Salt no pot ser paradigma de res.-El que està passant a Salt és molt més preocupant del que sembla. Fa uns tres anys vaig publicar un article a un diari local (el qual, perdoneu l’oblit, no recordo), criticant la mesura del govern per buscar solucions socials a base de més forces policials. Continuo pensant que és lamentable reduir una problema social a base de més presència dels cossos dels mossos d’esquadra. Amb aquestes bones intencions criminalitzem la població, o dit d’una altra manera, estigmatitzem les relacions socials d’un poble gran, com és Salt, molt a prop de Girona. Aquest no és un problema d’ara, ve de lluny, és cert, però és quan les coses van maldades, quan no hi ha recursos suficient, quan als ajuntaments se’ls retalla el pressupost, quan serveis socials van desbordats però practiquem la precarietat laboral amb els seus professionals, quan no distribuïm la població i creem guetos i escoles de primera i de segona, quan fem de la sanitat un lloc on només van els més pobres, quan concentrem la pobresa en immenses moles de formigó, quan fem sortir a les notícies que tal i qual, d’origen tal (la immensa majoria no català, com si les persones immigrades no fossin ja catalans i catalanes, saltencs i saltenques), és a així (i em deixo una llarga llista de greuges) quan incitem a que passi el que ja va passar, farà un sis anys al “Ejido” (ara sembla que tampoc ningú no se’n recorda d’allò), però la pólvora ja la tenim estesa, i només ens cal, de cares a les municipals, que els indesitjables d’aquell partit polític (que en un país normal hauria d’estar prohibit, però és clar, si es permet que escara visqui la Falange de las Jons, què volem), com plataforma aparegui en les properes municipals. Després tots direm allò de què malament, etc., però aquí tots i totes tenim molt a veure amb el que passa a Salt, perquè per més que diem que tots som igual, això, i perdoneu que ho digui amb tanta rotunditat, és fals, com és fals que la solució passi per una pretesa imatge de seguretat policial.
En tot conflicte social es donen paràmetres similars, on la pobresa i l’exclusió social tenen un paper fonamental. En el cas de Salt, la xenofòbia és un ingredient perillós i no desitjable i no és suficient el diàleg, ni les bones intencions, sinó polítiques públiques que tractin el problema de la pobresa com una qüestió d’estat a la que cap govern pot fer la vista grossa.
Salt és el producte d’una maquinària antiga: l’aprofitament de mà d’obra barata i de la desesperació. Ho ha promocionat la nostra societat i ara que la feina, més precària que mai, ja no hi és, tothom és lamenta i mira de buscar culpables. Els delictes no els cometen els immigrants de no sé quina nacionalitat, els cometen persones de tota mena, però si són pobres o desgraciats i estrangers ja tenim el camp adobat per practicar la diferència i l’exclusió.
No hem treballat el tema de la immigració adreçant-nos a pensar en les conseqüències d’un feble model social d’estat del benestar. Les persones pobres traspassen la seva situació personal (econòmica i moral) a les seves famílies. La mainada d’aquestes persones van a l’escola, en ocasions, en lamentables condicions que no els permeten l’estudi, alguns d’ells només mengen un cop al dia (al menjador escolar), però aquí sembla que és un tema tabú: la pobresa infantil.
Els més febles, com sempre, són els qui patiran les conseqüències d’un model econòmic i social pensat per una classe benestant que ha fet, com sempre, de les persones, eines per aconseguir objectius determinats, però sempre aliens a les persones que els patiran o els viuen.
Salt no pot ser el paradigma de la pobresa immigrant, ha de ser un municipi més de les nostres comarques i ha de sortir als diaris com a qualsevol poble del nostre país.
