El règim jurídic de l’accés a la documentació

El nostre país és ben curiós. A nivell legislatiu és capaç de redactar normes i més normes, tot i que després, quan parlem de la seva aplicació ens convertim en els campions mundials d’incompliments. De dites n’hi moltes, i en aquest cas només en citaré una: “feta la llei, feta la trampa”.

El dret d’accés a la documentació per part de la ciutadania està àmpliament reconegut en el nostre ordenament jurídic, però tot i així es troba amb gran dificultats alhora de posar-lo en pràctica.

De manera esquemàtica intentaré analitzar els fonaments del drets dels ciutadans a accedir a la documentació i la informació de les administracions públiques.

L’accés a la documentació i els valors democràtics els valors democràtics

Una societat democràtica com la nostra necessita, per poder materialitzar aquest esperit, practicar de manera efectiva el dret a l’accés a la informació pública (oblidem-nos, però, d’ocurrències com la darrera Llei de Transparència (opaca), que ja he comentat en aquest bloc.

Al nostre Estat tenim reconegut l’accés a la “informació en general” a l’art. 20 de la Constitució Espanyola. Malgrat la literatura jurídica i allò de que “el paper ho aguanta tot”, sense aquest dret  el principi de legitimació democràtica quedaria en paper mullat i  la capacitat d’acció dels ciutadans en la seva relació amb els poder públics força limitada, de manera que, amb dificultats, es podrien defensar els nostres drets.  Per aquesta raó els poder públic tenen la obligació de potenciar-la. La mateixa Constitució Espanyola incorpora a l’art. 105 una referència explícita a la regulació per llei de l’accés dels ciutadans als arxius i als registres administratius, salvant, això sí, allò que afecti “la seguretat i defensa de l’Estat, la indagació dels delictes i la intimitat de les persones”.  

Com que “Spain is diferent”  i a diferència d’altres països, l’accés a la informació pública no té una llei pròpia, sinó que s’ha integrat en la norma bàsica del règim jurídic de les administracions i del procediment administratiu, de manera que aquest “totum revolutum” és un dels principals inconvenients i una de les seves  limitacions perquè els ciutadans puguem exercir aquest dret.

La Llei 30/1992 ja va introduir limits a aquest dret, com és el cas de l’afirmació  que “els documents objecte de consulta hauran de formar part de procediments resolts en el moment de la sol·licitud”, o bé “hauran de formar part d’expedients transferits a un arxiu administratiu”.

Com defensem el nostre propi interès?

Tot i que la llei de procediment administratiu reconeix el dret d’accés del ciutadà a la documentació d’un procediment quan sigui part interessada, per defensar els interessos propis, se’ns reconeix el dret en els tràmits iniciats a instància dels interessats, de la mateixa administració o de tercers.

I si anem una mica més enllà, i això sí, gràcies al paraigües del foment de la recerca, la docència i la divulgació (malgrat els recursos econòmics limitats pel seu desenvolupament), sempre que tinguin una finalitat “cultural, científica o de recerca” les tenim garantides gràcies a l’amable article 44 de la Constitució, com si, en el temps que correm, no calguessin reflexions profundes sobre la seva utilitat. Ep! i no ens oblidem de la possibilitat d’utilitzar la informació per a fins de caràcter lucratiu.

L’accés  i la modernitat de la societat de la informació i les noves possibilitats d’accés

És lògic, o hauria de ser-ho, que en el desenvolupament de la societat de la informació s’incrementi progressivament l’obligació de difondre informació i de posar-la a l’abast dels ciutadans. D’aquesta manera, el lloc web d’una administració es converteix en una peça clau en la seva relació amb els ciutadans.

Però com que ens trobem en aquesta realitat difícil d’una regulació deficient i dispersa, haurem d’anar a buscar aixopluc de la llei de règim jurídic de les administracions públiques; de la llei de patrimoni i la llei d’arxius. Però també haurem de ser coneixedors de tota la normativa sectorial, tant estatal com autonòmica,  sense oblidar l’àmbit local, on la normativa catalana s’ha limitat bàsicament a traduir els preceptes de la llei estatal, amb l’excepció de la llei catalana d’arxius i documents, que li dedica tot el capítol IV a l’accés al documents públics.  És a dir, que els ciutadans hem de ser uns veritables  experts i aquesta és una de les principals limitacions que tenim.

En conseqüència, disposem d’una amalgama  de pautes, directrius i criteris insuficients, no sempre fàcils de conciliar i d’entendre i en general excessivament imprecisos, que nomes fan que crear dubtes, inseguretat i obscurantisme.

I si la cosa semblava complicada, tenim la llei de protecció de les dades de caràcter personal, que tot i que va néixer sense la intenció d’harmonitzar-se, amb el dret d’accés s’ha convertit en la principal excusa per limitar-lo si no impedir-lo.

En definitiva: criteris massa restrictius, que se solidifiquen amb dictàmens, informes jurídics i resolucions.

En principi, però, quasi  tota la documentació generada per les administracions públiques, “des de la seva creació fins la seva conservació definitiva”, pot ser sol·licitada pels particulars, encara que sigui de manera condicionada.

Com insinuava anteriorment, la causa principal que justifica l’existència de límits és la “preservació  del dret a la intimitat personal i familiar, així com el dret a la protecció de caràcter personal”, i aquests no són els únics límits que es practiquen (recordem: l’existència d’una norma legal que permeti o no l’accés; que sigui un procediment resolt o pendent de resolució; tenir la condició de sol·licitant i el grau d’incidència que justifiqui la reserva d’accés.

Cal recordar que el dret d’accés és sobre la informació i no sobre el format dels documents i que quan aquesta es sol·licita per documents de lliure accés no cal motivar-ho, en contra del que passa amb la restricció o denegació, i en tot cas es pot verificar si hi ha dades de protecció personal o de terceres persones. La llei també permet l’accés parcial.

També hem de ser conscients que el lloc on es trobi la informació no ha de ser condicionant de restricció

La Llei 30/1992 estableix un termini de resposta concreta, molt generalista, de 3 mesos a sol·licitud de l’interessat i de  2 en el cas de les administracions públiques. La manca de resolució indica la desestimació de la sol·licitud (cada administració pot corregir aquesta temporalitat a la baixa, si vol).

No hem d’oblidar el criteri dels 50 anys en el cas de les persones que han mort, però qualsevol reserva establerta per llei sense precisar termini final, queda sense efecte al cap de 30 anys de la data del document (mira que bé!). Però la legislació catalana no permet una derogació directa.

Com veieu no és gens fàcil exercit els teus propis drets i les administracions ens ho haurien de facilitar, perquè si no hom pot pensar que el legislador pensa més en amagar que en ensenyar les vergonyes i també les bondats.