El nostre país és ben curiós. A nivell
legislatiu és capaç de redactar normes i més normes, tot i que després, quan
parlem de la seva aplicació ens convertim en els campions mundials d’incompliments.
De dites n’hi moltes, i en aquest cas només en citaré una: “feta la llei, feta
la trampa”.
El dret d’accés a la documentació per
part de la ciutadania està àmpliament reconegut en el nostre ordenament
jurídic, però tot i així es troba amb gran dificultats alhora de posar-lo en
pràctica.
De manera esquemàtica intentaré
analitzar els fonaments del drets dels ciutadans a accedir a la documentació i
la informació de les administracions públiques.
L’accés
a la documentació i els valors democràtics els valors democràtics
Una societat democràtica com la nostra
necessita, per poder materialitzar aquest esperit, practicar de manera efectiva
el dret a l’accés a la informació pública (oblidem-nos, però, d’ocurrències com
la darrera Llei de Transparència (opaca), que ja he comentat en aquest bloc.
Al nostre Estat tenim reconegut l’accés
a la “informació en general” a l’art. 20 de la Constitució Espanyola. Malgrat
la literatura jurídica i allò de que “el paper ho aguanta tot”, sense aquest
dret el principi de legitimació
democràtica quedaria en paper mullat i la capacitat d’acció dels ciutadans en la seva
relació amb els poder públics força limitada, de manera que, amb dificultats,
es podrien defensar els nostres drets.
Per aquesta raó els poder públic tenen la obligació de potenciar-la. La
mateixa Constitució Espanyola incorpora a l’art. 105 una referència explícita a
la regulació per llei de l’accés dels ciutadans als arxius i als registres
administratius, salvant, això sí, allò que afecti “la seguretat i defensa de
l’Estat, la indagació dels delictes i la intimitat de les persones”.
Com que “Spain is diferent” i a diferència d’altres països, l’accés a la
informació pública no té una llei pròpia, sinó que s’ha integrat en la norma
bàsica del règim jurídic de les administracions i del procediment
administratiu, de manera que aquest “totum revolutum” és un dels principals
inconvenients i una de les seves limitacions perquè els ciutadans puguem
exercir aquest dret.
La Llei 30/1992 ja va introduir limits
a aquest dret, com és el cas de l’afirmació
que “els documents objecte de consulta hauran de formar part de
procediments resolts en el moment de la sol·licitud”, o bé “hauran de formar
part d’expedients transferits a un arxiu administratiu”.
Com
defensem el nostre propi interès?
Tot i que la llei de procediment
administratiu reconeix el dret d’accés del ciutadà a la documentació d’un
procediment quan sigui part interessada, per defensar els interessos propis, se’ns
reconeix el dret en els tràmits iniciats a instància dels interessats, de la
mateixa administració o de tercers.
I si anem una mica més enllà, i això
sí, gràcies al paraigües del foment de la recerca, la docència i la divulgació
(malgrat els recursos econòmics limitats pel seu desenvolupament), sempre que
tinguin una finalitat “cultural, científica o de recerca” les tenim garantides
gràcies a l’amable article 44 de la Constitució, com si, en el temps que
correm, no calguessin reflexions profundes sobre la seva utilitat. Ep! i no ens
oblidem de la possibilitat d’utilitzar la informació per a fins de caràcter
lucratiu.
L’accés i la modernitat de la societat de la
informació i les noves possibilitats d’accés
És lògic, o hauria de ser-ho, que en
el desenvolupament de la societat de la informació s’incrementi progressivament
l’obligació de difondre informació i de posar-la a l’abast dels ciutadans. D’aquesta
manera, el lloc web d’una administració es converteix en una peça clau en la
seva relació amb els ciutadans.
Però com que ens trobem en aquesta
realitat difícil d’una regulació deficient i dispersa, haurem d’anar a buscar
aixopluc de la llei de règim jurídic de les administracions públiques; de la
llei de patrimoni i la llei d’arxius. Però també haurem de ser coneixedors de
tota la normativa sectorial, tant estatal com autonòmica, sense oblidar l’àmbit local, on la normativa
catalana s’ha limitat bàsicament a traduir els preceptes de la llei estatal,
amb l’excepció de la llei catalana d’arxius i documents, que li dedica tot el
capítol IV a l’accés al documents públics.
És a dir, que els ciutadans hem de ser uns veritables experts i aquesta és una de les principals
limitacions que tenim.
En conseqüència, disposem d’una
amalgama de pautes, directrius i
criteris insuficients, no sempre fàcils de conciliar i d’entendre i en general
excessivament imprecisos, que nomes fan que crear dubtes, inseguretat i obscurantisme.
I si la cosa semblava complicada,
tenim la llei de protecció de les dades de caràcter personal, que tot i que va
néixer sense la intenció d’harmonitzar-se, amb el dret d’accés s’ha convertit
en la principal excusa per limitar-lo si no impedir-lo.
En definitiva: criteris massa
restrictius, que se solidifiquen amb dictàmens, informes jurídics i
resolucions.
En principi, però, quasi tota la documentació generada per les
administracions públiques, “des de la seva creació fins la seva conservació
definitiva”, pot ser sol·licitada pels particulars, encara que sigui de manera
condicionada.
Com insinuava anteriorment, la causa
principal que justifica l’existència de límits és la “preservació del dret a la intimitat personal i familiar,
així com el dret a la protecció de caràcter personal”, i aquests no són els
únics límits que es practiquen (recordem: l’existència d’una norma legal que
permeti o no l’accés; que sigui un procediment resolt o pendent de resolució;
tenir la condició de sol·licitant i el grau d’incidència que justifiqui la
reserva d’accés.
Cal recordar que el dret d’accés és
sobre la informació i no sobre el format dels documents i que quan aquesta es
sol·licita per documents de lliure accés no cal motivar-ho, en contra del que
passa amb la restricció o denegació, i en tot cas es pot verificar si hi ha
dades de protecció personal o de terceres persones. La llei també permet l’accés
parcial.
També hem de ser conscients que el
lloc on es trobi la informació no ha de ser condicionant de restricció
La Llei 30/1992 estableix un termini
de resposta concreta, molt generalista, de 3 mesos a sol·licitud de
l’interessat i de 2 en el cas de les
administracions públiques. La manca de resolució indica la desestimació de la
sol·licitud (cada administració pot corregir aquesta temporalitat a la baixa,
si vol).
No hem d’oblidar el criteri dels 50
anys en el cas de les persones que han mort, però qualsevol reserva establerta per
llei sense precisar termini final, queda sense efecte al cap de 30 anys de la
data del document (mira que bé!). Però la legislació catalana no permet una derogació
directa.
Com veieu no és gens fàcil exercit els
teus propis drets i les administracions ens ho haurien de facilitar, perquè si
no hom pot pensar que el legislador pensa més en amagar que en ensenyar les
vergonyes i també les bondats.
