La desafecció a la ciutadania.-

El pitjor que li pot passar a la classe política és que perdi interès per la ciutadania. Hi ha vàries formes de fer-ho: la primera pensant-se que només ella és capaç de regir el futur de les persones, sense contar amb el seu consentiment; la segona, és convertint-les en un mer instrument per legitimar-se en la seva acció política; la tercera, pensar que la ciutadania són els seus “enemics” i que per tant se l’ha de castigar perquè torni a creure en ella, més ben dit, perquè ratifiquin les seves decisions.
Començo a pensar que una mica de tot això està passant amb la classe política catalana i espanyola. Ja no és que la ciutadania no creguin en els politics, sinó que els polítics han perdut el respecte per la ciutadania i ens desacredita contínuament. Quan les dues desafeccions es trobin serà el principi d’un nou inici. Ara però, l’estratègia està en desmobilitzar a la ciutadania, amagar l’existència del conflicte, desprestigiar a qualsevol agent capaç d’organitzar-los, com a ara els sindicats de classe, alimentar la por al que vindrà sense ells o amb uns altres, deconstruir i a prendre a desaprendre. Quan la classe política es quedi sola, el seu espai l’ha d’omplir una altra cosa, sigui la que sigui, i llavors això si que és un veritable perill. Destruint l’Estat, desplaçant la decisió dels ciutadans i ciutadanes al capritx dels polítics, no abordant el problemes amb franquesa i lleialtat amb les persones que els han votat, que els han prestat la seva confiança, dit d’una altra manera, malversant el fràgil llegat de la democràcia que tants anys i patiments ens ha costat a tots i totes.

Els polítics anomenats "d'esquerres" ja poden anar creuant els dits, perquè altres, gràcies a la seva comprensió del món que els envolta, ocuparan el seu lloc, i aixó sí que ho pagarem tots nosaltres, sense excepcions.

Demà, 8 de juny: vaga general dels serveis públics.-

Desconec el nivell de participació (encara no he trobat una bola màgica que funcioni correctament), però hi ha qui sembla saber-ho tot, o com a mínim, alimenten una intencionalitat dirigida a minvar els efectes de la vaga de demà. Del que estic completament segur és que els responsables de contar de les Administracions donaran un número a la baixa, molt a la baixa, i els organitzadors donaran una quantitat significativament superior. Fins i tot es posaran en marxa alguns mètodes de caràcter científic o no sobre consum de llum, metres quadrats ocupats a vista d’ocell en les diferents concentracions, etc. I els resultats seran molt importants, perquè seran el termòmetre de la que sembla una inevitable vaga general, i per tant, la lectura d’uns i altres seran radicalment diferents. D’aquesta manera els governs sembraran desconcert i intentaran donar una imatge de fracàs i de desunió per intentar afeblir la vaga general de .... diguem, la propera tardor. Però és clar, a veure si passa com aquell que mira sense voler veure, perquè pel fet de negar una evidència no vol dir que la cosa no existeixi, i el cabreig, creieu-me, hi és, i molt fort!.
També la premsa ha treballat molt durant el cap de setmana: que si els sindicats no tenen clar la vaga general, que si serà un fracàs perquè el personal de les administracions públiques entenen l’ajust , que si amb el PP encara seria pitjor, que si CCOO està més a prop que la UGT de signar un acord en la reforma laboral, ... i tot un seguit d’estratègies per intentar desmotivar i desmobilitzar a la gent. Demà veurem!, però no podrem fer cas del que diguin els mitjans de comunicació. No és que diguin mentides, és que no diuen la veritat. Sembla una tautologia, però no ho és. És com dir: crec en la política, però no crec en els polítics. És clar que la política la fan els polítics, però això no anul•la la possibilitat de creure en la política. El que està clar és que molts ciutadans i ciutadanes d’aquest país ens han deixat orfes , en el sentit del vincle amb un partit concret. Per més que cridin a la responsabilitat dels votants del partit socialista (es digui com es digui), hi ha moltes veus internes i externes que posen de manifest el més que malestar dels seus votants, però sé que per a molts això no és cap problema, encara que hagin de fer les maletes polítiques, perquè la seva vida ja la tenen solucionada, i l’espai entre la realitat i les seves vides és tan enorme com la distància d’una galaxia a una altra.
Per tot això, i moltes coses més, demà no resoldrem el problema de les xifres, ni del país, però serà molt important una contundent resposta per part de tots els treballadors i treballadores del sector públic, perquè la perpetuïtat del “decretazo” , aquesta forma tan poc democràtica de governar, ens porta a l’autoritarisme paternalista, com si l’Estat sabés el que ens interessa i el que no. Desvirtuant als sindicats, l’únic poder real dels treballadors i treballadores, s’intentà afeblir-nos encara més, perquè el què no hem de fer mai és preocupar-nos de les nostres coses, la única cosa per la que ens hem de preocupar és sobre el nostre oci, que és com voldrien entendre l’Estat del Benestar, no un estat de drets i garanties, sinó un estat atzarós en mans dels nostres governants, un Estat per a la diversió que eradiqui qualsevol possibilitat de reflexió i crítica, que no deixi possibilitat a pensar sobre allò que afecti a les nostres vides, anul•lar-nos com a persones i com a ciutadans perquè papà Estat sap el que ens convé, i ara ens convé pagar els desastres d’uns quants, i mentre tant, la classe política, en mans dels banquers, no del mercat, fan i desfan en funció del que digui la borsa i les grans economies. Per això van lluitar per una democràcia en el nostre país?, aquest és el partit que es diu “obrer”? (cada dia em sento més anarco, o això que diuen que amb l’edat un es va moderant).
Per això, i torno a dir, per moltes coses més, demà l’Administració Pública ha de tancar i els seus treballadors i treballadores haurien d’anar massivament a les concentracions convocades a les principals capitals de província, però sobre això, demà en sabrem més ...