Aquest és en Paco

El Mediterrani com a fons d’estiu .-

Ahir vaig anar a fer un dinar inovidable amb els meus amics: en Carles(itus), la Marta, l’Alícia i (una mica més tard) en Joan (també hi havia en Paco –el gos d’en Carles-, si puc us penjaré la foto perquè el coneixeu). El comentari del post només no té més explicació que aquesta: vaig quedar meravellat. Amb la quantitat de notícies dolentes i a 5 minuts de Palamós hi ha un paradís amagat i recollit, una caleta de pescadors. En Carles hi viu en una d’elles (és per enamorar-se), l’únic lloc de la casa des d’on no es pot veure el mar és fent un pipí. El mar i el cel ho omplen tot, fins i tot esborren les males notícies. Un vetllada més que deliciosa. Per cert: la foto és meva.

L’alcalde de Toledo: un avenç d’allò què no hauria de venir.-

El franquista de Toledo acaba d’encetar obertament allò que mai hauria d’haver passat si en aquest país s’haguessin perseguit als criminals de guerra de Franco: un discurs caduc i perillós que, sens dubte, sembla l’antesala d’allò que haurem de veure sovint si guanya el PP.

Ja fa dies que l’extrema dreta s’està valenta, però el camí que s’apunta és més que preocupant. Es persegueix a l’ateu i s’aplaudeix al religiós cristià, es consagra la política de desmantellar els serveis públics (mireu sinó la Cospedal), es perdonen els impostos als milionaris, es tanquen els CAP a Catalunya, es persegueix la immigració, es permetem que els signes feixistes continuïn als nostres carrers, es modifica la Constitució Espanyola sense consultar la voluntat de la sobirania popular, etc.

Ara, l’alcalde de Toledo ens ensenya les dents i recorda als “caiguts” i es queda tan panxo. Quina vergonya de país! I quina vergonya d’Institucions!.

http://www.youtube.com/watch?v=uUfeIjCrWF4&feature=player_embedded#t=20s

Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (10 part i última) .-

Hi ha una qüestió que sovint la filosofia moderna oblida: el temps (no el temps atmosfèric, sinó el pas del temps). Ara que vivim moments de grans canvis, sobretot als països anomenats àrabs, apareix la conseqüència d’una llarga i tediosa mutació de les societat que fan, a vegades a la desesperada, revolucions que intenten canviar les coses, malgrat que a vegades, només es canvia la cara de les persones que governen. Però no és d’això del què vull parlar, sinó del canvi en sí. Els canvis, els grans canvis, s’efectuen molt a poc a poc, quasi de manera imperceptible. Mai les coses canvien de la nit al dia, tampoc quan hi ha una revolució: els valors, les mentalitats, tot necessita de temps. Res no es transmuta en un no res, tot necessita de la successió continuada i lenta perquè els canvis siguis profunds i irreversibles. Les revolucions alimenten esperances quan aquestes s’han omplert d’injustícies i no queda més remei que la violència, però fins i tot en la justificació difícil de l’ús de la violència com a única sortida a les arbitrarietats dels governants, per canviar una societat es necessita temps, canvis lents, a poc a poc, que es vagin assimilant com si res i que al final transmuten una cosa en una altra completament de diferent.

I per acabar amb aquesta llarga tanda d’escrits d’estiu. Com és possible que una agència privada, increïblement independent, pugui posar en risc a un país, i fins i tot al propi sistema econòmic? Qui li ha donat aquest poder de posar nota al deute d’un país? Sabent com es mou el món de les finances, no m’estranyaria que un dia d’aquest sortís l’escàndol de que aquestes companyies reben pressions per tot arreu, com sembla que també passa amb alguns eurodiputats a Europa.

I ja ho hem vist durant la visita del màxim representant de l’església catòlica, carta blanca per fer el què vulguin: fer el botellon, embrutir els carrers, pixar a les fonts públiques i un llarg etcètera, mentre que la policia carrega contra ciutadans i ciutadanes indefensos, perillosos anticlericals que posen en dubte la fe de la pròpia democràcia i del propi sistema. Ja s’ha vist, mentre feien la pregària, com diu la dita castellana “A Dios rogando y con el palo dando”, Zapatero decidint canviar la Constitució Espanyola sense cap referèndum i fent una volta més per afavorir la precarietat laboral i facilitar l’acomiadament i el negoci fàcil per empresaris desaprensius. I això que encara no s’ha acabat el mes d’agost.