La política de la política i la política dels polítics.-La composició de la nova mesa del Parlament català m’ha provocat una simple reflexió en referència als discursos que ha adoptat la dreta i que ha sabut transformar, amb intel·ligència, del panorama ideològic de l’esquerra. La presa de possessió de la nova presidenta del Parlament m’ha semblat un a lliçó de cinisme polític que a molts hauria d’haver fet pujar els colors. Ho dic, perquè estant completament d’acord amb el discurs sobre la igualtat de les dones i homes, em sembla que ha de ser un motiu de reflexió que hagi estat un partit de dretes qui posi al capdavant del Parlament a una dona, i perquè el discurs que va fer la nova presidenta és del tot un discurs assumible per l’esquerra. De fet, la usurpació descarada dels plantejaments típics de l’esquera no és nou, ho hem vist en el discurs mediambiental, però la institucionalització del discurs feminista és una mostra de la necessitat de renovar el discurs de l’esquerra, perquè l’apropiació, per part de la dreta, treu credibilitat i deixa en un segon pla la imatge dels moviments progressistes com a constructors d’idees avançades al moment i evidencien la fractura en la credibilitat del discurs.
D’altra banda, ha quedat clar que la factura política al tripartit s’ha centrat en els grups minoritaris. ERC i IC han estat castigats i elevats als provocadors del fracàs electoral. Sempre han estat considerats molèsties a prescindir. Ara han tingut la oportunitat de fer-ho. El que sap greu es que el PSC hagi entrat en el joc de CiU, o potser ha estat una entesa volguda, com sembla, per les dues parts. És curiós que en beneficiï al PP i es castigui a IC, per exemple, però aquest és el joc de la política dels polítics i la pràctica de la política de la política.
