Bildu i la Caputxeta Vermella

La decisió perquè Bildu es pugui presentar a les eleccions municipals al País Basc em sembla una decisió encertada. La llibertat, en democràcia, també s’ha de poder expressar sota unes sigles polítiques que respectin les lleis del joc democràtic. Hom pot estar d’acord amb els seus ideals o no, com es diu vulgarment, el poble decidirà (no entraré a discutir sobre el concepte de poble). En tot cas, crec que aquesta força política havia de recuperar el seu espai i deixar que la gent s’expressi lliurement sota l’aixopluc de la legalitat i la dialèctica política. El primer pensament que se’m va venir al cap era una mica com el d’en Mourinho, però sense l’experiència de les targetes vermelles. Per què?, per què ens costa tant deixar que la gent opini amb llibertat?. La segona que no els deixarien presentar-se a les eleccions i la que la conseqüència immediata seria l’enrariment polític; la tercera, que un cop presentats arrasarien en les eleccions (haig de dir que en les meves prediccions polítiques no sóc gaire mesiànic –no de Messi, sinó que no acostumo a encertar perquè sempre em pot més el cor que la raó).
Molt em sembla que veurem de manera diferent les eleccions al País Basc que a la resta del territori espanyol. Avui he començat a veure els espais electorals i la veritat és que segueixen sent tan desconcertant, per no dir avorrits, com sempre i , a sobre, les enquestes que es van publicant em fan venir mal d’estomac. Però suposo que hi ha gent que ho té pitjor que jo alhora d’anar a votar a les municipals.
Doncs bé, ara que la Caputxeta sembla que ja pot anar pel bosc sense por a que el llop se l mengi, a mi em fa l’efecte que la Caputxeta no podrà anar més lluny del que ens té acostumats i que la cistella que du sota el braç ja no està plena de bons menjars, sinó de les escorrialles que ningú no vol, i això, em temo, és el que ens donaran després de les eleccions: misèria i falses paraules.
Visca la llibertat d’opinió i visca la democràcia!

1 de Maig 2011

Com sempre, el periodisme modern es centrarà en el grau de seguiment d’aquestes manifestacions, que no són una altra cosa que l’expressió ciutadana sobre una jornada reivindicativa convertida en “litúrgia pagana” pels sindicats representants dels treballadors i treballadores d’arreu.
No crec que aquest sigui el tema del dia, vull dir, la participació, de fet, la premsa i els estats (grans i petits) ja s’esforcen perquè l’endemà de les manifestacions del Primer de Maig, aquests, per bé o malament, no siguin portada. Com a mostra aquesta mateix any: un casament realment irreal i formalment real, en plena crisi; la beatificació d’un ex papa (encara hi ha gent que creu amb els miracles!, increïble), la sentència sobre Sortu i la mort d’en Bin Laden, per posar quatre exemples.
Per més que les coses vagin maldades per la classe treballadora sempre tindrem temes per a despistar-nos de les coses reals i importants: l’atur, les retallades socials, l’afebliment de l’Estat del Benestar, les pèrdues de drets, el retrocés de la democràcia, etc. Sempre ens quedarà el futbol i si aquest no funciona els ovins o qualsevol altre cosa elevada a la categoria de notícia mundial.
Aquesta ha estat un 1 de Maig clàssic. L’afluència de gent ha estat normal i més tenint en compte les campanyes contínues del mitjans de comunicació (no tots, però vaja!) en contra dels sindicats. El sindicalisme es fa a les empreses, sí, però també al carrer. La confusió entre sindicalisme i política ha estat sempre un argument utilitzat per la dreta , per cert: amb uns quants adeptes entre la classe treballadora, la il·lusió de que no serveixen per a res és un argument d’ús, o que estan venut als poders fàctics, i mil ocurrències més.
Jo crec que el 1r. de Maig continua sent vigent i necessari. El dia en que els sindicalistes i els treballadors d’aquest país decideixin no sortir al carrer, aleshores haurem de tancar la barraca i encomanar-nos a algun sant d’aquests que l’església beatifica com si encara estiguéssim a l’època medieval.

Visca l’1 de Maig!

Foto: Forges