics escollits sense una elecció directa?, per exemple, ara que tan es parla de les Diputacions. Per què les diputacions, amb el poder que tenen, han d’estar conformats per polítics escollits indirectament?. Ningú no els ha votat per anar al Consell Comarcal o a la Diputació, són els partits qui els designen directament. Sí, hem de demanar comptes als nostres polítics. Hem de poder obligar-los a dimitir, l’acta de polític no ha de ser un dret individual, sinó del poble que l’ha escollit. Sí, han de dimitir amb facilitat i han de pagar per les seves accions, jutjar-los en tribunals apropiats, de manera ràpida i transparent i amb tota la difusió possible. S’ha de contemplar la sanció durant el mandat del polític i poder-lo apartar, de per vida, en cas d’una provada infracció i limitar el seu mandat per a evitar que s’eternalitzi en càrrec i acabar amb tot tipus d’immunitats i privilegis (fins i tot els fiscals).

Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (8 part) .-

Les idees dominants, aquelles mentides socials de grup, tan necessàries per la cohesió, permeten assignar una taula de “qualitats”, un sistema de puntuació, de manera que podem trobar persones o organitzacions més desitjables i d’altres de menys. Per exemple, el Papa, tindria una qualificació molt alta, un dirigent sindical, més aviat baixa o molt baixa.

Mai el goig del poder que s’exerceix sobre una altra persona o col·lectiu s’ha expressat amb tanta poca vergonya com ara (des de que sóc al món, com a mínim!), el qual es va reproduint com un mer exercici simple i natural, quan no ho és, ni molt menys. Sempre s’acaba justificant en virtut de no sé quines lleis universal carregades d’interessos particulars, que comporten greus transcendències i que necessiten, per qui les pateixen, d’un embolcall de justícia, encara que aparent, de vertader, acord a llei i a les normes que dicta l’Estat, fins i tot amb un toc estilístic de bellesa, d’ordre, de saber, i sobretot de seguretat i de certesa, de moral i de fet catalogat com a dret. Entre vestidors apareixen els auxiliars del sistema, que gratuïtament van venent la ideologia liberal amb la pretesa argumentació que és la única disponible i capaç. És la religió dels tontos (m’agrada molt l’expressió en castellà: bobo, li dóna una connotació que no li sé veure en català): el pastor que dirigeix a les ovelles, ovelles que no pensen, només obeeixen (la religió de la fe –sigui la que sigui-).

Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (6 part) .-

A aquestes alçades tothom, amb una mica de sentit comú i una mica d’ètica, sap que necessitem una nova legislació fiscal que gravi sobre els impostos que ara es troben quasi bé exonerats de pagar (rendes del capital, paradisos fiscals, rendes altes, beneficis empresarials, etc.). És necessari també un canvi en la concepció del dret al treball, del sindicalisme i una major humanització del treball. Treballar menys, en millors condicions i d’una altra manera. Aquest és l’objectiu que ens hauríem de marcar.

L’habitatge, l’especulació en mans dels pobres, ha fet que el dret a un habitatge digne s’hagi convertit en una farsa que en entra dins del joc del capital. Una primera vivenda ha de ser assequible a tothom, després ja en parlaríem. Però apostar per construir més i més com a motor de l’economia em sembla d’una estupidesa descomunal (quantes vivendes continuen tancades avui en dia?). Com sempre és una qüestió d’ètica política. Però vivim en una època en què els valors s’han transmutat, per això insisteixo en que la submissió de l’economia a la llei de la política és una necessitat (sé que es pot entendre que això ja passa ara, però em refereixo no a una política dirigida des de l’economia, sinó a l’inrevés).

El capitalisme s’ha convertit en violència, i la política és la seva força, el seu braç executor.

Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (5 part) .-

Allò que s’amaga darrera una filosofia de l"i". Els pre-socràtics en parlaven d’un “arché”, un perquè de les coses. El per què que ha d’explicar-ho tot, que ha de trobar-nos amb l’origen de la qüestió que plantegem i tan necessari per arribar al “com”, que ens permetrà canviar la cosa, a lliure arbitri, si volem. El per què implica coneixement i finitud en sí mateix. Coneixement perquè et permet esbrinar la raó d’una cosa, d’un fet, d’un objecte, d’un estat, etc. Finit, perquè un cop trobar no hi ha res més. La filosofia de “l’i?” que proposo ona un pas més enllà, petit però profitós. Intentaré explicar-ho de manera resumida per no cansar a ningú. Quan passa alguna cosa, es diu, es pregunta, tan se val, sempre pot haver una nova resposta: oberta, infinita, sobtada, exclusiva; és la resposta de l’i?. I? Vol dir una admiració, vol dir una no confirmació, una voler saber més, un preguntar-se per la conseqüència, una demanda d’explicació a allò causat, una contradicció, també una repulsa, una lluita, un contrari, un qüestionament. Us posaré alguns exemples per a intentar explicar-ho millor. Hom pot dir: tinc gana. Un altre pot respondre, i?. I?, voldrà dir moltes coses: què m’expliques!, què vols menjar?, no m’importa!, què canvia?, etc. És una pregunta oberta que supera, de bon tros, al per què en sí mateix. En un altre moment, si us interessa, m’estendré sobre el tema.

El capitalisme ha creat múltiples coartades: els interessos comuns, el racionalisme, el control emocional, la necessitat de superació, el benestar, l’equilibri polític, l’estabilitat dels mercats financers, la pau, el darwinisme, etc. Als ulls dels defensors de l’economicisme, és un delicte qüestionar la veritat de la norma. Sense cap esperit que li pugui suposar un repte seriós (especialment molestos són els sindicats de classe i organitzats!), el totalitarisme d’un pensament uniformat, una economia monoteista i un pensament únic imposat des de totes les vessants dels mitjans de comunicació, la seva llei és jutge i part, fent de la seva realitat una veritable dictadura (és l’hora de despertar-se del somni, de fugir d’aquest Màtrix i obrir els ulls!)

Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (4 part) .-

Són, els nostres polítics governants, animals devoradors, totalment ignorants d’allò què fan i provoquen? Suposo que ha d’haver una mica de tot, però el que em sembla evident és que són responsables de les conseqüències de les seves decisions polítiques. Per què hem permès que parlin en nom de ningú? Qui, quan i com, els hem concedit el dret a parlar i decidir en el nostre nom?. Històricament, els grans temes que se solen tractar es fan en nom de la llibertat, de la pau, de l’honor, fins i tot, i s’han fet grans bestieses en “nom de”. No vull que en nom meu es faci tot el contrari del que jo penso que s’ha se fer. La distància entre el Parlament i les seves decisions i les persones que els hem atorgat aquest poder és immensa. No sembla, però , que ningú no tingui ganes de canviar gaire les coses.

En les qüestions socials és on, segurament, ens prenen més el pèl. En educació, per exemple. La preocupació no és el fracàs escolar, si fos així, hi ha un munt d’experts que saben què s’ha de fer per combatre’l i en canvi no es fa res. Sembla que l’objectiu de l’educació sigui fer dòcils als individus perquè es puguin inserir en el sistema sense donar gaires problemes. Per això desapareixen en els curriculums educatius, de fet no han existit mai, matèries que permetin la possibilitat de la crítica, que ajudin a crear un judici de les coses que ens envolten, per això no s’ensenya filosofia, per posar un exemple, perquè no es volen ciutadans i ciutadanes capaços de pensar per si mateixos.

En el tema econòmic és també escandalós. És un regal poder comptar a mà d’obra disposada a acceptar qualsevol treball sense mirar en quines condicions es farà. Aquest és el paradís del despotisme emprenedor. I en aquesta situació de crisi, s’aprofita per destruir tot allò que tingui a veure amb el benestar social que, segurament, per equivocació, es fa anar construint des de la Segona Guerra Mundial. Ara aniran contra els suposats “privilegis” dels empleats públics, sobretot dels funcionaris. El discurs ja està elaborat i servit: hi ha massa funcionaris, no pot ser que siguin els únics que no vegin perillar el seu treball, i a més a més són uns mantes que treballen poc, malament i durant poques hores. Aquest missatge té una traducció directe: s’ha d’anar a destruir un dels pilars de la democràcia moderna: l’administració pública. De pas, privatitzaran algun dels seus serveis essencials, de manera que algun espavilat en traurà un suculent profit (exemples: la sanitat, o l’educació, sense anar més lluny). Sí, aniran contra l’estabilitat i les condicions de treball, però no a canvi de millorar un salari mileurista o de facilitar una “carrera professional inexistent”, sinó a base de desregularització i precarietat. D’altra banda, receptes molt conegudes des de fa anys a l’administració pública.

No em cansaré de dir-ho: primer l’economia i al seu servei: la política (màxima equivocada i simple que explica la nostra realitat actual).

Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (3 part) .-

Voluntat de jerarquia. Aquest és un dels mals que, des de sempre, s’ha assumit com a normal i bo en qualsevol organització social. Aquesta jerarquia implica una concepció del món on sempre hi ha persones que decideixen pels altres i aquesta altres, assumeixen, sense qüestionar res, allò que la jerarquia ha dit. A més a més, serveix per a complimentar la naturalitat imposada i fictícia de que hi ha alguns que han nascut per manar i d’altres per ser manats, i aquest esquema es reprodueix constantment en totes les facetes de les nostres vides. Explotats i explotadors. Aquesta és la conclusió. I la política, també humana, no s’escapa a aquests principis, sigui de dretes o d’esquerres. Esdevé, d’aquesta manera la forma perfecta per imposar una disciplina, un dogma propi, amb l’excusa de la democràcia, que és el govern de la majoria, sí, però sense la humiliació de les minories, o com a mínim, amb l’esforç de la seva comprensió. Com a qualsevol exèrcit: la indisciplina s’ha de castigar per a preservar el sistema. La persona indisciplinada està sotmesa a la incomprensió. I els efectes d’aquesta escenificació de falsos valors són l’autorització retòrica i els recursos escolàstics propis de l’ofici. L’argumentari ha de servir per a construir un edifici que es sustenta per les pròpies febleses del sistema. Si l’oratòria cau, l’edifici s’ensorra.

Promoure l’ètica no és, simplement, la construcció d’una gran literatura, sinó l’aplicació i el seguiment d’ella. La política al servei dels individus i no al’inrevés.

Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (2 part) .-

Avui és una pura il·lusió, no sé si abans també ho era, el pensar que l’economia s’ha de sotmetre a la política, o dit d’una altra manera, sotmetre el que és econòmic a allò que és polític. Lluny de la famosa: allò que és políticament correcte. Les coses pel seu nom. L’economia s’ha posar al servei de l’ètica, és a dir, fer de la convicció de l’ètica una forma més de fer política, assumida, assimilada, interioritzada, una ètica que faci de l’economia una política de la responsabilitat, i no és cap jo de paraules, fer política de manera responsable al servei de l’ètica i de les persones, no de l’economia ni dels mercats econòmics, que és al què ens tenen acostumats. Nosaltres, inconscientment, segurament, hem deixat que els instruments que posa la democràcia al nostre abast es converteixin en meres màquines al servei del capitalisme però mai al servei dels individus. És el triomf d’una ideologia on prima la divisió, un individualisme groller i aberrant que comentaré un altre dia, una teologia del liberalisme econòmic que suposa l’absència dels valors que defensen a les persones i promulguen la seva unicitat pactada, interessada, però que representa l’absència d’unitat i una homogeneïtat que destrueix qualsevol heterogènia possible. I aquesta concepció de la societat s’ha anat instal·lant entre nosaltres com un virus.