Res
no ha canviat en aquests dos darrers mesos a cavall entre el 2011 i el 2012. La
desfeta del PSOE era prou esperada. Pel
que es veu, els únics que no s’ho esperaven eren ells. Ara intenten posar una
tirita on es necessiten punts de sutura, o millor dit, posar una pomada quan el
que necessiten és una operació en tota regla amb anestèsia i bisturí. Del què
surti d’aquest debat tots patirem les conseqüències. Si és per millorar,
aleshores ens podrem alegrar (alguns), si és per estar com sempre també s’alegraran
(uns altres). De moment no sembla que tingui gaires llums de millorar. Com
tampoc sembla que es vegi el final del túnel on ens han dut aquests
desaprensius que mouen els fils de les finances.
Que
un govern de dretes com l’alemany aplaudeixi les mesures del PP és natural. És
més complicat intentar entendre què fa el president d’un petit país com el nostre
(Catalunya) aixecant el cap per mesurar la seva vàlua com a governant en mig d’una
Europa desfeta. Al Brasil, per posar un exemple i sense cap intenció de
desmerèixer a ningú, o a Mèxic, qualsevol barri té més de 4 milions d’habitants
i només són alcaldes que volen governar les seves unitats administratives i
prou. Aquí sembla que el més important, a part d’esmolar les tisores és poder
viatjar amb Audi, com si el problema del nostre país fossin els cotxes de luxe
dels nostres consellers. El principal problema que vivim és el de la
incapacitat de les polítiques públiques
i privades per fer-nos sortir de la crisi. És com si a algú li donem verí per
curar-se. Si no guanyes no gastes, així de clar. Per poder revifar la nostra
economia s’ha de fer quasi bé tot el contrari del que s’està fent. No són
fórmules desconegudes. S’ha d’invertir en el sistema productiu fent de l’economia
una eina sostenible al servei de les persones. En aquest paper, l’Administració
pública hauria de tenir un paper fonamental en la creació d’ocupació, en la
generació de riquesa, en la inversió en serveis socials, en la inversió en
sanitat i educació, en investigació i en les noves tecnologies, però no, aquí
es tanquen els serveis públics, no es convoquen més places de treballadors
públics, es desmantella la sanitat, es pugen indiscriminadament els impostos,
es controlen a la baixa els salaris, se’ns fa ser més improductius allargant
les hores de treball, se’ns retallen drets (no privilegis) públics i privats i
es criminalitza l’estar aturat i ser una persona immigrant.
La
conclusió a aquestes polítiques només condueix a la pobresa d’un país, per
petit que sigui. Sense despesa privada no hi ha economia, sense impuls públic
tampoc, i a més a més, retrocedim en la construcció democràtica d’un país,
perquè en realitat, l’excusa de retallar, és la política perfecta de tornar als
vells principis dels rics i dels pobres (cadascú en el seu lloc), de retornar a
la diferència social a base de classes, la primacia de la burgesia adinerada
sobre les classes mitges que mai havien d’haver tingut la possibilitat d’accedir
a llocs de comandament. Crec, sincerament, que sota tot aquest discurs fals i
mesquí hi ha un objectiu ben clar: separar els rics dels pobres, fer més
visible la pobresa, però des d’una vessant més medievalista que no pas des de
la lluita de classe del segle XX passat. Crec que aquí és on trobarem algunes
de les claus del què està passant a Catalunya i a Europa, volen que les
persones siguin elements submisos que només ofereixen pleitesia als seus senyors,
això sí, d’una manera més o menys civilitzada. En tot cas és una política que
no comparteixo i sobre la qual sempre estaré en contra.
Aquest
no és un canvi en el model econòmic, és un canvi en el model social, és una
preparació pel futur que vindrà. Ja ens diuen que serà diferent, que mai
tornarem a viure (en el sentit d’existir) com abans. Potser jo no vull tornar a
viure com abans, i m’agradaria viure d’una altra manera. Sí, m’agradaria viure
millor (però no en el sentit material). M’agradaria viure amb més
tranquil·litat, amb més drets, sense obviar les obligacions, evidentment, però
també amb més certesa del què em depararà el futur, sobretot per als meus, la
meva família, els meus fills, els meus amics i també, perquè no, d’aquells que
ni tan sols conec. No em conformaré en sortir de la crisi de manera impassible,
com si hagués estat una tempesta, som si no hagués pogut fer res perquè no
passés. Crec que aquest moment què vivim s’ha d’aprofitar per canviar moltes
coses de les nostres vides i de la nostra societat, per reflexionar sobre tot
això que ens ha passat i tot això que no volem que ens passi, però hem d’aprendre
que tots som molts i que junts tenim la clau del nostre futur com a societat.
No calen grans polítiques,cal canviar el sistema des de dins, per nosaltres.
Amb paciència però amb seguretat. El panorama que se’ns presenta no ens ajuda
gens, però hem de ser capaços de mirar més enllà del propi túnel, molt més
enllà de la llum que en un principi ens vol enlluernar. El que ens interessa és
el què hi ha després de la sortida del túnel, i a nosaltres ens diuen que ens
conformem només si veiem el final del túnel. No, de cap manera, perquè el
nostre present no pot continuar estant en mans dels qui ens han dut, o volen
dur-nos, a la misèria. Hem d’actuar, i per poder actuar ens hem d’organitzar.
No sé amb quin sistema (sempre, és clar, de manera pacífica), però ho hem de fer.
Aquest
2012 serà un any molt complicat. Ningú diu no el patirem de valent, però tampoc
ningú no diu de quina manera ho hem de fer. No em resignaré a veure’l passar
com si res, deixant que els altres decideixin sobre el meu futur i el dels meus
fills. Ho dic així de clar i sense saber exactament què és el que haig de fer,
però sento que no em faltaran forces i que no seré un ésser covard que només
esperarà a parar els cops que rebi.
Aquest és el meu pensament pel 2012 i espero sortir-me’n amb dignitat.