Reptes de la gestió del document electrònic en les administracions públiques.-

La capacitat per gestionar la informació per mitjans informàtics que tenen les administracions públiques  depèn, cada cop  més, de l’impuls per integrar nous perfils professionals polivalents que permetin assolir nivells de satisfacció mutu en la relació de les administracions amb els seus administrats.

Avui, ningú no posa en dubte que la informació “electrònica” ha de ser tractada per personal especialitzat que reculli, de forma transversal, les necessitats intrínseques de la professió, però també les necessitats de satisfer les demandes de la societat al voltant de les seves relacions amb les administracions públiques.

El procés documental s’inicia, per l’arxiver – gestor de documents, des del moment en què es produeix o es rep un document, i s’acaba amb la seva posterior avaluació, però en realitat, aquest “procés” s’inicia un pas abans: en el moment de definir les polítiques documentals.

Aquest fet és important, no només per les conseqüències positives d’una planificació prèvia, sinó perquè també garanteix la seva seguretat i accés com instrument essencial dels processos de la gestió documental (ISO 15489).

La primera de les qüestions a plantejar és la de garantir la integritat del document d’arxiu per poder fixar el seu valor evidencial. Com que aquests documents depenen d’un entorn tecnològic, cal traslladar-los a un entorn controlat per garantir la seva preservació.  L’oferta sobre productes al voltant de l’arxiu digital són múltiples, i cal fer-ne l’elecció adequada.

Si les administracions han començat a integrar sistemes de classificació, avaluació, seguretat i accés és perquè per poder garantir la integritat, fiabilitat i autenticitat dels documents electrònic, i sempre de la mà de l’arxivística, han entès que la captura i l’enregistrament no constitueixen, per si soles, cap garantia de fiabilitat.

La modernització de les administracions públiques i la necessitat de complir la legislació en matèria de transparència, accés i legalitat en el marc de les noves tecnologies, obliga a que aquestes facin un esforç per adaptar-se al canvis de la societat de la informació i de la comunicació. No és un mer canvi de paradigma, sinó una veritable reorganització de les estructures administratives que afecten als disseny dels processos de gestió documental.

Amb un sistema de gestió documental adequat, la ciutadania i les administracions s’acosten mútuament, en l’objectiu d’aconseguir una millor i més eficaç gestió i transparència  amb la supervisió i implicació personal dels professionals arxivers – gestors de documents, que són els qui poden orientar en aquesta apassionant vertebració d’equilibris entre la realitat, la possibilitat i la necessitat.

Polítiques de transparència, arxius i responsabilitat social.-

El que ha de ser un camp d’oportunitats pel col·lectiu d’arxivers bé es pot convertir en un mer eslògan semblant a les certificacions medioambientals i a la responsabilitat corporativa empresarial. Pot passar quelcom semblant a la Llei de Prevenció de Riscos Laborals, a les ISO sobre qualitat i fins i tot a les campanyes mediàtiques de la “banca ètica”, és a dir, pur màrqueting.

És evident que aquest també és un tema aparentment nou per l’arxivístiva, però no ho és tant, perquè per a nosaltres la transparència ha de ser i és un dels factor primordials d’un fons documental, per aquesta raó, la garantia d’accés a la informació és un requisit que ens obliga a actuar com a professionals de  la informació.

Però no hi ha millor estratègia perquè tot quedi en un no res que embolicar-ho tot amb normes, reglaments i lleis, però també amb polítiques erràtiques i, perquè no, també obscures i contradictòries, que a la pràctica neguen allò què, en teoria, promulguen. Ja podem tenir portals de transparència, comissions, impulsos i altres ocurrències: tenim transparència local, internacional, estatal i fins i tot governamental, com si haguessin d’haver més d’una transparència. Sembla que sí, que hi ha transparència i transparències, de subtils i de més valentes. No. De transparència només n’hi ha una i els arxivers hem de tenir un paper actiu en el desenvolupament i la garantia del dret a l’accés a la informació. És aquesta una responsabilitat compartida, com ho és el món de l’arxivística. Un compromís de lleialtat vers la nostra professió. Una obligació professional per poder garantir la nostra funció com a servidors  de la ciutadania., perquè si ens creiem i defensem que l’arxivística moderna  és “la ciència que estudia els principis i procediments metodològics i tècnics emprats en la gestió, la conservació, l’organització i la comunicació dels documents d’arxiu, des del moment en què són generats, amb l’objectiu de preservat el testimoni dels drets, els interessos i la memòria de les persones jurídiques i físiques i racionalitzar els recursos d’informació en els organismes (“Manual d’Arxivística i Gestió Documental”, pàg. 30), no ens podem quedar al marge en la intervenció de les polítiques d’accés a la informació. No podem ser mers espectador que actuem en funció del que dicti la llei, sinó que hem d’estar presents des del mateix moment en què es comença a redactar la norma que ha de condicionar la nostra feina com a professionals de la informació i gestors de documents.

Una qüestió d’enfocament: el paper de l’Associació d’Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya davant la crua realitat del sector.-

La situació del món de la professió al voltant dels arxius ha estat motiu de reflexió durant algunes entrades d’aquest bloc: Afectació de la crisi en les persones professionals dels arxius (1.5.2013); Arxivers sense arxius (3.5.2013) i Municipis sense arxius (12.6.2013). Si bé és cert que fins ara no disposàvem de la suficient informació per poder defensar científicament una postura que semblava del tot evident, m’atreveixo (segurament de manera inconscient) a fer un pas endavant i plantejar un nou enfocament, oblidat, per cert, que ja vaig començar a dibuixar molt tímidament amb el darrer post d’aquest bloc: Arxivers, arxius i gestors de documents. Una nova etapa? (25.3.2014).

L’AAC-GD de Catalunya té, textualment, com objectiu principal: enfortir i potenciar la figura de l’arxiver i el gestor de documents. També  té com a missió defensar els interessos legítims, tant individuals com col•lectius, dels arxivers i els gestors de documents, així com la d’impulsar i desenvolupar la professió mitjançant accions de promoció i de formació a través de cursos específics, jornades i congressos

Doncs bé, tot i compartir el text, sóc de la opinió que cal fer un pas endavant reforçant la defensa dels interessos legítims, individuals i col·lectius, dels arxivers i gestors documentals des d’una vessant més activa.

L’estudi sobre el mercat laboral dels arxivers-gestors de documents ha estat una molt bona feina, i en aquesta profunda preocupació per saber sobre l’estat de la qüestió amb dades objectives, s’ha oblidat d’una mirada interna que pot aportar una bona part de l’explicació de la situació actual i també una via de solucions per encarar els reptes professionals futurs.

La meva opinió personal, no contrastada i molt poc científica, és que a l’estudi li ha mancat autocrítica. I per què? Doncs perquè crec que explicant qui, i sobretot com, es forma part de l’univers  complex i especial del món dels arxius es pot comprendre perquè hem arribat fins aquí.

Essencialment l’estudi ens diu, com ja s’ha comentat, que la cosa està molt malament i apunta sortides potencials: empresa privada (amb moltes dificultats), buscar fortuna en altres països (potser no sembla la solució més adequada), redimensió de les aptituds i capacitats competencials dels arxivers (noves tecnologies, etc.), però crec que no apunta en la direcció més difícil, que és la preocupant, com sortim de la crisi laboralment parlant i què i com ho fem perquè ens tinguin en compte.

El col·lectiu professional dels arxivers es mou en un paradigma difícil de resoldre. La majoria dels seus membres (la qual cosa ho trobo molt bé, i que quedi ben clar que lícitament jo mateix n’aspiro aconseguir-ho), pertanyen a l’Administració pública, és a dir, coneixen el món de la precarietat laboral des d’una perspectiva diferent. Més enllà d’un contracte d’interinitat (o més d’un) i de les retallades passades i actuals (que déu n’hi do)  que han sofert a l’administració, molts han fugit del camp privat, perquè, com ja se sap de cert, mai no ha ofert les oportunitats que ens ha brindat l’administració pública .

El camp de visió s’ha centrat en la tecnificació, la formació, la defensa del sector dins del seu àmbit d’actuació  arribant a nivells altíssims de qualitat, però entre tots i totes, i és la meva opinió, ens hem oblidat de la figura de l’arxiver precari, de l’arxiver amb contractes de treball amb salaris molt per sota de la seva categoria laboral, de l’arxiver obligat a fer-se autònom, de l’arxiver que no fa d’arxiver, de l’arxiver que s’ha de convertir en becari per subsistir, de l’arxiver que treballa aferrant-se a la idea d’un futur millor i gràcies a la seva enorme convicció i vocació per la professió. Per això crec que ha calgut una mica de mirada introspectiva, de dins cap a dins de la professió, per poder establir els ponts suficients per tractar el tema de l’estat actual de la professió de manera diferent i decidida. I no ens oblidem que d’allò que plantem avui en recollirem demà.

Potser el panorama actual és esgarrifós, però si perpetuem o esperem a que l’Administració sigui la que creï ocupació, si deixem que els salaris i les condicions laborals dels arxivers segueixin a la baixa, el què vindrà en el futur no sabrem ni com anomenar-lo. No vull ser pessimista, però si ens conformem amb quatre reals, perquè ens han de pagar vuit?.

Un dels  meus lemes de la meva vida passada ha estat aquest: organització, objectius clars i estratègia; i avui em sembla del tot adient pel món de l’arxivística. Una vocalia dedicada a combatre la precarietat en l’ofici, transversal, però molt estratègica per convertir la professió en allò que sempre s’ha defensat, amb els nostres valors i amb les nostres maneres de fer, em semblaria una oportunitat per tots nosaltres. Una oportunitat per convertir aquesta “crua realitat” en una imatge passatgera, en quelcom passat i sobretot  perquè serviria per a posar fil a l’agulla a totes les injustícies que pateixen companys i companyes de feina, els quals els trobem aquí i allà, buscant, desesperadament, un contracte, sigui amb les condicions que siguin, per poder exercir i defensar la nostra professió.

Defensar els nostres drets individuals i col·lectius és també defensar la dignitat del  nostra col·lectiu, intentant no permetre perpetuar becaris amb edat de no ser-ho; per no fer de la figura del becari un motiu per amortitzar una plaça d’arxiver-gestor de documents; per no convertir les relacions laborals en una entrada i sortida amb gaire bé el salari mínim interprofessional, per no haver d’estar obligats a fer-nos autònoms ni plantejar-nos un futur incert oblidant-nos del nostre paper com a garants d’un pacte social amb la ciutadania que permet, en la defensa de la transparència i l’accés de la informació, que les democràcies modernes aconsegueixin la seva màxima plenitud.

Aquesta és una part de la meva opinió al respecte. Espero poder crear algun debat que esdevingui profitós. I si algú s’ha sentit molest, li demano, per endavant, disculpes, perquè aquesta no ha estat la meva intenció. 

Arxius, arxivers i gestors de documents. Una nova etapa?

És evident que quelcom es mou en el món dels arxius i la gestió documental. I és normal, sobretot tenint en compte que es tracta d’un col·lectiu amb una gran carrega intel·lectual, unes quantes dècades d’experiència a les esquenes i un perfil dinàmic i engrescador que camina amb fermesa al mateix temps que evoluciona.

Des de l’aprovació de la Llei d’arxius i documents l’any 2001 han passat moltes coses i potser ara és el moment de passar de la reflexió a l’acció.

Els professionals dels arxius i més recentment també de la gestió de documents han viscut envoltats, des del meu punt de vista, entre dos móns paral·lels, una innegable progressió de la professió vestida amb el miratge de la bonança econòmica i la tecnificació necessària de la consolidació d’una ciència prou desconeguda que no ha sabut treure el cap amb suficientment força com per fer-se notar. Potser entre aquest espai intersticial que ha deixat pas al desig, l’entusiasme i l’estima per l’ofici, ha fet  que altres professionals, com ara els de la biblioteconomia, hagin accelerat el pas amb una estratègia  política d’acostament al poder polític. De manera que en temps de vaques flaques uns han aportat la bandera dels ciutadans com a usuaris de serveis públics de proximitat i el món dels arxius i documents encara no ha sabut trobar l’espai que li pertoca ni explicar ben bé d’allò que tracta el seu ofici. La conseqüència de tot plegat és el fruit d’anys d’estima i passió i la pèrdua d’un pragmatisme necessari que per exemple els bibliotecaris han sabut trobar, fins el punt de voler confondre, conscientment, i el que és pitjor, fer veure i creure als polítics, que una biblioteca és també un espai d’arxiu on els seus usuaris tenen garantides les excel·lències d’una concepció arcaica i simplista de la cultura on, per suposat, s’entén, erròniament, que han de ser els arxius. D’aquesta manera, l’arxiver, que s’ha procurat formar i establir vincles amb la realitat més propera, no ha esdevingut aquella persona capaç d’influenciar com voldria. Per sort, opino, això no ha passat arreu, i bona part de l’administració local ho ha entès perfectament, tot situant tímidament a l’arxiver, al lloc que li correspon. Malauradament encara no és estrany trobar l’arxiu depenent de l’àrea de cultura o similars. Certament, el món dels arxius i gestors de documents es troba en un punt d’inflexió que ha de saber aprofitar.

Sí. Així és. És la política. Tot i que no ens pugui agradar opina i pren decisions per tot nosaltres i si no hi participem algú ens passarà sempre de llarg i per davant.

Durant la meva anterior vida he pogut comprovar que, en general,  l’Administració parla de modernitzar-se però no té cap intenció de fer-ho (Cumplase, pero que no se haga; deia un Rei). No hi ha instruments, hi ha pedaços insuficients, caramels que ens hem volgut creure per necessitat. Un sistema mal dotat, sense recursos, i el que és pitjor, sense una política d’arxius, no és res. I tot això té molt més a veure amb la salubritat de la nostra democràcia del que ens podem arribar a imaginar. No vull ser catastrofista. No ho he estat mai, però aquí tenim el balanç d’anys d’esforços per part dels professionals dels arxius i la realitat actual. Transparència? Simplificació? Administració sense papers? Accés de la ciutadania?

La gestió documental lligada a la transparència administrativa és, pels nostres governant,  una assignatura “maria”. En el nostre cas l’escalafó més baix a la cua del gran calaix de la cultura.

Què passaria si un arxiu històric deixés de funcionar? M’atreveixo a dir que quasi res, simplement que un grup de “friquis” investigadors i algun jubilat es quedarien ben enrabiats, i prou. Si això passés en un arxiu administratiu, doncs en temo que tampoc no res. Tot tornaria a ser com abans i cap arxiver/a emprenyaria a ningú dient com s’ha de tractar la documentació. Fins i tot algú ho veuria, fins i tot, bé. Les conseqüències, això sí, nefastes, però no pas per qui no ho vol veure o a qui li dona, simplement, ben igual perquè no ho entén o no vol saber.

Així que el punt de partida és complicat, i tal com ho veig, sense organització no hi ha possibilitats de canvi, ni d’influència ni res.

El col·lectiu de professionals dels arxius i gestors de documents han de sumar esforços i treballar tots a l’una. L’AAC té l’oportunitat de fer trontollar un sistema caduc i ineficaç, però s’ha de fer amb seny i amb prudència, i sobretot amb una estratègia molt ben meditada a mig i llarg termini que faci més forts al sector, i això vol dir explicar i explicar bé quin és el paper dels arxivers i arxiveres en la nostra societat, quina és l’aportació cabdal que aportem al sistema i a la salut democràtica d’un país. Ens calen aliances fortes i sostingudes en el temps i el compromís de tots plegats, però sobretot que es creguem què fem, qui som i perquè ho fem i ens donem a conèixer més enllà de les nostres “fronteres professionals”.

L’equilibri entre la teoria i la pràctica dels sistemes de gestió documental.-

Una de les primeres conclusions que vaig extreure en acabar un treball acadèmic per la ESAGED, i que en aquell moment no vaig saber explicar prou bé, va ser combinar amb realisme i reciprocitat el marc teòric d’un sistema de gestió documental (SGD) amb  la crua realitat que impera en l’organisme on el vols implantar. Una de les primeres reflexions que vaig tenir present va ser que mai es podria aplicar un SGD en “estat pur”.

Qualsevol SGD, des de l’òptica de l’arxivística actual i de les necessitats reals de l’organització on el vulguis introduitr, ha de passar, obligatòriament, per assumir el concepte de gestió integral de la documentació. Aquesta idea, que només té els límits que nosaltres mateixos els vulguem posar, s’ha d’entendre en l’univers del conjunt d’instruments, procediments i normes necessaris per garantir, de manera eficaç i rendible, la producció, la selecció, la conservació, l’ús i explotació dels documents al llarg del seu cicle de vida. Això que sona tan bé i apassionant és l’inici de tots els  mals de cap d’un arxiver-gestor documental quan s’arremanga i es posa a treballar.

Es diu en algun lloc del “Manual d’Arxivística” (disculpeu que faci una cita tan col·loquial), i crec que és cert, que el model català de gestió documental ha aconseguit integrar el model europeu amb la tradició canadenca, avaluant i seleccionant els documents essencials i reduint el volum en benefici de la seva qualitat des del moment de la seva creació fins a la disposició.

Segons la Llei 10/2001, d’arxiu i documents:  “el SGD es defineix com el conjunt d’operacions i de tècniques integrades en la gestió administrativa, en la anàlisi de la producció, la tramitació i els valors dels documents que es destinen a la planificació, el control, l’ús, la conservació i l’eliminació o transferència dels documents a un arxiu, amb l’objectiu de racionalitzar i unificar el tractament i aconseguir una gestió eficaç i rendible” i l’ISO 15489:2001 parla de la gestió documental “com el sistema d’informació que captura, gestiona i ofereix accés als documents en el decurs del temps”.

És a dir, un conjunt d’accions que apliquem als documents per tal que aquests esdevinguin i es mantinguin autèntics, íntegres, fiables i utilitzables al llarg del seu cicle de vida. Per això, un SGD esdevé un conjunt d’accions (com: rebre, crear, guardar, conservar, recuperar, utilitzar, eliminar i dipositar) integrades en l’univers particular d’una organització, per això  és perillós utilitzar el SGD com a palanca per canviar més coses de les que són possibles, per no desvirtuar, precisament, a la pròpia organització.

Sabem que un SGD ha de donar solucions a les necessitats de les organitzacions en l’exercici de les seves competències i en el marc de la voluntat de millorar constantment els seus serveis i recursos. D’aquesta manera es contribueix a la transparència administrativa i a la democratització de la informació, però també es garanteix la preservació i conservació del fons que s’està creant o ja està creat. Aquest és, potser, un dels objectius que no hem d’explicar, sinó que ha d’aparèixer de manera natural al procés d’implantació d’un SGD, és a dir, una conseqüència del mateix SGD. La dimensió i la seva profunditat dependrà del propòsit de les polítiques d’implantació del SGD. Els professionals de l’arxivística no han d’explicar-ho tot de manera innocent ni amb ingenuïtat. S’ha de ser conscient de les capacitats i possibilitats de canvi i influència en el si de les organitzacions, això  sí, sense jugar a ser aprenents de Maquiavel, que per això tenim els nostre codi deontològic.

El règim jurídic de l’accés a la documentació

El nostre país és ben curiós. A nivell legislatiu és capaç de redactar normes i més normes, tot i que després, quan parlem de la seva aplicació ens convertim en els campions mundials d’incompliments. De dites n’hi moltes, i en aquest cas només en citaré una: “feta la llei, feta la trampa”.

El dret d’accés a la documentació per part de la ciutadania està àmpliament reconegut en el nostre ordenament jurídic, però tot i així es troba amb gran dificultats alhora de posar-lo en pràctica.

De manera esquemàtica intentaré analitzar els fonaments del drets dels ciutadans a accedir a la documentació i la informació de les administracions públiques.

L’accés a la documentació i els valors democràtics els valors democràtics

Una societat democràtica com la nostra necessita, per poder materialitzar aquest esperit, practicar de manera efectiva el dret a l’accés a la informació pública (oblidem-nos, però, d’ocurrències com la darrera Llei de Transparència (opaca), que ja he comentat en aquest bloc.

Al nostre Estat tenim reconegut l’accés a la “informació en general” a l’art. 20 de la Constitució Espanyola. Malgrat la literatura jurídica i allò de que “el paper ho aguanta tot”, sense aquest dret  el principi de legitimació democràtica quedaria en paper mullat i  la capacitat d’acció dels ciutadans en la seva relació amb els poder públics força limitada, de manera que, amb dificultats, es podrien defensar els nostres drets.  Per aquesta raó els poder públic tenen la obligació de potenciar-la. La mateixa Constitució Espanyola incorpora a l’art. 105 una referència explícita a la regulació per llei de l’accés dels ciutadans als arxius i als registres administratius, salvant, això sí, allò que afecti “la seguretat i defensa de l’Estat, la indagació dels delictes i la intimitat de les persones”.  

Com que “Spain is diferent”  i a diferència d’altres països, l’accés a la informació pública no té una llei pròpia, sinó que s’ha integrat en la norma bàsica del règim jurídic de les administracions i del procediment administratiu, de manera que aquest “totum revolutum” és un dels principals inconvenients i una de les seves  limitacions perquè els ciutadans puguem exercir aquest dret.

La Llei 30/1992 ja va introduir limits a aquest dret, com és el cas de l’afirmació  que “els documents objecte de consulta hauran de formar part de procediments resolts en el moment de la sol·licitud”, o bé “hauran de formar part d’expedients transferits a un arxiu administratiu”.

Com defensem el nostre propi interès?

Tot i que la llei de procediment administratiu reconeix el dret d’accés del ciutadà a la documentació d’un procediment quan sigui part interessada, per defensar els interessos propis, se’ns reconeix el dret en els tràmits iniciats a instància dels interessats, de la mateixa administració o de tercers.

I si anem una mica més enllà, i això sí, gràcies al paraigües del foment de la recerca, la docència i la divulgació (malgrat els recursos econòmics limitats pel seu desenvolupament), sempre que tinguin una finalitat “cultural, científica o de recerca” les tenim garantides gràcies a l’amable article 44 de la Constitució, com si, en el temps que correm, no calguessin reflexions profundes sobre la seva utilitat. Ep! i no ens oblidem de la possibilitat d’utilitzar la informació per a fins de caràcter lucratiu.

L’accés  i la modernitat de la societat de la informació i les noves possibilitats d’accés

És lògic, o hauria de ser-ho, que en el desenvolupament de la societat de la informació s’incrementi progressivament l’obligació de difondre informació i de posar-la a l’abast dels ciutadans. D’aquesta manera, el lloc web d’una administració es converteix en una peça clau en la seva relació amb els ciutadans.

Però com que ens trobem en aquesta realitat difícil d’una regulació deficient i dispersa, haurem d’anar a buscar aixopluc de la llei de règim jurídic de les administracions públiques; de la llei de patrimoni i la llei d’arxius. Però també haurem de ser coneixedors de tota la normativa sectorial, tant estatal com autonòmica,  sense oblidar l’àmbit local, on la normativa catalana s’ha limitat bàsicament a traduir els preceptes de la llei estatal, amb l’excepció de la llei catalana d’arxius i documents, que li dedica tot el capítol IV a l’accés al documents públics.  És a dir, que els ciutadans hem de ser uns veritables  experts i aquesta és una de les principals limitacions que tenim.

En conseqüència, disposem d’una amalgama  de pautes, directrius i criteris insuficients, no sempre fàcils de conciliar i d’entendre i en general excessivament imprecisos, que nomes fan que crear dubtes, inseguretat i obscurantisme.

I si la cosa semblava complicada, tenim la llei de protecció de les dades de caràcter personal, que tot i que va néixer sense la intenció d’harmonitzar-se, amb el dret d’accés s’ha convertit en la principal excusa per limitar-lo si no impedir-lo.

En definitiva: criteris massa restrictius, que se solidifiquen amb dictàmens, informes jurídics i resolucions.

En principi, però, quasi  tota la documentació generada per les administracions públiques, “des de la seva creació fins la seva conservació definitiva”, pot ser sol·licitada pels particulars, encara que sigui de manera condicionada.

Com insinuava anteriorment, la causa principal que justifica l’existència de límits és la “preservació  del dret a la intimitat personal i familiar, així com el dret a la protecció de caràcter personal”, i aquests no són els únics límits que es practiquen (recordem: l’existència d’una norma legal que permeti o no l’accés; que sigui un procediment resolt o pendent de resolució; tenir la condició de sol·licitant i el grau d’incidència que justifiqui la reserva d’accés.

Cal recordar que el dret d’accés és sobre la informació i no sobre el format dels documents i que quan aquesta es sol·licita per documents de lliure accés no cal motivar-ho, en contra del que passa amb la restricció o denegació, i en tot cas es pot verificar si hi ha dades de protecció personal o de terceres persones. La llei també permet l’accés parcial.

També hem de ser conscients que el lloc on es trobi la informació no ha de ser condicionant de restricció

La Llei 30/1992 estableix un termini de resposta concreta, molt generalista, de 3 mesos a sol·licitud de l’interessat i de  2 en el cas de les administracions públiques. La manca de resolució indica la desestimació de la sol·licitud (cada administració pot corregir aquesta temporalitat a la baixa, si vol).

No hem d’oblidar el criteri dels 50 anys en el cas de les persones que han mort, però qualsevol reserva establerta per llei sense precisar termini final, queda sense efecte al cap de 30 anys de la data del document (mira que bé!). Però la legislació catalana no permet una derogació directa.

Com veieu no és gens fàcil exercit els teus propis drets i les administracions ens ho haurien de facilitar, perquè si no hom pot pensar que el legislador pensa més en amagar que en ensenyar les vergonyes i també les bondats.

L'arxivística en la societat de la informació

Fa molts dies que no he escrit res en aquest bloc. No l'havia oblidat, és que tenia massa coses a fer i poc temps. He provat de gravar un vídeo, perquè  em semblava més amè, però no sé perquè, no s'ha gravat la veu, així que us l'he escrit.

Quan parlem de la societat del coneixement aplicada a la ciència arxivística estem parlar des d’una perspectiva transversal, però necessària en la gestió documental.

Parlem de documents electrònics, d’administració pública electrònica, d’arxiu digital, de sistema de gestió documental, d’avaluació i conservació, de captura de documents, de classificació, de comunicació, de consulta, de descripció de document electrònics, d’informatització de tasques de descripció, de recuperació de la informació, de digitalització, de disposició, de documents audiovisuals, de documents compostos, d’accés, de metadades, de seguretat, de tipologies i formats, de conversió  tecnològica i migració, de documents gràfics, de documents essencials, de drets d’explotació, de gestió de continguts, d’indexació i llenguatges d’indexació. Però també parlem de la informatització de les funcions del servei d’arxiu (classificació, disposició, descripció, consulta, emmagatzematge, control d’accés, etc.) i ens referim a les famílies ISO, a la MoReq, a la normativa tècnica, de la informatització del quadre de classificació, als llenguatges documentals, al registre de documents,  a la reproducció, a la signatura electrònica, a les auditories, a la formació, al calendari de conservació i eliminació, a la integració dels documents electrònics en un SGD, a les tecnologies de la informació, al valor dels documents electrònics, etc. I com no, parlem de twitter, facebook, xarxes socials  i internet.

Parlem, en definitiva, del ciutadà com a client i per tant d’un servei integral, personalitzat i interactiu, tot i així, també de gestió, plenament integrat o desitjós de ser-ho, en la transparència, l'objectivitat i en el servei orientat a la ciutadania en democràcia, .