divendres, 26 de juny del 2009

Sobre la Conferència Episcopal Espanyola i la seva falsa moralitat

La darrera declaració sobre l’avantprojecte de llei de l’avortament feta per l’Església no té desperdici. Recomano la seva acurada lectura per a conèixer de primera mà aquesta manera tan perversa d’entendre les coses i tergiversar la realitat.
Les implicacions morals que qüestiona l’estament eclesiàstic són d’un abast reaccionari descomunal. Intentaré explicar-me sense embolicar la troca: les seves afirmacions es basen sobre premisses falses o més que qüestionables. Primer de tot, sota la plena convicció de que la dona només és un instrument per a procrear, donen més rellevància a la “potencialitat de la vida” que a la vida mateixa; també descansa sobre una concepció estranya sobre els drets de les persones. No em referiré a la capacitat jurídica, sinó, com ells diuen, a la dubtosa moral de posar per davant una cosa que encara no és res en concret, per sobre d’una persona, en aquest cas, una dona.
Afirmen que les dones no poden ser l’arbitre essencial en la continuïtat de la vida d’un fetus. Qui ho ha de decidir llavors?. L’home, la família, la proveta, el capellà, una comissió d’experts, el metge?, qui?. No poden parlar d’indefensió d’un ésser que encara ha d’existir, no poden carregar les culpes bíbliques i després girar la cara davant de les atrocitats que passen en el món amb les persones vives (infants soldats, esclavitzats, violacions dels drets fonamentals de les persones, la fam, la pobresa extrema, els assassinats i un llarg etcètera que ja coneixem). Però la disputa no acaba aquí. De les seves paraules es desprèn que també posen en qüestió la professionalitat del personal sanitari, sobretot dels metges i metgesses, i encara van més enllà, posen en dubte la ciència mèdica.
L’argumentari és conseqüència d’un enrevessat esquema de pensament: no hi ha dones capellans, els capellans no poden practicar el sexe, perquè és pecat, els qui no ho són només per a fer criatures, l’ús del preservatiu està prohibit (és igual que la gent es mori de la SIDA, de sífilis o de qualsevol altra malaltia), per tant si un nadó neix amb malformacions i/o malalties congènites, encara que això li provoqui un greu patiment de dolor físic i anímic, és igual, Déu ho ha volgut així o simplement s’ho mereixen per pecadors.
Darrera d’aquesta declaració hi ha un odi pervers vers les dones i la vida entesa com a fet natural, no de Déu, sinó de la naturalesa. No és pot elevar el dret a l’avortament a la categoria d’assassinat. Per què no són tan radicals amb els assassinats de veritat que es cometen cada dia? O amb les injustícies de la nostra societat?.
Sóc del pensament que l’església s’ha de renovar i que no poden continuar com en temps de la Inquisició. Ells diuen que l’Estat no pot imposar cap mena de moral, però i ells?, ells sí que poden?. Qualsevol dia són capaços de demanar una vaga general! (com que això de les mobilitzacions sembla que els ha agradat tant, vés a saber!).
Crec que això no té a veure amb la moral cristiana sinó amb la racionalitat d’una necessitat social. Si no es regula el dret a l’avortament tornarà a passar el que passava abans: les dones sense recursos tindran fills o es moriran en clíniques de dubtosa salubritat i les dones amb possibilitats econòmiques (catòliques o no) viatjaran a l’estranger per practicar l’avortament en condicions òptimes de seguretat. Com sempre, una doble moral. I si no que mirin el què passa amb els capellans proxenetes. I tingueu en compte que encara no em tingut cap notícia de monges lesbianes, però que de segur que també n’hi ha.