dimarts, 3 de gener del 2012


Hi ha futur, el que no sabem és com será.-

Res no ha canviat en aquests dos darrers mesos a cavall entre el 2011 i el 2012. La desfeta  del PSOE era prou esperada. Pel que es veu, els únics que no s’ho esperaven eren ells. Ara intenten posar una tirita on es necessiten punts de sutura, o millor dit, posar una pomada quan el que necessiten és una operació en tota regla amb anestèsia i bisturí. Del què surti d’aquest debat tots patirem les conseqüències. Si és per millorar, aleshores ens podrem alegrar (alguns), si és per estar com sempre també s’alegraran (uns altres). De moment no sembla que tingui gaires llums de millorar. Com tampoc sembla que es vegi el final del túnel on ens han dut aquests desaprensius que mouen els fils de les finances.
Que un govern de dretes com l’alemany aplaudeixi les mesures del PP és natural. És més complicat intentar entendre què fa el president d’un petit país com el nostre (Catalunya) aixecant el cap per mesurar la seva vàlua com a governant en mig d’una Europa desfeta. Al Brasil, per posar un exemple i sense cap intenció de desmerèixer a ningú, o a Mèxic, qualsevol barri té més de 4 milions d’habitants i només són alcaldes que volen governar les seves unitats administratives i prou. Aquí sembla que el més important, a part d’esmolar les tisores és poder viatjar amb Audi, com si el problema del nostre país fossin els cotxes de luxe dels nostres consellers. El principal problema que vivim és el de la incapacitat  de les polítiques públiques i privades per fer-nos sortir de la crisi. És com si a algú li donem verí per curar-se. Si no guanyes no gastes, així de clar. Per poder revifar la nostra economia s’ha de fer quasi bé tot el contrari del que s’està fent. No són fórmules desconegudes. S’ha d’invertir en el sistema productiu fent de l’economia una eina sostenible al servei de les persones. En aquest paper, l’Administració pública hauria de tenir un paper fonamental en la creació d’ocupació, en la generació de riquesa, en la inversió en serveis socials, en la inversió en sanitat i educació, en investigació i en les noves tecnologies, però no, aquí es tanquen els serveis públics, no es convoquen més places de treballadors públics, es desmantella la sanitat, es pugen indiscriminadament els impostos, es controlen a la baixa els salaris, se’ns fa ser més improductius allargant les hores de treball, se’ns retallen drets (no privilegis) públics i privats i es criminalitza l’estar aturat i ser una persona immigrant.
La conclusió a aquestes polítiques només condueix a la pobresa d’un país, per petit que sigui. Sense despesa privada no hi ha economia, sense impuls públic tampoc, i a més a més, retrocedim en la construcció democràtica d’un país, perquè en realitat, l’excusa de retallar, és la política perfecta de tornar als vells principis dels rics i dels pobres (cadascú en el seu lloc), de retornar a la diferència social a base de classes, la primacia de la burgesia adinerada sobre les classes mitges que mai havien d’haver tingut la possibilitat d’accedir a llocs de comandament. Crec, sincerament, que sota tot aquest discurs fals i mesquí hi ha un objectiu ben clar: separar els rics dels pobres, fer més visible la pobresa, però des d’una vessant més medievalista que no pas des de la lluita de classe del segle XX passat. Crec que aquí és on trobarem algunes de les claus del què està passant a Catalunya i a Europa, volen que les persones siguin elements submisos que només ofereixen pleitesia als seus senyors, això sí, d’una manera més o menys civilitzada. En tot cas és una política que no comparteixo i sobre la qual sempre estaré en contra.
Aquest no és un canvi en el model econòmic, és un canvi en el model social, és una preparació pel futur que vindrà. Ja ens diuen que serà diferent, que mai tornarem a viure (en el sentit d’existir) com abans. Potser jo no vull tornar a viure com abans, i m’agradaria viure d’una altra manera. Sí, m’agradaria viure millor (però no en el sentit material). M’agradaria viure amb més tranquil·litat, amb més drets, sense obviar les obligacions, evidentment, però també amb més certesa del què em depararà el futur, sobretot per als meus, la meva família, els meus fills, els meus amics i també, perquè no, d’aquells que ni tan sols conec. No em conformaré en sortir de la crisi de manera impassible, com si hagués estat una tempesta, som si no hagués pogut fer res perquè no passés. Crec que aquest moment què vivim s’ha d’aprofitar per canviar moltes coses de les nostres vides i de la nostra societat, per reflexionar sobre tot això que ens ha passat i tot això que no volem que ens passi, però hem d’aprendre que tots som molts i que junts tenim la clau del nostre futur com a societat. No calen grans polítiques,cal canviar el sistema des de dins, per nosaltres. Amb paciència però amb seguretat. El panorama que se’ns presenta no ens ajuda gens, però hem de ser capaços de mirar més enllà del propi túnel, molt més enllà de la llum que en un principi ens vol enlluernar. El que ens interessa és el què hi ha després de la sortida del túnel, i a nosaltres ens diuen que ens conformem només si veiem el final del túnel. No, de cap manera, perquè el nostre present no pot continuar estant en mans dels qui ens han dut, o volen dur-nos, a la misèria. Hem d’actuar, i per poder actuar ens hem d’organitzar. No sé amb quin sistema (sempre, és clar, de manera pacífica), però  ho hem de fer.
Aquest 2012 serà un any molt complicat. Ningú diu no el patirem de valent, però tampoc ningú no diu de quina manera ho hem de fer. No em resignaré a veure’l passar com si res, deixant que els altres decideixin sobre el meu futur i el dels meus fills. Ho dic així de clar i sense saber exactament què és el que haig de fer, però sento que no em faltaran forces i que no seré un ésser covard que només esperarà a parar els cops que rebi.  Aquest és el meu pensament pel 2012 i espero sortir-me’n amb dignitat.