Què fa que un empleat públic s'ensanyi pegant a persones indefenses?

T’he trobat a faltar.-

Avui t’he trobat a faltar a Barcelona quan els mossos d’esquadra feien feines mercenàries i complien les ordres donades sense qüestionar si el que li deien que fes estava bé o malament. T’he trobat a faltar, amic meu i també a tu, no tan amic, també a Girona, durant la manifestació. També he trobat als simpatitzants dels polítics oficials, és clar, uns estaven buscant candidat per les properes eleccions, uns altres s’estaven lamentant de per què no els havíem votat i una altres celebrant que només guanyen quan el vot d’esquerra s’absté d’anar a les urnes. Cap partit, menys CiU, sembla adonar-se del què vol dir que la ciutadania acampi als espais públics de Catalunya, és evident que ho han entès molt bé, la prova és que s’han endut els ordinadors, les cuines, el menjar, perquè han entès que eren eines perilloses, armes que la neteja no permet tenir. Quina neteja?. En altres temps es parlava de neteja ètnica, ara sembla que volen una neteja d’idees, quan la ciutadania vol una neteja de polítics, però per si de cas, el poder s’encarrega de “netejar” i treuen els “animalots” a passejar, a provocar innecessàriament a la violència i a utilitzar la força de les porres i de la prepotència sobre els cossos de ciutadans i ciutadanes indefensos que encara, fins avui, pensaven que la policia estava per defensar al poble de les agressions dels altres. I qui defensa al poble de les agressions dels governant?. La gent ha dit que prou, i és veritat que els que es queden a casa són molt més dels qui surten al carrer, però quan una revolució ha fet que tothom surti a defensar el seus drets?. Mai. Així de clar.
Ara el polítics tenen por, por dels ciutadans, perquè no els entén, perquè la distància entre la política i la ciutadania s’ha fet tan grossa que ha perdut el nord i encara es continuen preguntant, malgrat les evidència, per què?, per què no em voten?, per què no em creuen?, per què no em deixen fer el què vull?.
Potser no s’ha acabat el temps de fer política com la coneixem, però segurament s’ha acabat el temps en que una part de la població ha decidit estar en la parsimònia i ha decidit actuar. Són, som, els indignats, que de manera anònima o no, intentem, des d’allà on podem, aconseguir un altre món, un món millor. I avui, perdoneu que torni a insistir, t’he trobat a faltar, els qui critiquen el sistema, els qui fan discursos estrafalariament revolucionaris, els que no surten ni per anar al cinema, els qui passen de tot però després es queixen. Fins i tot a tu, a qui no conec, i a tu, amb qui no tinc amistat. A tots us he trobat a faltar.
Girona sembla haver despertat una mica d’aquella imatge de ciutat conservadora on els joves no es preocupen més que passar-s’ho bé. Encara ningú no sembla aprendre la lliçó. Em pregunto si a algú li interessa la lliçó.
En fi, demà no serà com a vull. I abans de que em descuidi: Felip Puig, dimissió!, al poble no se
la pot alliçonar amb garrotades. Quan un polític comet una equivoca d’aquest calibre ha de ser
conseqüent, o no és aquest el govern dels millors que tant li agradava fardar al nostre
president durant la campanya electoral. Que li preguntin a qui s’espera per ser operat,
al personal sanitari també, als ensenyants, als investigadors, als empleats públics i un llarg
etcètera que ja coneixeu.

Que les esquerres s’ho facin mirar.-

El principal problema del panorama de l’esquerra és precisament el seu "panorama": massa esquerres i massa programes poc definits. Ja fa dies que aquesta reflexió s’ha anat dilatant en el temps i mai s’aborda amb l’interès i la profunditat suficient. No és només la renovació interna dels partits d’esquerra, sinó la renovació de les formes d’actuar, de comunicar-se i relacionar-se amb la ciutadania i sobretot un discurs clar i encoratjador que no sembla trobar-se enlloc. El cas d'IC-V a Girona és significatiu, no ha estat suficient una molt bona feina de govern ni tampoc un bon líder que encapçalés la seva candidatura, potser una de les causes de la pèrdua d’un regidor ha estat la resta de la llista, que com la del PSC deixava molt que desitjar (al meu parer, i ja sé que així no faig gaire amics).
En aquest país la crítica s’entén com un atac i l’autocrítica com una debilitat, una feblesa. Aquesta és una realitat que cal superar. I tot això va molt més enllà de les llistes obertes, que crec que són del tot necessàries, perquè l’encert en les candidatures és una de les moltes claus per poder arribar a la ciutadania, però sobretot les formes de comunicació i el discurs. Un discurs coherent, honest, entenedor que s'acompanyi de transparència. Quan CiU diu que retallarà i ho fa, i la gent sap què farà, tothom s’espera que compleixi el què diu, si els d’esquerres diuen no sé què, la gent li demana un cent per cent, però no confien en què ho faran perquè saben que el tot és impossible. Si l’esquerra bada, paga, si la dreta ho fa malament, ja era d’esperar que no tot els sortís rodó. Però el problema no està només en la transparència, sinó també en la humilitat dels candidats, moltes vegades persones que han fet de la política la seva professió, persones que miren a la resta dels ciutadans com a enemics quan són criticats per ells i un potencial de recursos quan es tracta d’aconseguir els seus vots, fan mal a la política. L’esquerra, en general, i s’ha dit fins a la sacietat, està desconcertada i fa massa anys que el vot abstencionista és el guanyador de totes les eleccions. Per quan polítiques reals que afavoreixin de veritat a les persones d’aquest país?. L’esquerra no pot continuar fent política de la mateixa manera com ho fa la dreta, i és la dreta, i no les dretes. Però el perill no només està en la dreta clàssica, sinó en l’adveniment de l’ultra dreta, en els partits xenòfobs que han crescut com bolets en els darrers temps i que en aquesta ocasió han multiplicat els seus resultats de manera alarmant. L’esquerra ha estat incapaç de frenar-ho, perquè tampoc no ha estat capaç de frenar a la dreta més tradicional. Ha pujar la dreta i persones com l’alcalde en funcions de Barcelona, l’Hereu, hauria d’haver dimitit pels seus mals resultats, però no ho fa, s’agafa al seu estàtuts polítics com si no hagués anat amb ell. Això és el que la ciutadania no pot suportar.
Li queda molta feina, molta reflexió i molta saviesa a l’esquerra del nostre país i de moment no confio en que vagi a trobar la solució, que no només està en un canvi en la llei electoral, injusta de per sí, sinó en netejar-se de tot allò que ja no li funciona, allò que li és un llast inaguantable, i que només mantenen perquè s’enganyen a ells mateixos, i així ens va, una esquerra a la deriva que només serveix per fer créixer a la dreta i desil·lusionar als votants d'esquerres.
A Espanya el panorama sembla ser més desolador. Qui esperava que el moviment 15-M ajudés a canviar les coses s’ha equivocat de ple. Zapatero fa dies que hauria d’haver presentat la seva dimissió com polític, ho he dit en altres ocasions, però crec que ara és prou evident. No vull dir que me n’alegri o que estigui a favor de que el PP es faci també amb el govern d’Espanya, això m’esgarrifa, però la dignitat és una de les coses que els polítics semblen haver perdut, més enllà de les eleccions polítiques. Ni la corrupció serveix perquè se’ls pugin els colors a la cara. En fi, de tot això, el qui més ho patim som els ciutadans i ciutadanes d’aquest país que veiem que el vaixell s’enfonsa i enfonsa i que ningú no ve a intentar recuperar-lo.