Una patronal amb mocador (article publicat avui al Punt Diari).Fa pocs dies la FOEG va afirmar que algunes empreses amb crisi no poden ni fer front al cost de pagar els acomiadaments ni una reducció de plantilla. Aquestes desafortunades declaracions del Sr. Joan Fausto Martí, president de la FOEG, no ajuden gens a generar el clima de confiança necessari per a superar una etapa de crisi com la que estem vivint.
Aquesta etapa tan difícil, per a empresaris i per a treballadors, no pot ser l’excusa per desregularitzar en cara més, el malmès mercat de treball.
Aquest és un moment en què coincideixen moltes coses en l'àmbit català: una major demanda de necessitats socials, un dèficit no resolt de finançament de les administracions que es barreja amb una crisi financera d'àmbit mundial, marcada per un incessant encariment dels productes bàsics, incloent-hi els carburants i les matèries primeres, i una profunda caiguda del sector immobiliari que es compagina amb els dèficits estructurals que l’economia catalana i espanyola arrosseguen des de fa temps. Estic completament d’acord que hem d’agafar el bou per les banyes, però cal fer-ho sense alarmisme, al contrari, amb una gran dosi de realisme i prudència.
En aquesta situació ens hauríem de preocupar a exigir mesures públiques que donin protecció a les persones més castigades en una situació de crisi i minimitzar l’impacte social que representa entrar en el mercat dels desocupats i no anunciar que no els pagarem ni el que per llei els pertoca. Això, a banda de crear una sensació d’impotència, podria provocar una reacció molt dura a l'hora de resoldre conflictes laborals, i de col·lapsar el jutjat mercantil, que és on van a parar els expedients de regulació d’empresa.
Durant aquests anys hem tingut una política fiscal nefasta que ha fet molt de mal a la classe treballadora amb menys recursos i a la classe mitjana catalana i espanyola (s’han malbaratat recursos públics fins a incrementar el diferencial de la despesa pública en negatiu, respecte a la resta dels països de la Unió Europea. Fins fa pocs dies fins i tot el govern de l’Estat negava l’evident situació de crisi) i per això és del tot imprescidible que el poder polític assumeixi públicament que estem en una crisi profunda i llarga, però això no pot ser un campi qui pugui.
Per a CCOO és fonamental sortir d’aquesta crisi en millors condicions de com hi hem entrat, això vol dir que hem d’aconseguir no generar més desigualtats. Sembla que la FOEG no està per la labor, és a dir, evitar la segregació social i les conseqüències econòmiques, polítiques i socials que això comporta. Una altra qüestió per a nosaltres inqüestionable és la dels sous: no es pot perdre un cèntim d’euro de la capacitat adquisitiva dels treballadors i treballadores i els salaris més baixos s’han de situar a nivells d’equilibri al voltant dels 1.000 euros nets mensuals. I que és del tot indispensable una millor política fiscal i un nou model de finançament per a les administracions.
En una situació com aquesta, no és justa la reacció conservadora i regressiva de la principal patronal gironina. Hi ha mecanismes legals per afrontar situacions d’insolvència econòmica de les empreses. El més fàcil sempre és fer pagar als treballadors, però per què no busquen solucions regulant el preu de les matèries primeres i el preu dels intermediaris i ajustem el volum de negoci a l’estricta realitat?
Malament rai, si la única solució que trobem és l’amenaça de l’acomiadament improcedent, i a sobre sense indemnització!. Els sous no són, com ja s’ha demostrat, fins i tot pel Banc d’Espanya, els responsables de la inflació; són, com ja hem dit en alguna altra ocasió, les víctimes. Garantint el poder adquisitiu podrem mantenir la capacitat de consum de les famílies.
Pel que fa a la fiscalitat en el nostre país, aquest ha de ser un bon moment per a perseguir el frau fiscal. Però més enllà del que s’ha de fer “d’ofici”, és del tot necessari eradicar les polítiques basades en la reducció dels impostos del capital, fer desaparèixer els “xecs regal” indiscriminats i recuperar impostos que han estat generadors de més cohesió social com ara l’impost sobre el patrimoni i el de successió, que només beneficia a les grans fortunes d’aquest país.
Aprofitant tot això, demà 7 d’octubre, serà un bon moment per posar de manifest, arreu del món, la situació de pobresa i d’explotació en què viuen moltes persones a tot el món. Pel que veig això també s’intenta fer a casa nostra. És una jornada de reivindicació per un treball digne i decent, la que permet que una persona pugui viure dignament; si a les comarques gironines apostem per no pagar ni les indemnitzacions per acomiadament, malament rai (tots sabem que el somni de la patronal seria aconseguir l’acomiadament de franc,). Per tot això, aquestes declaracions tan simples, que no tenen en compte la cojuntura econòmica general, no a porten més que incertesa i por de superar el moment actual. Els empresaris han de mirar per mantenir les empreses, però no a costa dels seus treballadors, que, com bé es diu, són el principal actiu i capital que tenen.
