Coscubiela en Campanya (article publica avui a “La Vanguardia”, per Filip Vivanco).-

Foto: La Vanguardia

Los bocadillos el zumo se acaban pronto, pero este no es el típico acto de candidato que congrega a cientos de jubilados para prometerles el oro y el moro. Ni JoanCoscubiela está, seguramente, en disposición de llenar treinta autobuses y todos hacia el polideportivo al "estilo Felipe González" ni tampoco es la manera de actuar de Iniciativa, que lejos de estar contenta de cara a la galería con los tres diputados que le da el CIS, parece desconfiada.

ICV siempre tiene que acabar luchando contra el voto útil y sus líderes no se fían. Desayuno con jubilados y pensionistas, una setentena de personas que no están precisamente retirados. Se les ve críticos, dispuestos a ejercer el apostolado en nombre de su candidato. Se les ve activos e implicados en plataformas cívicas contra los recortes sanitarios.

El acto matutino de Coscubiela tiene su miga. No coge el micro para proponer y echar un mitin "psuquero" y para que le aplaudan a rabiar. Los asistentes le aplauden a rabiar pero por otra cosas, porque el candidato les agradece toda la lucha y todo el esfuerzo que ellos y los de su generación han puesto durante décadas para tener el actual sistema sanitario, educativo y de pensiones. Es él quien homenajea al público y no al revés sugiriendo que la crisis actual es muy dura, pero que cualquier crisis pasada no fue mucho mejor y que se salió adelante.

Coscubiela no es muy amante del lenguaje bélico: pero ha recordado a los asistentes que hay que estar "al pie del cañón", que los derechos que se conquistan luego se tienen que defender, porque si no se pierden". Lo dice serio, apenas sonríe, pero no está aparentemente crispado ni dando gritos como a veces sí parecen otros candidatos. Como su homólogo de ERC, Alfred Bosch, el de ICV critica a otras formaciones pero sin ensañarse ni hacer sangrar al adversario innecesariamente. ¿Será porque son políticos no convencionales?

4.360.926.-

Aquesta és la vergonyosa quantitat de persones aturades que té el nostre país, però la xifra no pot ser l’excusa perfecte perquè la patronal i el PP desmantellin els drets laborals que tan han costat de guanyar durant la democràcia en aquest país. Les persones en situació d’atur, amb prestació i sense, no poden ser la diana del tot s’ho val per guanyar-se el vot dels desesperats i dels qui temen estar com ells en un temps indefinit. No es tracta ara de posar-se les mans al cap, ho havíem d’haver fet quan estàvem al 8% i no al 21% de taxa d’atur. No són números, no és la loteria de nada ni dels cecs, són persones que s’ho estan passant molt malament, que et fan sentir que qui té una feina és un privilegiat, i això no és, perquè la culpable de tot això no és la classe treballadora, que és en tot cas, qui paga les conseqüències. Un país que malbarata el seu potencial humà, que prima la precarietat i la inestabilitat laboral per sobre, perquè uns quants guanyin un rals de més, és un país sentenciat al fracàs i l’empobriment.

Durant més d’una dècada hem alimentat que els joves, més precaris i més ben preparats que mai, ara no tinguin possibilitats de trobar una feina en condicions, malgrat haver estudiat una carrera, dos màsters i dominar tres o quatre llegües. Que hem fet del fracàs escolar una cantera de mà d’obra barata, que hem obligat als nostres especialistes a fugir del país, perquè aquí ningú no els volia, que hem animat a l’auto-ocupació, com si aquest país no tingués massa pimes i micro-empreses. I a tot això, què?, continuarem deixant que ens prenguin el pèl?. Crec que a vegades no volem mirar, amb la maduresa que es correspon, allò que tenim al nostre voltant. Mireu dons el programari electoral de cares a les properes eleccions i penseu qui ho posa tot molt negre, qui té la solució passant per les retallades, qui no es mulla mentre esmola les tisores i qui dóna i fa propostes realistes i mira cap endavant. Qui no et deixa amb el cul enlaire! I qui somia amb coses impossibles. Després reflexioneu i preneu la vostra decisió. Jo, com us podeu imaginar, la tinc molt clara. Votaré, però no amb els ulls tancats, a ICV, i si fa alguna cosa que no m’agrada li faré saber que amb el vot no es juga, ni tampoc amb les esperances perdudes.

Tanquem les borses per sempre més.-

La política en mans dels mercats financers. Ja ho vaig dir durant l’estiu, però cada dia ho tinc més clar (tot i que desconec les conseqüències). Qui vulgui fer-se ric que treballi i que no especuli ni s’aprofiti de la feina dels altres. És una vergonya!. On són els límits dels especuladors?. Amorals, immorals, ... Molts poden ser els qualificatius d’aquets éssers que no tenen gens d’humanitat, per a la mateixa alçada estan els polítics que els fans cas, que els persegueixen com gossos sense preguntar-se res a allò què estan impulsant, permeten que milers de persones s’ho estiguin passant molt i molt malament. Fins quan durarà aquesta orgia de les finances?, aquesta perversa manera de fer-se ric a costa de la misèria dels altres?.