Estimats Tió, Pare Noël, Reis Mags d’Orient i diputats al parlament espanyol i català

Aquest any m’he portat com sempre, ni especialment bé, ni especialment malament, crec que he fet els deures quan calia i he intentat fer-los el millor possible. He fet tasques de cooperació amb l’Associació d’Arxivers de Catalunya (AsF) i he intentat posar el meu granet de sorra en aquest món apassionant dels arxius i la gestió documental. També m’he equivocat en alguna ocasió i resto amb un llarg etcètera per a fer durant l’any que ve. 

Per tot això, i essent conscient de la terrible realitat que viu la nostra societat, malgrat això, i aprofitant que el proper diumenge es celebren les darreres eleccions d’aquest any i que el Tió, el Pare Noel i els Reis Mags d’Orient han de passar per la majoria de les contrades del nostre país un dia d’aquests, he volgut escriure aquesta carta per si de cas, i  sobretot abans de la més que possible retallada que ens espera després del 20D, teniu temps i paciència per llegir aquesta carta.

Primer de tot us vull demanar que us prengueu molt seriosament la tasca que es fa des del col·lectiu  professional  d’arxivers i gestors documentals; ja sabeu que sense arxius i sense arxivers poca cosa pot avançar una societat moderna. Per aquesta raó us volia demanar més dotació de personal als nostres arxius i la creació d’alguns de nous. En  aquest sentit unes bones Oposicions estarien molt bé.

En segon lloc us volia demanar que ens deixeu participar de ple dret en el desenvolupament i  execució de la llei de transparència (catalana i espanyola, per suposat).

També em faria molt il·lusió que la Generalitat de Catalunya fomentés una direcció general d’arxius, que no depengués de Cultura i que no inclogués a les biblioteques. I en el cas de l’Estat, que es fes quelcom semblant.

Posats a demanar, voldria que es repassés l’estat d’algunes instal·lacions d’arxiu i en especial  aquelles que han tingut més mancances durant aquests darrers anys.

En la mateixa línia, m’agradaria molt un impuls, per part de les administracions i les empreses privades, en la creació de nous arxius.

Estaria molt bé, per acabar, que es reconegués la feina dels arxivers i arxiveres,  i que en tot allò que afecta a la creació i gestió de la documentació de les empreses i institucions públiques i privades, ens tinguessin en compte  per planificar i evitar disfuncions que entorpeixen la bona gestió documental.

Esperant aconseguir algunes de les coses què us he demanat, us saluda atentament, un servidor.

Què té una biblioteca que no tingui un arxiu? Simplement, són diferents.

La biblioteca té llibres, però l’arxiu també.

La biblioteca té fons documentals, l’arxiu, és evident, també.

La biblioteca té sala de consulta, igual que l’arxiu.

La biblioteca té un dipòsit, com també el té l’arxiu.

La biblioteca gestiona col·leccions, l’arxiu fons documentals i col·leccions fictícies.

De biblioteques hi ha un munt (quasi bé, una per barri i municipi), d’arxius un, en els municipis de més de deu mil habitants, i un quants més depenent de la seva tipologia.

De biblioteques n’hi ha de privades, municipals, d’institucions diverses, i d’arxius: de l’administració (central, perifèrica, local, autonòmica, judicial, etc.); nacionals, generals, regionals, de districte, comarcals, municipals, etc.; públics i privats; de gestió i/o administratius.

Les biblioteques tenen llibres, material audiovisual, diaris, revistes i tot un seguit de publicació de gran actualitat i permeten un ús indiscriminat de les seves instal·lacions i col·leccions (amb certes limitacions), i l’arxiu no.

La biblioteca és un espai obert al públic i de lliure entrada, l’arxiu també.

La biblioteca és un espai lúdic que serveix un espai obert destinat a serveis culturals i d’entreteniment, destinat a un públic divers i molt heterogeni; un arxiu, en canvi, està especialitzat en la preservació i difusió de la memòria de les institucions, empreses i persones d’una comunitat, és un espai obert a qui estigui interessat en els seus fons.

Els arxius estan lligats, per la seva naturalesa, a una institució pública o privada, i les biblioteques no tenen cap dependència institucional més enllà del servei que presten.

Un arxiu neix, o s’origina, de forma natural a l’activitat d’una institució, empresa o persona jurídica, i una biblioteca és una decisió política adreçada a complir un servei a la ciutadania, però que neix o no, en el moment en que la institució, empresa o persona jurídica adquireix una certa maduresa, però no és indispensable pel seu funcionament, més enllà del seu ús social i cultural.

La biblioteca s’origina per l’acumulació de llibres, vídeos i tot tipus de formats i suports d’informació, però no assumeix la custòdia, com els arxius, de les activitats d’una institució, i per tant, el cost de la seva gestió ha d’adequar-se a la dimensió de les seves responsabilitats; en canvi, la biblioteca és un producte cultural que s’acosta els seus productes al públic en general.

Els arxius organitzen, descriuen, custodien i difonen els seus fons documentals i els fan accessibles a qui s’interessi per ells. Les organitzen temàticament les seves col·leccions i les presten.

A les biblioteques treballen bibliotecaris i diferent personal de suport, als arxius: arxivers i altre personal qualificat.

L’arxiu evidencia, proba i testimonia, la biblioteca recopila dades i col·lecciona. Els criteris i els principis de l’arxivística i de la biblioteconomia són diferents. L’arxivística defensa la integritat dels seus fons, la biblioteconomia no; l’arxivística defensa el principi de provinença, a la biblioteconomia no li afecta especialment; l’arxiu té cura del respecte a l’estructura arxivística, la biblioteca no; l’arxiu defensa el principi de respecte de l’estructura interna del fons, a la biblioteca no li cal  (amb excepcions); l’arxivística segueix el principi de respecte de l’ordre originari, una biblioteca no; els arxius defensen també el principi de territorialitat, en el cas de les biblioteques és més que dubtós; els arxius també tenen com a principi la unitat del seu fons, les biblioteques no i la unitat dels expedients, que a les biblioteques no li cal.

Un arxiu no és cap museu, ni un zoològic, ni un parc temàtic (no vull que s’interpreti que sí que ho són biblioteques!!). Una biblioteca i un arxiu tenen funcions, interessos i necessitats diferents, ni millors ni pitjor, simplement això.

L’arxiu és quelcom diferent a la biblioteca pel seu ús, els seus objectius, els serveis què ofereix, les seves responsabilitats, el tractament que fa dels i als seus fons (d’allò què custodia), pel perfil professional dels seus tècnics i les tècniques que fan servir, per l’aportació que fa a la societat en general i un llarg etcètera.

Dit això, i ara que estem a punt de començar una nova campanya electoral, cal preguntar-se doncs, què necessiten els arxius:

Necessiten, amb els seus professionals, una política clara i inequívoca sobre la seva utilitat pública. Una ubicació diferenciada de l’àmbit de la cultura (tot i tenint alguns punts de coincidència); una campanya de sensibilització sobre la seva importància que evidenciï la seva vàlua i potencionalitats en el bon govern d’un país i de les seves institucions (públiques i privades), i en el món de empresarial.

Li cal una major dotació de recursos tècnics i humans per adequar-se a les necessitats actuals.

I per últim, un merescut reconeixement públic de les més altes institucions, de les tasca silenciosa que desenvolupen els arxius i els seus professionals.

Arxiu, museu o biblioteca? El concepte de cultura i la seva relació amb els arxius.

Sóc plenament conscient de que aquest no és un debat nou, però m’ha semblat oportú posar-lo de nou a parar la fresca,  donades algunes de les dinàmiques de les polítiques públiques vers els arxius i la gestió documental.

Simplificant molt, un arxiu (a part del seu edifici) està format pel conjunt de documents creats o rebuts per una persona física, jurídica o institució pública o privada, en l’exercici de la seva activitat. Així, la institució o servei d’arxius, és la responsable del tractament, conservació i difusió dels seus fons documentals (independentment del seu format), durant tota la vida dels documents d’arxiu. És evident que, sense arxiu administratiu no pot haver un arxiu històric. Tot arxiu té, com és evident, un dipòsit d’arxiu on es conserva la documentació (en format físic , electrònic i/o híbrid).

En aquests centres d’arxiu treballen professionals que es dediquen a gestionar la informació des d’abans de la seva creació fins que passa a tenir un valor secundari (històric, com se sap).

Un document d’arxiu és únic i original (un document aïllat del seu context conté informació incompleta). L’arxivística, com sabem, té per objecte l’estudi, tractament, conservació i difusió d’informació per garantir el seu accés, i com diu el Manual d’arxivística de l’Associació d’Arxivers – Gestors de documents de Catalunya, en una de les frases més boniques del manual: “estudia els principis i els procediments metodològics i tècnics emprats en la gestió, la conservació, l’organització i la comunicació dels documents d’arxiu, des del moment en què són generats, amb l’objectiu de preservar el testimoni dels drets,  els interessos i la memòria de les persones jurídiques i físiques i racionalitzar els recursos d'informació en els organismes”.

Un museu, en canvi, és un centre que reuneix col·leccions fictícies sobre diverses temàtiques, els quals documenta, conserva,  estudia i difon. Col·leccions  que  no tenen res a veure amb l’activitat pròpia d’una institució o persona, més enllà de la simple recopilació capriciosa, la qual no té en compte cap dels principis rectors de l’arxivística moderna (principi d’integritat de fons, de provinença, d’ordre originari, de respecte a l’estructura interna i arxivística del fons, de territorialitat dels arxius, d’unitat de fons i d’unitat d’expedient). Un museu és un centre de gestió cultural temàtic que té poc o res a veure amb els arxius.

Les biblioteques són, en realitat, malgrat la seva modernització i diversificació actuals, un lloc on hi ha llibres, revistes, ebooks,  per ser llegits i/o consultats i també material audiovisual que no tenen cap relació amb el seu organisme productor, i que per tant,  es dediquen a la conservació de còpies de diferent valor cultural i/o històric i el seu gaudi per la ciutadania en general.

Custodia, doncs, col·leccions organitzades amb l’objectiu d’oferir-los en consulta o préstec.

Ja sé que hi ha moltes biblioteques amb fons documentals (malament!) i arxius amb biblioteques (faltaria més!), com també sé que hi ha centres d’arxiu que es diuen biblioteca i arxiu, o museu i arxiu i fórmules similars..

Durant anys, dècades i, perquè no, segles, s’ha volgut confondre, intencionadament o no, un servei d’arxiu amb una biblioteca, i aquests, fins i tot, emmarcar-los molt a prop dels museus pels seus “tresors” més antics. D’aquesta manera, lluny d’ajudar,  s’ha barrejat sota el mateix paraigües de la cultura, a museus, biblioteques i arxius

La cultura és un concepte global i complex que engloba el conjunt de tradicions d’un poble (literatura, creacions artístiques, avenços científics, arqueologia, etc.) i la seva forma de vida (espiritual i material), però no hauria incloure els arxius.

Quant més global és un concepte, més gran és el sac on dipositar-hi coses. Aquest és el principal problema, i la mare de tots els mals que té avui l’arxivística moderna, al meu entendre.

Aquesta concepció tant àmplia del terme “cultura” ha permès la confusió sibil·lina de que tot allò que fa l’ésser humà, o quasi tot, es pot considerar cultura (l’art, la literatura, les lleis, les obres públiques, els invents i la tecnologia, la música, la tradició oral, els objectes singulars (armes, estris quotidians, etc.), i un llarguíssim etcètera, que no fa més que complicar les coses.

No es tracta de buscar definicions sobre els tipus de cultura (alta cultura, cultura mediàtica, cultura popular, ...), sinó d’explicar perquè un arxiu no es pot considerar dins de l’aixopluc del terme “cultura”. Un arxiu no custodia ni estris, ni eines, ni tècniques, ni atuells.

Per aquestes raons, cal reflexionar sobre el tema, perquè,  es pot considerar  l’activitat política del president de la Generalitat com a cultura?, sembla evident que no. Ho és també el llibre del padró municipal?, sembla també que no, o per exemple,  l’estatut i documents fundacionals (essencials) d’una empresa?. Jo diria que no. I així amb tants exemples com se’ns acudeixin.

Per què, doncs, els arxius s’integren dins del món de la cultura?. Al meu parer només té una explicació: per la concepció historicista i museística dels arxius (sense fer cap lleig als museus!). Mentre que el món dels arxius es considerin en competència “espiritual” amb les biblioteques i els museus, sempre tindrem les de perdre, per una qüestió òbvia: el nombre de clients, allò què, en la política del curt termini, s’entén com objectivable.