dimecres, 25 de gener del 2012
dimarts, 24 de gener del 2012
Cap a una nova dimensió del sindicalisme
confederal (una invitació al debat).-
Sóc dels que defensen un model de sindicat
útil, arrelat a la gent que representa i al seu entorn socioeconòmic i polític,
i que construeix el seu futur sota la base dels seus principis i valors
fonamentals, que no són altres que els
que fan que sigui el que és i no una altra cosa. És a dir, un sindicat de
classe i nacional, fet i governat per treballadors i treballadores; honest i
responsable.
Són moltes les veus que apunten a què el
sindicalisme modern ha de començar a virar de direcció, o millor dit, a
d’aprendre a adequar-se als nous temps i, a més a més, a fer-ho de manera
eficient. El sindicalisme ja ho intenta fer. Intenta avançar-se als canvis,
però com a tota organització complexa, és un ens , una organització sensible
als moviments, una organització que té una profunda càrrega històrica que a
vegades, per no dir sovint, fa difícil aconseguir l’agilitat que ens demanen
els temps.
Les noves realitats socials estan impulsant
una necessària i profunda reflexió sobre quin ha de ser el paper i les
actituds, d’un sindicalisme que aspira a ser viu al llarg del que ens queda de
segle, i que pretén lluitar contra les desigualtats i la justícia social en un
marc nou, mutant i molt agressiu.
El sindicalisme actual s’ha de plantejar
reptes necessaris i d’obligat compliment per poder encarar el seu propi futur
com a organització social. Ha de començar a fer una introspecció severa i real
de les noves necessitats, sobretot de les noves realitats. Una profunda
reflexió interna sobre el sistema d’organització, el valor històric del
moviment social com a factor clau de desenvolupament de les societats modernes,
i de la futura gestió de la seva utilitzat com a sindicat de classe. No és suficient
pensar que la realitat ja canviarà allò que s’hagi de canviar. S’ha de poder
governar aquest procés i dirigir-lo cap allà on decidim que hi vagi, perquè si
no és fa així, es corre el risc de la imposició o el de les solucions
d’urgència.
Aquesta transformació que reclama la pròpia societat no es pot fer de
manera desordenada, ni amb estratègies desesperades. S’ha de ser conscient de
les pròpies limitacions i posar en pràctica la racionalització de les
sensibilitats internes. Un canvi de model organitzatiu, en tots els sentits,
hauria de possibilitat l’agilitat i eficàcia suficients per poder encarar el
futur sense massa dificultats, però també un nou replantejament en les
estratègies de treball. Un model basat en els valors de l’organització, en les
noves dimensions del treball, en la simplificació organitzativa, el treball en
equip i la solidaritat interna.
El canvi dels paradigmes que viu avui la
societat no fan més que alimentar el conflicte social. La dimensió és molt diferent a com l’havíem viscut fins ara.
L’aparició de les xarxes socials obliguen a noves formes de treball, però
l’aparició d’una nova concepció dels moviments socials al voltant d’organismes
poc madurs i desenvolupats, moltes vegades intoxicats per veus minoritàries, i
una extensa campanya en contra del sindicalisme com a part del problema de la
nostra societat, fa necessari noves formes d’actuació i noves formes de
desenvolupament de les estratègies sindicals.
Ens enfrontem a una moralitat sobre les idees
i les ideologies, que s’alimenta, dia a dia, dels mitjans de comunicació, d’un
discurs simplista, sovint populista, dels neoinformadors; una creixent
i preocupant desafecció de la ciutadania sobre la política, però sobretot dels
polítics, que sembla correspondre’s a una estratègia per fer de la cultura
neoliberal una carrega amoral del pitjor dels capitalismes que hem viscut fins
ara, on els drets i les persones hem passat a ser mers objectes, i els nostres
governants, el rostre d’una dubtosa escrupolositat , des d’on el veritable
poder visualitza les seves intencions. Una actitud antisindical que va
colpejant la classe treballadora i que fa que, malgrat les retallades en
l’Estat de Benestar, els partits anomenats de dreta siguin els qui governin amb
tota la impunitat que els dóna els Parlaments, i els partits anomenats
d’esquerra o socialdemòcrates naveguin sense rumb ni convicció sobre la
realitat que els envolta.
En aquest nou escenari, s’ha de ser conscient
de les dificultats, però també de les oportunitats que brinda obrir un espai de
reflexió i debat per treballar en la construcció del nostre futur, que és també
el futur de la pròpia societat, com a reflex, mai entès de manera inequívoca,
de les persones que formen i dirigeixen el projecte d’una organització sindical
de classe. Una organització que defensa i ha de practicar, en tota la seva
extensió, el valor de la democràcia.
El sindicalisme ha de ser capaç de confrontar
les seves capacitats d’influenciar i modificar les velles estructures socials,
necessàriament ha de combinar i coordinar l’activitat de les persones, però
també els processos i els recursos que es troben a la seva disposició, per a la
consecució dels seus objectius, però sempre d’acord amb el valors de
l’organització sindical. És a dir, necessiten d’una estratègia.
Quan la nostra societat defensa l’individu,
sovint ho fa en contraposició a la col·lectivitat, desequilibrant les
llibertats individuals cap a un protagonisme exagerat de la persona; esborrant
els límits que, fins i tot, ha dibuixat el concepte d’interès general, buscant
la confrontació entre allò que representa el caràcter social d’una comunitat i
el interessos individuals d’aquells que la conformen. Aquest model esdevé també
una realitat en l’hegemonia de les idees i dels discursos , que alimenten una
doble moral alhora de definir els valors que determina una conducta social i
avaluar les seves conseqüències. No és la història dels moviments socials, és
la història de les persones la que es recorda. Aquesta base conceptual ha fet,
avui, que l’individualisme s’hagi instal·lat com un valor social en la nostra
societat, emulant idearis lliurepensadors que diuen que les persones es fan a
elles mateixes, sense comptar amb el seu entorn ni les capacitats col·lectives
que les persones, en organitzar-se, tenen.
En aquest escenari s’haurà de superar
l’individualisme per defensar l’organització; s’haurà de treballar la lleialtat
al projecte i no a la persona. Però no és suficient treballar en equip. Hem de
confeccionar un model que s’adeqüi a aquesta nova realitat. Segurament
simplificant estructures, però sobretot superant una concepció organitzativa
encara massa fordista.
La globalització ens ha ensenyat dos de les
seves cares: una d’aparentment d’amable (el consum i la possibilitat de la
defensa dels interessos col·lectius com a part integrant del sistema) i una
altra de més sinistre (la convulsió de la inseguretat en el treball, l’intent
de desmantellar l’Estat del benestar, la política de la por, etc.); però
segurament la globalització té múltiples cares. Haurem d’aprendre a viure amb
elles i a defensar, des de la globalitat, els interessos particulars.
Les solucions a escala nacional hauran de ser
possibles des de la seva globalitat. Fer un sindicalisme útil no pot ser
sinònim d’un utilitarisme sense la flexibilitat i la racionalitat dels valors
de l’organització. La solidaritat no pot ser entesa com un acte desinteressat
on els qui tenen més cedeixen una part insignificant dels seus recursos a qui
tenen menys o necessiten de la seva ajuda. La solidaritat ha de ser un acte
polític on la implicació de les parts, sobretot del qui pot més, ha de ser la
mateixa, com a mínim, que la que necessita del nostre recolzament. No és un
intercanvi de poders ni d’interessos, és la fusió volguda de la força del
sindicalisme en tots els seus nivells, la lluita per la defensa dels drets dels
treballadors i treballadores que s’interselacionen a escala mundial, la qual
cosa no vol dir que no es pugui fer a escala local.
I en aquest marc, també és necessari que les
organitzacions sindicals, com a subjectes implicats en el valor de l’internacionalisme, entenguin que la
construcció d’un espai global no passa pel proteccionisme de les nacions. La
construcció d’una Europa social és del tot qüestionable sense la construcció
d’una globalització social, perquè les forces de producció i les polítiques
socials i econòmiques han de tenir un fil conductor que dificulti l’absolutisme
dels mercats (siguin del tipus que siguin) i
permetin la convergència real de drets en una economia global. Buscar
solucions parcials a problemes globals no és el mateix que cercar solucions
locals a problemes globals.
A nivell Europeu, cal també una profunda
reflexió sobre el model sindical que necessitem. Reconsiderar la CES i el seu
paper com a interlocutor és una necessitat imperiosa. La construcció de
l’Europa social, en retrocés durant els darrers anys, necessita del nexe de la
convergència de drets i realitats socials i econòmiques. No pot haver múltiples
models sindicals, amb visions diferents i amb nivells d’intervenció diferents.
El fet de que cada Estat tingui la seva pròpia història no ha de dificultar el
consens sobre la base en la qual hem de construir aquesta nova Europa. No sé si
el terme harmonització és el més adequat per descriure el què intento explicar.
Un altre factor a tenir en compte en la
construcció d’un projecte global de sindicalisme, també a nivell local, és el
de la sostenibilitat del model i la sostenibilitat de l’economia en tots els
seus paràmetres. L’ecologia del sistema és també fonamental per l’equilibri de
les nacions pel que fa referència al model social i econòmic de les democràcies
modernes.
Consciència, reflexió i sentit comú
Subscriure's a:
Missatges (Atom)