dissabte, 3 d’octubre del 2009

El patrimoni ideològic de l’esquerra (Part 1: introducció)
(La vinyeta és obra d'en Forges, espero que no li importi que la pengin en un bloc sense ànim de lucre. Diu: Tots els polítics són iguals. I l'homenet contesta: això és els que us agradaria a vostès!)

Aquí a pocs mesos començarà el ball de les eleccions, si és que no a començat ja amb la presentació d’alguns candidats a la presidència de la Generalitat i molt em fa pensar que la llarga ombra d’Obama també ens afectarà nosaltres, esborrant de nou els límits entre el pensament considerat d’esquerres, el de dretes i fins i tot aquells sectors limítrofes, que tant agraden als polítics, que són els centres, és a dir, la política moderada per estar amb tothom i no estar amb ningú. També crec que serà interessant veure com ens afectaran algunes de les experiències europees, com ara el nou partit d’esquerres alemany.
Des de l’anomenada transició espanyola l’esquerra més radical espanyola i catalana ha après que amb el discurs clàssic no s’arriba enlloc, sense adonar-se’n que el que més mal ha fet han estat les baralles internes que no han fet una altra cosa que malgastar la deslluïda imatge pública i barrar les poques oportunitats de liderar un projecte creïble i convincent per a la classe treballadora. Entre mig, uns i altres, les anomenades centres, dretes i socialdemòcrates han anat recollint bona part del discurs ideològic de l’esquerra i l’han anat transformant en funció del pragmatisme de cada moment, fins arribar al punt d’inventar-se un discurs que acaba per plantejar-se si l’esquerra existeix, fent aquella pregunta sobre què és ser d’esquerres o de dretes avui. Aquesta simple qüestió ha desarmat als moviments d’esquerra convencionals fins el punt que, en algunes ocasions s’han hagut de buscar solucions més imaginatives que altra cosa, per a poder diferenciar el seu discurs dels altres.
Fa un anys, un petit partit d’esquerres va fer una proclama que crec que no va saber treure-li tot el seu potencial: venia a defensar i practicar una democràcia radical, que en aquest país ens fa tanta falta. No sé perquè es va decidir prescindir de la campanya o si simplement es va esgotar per ella mateixa, però m’hagués agradat veure la seva evolució, avui que tenim un estat democràtic de dret contínuament qüestionat per la manca d’aplicació de les nostres pròpies lleis.
La qüestió a la que vull fer referència és, en aquesta ocasió, al patrimoni ideològic de l’esquerra que a vegades sembla haver-se oblidat. Per ajudar-me en aquesta aproximació només plantejaré el que més tard intentaré desenvolupar en diferents pòsits al bloc:

- Què ens defineix com a esquerres?
- Quins han estat els nostre valors fonamentals?
- Què fa que ens consti tant arribar a la gent?
- Quines són o han estat les nostres formes de governar?
- Quin és l’estat de la nostra imatge pública?
- Quin ha de ser el nostre camí en el futur polític?
- Quines són les maneres que adopten els nostres polítics?
- Quin és el panorama actual del moviment polític d’esquerres a nivell europeu
- Com ens agradaria que fos la nostra esquerra?

És possible que sobre la marxa afegeixi o suprimeixi alguns d’aquests punts, però m’agradaria que també vosaltres em feu arribar els vostres comentaris i així anar determinant el contingut de la meva “dissertació” en funció dels vostres interessos.

dimecres, 30 de setembre del 2009

L’evolució de l’economia catalana durant el primer semestre de 2009

El darrer informe econòmic facilitat pel Centre d’estudis i recerca sindicals (CERES) de CCOO, posa de manifest els aspectes més importants de l’evolució de l’economia, que són els següents:

a) Forta recessió de l’economia catalana
b) Reducció radical de la demanda interna
c) Millora de les exportacions i del dèficit comercial de béns i serveis
d) Forta destrucció de l’ocupació i un gran augment de l’atur
e) Un IPC a la baixa, per sota de mínims històrics
f) Increment dels salaris fruit de la negociació col·lectiva
g) Disminució del crèdit a empreses i particulars
h) Increment de la taxa d’estalvi

La conseqüència més important de la crisi continua sent la destrucció de llocs de treball, que genera un alentiment important en l’adquisició de béns i serveis i frena e creixement econòmic, per això, garantir el manteniment del poder adquisitiu és un element fonamental per combatre-la, perquè regenera el teixit productiu del nostre país.
Les empreses ho estan aprofitant per a intensificar la destrucció de llocs de treball indefinits i per això, per no avançar en la desregulació del mercat de treball, és necessari que la classe treballadora s’organitzi al voltant dels sindicats majoritaris. Què ens pot deixar una crisi mal governada?: més precarietat, i ho hem d’evitar.
Les administracions públiques poden ajudar-nos, però no sembla que estiguin per la labor: la temporalitat del sector públic català és molt superior a la de sector privat (un 25,7% davant el 16,8%, com apunta l’estudi).
La crisi té uns efectes en l’economia curiosos, per exemple, tots els sectors de producció han tingut un creixement negatiu a excepció de l’agricultura, que no és precisament un dels millors sectors, ni el més nombrós, que tenim. Evidentment, la única branca d’activitat que no a empitjorat ha estat la farmacèutica (sembla que la grip A hagi caigut del cel).
La crisi ha provocat un increment enorme dels expedients de regulació d’ocupació (més del doble que durant tot l’any passat!), alguns presentats amb una certa lleugeresa i d’altres per aprofitar l’ocasió de jugar amb es salaris per a mantenir un cert nivell de beneficis o simplement per a deslocalitzar la producció.
La caiguda del comerç provoca un fre de les exportacions, que en el cas català ha millorat una mica, només explicable perquè el nivell de les importacions han disminuït encara més que les exportacions.
Tots els analistes seriosos apunten a que el pitjor encara està per arribar i que la perspectiva que ens espera és la de destrucció de més llocs de treball.
Es parla molt d’un nou model productiu, però compte!, aquest no es pot basar en la desegulació i la precarietat.

diumenge, 27 de setembre del 2009

Uns pressupostos sense progressivitat fiscal

Aquest cap de setmana me l’he passat malalt, però no m’he pogut resistir d’escriure aquest comentari al bloc. Fins i tot la indignació ha pogut amb el malestar corporal.

La progressivitat fiscal és un principi recollit a la Constitució Espanyola, segons el qual, la pressió fiscal serà major en funció dels ingressos que s’obtinguin (art. 31 de la CE).
Alguna cosa em temia quan el passat 23 de juny el PSOE es va tirar enrera amb un acord amb IU-IC per aprovar, al Congrés dels Diputats, una reforma fiscal caracteritzada per una major progressivitat fiscal.
Aquest país té necessitat un bon sotrac polític (no que uns guanyin o perdin eleccions), necessita posar als polítics en el seu lloc, d’acord, no amb les seves proclames, sinó amb les seves accions polítiques, i està clar que, en temes econòmics, no s’han vist diferències substancials entre els governs del PP i ara els del PSOE. I és tot una llàstima!, perquè aquesta no és l’esquerra que ens mereixem la classe treballadora d’aquest país.
Incrementar els impostos indirectes, com ara l’IVA, mentre desapareixen d’altres, com el del patrimoni i el de successions i no gravar més el rendiment de capitals no sembla que sigui una política que hagi d’afavorir a la classe treballadora del nostre país, ni a la mal dita (no vull dir maldita!) classe mitjana, que sembla que tothom que tingui un salari per sobre del 1.500 euros se n’hagi de sentir part. A mi em sembla que, intencionadament, el tema de la pressió fiscal s’ha enfocat malament: primer, perquè no es tracta d’haver-nos de comparar amb la resta d’Europa, on els salaris, per començar, són molt més alts que a casa nostra i no diguem el nivell de protecció social; segon perquè no es tracta de discutir si estem o no d’acord en tenir més pressió fiscal (jo crec que sí, però acord amb la nostra realitat), sinó a qui se li ha de pujar (a qui paguem per tot o a qui durant dècades s’han estat enriquint a costa nostra a base de desgravacions fiscals, paradisos fiscals, etc.)
Aquesta crisis havia de ser una clara oportunitat (sembla que perduda) per a posar algunes coses clares i atacar el frau fiscal, eradicar l’economia submergida, fer desaparèixer els paradisos fiscals, recuperar l’impost de successions i el de patrimoni, elevar el darrer tram de l’IRPF per sobre del ridícul 43%, equipara les rendes de capital i les plusvàlues de les grand fortunes a les rendes del treball (és a dir, passar del 18% fins allà on toqui), exigir que les societats d’inversió (les SICAV), on només es cotitza per un 1% que s’arribi al 30%, com la resta de societats.
Amb aquests mesures aprovades pel Consell de Ministres, la crisi la pagarem els de sempre i els que guanyen més continuaran brindant amb Moët Xandon i només alguns afortunats i afortunades podran brindar, si s’escau, amb alguna canyeta de cervessa. Aquesta és cultura dels nostres governants, diluint la despesa entre tots, sembla que es paga menys i els rics continuen igual d’ufanosos com sempre.