Espanya ferida de mort!

Confesso que em sento abatut i un cert desorientat. I no es tracta de la primavera. Em sento avergonyit de viure i haver nascut en aquest país. Abans d’ahir en Zapatero, la dreta camuflada, amb la seva política neoliberal en contra del seu propi suport electoral i avui la suspensió del jutge Garzón. Quantes coses no em quedaran per viure?. Veig difícil una solució, estem al capritx dels especuladors, només calia veure la terrible imatge a la televisió autonòmica d’un gràfic paral•lel a les paraules d’en Zapatero anunciant la retallada, quant més gran la bestiesa que deia, més creixia la borsa de l’Ibex 35. Tampoc el govern català sembla que es posi vermell amb les propostes de reducció de la despesa pública. He senti t a en Castells, i al veritat, què voleu que us digui? I de la patronal ja no diguem, fins i tot en demanen més, com era d’esperar. Tampoc no ajuda el voltor dels EEUU amb els copets a l’esquena de qui acaba d’assassinar políticament i econòmicament parlant a un país. La política del caos, la política de Freedman de la por econòmica: qui no vol creure necessita de la pot per a tenir clar que qualsevol cosa és bona, per dolenta que sigui. Això és el que està funcionant. La cara més lamentable del capitalisme burgès és la que està reafirmant-se pocs mesos després de que alguns gurus mediàtics diguessin allò de transformar el capitalisme per un de més humà. El capitalisme no pot ser, de cap manera, humà, perquè es basa en la pobresa, extrema o no, dels altres per a subsistir.
Ho tenim francament difícil, la classe treballadora. Si al final aconseguim un enorme seguiment de les vagues generals que es puguin fer, i ja veurem si més enllà de la del 2 de juny n’hi haurà d’altres, no crec que ningú mogui ni una coma de les decisions preses, com a molt, suposo, es tocarà una mica de les grans fortunes, però ben poca cosa, només per a quedar bé i que no sembli que sempre ho paguem nosaltres, els treballadors i treballadores d’aquest país i els jubilats. Només es quedaran els processos electorals i aleshores què hem de fer, tornar a votar a qui s’ha venut el país al capital?, votar a l’actual oposició?, encara pitjor? A qui votar?. Per això crec que no tingui solució. Hagués estat diferent que en Zapatero, amb un gest valent i poc polític, hagués anunciat que aquesta era la proposta de solució que li havien encomanat posar en pràctica, però que ell, com a socialista no podia assumir i hagués dimitit. Però no, el pitjor és que hi ha molts d’aquesta ben pensants socialistes que opinen, amb convicció, que aquesta solució ja està bé i que no hi ha cap altra solució.
Aquesta manera de fer política al marge de les persones és el que no agrada gens a la gent, però sembla ser que a la classe política tampoc això els interessa, perquè mentre que vagi a votar un baix percentatge de la població, continuen tenint el seu espai polític garantit. És la perversió del sistema.
Ja ho he dit en altres ocasions. Pobre democràcia la nostra!, pensàvem que teníem la majoria d’edat, però encara estem en plena adolescència, amb canvis sobtats d’humor i amb grans contradiccions per resoldre. I ara cal esperar la tan anomenada reforma laboral!
A la resta d’Europa, aquesta suma estranya d’interessos, tampoc va molt millor la cosa. L’Europa social està a punt de morir-se, els governs van a la seva i només busquen el seu benefici propi, l’euro es veu com a un problema i els mercats continuen actuant a la seva, avui mateix l’euro ha sofert un atac intensa deixant-se a 1,26 per cada dòlar. I que segueixen jugant a la ruleta!. Al final tots perden i només guanya la banca.
Com diuen els italians: porca misèria!

Senyors i senyores diputats de les Corts espanyoles, facin bé els números i no ens prenguin per idiotes!.-

Segurament molts de vostès deuen de ser, com abans es deia: de lletres (vaja, como jo mateix), però com que són persones molt intel•ligents i capaços de discutir les partides econòmiques de la Llei de Pressupostos de l’Estat, no m’acabo de creure que no sàpiguen fer una simple regla de tres, i fent el càlcul, molt per sobre, del que guanya, amb molta sort, un empleat/da públic, tenint en compte que la majoria està al voltant dels 1000 euros, m’he permès el detall de fer un a aproximació d’un salari net normal, diguem que uns 1200 euros (molt comú a les administracions espanyoles) i m’he preguntat, si es descompta un “esforç” del 5%, als senyors i senyores diputades els han de descomptar un 25% del seu salari, atenent que aquest estigui al voltant dels 6.000 euros al mes (no fent trampes amb pagaments en espècie, assistència a sessions, viatges i dietes, etc.), per tant, l’esforç que fan els senyors i senyores diputades és del tot insuficient, enganyós i mesquí.
A més a més no crec que aquest tampoc hagi de ser l’argument, perquè la quantitat a estalviar és del tot irrisòria, ara bé, és un exemple a contrarestar amb els empleats i empleades públics que aquest sí que fan un veritable esforç amb el seu salari, perquè són molts.
El President ha estat tan loquaç que s’ha oblidat de l’impost de successions, el de patrimoni, de les ajudes a les elèctriques, al sector financer, la persecució del frau fiscal, etc.
Tots entenem que s’ha de fer un esforç, però no l’han de fer qui té menys (les persones grans, les persones que no tenen recursos, etc.) i així, com ja han començat a dir els sindicats: es trenca la cohesió social i és lesiona greument el diàleg social.
Amb 60 euros menys, cobrant un salari de 1200 euros, un ha de deixar de fer algunes coses, a part de les restriccions al consum, per cert, amb una visió poc intel•ligent de l’economia com ja s’ha vist que s’agreujarà més encara, però clar, si a un senyor que cobra 6 mil euros li treuen 300 (el 5%), la proporció no és la mateixa, no creieu?, en canvi si li treuen 1500 euros (el 25%), la proporció d’esforç és la mateixa que la d’una persona que cobra 1200. A que ara, senyors diputats i diputades, no es veu tan maca la xifra?.

Zapatero acaba d’escenificar la seva renuncia a governar de nou.-

Zapatero li acaba de regalar el govern a la dreta, ja no cal que governi el PP, amb ell i el seu equip ja en tenim prou. No m’estranyaria que algun dels seus ministres aprofités per a dimitir. El seu mandat està acabant molt pitjor del que mai m’hagués imaginat. Les propostes per a reconduir la nefasta gestió de la crisi és un atac directe a la línia de flotació del diàleg social i demostra, un cop més, independentment de qui governi, que l’Estat no té paraula i que signa acords amb els agents socials que després són rectificats amb els fets. Avui ha fet un acte d’irresponsabilitat enorme i a tornar a posar tot el pes i l’esforç econòmic en els més febles, com sempre, i el que és encara pitjor, ha condemnat a la nostra economia a un llarg període de recessió. Si la cosa anava com ell deia, a què ve ara aquesta descomunal retallada?. Sembla evident que s’ha deixat pressionar, i em pregunto, què vindrà ara amb la reforma laboral?.
En aquestes condicions sóc partidari d’engegar un procés de mobilitzacions que acabi amb una gran vaga general per lluitar contra la destrucció dels serveis socials, per defensar les ajudes a les persones més necessitades, el desmantellament de la protecció social, contra la destrucció de la inversió en educació, que tan prediquen!, en sanitat i en tot allò que té a veure amb els serveis socials. Ara sí que veig necessària una vaga general. La llàstima és que el que ve darrera no és millor!.
Ho tenim difícil els ciutadans i ciutadanes, però és evident que els nostres polítics necessiten una lliçó moral que vagi molt més enllà de les urnes. De fet, estaria molt bé que en les properes eleccions es castigués enormement al PSOE i PP i que s’hagués de governar d’una altra manera.. La pena és que no tenim cap partit de recanvi, perquè si ens hem de refiar d’IU amb el seu actual secretari general, malament!.

¿Hay alguien ahí? ¿pero hay alguien más?

Això de sortir de la crisi és com l’estadística, depèn de qui la interpreti, perquè ja sabem allò de, qui s’ha menjat el meu pollastre? Sembla clar que el pollastre no volgut se l’han menjat els treballadors i treballadores d’aquest país i el pollastre dels ous d’or se l’han quedat els de sempre, els poderosos.
Valgui com a reflexió personal, no sé si algú s’ha posat a pensar què ens hauria passat si en comptes de gastar-nos els diners en tanta infraestructura automobilística i en tanta modernitat ferroviària amb l’AVE, apostes que es podien haver postergat, perquè per la carretera fent cues animem al transport públic i per l’AVE amb un tren decent que arribi a l’hora que hi havia prou, ho haguéssim fet en educació i en més protecció social. Ja se sap que aquestes coses no solen agradar a la “pijeria” en general, però potser necessitem enfocar el tema de la crisi d’una altra manera, prioritzant les coses realment importants i deixant de banda coses que, de per sí, essent molt importants, no afecten directament la vida de les persones, i no em refereixo a l’Estatut ni als traspassos de competència, dels quals sóc de l’opinió que són importantíssims, si es fa bé, vull dir per exemple a temes com la publicitat governamental als mitjans de comunicació, els viatges i les obertures de “delegacions”, inauguracions que mobilitzen mitjans i recursos públics, i fins i tot coses més supèrflues com estatuetes i demés. Vull dir amb això potser la sortida de la crisi nostra no ha d’esdevenir un harakiri general i particularment enfocat als més febles, sinó que potser, amb noves idees i noves maneres de gestionar els recursos públics, que no vol dir esternalitzar-los, potser les coses serien d’una altra manera.
No crec, de fet estic completament convençut, que la reforma laboral serveix per a res, bé, sí, per matxacar encara més la classe treballadora, i molt menys la modificació de les pensions, que només miren d’apaivagar despeses dels empresaris, pobrets ells!. Les darreres declaracions del Governador del Banc d’Espanya, el senyor Ordoñez, que encara no sé perquè ho és, sobretot en ara que podrien fitxar-lo com a president al patronal CEOE, ho diuen tot, un gestor del Banc d’Espanya posat a política i recomanant la barbaritat de la solució grega per a Espanya. Això és fer proselitisme pepero! I de pas acabar d’enfonsar-nos a tot. Però que ningú no s’enganyi, que si guanya el PP, aquesta és la seva medecina: privatització, escassa despesa pública i abandonament dels serveis públics per a vendre’ls a la empresa privada. No m’estranyaria que el senyor Ordoñez acabés sent ministre d’Economia amb el PP! (Deu ens guardi!, i això que no sóc creient).
El problema principal és que els nostres gestor públics s’estimen molt poc l’Administració Pública. Alguns exemples són explicatius d’això que dic: en Bono té un patrimoni descomunal, sempre he pensat que al PP no faria nosa, els nostres alcaldes de pobles i poblets són empresaris (de diversos camps: construcció, del sector serveis, etc.), els nostres polítics, alguns afortunadament no, combinen la política amb els negocis, en Bono és un exemple, i aquí no passa res, a més a més, porten als seus fills a la privada i consumeixen productes de benestar privat (educació, sanitat, mobilitat, etc.). Com han de creure i defensar allò que és públic més enllà del seu càrrec polític?. També és veritat que conec polítics que porten els seus fills a l’escola pública, però són tan poquets!. El que vull dir amb tot això és que, a vegades, hem de desenfocar per veure millores les coses, i a mi em sembla que qui ens governen s’han oblidat que estan per servir al poble i no perquè el poble els serveixin a ells. Després vindran les lamentacions electorals i la dreta, que sempre va a votar, guanyarà la partida del desencís provocat per les anomenades esquerres, que ja no es mereixen aquest lloable mot.