Catalunya en venda. Què s’amaga darrera de les privatitzacions?

Ja que l’espècie humana és capaç de votar i fer president a un Aznar, a un Berlusconi, a un Mas i fins i tot, pel que sembla, a un Rajoy, encara que aquests em deixin sense feina, m’embarguin el pis, impossibiliti l’educació dels meus fills, impedeixi que pugui anar al metge i un llarg etcètera, a canvi de que als rics se’ls benefici amb una reducció d’impostos, els farsants i els lladres (Millets, Undargarins, Pantojas i altres especímens) passegin indemnes pels carrers, els qui estan en política ho estiguin per a enriquir-se (no tots!), que els classisme sigui una realitat cada cop més bestia, que creixi la pobresa i els pobres i un altre munt d’etcèteres, entenc que després de tot això, si de que “et donin per darrera” (i sense consentiment) –disculpeu l’expressió- la gent continuï votant als seus maltractadors (PP i CiU, bàsicament, per no dir també PSOE-PSC). És un fet social i estudiat sociològicament, la gent no es posiciona en contra dels seus maltractador, per por, per ignorància, per ressentiment, per ...

I sí. Catalunya està en venda. Ho acaba d’anunciar el Departament d’Economia de la Generalitat. Es vendrà (privatitzarà) 350 escoles, comissaries i centres d’atenció primària (CAP’s) per recaptar, diuen, uns quants milions d’euros. I jo em faig una sèrie de preguntes: a qui li vendran tots aquests equipaments i què passarà amb ells?. És evident que la necessitat del servei continuarà existint, per tant, li regalaran a molt bon preu, a preu de saldo, equipaments que després es convertiran en un gran negoci privat, de baixa qualitat però de molt alta distinció (digues-hi pijeria, xic, el què es vulgui). A qui es vendrà tot això?, a gent de gran estima dels nostres governant, persones que tindran la garantia del govern de que no faran un mal negoci: es venen hospitals (ja ho han fet), escoles, centres d’atenció primària i a canvi, les persones perjudicades rebran menys i pitjors serveis, cars, perquè s’hauran de pagar i els treballadors i treballadores d’aquestes noves empreses (evidentment sempre amb ànim de lucre), tindran més baixos salaris, desregulació, menys drets laborals i tot això que ja coneixem. Aquest és el model de CiU (vendre als amics i viure a costa dels pobres) que és també el model del PP. I mentre tant, quan més es donen per on ja sabeu, els votants els continuen donant suport a les urnes, perquè la sarna amb gust no pica. I pica, i molt!.

El debat entre en Mariano i en Rodolfo.-

Com a ciutadà haig de dir que em vaig quedar estupefacte. La posada en escena, grandiloqüent i senzilla alhora no em va semblar que valia els 500 mil euros que diuen (ja sé que hi d’altres coses, però vaja, o jo faig les coses més barates o em va semblar un tirar la casa per la finestra). A més a més, una taula amb una distància esperpèntic, que no sé tampoc si es correspon a la distància política entre els dos candidats.

A part d’això, a en Mariano, el vaig veure fals, arrogant i impetuós, fins i tot faltant el respecte, del seu contrincant i de la ciutadania en general, però sobretot mentider. Jo volia escoltar, suposo que com la majoria dels ciutadans i ciutadanes que vam seguir el debat, concrecions, què farà sobre política fiscal, què farà sobre la protecció social, l’educació, la sanitat, les pensions. I molt me temo que en Mariano li passa el mateix que a en Duran i Lleida, que si diu el què farà no el votarà no la seva mare.

D’en Rodolfo, la veritat és que a part de ser un home de certa edat, entranyable de to i d’aspecte i amb cara de no haver trencat mai un plat, el vaig trobar fofo, fluix d’arguments i tirant pedres fora. La veritat, no crec que el debat d’aquest país sigui si les parelles homosexuals es puguin casar o no, a mi, que m’és del tot ben igual, de fet això de casar-se em sembla increïblement contradictori (sobretot si es fa per l’església), però vaja que ja m’està bé que totes les persones tinguin les mateixes possibilitats i drets de fer el què els convinguin, però vaja, que intentar esgarrapar quatre vots d’aquesta manera és com dir que els gays i les lesbianes són idiotes (en fi). Tampoc no vaig entendre bé la resposta. Hagués estat molt contundent contestar simplement que entre les files del PP també n’hi ha. I què hagués passat?, un KO per a Roldolfo.

Tot dos van estar força fluixos. En Rodolfo va cometre molts errors de polític principiant. Inexcusable. Va tractar al candidat del PP com si ja hagués guanyat les eleccions, li ho va dir directament, i a més a més va reconèixer que havia mentit (en Rodolfo), quan li va dir: ara vostè també està mentint (increïble!).

Posats a escollir debats, la ciutadania es mereixia un debat a múltiples bandes, on els caps de llista dels partits amb representació o amb aspiració (com comunica el CIS), sigui o no després present al Parlament, haguessin pogut dir la seva. Lamento que la democràcia sigui tan restrictiva. De fet, amb més d’una hora i mitja de debat, no em va saber greu anar a fer un pipí, i això no em passa quan juga el Barça contra el Madrid. Va ser patètic veure a un Rodolfo, home de talla política i experiència provada, com es feia la víctima i intentava transmetre una mica de pena (voteu-me, si us plau!). Va perdre una gran oportunitat que en Mariano, que no té res a perdre, perquè encara res no té (només unes enquestes), va ser molt conservador. Va atacar al seu candidat, per regalar les orelles dels seus, i es va mostrar tranquil per intentar transmetre seriositat als seus potencials votants. Crec que va ser més llest. Tot i que em va semblar una mala còpia del Mariano de Polònia (que m’agrada més, perquè allà sembla més sincer que en l realitat). Vaig tancar la tele molt preocupat, perquè el que ens ve serà nefast pels interessos de les persones. I no és que no vulgui que al PSOE se’l castigui, però crec que a l’esquerra no li convé, ni a les persones, que s’enfonsi del tot i li deixi les mans lliures al PP per fer el què vulgui. En quest escenari és molt important que els partit petits d’esquerra tinguin un major pes al Congrés dels Diputats, sobretot perquè correm el perill de veure un partit de pin pon, mentre que ens llimen, ja no retallen, els pocs drets que ens han deixat els socialistes, que com a mínim es podien haver empenedit en públic i haver entonat un “mea culpa”, encara que no sigui de tot, però sí com a partit en el govern.

El Coscu en campanya.-