dijous, 18 de setembre del 2008

Quin món tan estrany el nostre!

Apostar per una gran empresa és avui un gran negoci. Passa el que sempre hem dit que passaria: l’Estat només pot ser intervencionista per salvar les barbes de les gran empreses. La mostra la tenim als EEUU i amb el Banc Central Europeu. El negoci està garantit i si no funciona ja intervindrà l’Estat, és a dir, tots i totes nosaltres per fer reflotar les empreses.
Fins i tot la CEOE s’ha sumat a la disbauxa, com no podia ser d’una altra manera i el més divertit d’això és que el nostre President Zapatero fa el discurs més lliberal de tots defensant l’economia de mercat i el no intervencionisme. És el món a l’inrevés!.
Si tots aquests diners es dediquessin a crear ocupació, es destinessin a incrementar la despesa social (sanitat, educació, habitatge, etc.), a la investigació i s’apliquessin mesures reductores de les desigualtats que existeixen avui entre els que guanyen molt i els que guanyen quasi res, potser no ens faríem rics, millor dit, no es farien rics uns quants a costa dels altres. No ens equivoquem, aquesta crisi és fruit de l’avarícia i ara ens faran pagar la bacanal. És la bogeria del nostre temps que corre, com sempre, a favor dels poderosos.
És clar que el discurs que es fa posen com a conseqüència immediata la de revifar les economies, però quines? I a quin preu?. Si les grans empreses despatxen milers de treballadors i treballadores perquè la gent no consumeix només li trobo una solució (que tampoc sé si es pot aplicar): la primera canviar la fiscalitat; la segona controlar el preu del diner; la tercera pujar els salaris més baixos; quarta: crear més estat del benestar, és a dir, més despesa social.
I no parlo de rescatar i perseguir el diner negre que corre pel nostra país , que també.
No sé en quin món vivim. Durant anys les grans empreses han estat especulant i enriquint-se, vull diu un bon grapat de persones, a costa de vendre fum i ara que tenen pèrdues (tot i que s’hauria de calcular la diferència acumulada entre els anys de guanyar diners a sacs amb aquesta temporada de no guanyar-ne tants o bé de perdre per veure si el balanç és molt o poc positiu) volen que entre tots i totes els hi mantinguem l’hipo-xiringuito.
Depenem de la pura especulació: d’un mercat tant intangible com la borsa; de l’engany dels preus dels productes (per posar un exemple: som el país on més ràpidament se’ns puja el preu dels carburants quan puja el preu del barril de petroli però que menys baixen i tard quan els preus cauen). El negoci és rodo: jo compro a 10, emmagatzemo i venc a 15, però si puja més duplico a 30 el preu i si baixa el barril em faig l’orni i quan ja no puc mes baixo a 29 perquè no em diguin que no segueixo la baixada dels preus. I ens ho mengem i no passa res!.
Això no és un descontrol de l’economia, això és una paròdia d’una economia del caos controlada, i ens volen fer creure, i al final serà veritat, que el vaixell de les vaques grasses s’està enfonsant. I no es tracta de buscar culpables, sinó de trobar solucions. On són els sabis economistes ara?