Consciència,
reflexió i sentit comú.-
M’agradaria
poder separar la consciència, el coneixement de caràcter compartit, de la
consciència com a reconeixement d’un mateix i del seu entorn, és a dir,
entendre la consciència amb coneixement. La consciència d’”estar conscient”
(per exemple, després d’un accident) a la de ser conscient (saber sobre el
perquè de les coses).
Aquesta
consciència implica coneixement, és un judici de la raó on intervé l’ètica
personal o d’una organització. Per poder emetre un judici de consciència es
necessita coneixement.
La
consciència és reflexió. I la reflexió és el procés de pensar en alguna cosa
amb la finalitat de treure conclusions.
En
canvi, el sentit comú és un coneixement espontani en el seu origen, que reflexa
la realitat en funció d’una convenció. És el que la gent pensa sobre un tema en
particular. Un acord entre persones. Un acord entre persones que es consideren
prudents, sense que aquesta informació hagi estat provada científicament,
perquè la única cosa que importa és que existeixi una majoria que ho creguin o
ho defensin en comú.
El
sentit comú té una connotació positiva quan li donem una càrrega de coneixement
col·lectiu, de racionalitat i prudència.
La
combinació de la consciència, la reflexió i el sentit comú és quelcom necessari
en la nostra societat, però no sembla que sigui la “tònica general”.
Les
organitzacions també necessiten de molta consciència, molta reflexió i molt de
sentit comú. Quan es presenten per separat no tenen gaire força. Ser conscient
d’alguna cosa no predisposa la cerca d’una solució possible, la millor entre
totes les possibles (una mena de positivisme social); reflexionar sense arribar
a cap conclusió no ens porta enlloc, sense acció no hi possibilitat de canvi ni
de rectificació, la reflexió ha de dur a l’acció, a la presa de decisions; i el
sentit comú ha de ser la força (el sentir majoritari) que ens ha de guiar en
tot el procés de canvi i ha de vigilar perquè arribem a port en les millors
condicions possibles.
