El que ha de ser un camp d’oportunitats pel col·lectiu d’arxivers
bé es pot convertir en un mer eslògan semblant a les certificacions
medioambientals i a la responsabilitat corporativa empresarial. Pot passar
quelcom semblant a la Llei de Prevenció de Riscos Laborals, a les ISO sobre
qualitat i fins i tot a les campanyes mediàtiques de la “banca ètica”, és a
dir, pur màrqueting.
És evident que aquest també és un tema aparentment nou
per l’arxivístiva, però no ho és tant, perquè per a nosaltres la transparència
ha de ser i és un dels factor primordials d’un fons documental, per aquesta
raó, la garantia d’accés a la informació és un requisit que ens obliga a actuar
com a professionals de la informació.
Però no hi ha millor estratègia perquè tot quedi en un no
res que embolicar-ho tot amb normes, reglaments i lleis, però també amb
polítiques erràtiques i, perquè no, també obscures i contradictòries, que a la
pràctica neguen allò què, en teoria, promulguen. Ja podem tenir portals de
transparència, comissions, impulsos i altres ocurrències: tenim transparència
local, internacional, estatal i fins i tot governamental, com si haguessin d’haver
més d’una transparència. Sembla que sí, que hi ha transparència i transparències,
de subtils i de més valentes. No. De transparència només n’hi ha una i els
arxivers hem de tenir un paper actiu en el desenvolupament i la garantia del
dret a l’accés a la informació. És aquesta una responsabilitat compartida, com
ho és el món de l’arxivística. Un compromís de lleialtat vers la nostra
professió. Una obligació professional per poder garantir la nostra funció com a
servidors de la ciutadania., perquè si
ens creiem i defensem que l’arxivística moderna
és “la ciència que estudia els principis i procediments metodològics i
tècnics emprats en la gestió, la conservació, l’organització i la comunicació
dels documents d’arxiu, des del moment en què són generats, amb l’objectiu de
preservat el testimoni dels drets, els interessos i la memòria de les persones
jurídiques i físiques i racionalitzar els recursos d’informació en els organismes
(“Manual d’Arxivística i Gestió Documental”, pàg. 30), no ens podem quedar al
marge en la intervenció de les polítiques d’accés a la informació. No podem ser
mers espectador que actuem en funció del que dicti la llei, sinó que hem d’estar
presents des del mateix moment en què es comença a redactar la norma que ha de
condicionar la nostra feina com a professionals de la informació i gestors de
documents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada