La situació del món de la professió al
voltant dels arxius ha estat motiu de reflexió durant algunes entrades d’aquest
bloc: Afectació de la crisi en les
persones professionals dels arxius (1.5.2013); Arxivers sense arxius (3.5.2013) i Municipis sense arxius (12.6.2013). Si bé és cert que fins ara no
disposàvem de la suficient informació per poder defensar científicament una
postura que semblava del tot evident, m’atreveixo (segurament de manera
inconscient) a fer un pas endavant i plantejar un nou enfocament, oblidat, per
cert, que ja vaig començar a dibuixar molt tímidament amb el darrer post d’aquest
bloc: Arxivers, arxius i gestors de
documents. Una nova etapa? (25.3.2014).
L’AAC-GD de Catalunya té, textualment,
com objectiu principal: enfortir i potenciar la figura de l’arxiver i el gestor
de documents. També té com a missió defensar els interessos legítims,
tant individuals com col•lectius, dels arxivers i els gestors de documents,
així com la d’impulsar i desenvolupar la professió mitjançant accions de
promoció i de formació a través de cursos específics, jornades i congressos
Doncs bé, tot i compartir el text, sóc
de la opinió que cal fer un pas endavant reforçant la defensa dels interessos
legítims, individuals i col·lectius, dels arxivers i gestors documentals des d’una
vessant més activa.
L’estudi sobre el mercat laboral dels
arxivers-gestors de documents ha estat una molt bona feina, i en aquesta
profunda preocupació per saber sobre l’estat de la qüestió amb dades objectives,
s’ha oblidat d’una mirada interna que pot aportar una bona part de l’explicació
de la situació actual i també una via de solucions per encarar els reptes
professionals futurs.
La meva opinió personal, no
contrastada i molt poc científica, és que a l’estudi li ha mancat autocrítica.
I per què? Doncs perquè crec que explicant qui, i sobretot com, es forma part
de l’univers complex i especial del món
dels arxius es pot comprendre perquè hem arribat fins aquí.
Essencialment l’estudi ens diu, com ja
s’ha comentat, que la cosa està molt malament i apunta sortides potencials: empresa
privada (amb moltes dificultats), buscar fortuna en altres països (potser no
sembla la solució més adequada), redimensió de les aptituds i capacitats
competencials dels arxivers (noves tecnologies, etc.), però crec que no apunta
en la direcció més difícil, que és la preocupant, com sortim de la crisi laboralment
parlant i què i com ho fem perquè ens tinguin en compte.
El col·lectiu professional dels
arxivers es mou en un paradigma difícil de resoldre. La majoria dels seus
membres (la qual cosa ho trobo molt bé, i que quedi ben clar que lícitament jo
mateix n’aspiro aconseguir-ho), pertanyen a l’Administració pública, és a dir, coneixen
el món de la precarietat laboral des d’una perspectiva diferent. Més enllà d’un
contracte d’interinitat (o més d’un) i de les retallades passades i actuals (que
déu n’hi do) que han sofert a l’administració,
molts han fugit del camp privat, perquè, com ja se sap de cert, mai no ha ofert
les oportunitats que ens ha brindat l’administració pública .
El camp de visió s’ha centrat en la
tecnificació, la formació, la defensa del sector dins del seu àmbit d’actuació arribant a nivells altíssims de qualitat, però
entre tots i totes, i és la meva opinió, ens hem oblidat de la figura de l’arxiver
precari, de l’arxiver amb contractes de treball amb salaris molt per sota de la
seva categoria laboral, de l’arxiver obligat a fer-se autònom, de l’arxiver que
no fa d’arxiver, de l’arxiver que s’ha de convertir en becari per subsistir, de
l’arxiver que treballa aferrant-se a la idea d’un futur millor i gràcies a la
seva enorme convicció i vocació per la professió. Per això crec que ha calgut
una mica de mirada introspectiva, de dins cap a dins de la professió, per poder
establir els ponts suficients per tractar el tema de l’estat actual de la
professió de manera diferent i decidida. I no ens oblidem que d’allò que
plantem avui en recollirem demà.
Potser el panorama actual és
esgarrifós, però si perpetuem o esperem a que l’Administració sigui la que creï
ocupació, si deixem que els salaris i les condicions laborals dels arxivers
segueixin a la baixa, el què vindrà en el futur no sabrem ni com anomenar-lo.
No vull ser pessimista, però si ens conformem amb quatre reals, perquè ens han
de pagar vuit?.
Un dels meus lemes de la meva vida passada ha estat
aquest: organització, objectius clars i estratègia; i avui em sembla del tot
adient pel món de l’arxivística. Una vocalia dedicada a combatre la precarietat
en l’ofici, transversal, però molt estratègica per convertir la professió en
allò que sempre s’ha defensat, amb els nostres valors i amb les nostres maneres
de fer, em semblaria una oportunitat per tots nosaltres. Una oportunitat per
convertir aquesta “crua realitat” en una imatge passatgera, en quelcom passat i
sobretot perquè serviria per a posar fil
a l’agulla a totes les injustícies que pateixen companys i companyes de feina,
els quals els trobem aquí i allà, buscant, desesperadament, un contracte, sigui
amb les condicions que siguin, per poder exercir i defensar la nostra
professió.
Defensar els nostres drets individuals
i col·lectius és també defensar la dignitat del nostra col·lectiu, intentant no permetre
perpetuar becaris amb edat de no ser-ho; per no fer de la figura del becari un
motiu per amortitzar una plaça d’arxiver-gestor de documents; per no convertir
les relacions laborals en una entrada i sortida amb gaire bé el salari mínim
interprofessional, per no haver d’estar obligats a fer-nos autònoms ni plantejar-nos
un futur incert oblidant-nos del nostre paper com a garants d’un pacte social
amb la ciutadania que permet, en la defensa de la transparència i l’accés de la
informació, que les democràcies modernes aconsegueixin la seva màxima plenitud.
Aquesta és una part de la meva opinió
al respecte. Espero poder crear algun debat que esdevingui profitós. I si algú
s’ha sentit molest, li demano, per endavant, disculpes, perquè aquesta no ha
estat la meva intenció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada