Maria No 1.0 i Art u Mas celebrations.-
La celebració de la cosa política nacional i catalana té més de Carlos Arniche que de novel•la històrica.
El govern català brinda amb cava el primer any de desconcert i continua amb allò que la culpa la té Madrid, i sobretot el PSOE i el Tripartit a Catalunya. Els 791 milions no són per pagar les nòmines, són per infraestructures, però els és ben igual, és l’art de dir tot el contrari d’allò que estic fent. No calen celebracions, calen actes a favor de les persones.
I des de Madrid sempre ens faran tremolar. No perquè la dona de l’Aznar sigui la nova alcaldessa (sense passar per cap elecció; perquè dic jo, no seria millor que els compromisos amb els ciutadans es mantinguessin fins al final del mandat i en cas contrari anticipar l’elecció d’un nou alcalde (per posar un exemple) en un temps raonablement curt?. A mi se’m posaria la cara de “pavo” si el meu alcalde em digués que gràcies pel meu vot però que ho sent molt i que deixa l’alcaldia per anar-se’n a un altre lloc que li sembla millor. Crec que és una clara falta de respecte).
Jo calculo que les retallades que vindran estaran a l’alçada de les circumstàncies, és a dir, una barbaritat, però també penso que a tothom li sabran a poc, perquè s’espera tant, que al final, menys acaba sent més (menys a Catalunya que Mas=menys), i per tant es pot tenir la sensació (irreal) de què no s’ha retallat tant com es deia i així sentir un cert descans.
Segurament, durant aquests dos primers anys de mandat ens passaran la trinxadora, com els vaixells d’arrossegament, que treuen el seu botí a base de deixar el sòl marí com un desert. Les esquerres no es poden quedar impassibles mirant el panorama. Dic les esquerres que haurien de convertir-se en l’esquerra, una esquerra plural i seriosa, però això, avui en dia, és com demanar que els tres reis d’Orient no siguin qui són.
Jo li diria al nou president del Govern espanyol que no, que no i que no, però com que no tindré mai l’oportunitat de dir-li tot el que penso, esperaré a que uns altres ho facin per mi (i de debò, en tinc esperances de que així es faci).
