És evident que quelcom es mou en el
món dels arxius i la gestió documental. I és normal, sobretot tenint en compte que
es tracta d’un col·lectiu amb una gran carrega intel·lectual, unes quantes
dècades d’experiència a les esquenes i un perfil dinàmic i engrescador que
camina amb fermesa al mateix temps que evoluciona.
Des de l’aprovació de la Llei d’arxius
i documents l’any 2001 han passat moltes coses i potser ara és el moment de
passar de la reflexió a l’acció.
Els professionals dels arxius i més recentment
també de la gestió de documents han viscut envoltats, des del meu punt de
vista, entre dos móns paral·lels, una innegable progressió de la professió
vestida amb el miratge de la bonança econòmica i la tecnificació necessària de
la consolidació d’una ciència prou desconeguda que no ha sabut treure el cap
amb suficientment força com per fer-se notar. Potser entre aquest espai
intersticial que ha deixat pas al desig, l’entusiasme i l’estima per l’ofici, ha
fet que altres professionals, com ara els
de la biblioteconomia, hagin accelerat el pas amb una estratègia política d’acostament al poder polític. De
manera que en temps de vaques flaques uns han aportat la bandera dels ciutadans
com a usuaris de serveis públics de proximitat i el món dels arxius i documents
encara no ha sabut trobar l’espai que li pertoca ni explicar ben bé d’allò que
tracta el seu ofici. La conseqüència de tot plegat és el fruit d’anys d’estima
i passió i la pèrdua d’un pragmatisme necessari que per exemple els
bibliotecaris han sabut trobar, fins el punt de voler confondre, conscientment,
i el que és pitjor, fer veure i creure als polítics, que una biblioteca és
també un espai d’arxiu on els seus usuaris tenen garantides les excel·lències d’una
concepció arcaica i simplista de la cultura on, per suposat, s’entén,
erròniament, que han de ser els arxius. D’aquesta manera, l’arxiver, que s’ha
procurat formar i establir vincles amb la realitat més propera, no ha
esdevingut aquella persona capaç d’influenciar com voldria. Per sort, opino,
això no ha passat arreu, i bona part de l’administració local ho ha entès
perfectament, tot situant tímidament a l’arxiver, al lloc que li correspon. Malauradament
encara no és estrany trobar l’arxiu depenent de l’àrea de cultura o similars.
Certament, el món dels arxius i gestors de documents es troba en un punt d’inflexió
que ha de saber aprofitar.
Sí. Així és. És la política. Tot i que
no ens pugui agradar opina i pren decisions per tot nosaltres i si no hi
participem algú ens passarà sempre de llarg i per davant.
Durant la meva anterior vida he pogut
comprovar que, en general, l’Administració
parla de modernitzar-se però no té cap intenció de fer-ho (Cumplase, pero que no se haga; deia un Rei). No hi ha instruments,
hi ha pedaços insuficients, caramels que ens hem volgut creure per necessitat.
Un sistema mal dotat, sense recursos, i el que és pitjor, sense una política d’arxius,
no és res. I tot això té molt més a veure amb la salubritat de la nostra
democràcia del que ens podem arribar a imaginar. No vull ser catastrofista. No
ho he estat mai, però aquí tenim el balanç d’anys d’esforços per part dels
professionals dels arxius i la realitat actual. Transparència? Simplificació?
Administració sense papers? Accés de la ciutadania?
La gestió documental lligada a la
transparència administrativa és, pels nostres governant, una assignatura “maria”. En el nostre cas l’escalafó
més baix a la cua del gran calaix de la cultura.
Què passaria si un arxiu històric deixés
de funcionar? M’atreveixo a dir que quasi res, simplement que un grup de “friquis”
investigadors i algun jubilat es quedarien ben enrabiats, i prou. Si això
passés en un arxiu administratiu, doncs en temo que tampoc no res. Tot tornaria
a ser com abans i cap arxiver/a emprenyaria a ningú dient com s’ha de tractar
la documentació. Fins i tot algú ho veuria, fins i tot, bé. Les conseqüències,
això sí, nefastes, però no pas per qui no ho vol veure o a qui li dona, simplement,
ben igual perquè no ho entén o no vol saber.
Així que el punt de partida és
complicat, i tal com ho veig, sense organització no hi ha possibilitats de
canvi, ni d’influència ni res.
El col·lectiu de professionals dels
arxius i gestors de documents han de sumar esforços i treballar tots a l’una. L’AAC
té l’oportunitat de fer trontollar un sistema caduc i ineficaç, però s’ha de
fer amb seny i amb prudència, i sobretot amb una estratègia molt ben meditada a
mig i llarg termini que faci més forts al sector, i això vol dir explicar i
explicar bé quin és el paper dels arxivers i arxiveres en la nostra societat,
quina és l’aportació cabdal que aportem al sistema i a la salut democràtica d’un
país. Ens calen aliances fortes i sostingudes en el temps i el compromís de
tots plegats, però sobretot que es creguem què fem, qui som i perquè ho fem i
ens donem a conèixer més enllà de les nostres “fronteres professionals”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada