Quin món tan estrany el nostre!
Apostar per una gran empresa és avui un gran negoci. Passa el que sempre hem dit que passaria: l’Estat només pot ser intervencionista per salvar les barbes de les gran empreses. La mostra la tenim als EEUU i amb el Banc Central Europeu. El negoci està garantit i si no funciona ja intervindrà l’Estat, és a dir, tots i totes nosaltres per fer reflotar les empreses.
Fins i tot la CEOE s’ha sumat a la disbauxa, com no podia ser d’una altra manera i el més divertit d’això és que el nostre President Zapatero fa el discurs més lliberal de tots defensant l’economia de mercat i el no intervencionisme. És el món a l’inrevés!.
Si tots aquests diners es dediquessin a crear ocupació, es destinessin a incrementar la despesa social (sanitat, educació, habitatge, etc.), a la investigació i s’apliquessin mesures reductores de les desigualtats que existeixen avui entre els que guanyen molt i els que guanyen quasi res, potser no ens faríem rics, millor dit, no es farien rics uns quants a costa dels altres. No ens equivoquem, aquesta crisi és fruit de l’avarícia i ara ens faran pagar la bacanal. És la bogeria del nostre temps que corre, com sempre, a favor dels poderosos.
És clar que el discurs que es fa posen com a conseqüència immediata la de revifar les economies, però quines? I a quin preu?. Si les grans empreses despatxen milers de treballadors i treballadores perquè la gent no consumeix només li trobo una solució (que tampoc sé si es pot aplicar): la primera canviar la fiscalitat; la segona controlar el preu del diner; la tercera pujar els salaris més baixos; quarta: crear més estat del benestar, és a dir, més despesa social.
I no parlo de rescatar i perseguir el diner negre que corre pel nostra país , que també.
No sé en quin món vivim. Durant anys les grans empreses han estat especulant i enriquint-se, vull diu un bon grapat de persones, a costa de vendre fum i ara que tenen pèrdues (tot i que s’hauria de calcular la diferència acumulada entre els anys de guanyar diners a sacs amb aquesta temporada de no guanyar-ne tants o bé de perdre per veure si el balanç és molt o poc positiu) volen que entre tots i totes els hi mantinguem l’hipo-xiringuito.
Depenem de la pura especulació: d’un mercat tant intangible com la borsa; de l’engany dels preus dels productes (per posar un exemple: som el país on més ràpidament se’ns puja el preu dels carburants quan puja el preu del barril de petroli però que menys baixen i tard quan els preus cauen). El negoci és rodo: jo compro a 10, emmagatzemo i venc a 15, però si puja més duplico a 30 el preu i si baixa el barril em faig l’orni i quan ja no puc mes baixo a 29 perquè no em diguin que no segueixo la baixada dels preus. I ens ho mengem i no passa res!.
Això no és un descontrol de l’economia, això és una paròdia d’una economia del caos controlada, i ens volen fer creure, i al final serà veritat, que el vaixell de les vaques grasses s’està enfonsant. I no es tracta de buscar culpables, sinó de trobar solucions. On són els sabis economistes ara?
Apostar per una gran empresa és avui un gran negoci. Passa el que sempre hem dit que passaria: l’Estat només pot ser intervencionista per salvar les barbes de les gran empreses. La mostra la tenim als EEUU i amb el Banc Central Europeu. El negoci està garantit i si no funciona ja intervindrà l’Estat, és a dir, tots i totes nosaltres per fer reflotar les empreses.
Fins i tot la CEOE s’ha sumat a la disbauxa, com no podia ser d’una altra manera i el més divertit d’això és que el nostre President Zapatero fa el discurs més lliberal de tots defensant l’economia de mercat i el no intervencionisme. És el món a l’inrevés!.
Si tots aquests diners es dediquessin a crear ocupació, es destinessin a incrementar la despesa social (sanitat, educació, habitatge, etc.), a la investigació i s’apliquessin mesures reductores de les desigualtats que existeixen avui entre els que guanyen molt i els que guanyen quasi res, potser no ens faríem rics, millor dit, no es farien rics uns quants a costa dels altres. No ens equivoquem, aquesta crisi és fruit de l’avarícia i ara ens faran pagar la bacanal. És la bogeria del nostre temps que corre, com sempre, a favor dels poderosos.
És clar que el discurs que es fa posen com a conseqüència immediata la de revifar les economies, però quines? I a quin preu?. Si les grans empreses despatxen milers de treballadors i treballadores perquè la gent no consumeix només li trobo una solució (que tampoc sé si es pot aplicar): la primera canviar la fiscalitat; la segona controlar el preu del diner; la tercera pujar els salaris més baixos; quarta: crear més estat del benestar, és a dir, més despesa social.
I no parlo de rescatar i perseguir el diner negre que corre pel nostra país , que també.
No sé en quin món vivim. Durant anys les grans empreses han estat especulant i enriquint-se, vull diu un bon grapat de persones, a costa de vendre fum i ara que tenen pèrdues (tot i que s’hauria de calcular la diferència acumulada entre els anys de guanyar diners a sacs amb aquesta temporada de no guanyar-ne tants o bé de perdre per veure si el balanç és molt o poc positiu) volen que entre tots i totes els hi mantinguem l’hipo-xiringuito.
Depenem de la pura especulació: d’un mercat tant intangible com la borsa; de l’engany dels preus dels productes (per posar un exemple: som el país on més ràpidament se’ns puja el preu dels carburants quan puja el preu del barril de petroli però que menys baixen i tard quan els preus cauen). El negoci és rodo: jo compro a 10, emmagatzemo i venc a 15, però si puja més duplico a 30 el preu i si baixa el barril em faig l’orni i quan ja no puc mes baixo a 29 perquè no em diguin que no segueixo la baixada dels preus. I ens ho mengem i no passa res!.
Això no és un descontrol de l’economia, això és una paròdia d’una economia del caos controlada, i ens volen fer creure, i al final serà veritat, que el vaixell de les vaques grasses s’està enfonsant. I no es tracta de buscar culpables, sinó de trobar solucions. On són els sabis economistes ara?