En defensa dels més febles. La mainada.Llegeixo amb molta tristor com les persones més menudes, els nenes i les nenes, les persones que més protecció necessiten, continuen patint la pobresa que acompanyen als seus pares.
Una societat com la nostra no es pot permetre el luxe de continuar treballant amb els mateixos paràmetres econòmics que fa més d’un segle. Quan diem que el nostre sistema productiu és caduc i que l’aposta per un salari digne i unes condicions de treball adequades és fonamental per la nostra economia solem cometre un error cabdal, ens oblidem que darrera de les economies familiars hi ha mainada que pateix directament les conseqüències de la nostra pobresa.
Hem viscut una època de vaques grasses, d’una dinàmica consumista falaç on el crèdit a canvi de quasi res se’ns era presentat com la canga del segle. No sé qui ha estat més incaut qui deixa diners o qui els rep. Quan hipotequem l’endeutament de les famílies també estem hipotecant el futur de la nostra societat. Una societat que presumeix del “pan para hoy” està condemnada a la fam. I en aquesta circumstancia sempre reben els més vulnerables, i d’aquests, quan parlem de col·lectius diana, solem oblidar-nos dels més petits, aquells que sense els adults no poden defensar-se, aquells que no poden reivindicar, aquells que no són ni conscients de la seva situació. Aleshores generem un estat d’ànim molt perillós, quan el futur no només és incert sinó impossible, aquest estat emocional es va fussionant en l’ADN de les generacions que no veuen possible millorar la seva situació, o el que és pitjor, veuen que viuen pitjor que abans i fins i tot pitjor que els seus progenitors. L’herència de tot això és una crisi dels valors d’una societat en democràcia, és també on es genera el caldo de cultiu per a la desafecció, quan es perd el sentit de la oportunitat, quan es menyspreen les institucions, quan el que va calant és el despreci, aquell rar sentiment del qui no té res a perdre. Aquest és el panorama d’una societat malalta. Una societat que necessita comprometre’s amb els qui, en un futur no molt llunyà, han de portar les nostres empreses i les nostres institucions. No pot ser que en el nostre país no s’eradiqui la pobresa, perquè crec que tenim tots els mitjans possibles per aconseguir-ho. Potser això també serveixi de reflexió per als nostres polítics.
Una societat com la nostra no es pot permetre el luxe de continuar treballant amb els mateixos paràmetres econòmics que fa més d’un segle. Quan diem que el nostre sistema productiu és caduc i que l’aposta per un salari digne i unes condicions de treball adequades és fonamental per la nostra economia solem cometre un error cabdal, ens oblidem que darrera de les economies familiars hi ha mainada que pateix directament les conseqüències de la nostra pobresa.
Hem viscut una època de vaques grasses, d’una dinàmica consumista falaç on el crèdit a canvi de quasi res se’ns era presentat com la canga del segle. No sé qui ha estat més incaut qui deixa diners o qui els rep. Quan hipotequem l’endeutament de les famílies també estem hipotecant el futur de la nostra societat. Una societat que presumeix del “pan para hoy” està condemnada a la fam. I en aquesta circumstancia sempre reben els més vulnerables, i d’aquests, quan parlem de col·lectius diana, solem oblidar-nos dels més petits, aquells que sense els adults no poden defensar-se, aquells que no poden reivindicar, aquells que no són ni conscients de la seva situació. Aleshores generem un estat d’ànim molt perillós, quan el futur no només és incert sinó impossible, aquest estat emocional es va fussionant en l’ADN de les generacions que no veuen possible millorar la seva situació, o el que és pitjor, veuen que viuen pitjor que abans i fins i tot pitjor que els seus progenitors. L’herència de tot això és una crisi dels valors d’una societat en democràcia, és també on es genera el caldo de cultiu per a la desafecció, quan es perd el sentit de la oportunitat, quan es menyspreen les institucions, quan el que va calant és el despreci, aquell rar sentiment del qui no té res a perdre. Aquest és el panorama d’una societat malalta. Una societat que necessita comprometre’s amb els qui, en un futur no molt llunyà, han de portar les nostres empreses i les nostres institucions. No pot ser que en el nostre país no s’eradiqui la pobresa, perquè crec que tenim tots els mitjans possibles per aconseguir-ho. Potser això també serveixi de reflexió per als nostres polítics.
