Els drets humans i la immigració: a favor d’una immigració protegida, digna i segura.


Ara que s’ha tancat el Diàleg Internacional sobre la Migració de 2008, ja es comença a apuntar què ha de reunir el proper Diàleg Internacional pel 2009, l’OIM està demanant l’opinió dels seus membres per a determinar què s’ha de fer perquè aquest diàleg sigui el més útil possible i consolidar la seva eficàcia entre els seus membres.

Durant 2008 es va discutir sobre “Migració de retorn: reptes i oportunitats” amb l’organització de diferents tallers i experiències per a potenciar el paper del retorn de les persones immigrades en el foment del desenvolupament en una època de crisi financera mundial com la que estem vivint.

Durant aquestes sessions es va arribar a una sèrie de conclusions:

1) La immigració de retorn no és un fenomen secundari ni està subordinat, sinó que es tracta d’un comportament integral i fonamental de la migració internacional. Coincideixo plenament amb el plantejament que es fa sobre la migració de retorn, que acostuma a repercutir negativament en els països d’origen, però també en els de trànsit i en el de destí i que per tant s’ha de donar l’atenció adequada i mirar de ser flexible per part del regulador o legislador.
2) Diu l’informe que la majoria dels retorn són de caràcter espontani. No en el cas d’Espanya on el Govern facilita i anima perquè així sigui. Sempre he considerat aquesta possibilitat aparentment voluntària com a una forma encoberta d’explotació dels països desenvolupats sobre els que no ho són. És a dir, fan servir la mà d’obra i quan no la necessiten la retornen als països d’origen. Això, que podria aportar un benefici pels països portadors encara està per veure. En tot cas és una solució que pot anar bé a qui no pot treballar en el nostre país i se li pot obrir una porta d’esperança en la tornada, però no crec que aquest sistema funcioni per a qui ha arribar a un país a treballar perquè està desesperat o en el seu país d’origen no hi ha les més mínimes condicions de vida i desenvolupament.
3) És fonamental que, des d’una perspectiva política global i exhaustiva de cara a la migració, els països d’origen i de destí incloguin la migració de retorn. Considero que aquesta és una afirmació quimèrica i impossible. Com se li pot demanar aquesta responsabilitat als països que no tenen els mínims de democràcia?.
4) És cert que la defensa dels drets humans són un component fonamental que s’ha de salvaguardar en la implementació de polítiques i programes migratoris i de retorn. Aquest és un tema importantíssim que contínuament no és respectat. I no passa només en els països d’origen, sinó que també passa en els països de recepció (el que és més preocupant perquè en teoria el nivell de democràcia no ho hauria de permetre).
5) El retorn voluntari assistit i la reintegració han demostrat una estratègia eficaç per a organitzar la tornada. Desconec els números globals, però en tot cas aquesta afirmació només es podria donar en determinats països llatino-americans.
6) No existeix una coherència política entre les diferents instàncies que actuen en el procés (governs dels estats, autonòmics, locals, regionals i internacionals). Moltes vegades la manca d’una política comuna impossibilita els drets de ciutadania de les persones que venen a treballar a un país.
7) Cal un diàleg constant entre les organitzacions que actuen en els processos migratoris a tots els seus nivells, que es puguin organitzar de manera transparent, justa i efectiva.

De cares al 2009 es busca la certesa d’una política d’immigració protegida, segura i digna, de manera que es tracti de valorar i reconèixer la dimensió humana de la migració i dels mitjans necessaris per a incorporar-les en les polítiques que es desenvolupin i la legislació pertinent. En aquesta línia es treballarà en diferents tallers sobre:

A) Respecte efectiu dels drets humans de les persones immigrades: una responsabilitat compartida
B) Estudi de les relacions entre els immigrants i les responsabilitats de tots els interlocutors que intervenen
C) El segon taller va destinat a la explotació dels treballadors i treballadores immigrants i intentar garantir la protecció dels seus drets com a humans
D) També es tractarà sobre la perspectiva financera des del punt de vista de les administracions.

Espero que us hagi servit aquesta semi-informació

Por a agafar el cotxe

No és que hagi tingut cap accident, ni que tingui por del preu dels carburants, ni que hagi pres la decisió de no contaminar més (això només ho podré fer quan tinguem un transport públic en condicions). Res d’això. En una setmana han entrat dos multes a casa meva. Les dues de la policia municipal., I tampoc no és que de cop condueixi pitjor que abans (fa que tinc el carnet de conduir més de vint anys). Mai abans havia tingut la sensació de que es practiqués la caça i captura de recursos a base de la via d’imposar un sistema de vigilància extrema dels conductors que si bé no cometen cap infracció greu ni perillosa, ara ja no s’avisa com abans (allò del policia de proximitat que atén als ciutadans amb amabilitat). Ara simplement t’aturen i et posen la multa. Emocionalment és un sotrac. En primer lloc perquè a tots ens costa arribar a final de mes (a unes més que als altres), després perquè no entens tanta diligència i tan poca transigència, i després perquè tens la sensació de que a partir d’ara hi haurà un policia amagat esperant amb la seva llibreta d’interposar multes. La policia no està per a resoldre problemes?. És clar que pagaré les multes, només faltaria, però malgrat entendre que els ajuntaments tenen problemes econòmics, no em sembla una bona pedagogia empaperar de multes als gironins i gironines.
No diré res més perquè conec a les persones que tenen la possibilitat de rectificar aquestes actituds, però si no es vol hipotecar el futur no doneu aquesta imatge de captaire per qualsevol cosa i poseu a treballar a la policia municipal en aquelles coses que realment són necessàries. Crec que és una mala política i una mala imatge fer de la policia simples agents de recaptació municipal.

Cal una vaga general?

Fa unes setmanes que li dono voltes a la qüestió. M’he trobat amics i coneguts que n’han tret el tema de manera espontània i jo sempre els he intentat raonar quins són els perquès que justifiquen no convocar-la, però passat el temps em ve al cap un dilema que comença a córrer entre la gent que veig cada dia (la que em trobo al tren, al metro, a la feina, entre els amics ...): si els sindicats majoritaris no convoquem una vaga general de cares a la primavera per a defensar-nos de les contínues demandes empresarials sobre l’acomiadament i la reforma de les lleis i regles laborals, incloses les que predica el Banc d’Espanya, correm el risc de que la patronal se senti encara més valenta i pensi que els sindicats estem més passius que en altres èpoques. I el que és pitjor, que els treballadors i treballadores s’ho pensin.
És evident que els sindicats estem al peu del canó empresa rera empresa. Que estem allà on ens necessiten els treballadors i treballadores, però el perill rau en la sensació universal (no sempre certa) sobre quin és i ha de ser el paper dels sindicats davant de les actituds empresarials i caure en la temptació de que algú se n’aprofiti amb un “qui no corre vola” o “l’últim tonto” (em refereixo, evidentment, a algunes pràctiques empresarials) i intentin treure profit alimentant la falsa idea de la nostra feblesa com a organització. Per tant crec que els sindicats han de donar un senyal inequívoc de la seva força al carrer, per a aturar iniciatives perverses. El dilema continua sent quan. El perquè està més que justificat, encara que no sigui intel·lectualment parlant, sinó per la percepció de la gent al carrer, que comença a no entendre el paper dels sindicats en una etapa tan complexa com la que estem vivint.
Hi haurà una vaga general de cares a la primavera?