Per què l’estat d’Israel practica amb impunitat el genocidi a Palestina?

Fa massa dècades que l’invasor estat d’Israel fa la seva i ningú no li planta cara. L’ONU fa com sempre, mira cap a un altre costat, és una institució que no serveix per a res, només per a justificar els sous dels alts comandaments i unes infrastructures que poden servir més per a fer espionatge que no pas una altra cosa. La Unió Europea tampoc és que s’hagi fet l’”harakiri” davant de les bestieses comeses per aquest estat assassí. La comunitat internacional, ni la figura del propi Papa (qui pot esperar res d’ell?) han fet absolutament res davant dels problemes que viuen a Palestina.
La matança d’aquests darrers dies posen de manifest la crueltat i el cinisme dels seus dirigents. És un estat que no té cap mena de vergonya a fer el que li surt d’allà on li surt, perquè els EEUU i les principals potències mundials li donen suport. Diguem que són germans bessons en política “policial” que així queda més fi.
La qüestió és precisament aquesta: per què?. No serveix que van ser perseguits pel nazisme, perquè també van ser assassinats els gitanos (que no tenen estat), els republicans, els comunistes i un llarg etcètera que sumen tots aquells que es van posar en contra del règim nazi. És del tot imperdonable que ara facin amb el poble palestí les aberracions que fan i que ningú no els digui que prou.

El poder de l’estat d’Israel és, sobretot, econòmic. El poder econòmic sempre va de la mà del poder polític, i això vol dir poder de veritat. Poder per a decidir, legislar i executar, fora i dins de les pròpies fronteres. Si a això li sumem que pensen igual que els diferents governs dels EEUU el resultat és evident: impunitat absoluta. Però hi ha una altra qüestió: què fan els milers de detractors israelites que estan en contra d’aquesta pràctica governamental? , per què sempre guanyen les eleccions a Israel les postures més radicals de dretes?, com és possible que en plena campanya la candidata i membre de l’actual govern (Livnia, ministra d’exteriors) posi com a punt principal del seu programa electoral que farà desaparèixer Hamas?, com és possible que la democràcia només serveixi si surt el que tu vols que surti?.
Per què no hi ha una força internacional humanitària que impedeixi que passin aquestes coses?.
Aquest món tan complicat no el resoldrem amb bombes, però tampoc mirant cap a altres costats quan sabem que aquestes injustícies són practicades pels estats canalles.

Zapatero guanya el premi “Orgasmos”

Els premis “Orgasmes” es dediquen a la classe política espanyola i als principals personatges mediàtics del moment. Tenen, això sí, una gran component irònic, i malgrat comptar amb l’assistència de la pròpia Casa Reial no han estat molt ben rebuts pels mitjans de comunicació. Per aquests motiu no han tingut una gran ressò, però estic segur que al final sempre hi haurà algun medi que els recollirà.
L’edició d’enguany dels premis “Orgasmos” es celebra a Madrid, en un local molt conegut pels parlamentaris i parlamentàries espanyols molt a prop del Congrés de Diputats. Els premis seran entregats pel propi rei, qui ha fet unes declaracions no autoritzades per la Casa Reial dient que se sentia encantat de ser útil al poble.
En aquesta primera edició rebrà el primer premi “Orgasmos políticos” el President Zapatero per les seves continuades i no complides promeses (de les que cal recordar el finançament català, la famosa no crisi, la llei de dependència i un llarg etcètera). El segon premi serà concedit a Fomento del Trabajo per la desorbitada indemnització per desfer-se del segon d’abord i ex mà dreta del senyor Cuevas (després diran que no hi ha diners pels treballadors i treballadores). El tercer premi serà concedit, segurament, perquè encara no tinc tota la informació, a la Presidenta de la Comunitat de Madris, Esperanza a Guirre, per les seves fabuloses ganyotes durant la seva apurada vida política i els seus discursos carregats de passió i de llet condensada. I segons m’han dit hi haurà un premi sorpresa de gran alçada dedicat al món sindical, però encara no m’ha arribat la confirmació definitiva i m’estimo més esperar a que es fallin els premis per no haver de corregir-ho després.
L’apartat d’“Orgasmos culturales” crec que quedarà desert perquè malgrat tenir molts candidats el jurat no s’ha posat d’acord amb ningú i han decidit donar-los per no desmerèixer els premis en la seva primera edició.
I per últim, la secció d’”Òrgasmes mediàtics” seran premiats: la COPE, el Mundo i una cadena de ràdio que en aquests moments, sentint-ho molt, tampoc no puc dir perquè no està clar del tot.
En tot cas serà una jornada diferent en mig d’unes festes de Nadal passades per aigua.

Bones Festes i millor Any Nou!

La immigració davant la crisi

L’acurada atenció que fan els sindicats de classe i general perquè les diferents propostes adreçades a solucionar l’actual crisi financera i econòmica que vivim no es formulin a expenses de retallar els drets fonamentals dels treballadors i treballadores de les persones immigrades és fonamental per a poder sortir d’aquesta situació en millors condicions que la vam començar.
Les persones immigrades solen treballar en els sectors més precaris i per aquest motiu són els primers en rebre les conseqüències de la crisi i les solucions perverses que plantegen alguns dels nostres empresaris.
Cercar fórmules que restringeixin els drets no ens ajudarà gens a la cohesió social ni a construir una societat més justa i diversa que s’enriqueix mútuament. Les persones immigrades, i els treballadors i treballadores en general, no podem ser considerats una mercaderia d’ús i restar a les expenses del capritx d’alguns. El sindicalisme europeu i nacional continuarà exercint la pressió sobre els governs dels països d’origen i de destí per a intentar garantir els drets laborals i socials d’aquestes persones. No podem donar l’esquena a aquelles persones que ja són veïns nostres, perquè sinó construirem una societat on la injustícia social s’apoderarà de qualsevol acció que ens proposin els nostres polítics i això, lamentablement, va en contra dels preceptes democràtics que molts de nosaltres hem defensat i continuarem defensant en el futur.

Bones Festes!

393 o la Directiva de les 65 hores

L’estratègia parlamentària d’alguns polítics de l’eurocambra per a bloquejar, demà dimecres, la directiva de les 65 hores és, des del meu punt de vista, una solució d’urgència, més aviat tècnica que posa en evidència com som i quin són els polítics que entre tots i totes portem a representar-nos a la Unió Europea. Sí, he dit bé, d’alguns polítics i no d’alguns grups polítics, perquè com el seu vot és exclusivament del diputat o diputada, en les files de cada grup hi ha lliure pensadors i pensadores de tota mena, fins i tot hi ha divisió entre les esquerres. No hi ha cohesió. Com sempre!.
Ja vaig fer un comentari en aquest bloc sobre la directiva en qüestió. No es tracta de repetir, però la intenció del Parlament Europeu és clara i evident. Primer ho va intentar el 2005, però no se’n va sortir, perquè la pressió social i política era favorable a les esquerres. Els sindicats s’hi van posar en ferm i es va rebutjar. Però el 2008, el Consell Europeu, va aconseguir desbloquejar-la i per això torna al Parlament. El panorama polític ja no és igual, malgrat les pressions dels sindicats i de les forces d’esquerres, però el Parlament Europeu està en mans de la dreta. I per què tanta insistència?, tant d’interès?, tanta tossuderia?. És evident que el poder econòmic està fent molt bé la seva feina. Aquesta no és una Directiva qualsevol, si s’aprovés representaria l’inici del gran retrocés que demanen els neoliberals, aquests que ens han dut les economies quasi a la ruïna i que ara paguem entre tots, aquests que pretenen continuar sent immensament rics a costa de la suor de la classe assalariada, els mateixos que volen desmantellar l’Estat del benestar també estan en contra de l’Europa Social.
La solució que plantegen pot semblar patètica, però és cert que és efectiva. Es recolza sobre la base de que si s’aconsegueix la majoria dels 785 eurodiputats i diputades, s’aconseguirà bloquejar la Directiva. Aquesta majoria absoluta necessària suma 393, quasi bé com els 300 espartans que van morir heroicament defensant una guerra impossible. Confio que la fi de la votació de demà no sigui com la dels espartans. Són temps difícils, però potser no tant!

Compte amb les falses promeses!

Des de fa uns dies el Govern de l’Estat ha començat amb una mena campanya propagandística que se li pot girar a la contra si no s’acaben per complir. Ahir mateix el propi president Zapatero anunciava una inversió (catalogada per ell com a històrica) en sanitat, educació i infrastructures. És evident que aquesta és una veritat a mitges, perquè si bé és cert que la inversió en obra pública ha crescut considerablement en els darrers anys, i que les obres que queden pendents ja han començat o pertanyen a pressupostos ja aprovats i que pertanyen a exercicis pluri-anyals, pel que fa a la sanitat i l’educació valdria més que fos caut i prudent i ni en parlés del tema perquè l’altra evidència és que no és cert que s’estigui plantejant un augment de la despesa pública per a millorar ni la sanitat ni l’educació.
La sanitat està vivint una de les pitjor retallades pressupostàries de la seva història. No es cobreixen les vacants de personals, es dupliquen les guàrdies, es limita el consum de qualsevol mena de material, s’apliquen incentius sobre els pacients que generen un mal servei, es demana una productivitat impossible i un control de la despesa que és, com a poc, grollera pel que representa per la ciutadania en general.
Quant a l’educació aquest és un dels altres temes lamentables. Tothom parla de l’educació com a el valor fonamental i estratègic per fer millor una societat i ser més competitius en el futur, però en canvi no es doten als serveis educatius (en general) com cal, al contrari, es redueixen despeses fins arribar a l’absurd, començant per la reducció de les plantilles, amb una mala política de personal que només comporta la desorientació i la desafecció dels professional de l’educació (en tots els nivell), es generen recursos sense dotació, es fulminen partides pressupostàries que haurien de servir per a millorar, no només les condicions de la comunitat educativa, sinó el futur de la nostra societat en què l’educació és una eina estratègicament fonamental per al nostre futur. En canvi es diu una cosa però es practica una altra.
Aquesta és una situació del tot inadmissible. En un moment de crisi profunda com la que vivim, l’Estat i les comunitats autònomes s’han d’arremangar i apostar fermament pel sector públic, sobretot aquell que incideix directament en les persones que representen des dels diferents parlaments i des dels diferents governs de torn. No pot ser que per a revifar un país s’aposti per enriquir a qui s’ha estat aprofitant d’un moment de creixement econòmic desorbitat, perquè això no serveix per a res, només per a continuar fent més rics a qui ja ho són. Si no apostem pels serveis elementals que té un país, estarem condemnants a l’ostracisme i al fracàs més rotund, i continuarem sent un país a la cua d’Europa.

A propòsit de l’acte celebrat a París la setmana passada davant de l'imminent adveniment d’un partit d’esquerra a França.

No comparteixo l’argument de que el gran repte de l’esquerra europea consisteix en poder governar de manera més àmplia i efectiva possible la globalització. Des del meu punt de vista, avui és molt més important saber explicar què és ser d’esquerres, sense que ningú se li posin els pèls de punta, i sobretot saber diferenciar-se de les dretes, centrades o no, dels socialdemòcrates, dels laboralistes, etc.
Itàlia, el Regne Unit, França, Espanya o Alemanya, D’Alema, Blair, Jospin, Clinton, Schröder, Merkel, Zapatero, etc. no han fet més que contribuir a fer més fosc l’espai de poques llums que li queda a l’esquerra europea.
A Espanya tenim el dramàtic exemple d’IU, que exemplifica en quines circumstàncies es troba l’esquerra del nostre país (des del punt de vista del fracàs organitzatiu i del fracàs democràtic en aplicar una Llei electoral injusta). I no parlem de les pseudo-ofertes d’esquerres que valdria la pena que s’ho fessin mirar, en el sentit de que fossin conscients de què aporten o no al conjunt de les esquerres.
Per continuar amb aquest argument, tampoc la tercera via del New Labor al Regne Unit, o l’anomenada esquerra plural (dividia en dos) del PSF no han estat més que un intent fallit pel control del poder. Per no parlar del PRD mexicà, la Die Grunen-Bundris’90 a Alemanya o l’Aliança Democràtica a Finlàndia.
En realitat, molts dels plantejaments teòrics de l’esquerra més tradicional s’han anat modernitzant gràcies al discurs d’algunes ONG’s i del sindicalisme de classe.
Governar no vol dir acceptar caure en la temptació del populisme, això té un altre nom. S’han de buscar fórmules alternatives al govern de les idees on els ciutadans i ciutadanes d’esquerres se sentin representats amb accions possibles i útils dels qui diuen que els representen. A això contribueix positivament la forma en com actua l’esquerra i els gestos per a fer-se entendre davant d’una immensa majoria plural i heterogènia de la ciutadania que és també l’espectre d’una gran base social que dóna legitimitat als actes d’esquerra organitzats.
L’esquerra ha perdut el nord i ha perdut l’element diferenciador amb la dreta. Avui la dreta, la més moderada i també la que no, s’ha apoderat del discurs de l’esquerra.
En els anys 70, el SPD alemany va renunciar al marxisme, avui Lafontaine el vol tornar a recuperar. La suma, des de les diferències, és la única solució que tenim avui per a contrarestar la força imparable dels neoliberals i de la dreta que alimenta al pitjor dels capitalismes possibles.
La pràctica ens demostra que si es vol destruir a l’esquerra només cal deixar-la governar. Més endavant explicaré per què opino d’aquesta manera.
Una premissa fonamental: s’han de complir els compromisos adquirits amb la ciutadania.
La corrupció política és un mal que governa en la nostra societat (afortunadament no afecta a tothom per igual, però sí que hi ha desentiment que es desprèn de la classe política corrupta que esquitxa als honestos igual que als deshonestos), això fa que els electors i electores siguin desconfiats amb la classe política en general i amb el poder en concret.
Marx és avui més actual que la majoria dels ideòlegs neoliberals de moda i tot un encert en la visió sobre els perills de la concentració de capitals, sobre la praxis imperialista o sobre la internalització del capital financer sense regles ni control.
Comparteixo que l’economia ha de ser pública i ha de ser controlada democràticament, aquesta hauria de ser una llei d’obligat compliment. Els treballadors i treballadores hem de poder participar, com a dret inexcusable, del capital de l’empresa on treballem. Això ja ho dit en altres ocasions, encara que sé que ningú no m’ha escoltat. I, francament, no veig res d’això en els partits anomenats d’esquerres, ni a Catalunya, ni a Espanya ni a Europa ni enlloc.
Qui fa avui la lluita contra les injustícies socials?, contra la pobresa?, contra les desigualtats?, contra els baixos salaris?, contra els acomiadaments sense drets?, contra la fiscalitat?, qui dóna solucions reals i possibles als problemes de les persones?, doncs sí, efectivament, no són els partits polítics dits d’esquerres sinó el sindicalisme.
La gent vol solucions. No podem fer cas dels cants de sirenes que prometen molt i ens treuen més, és l’esquerra qui s’ha de reorganitzar, és l’esquerra qui s’ha de reconstruir a nivell global!
Fa uns mesos va sortir a “Le Monde” un d’aquells articles que no ajuden gens en el debat per les esquerres sinó tot just al contrari, són d’aquelles idees que fossin millor no comentar-les. En ell es preguntava perquè l’esquerra perd terreny a Europa?. Per suposat que la notícia-espectacle és del pitjor que ens pot passar en temes comunicatius, però el que és realment nefast és la pèrdua del sentit de la realitat. El que avui anomenem esquerra és més un mal exemple de la socialdemocràcia que una altra cosa, potser per això costa tant trobar una vacuna als seus mals.
Però quina és la malaltia que pateix l’esquerra?. Segurament es confondran el que són els símptomes amb l’enfermetat, però tot apunta a que la crisi perpètua s’alimenta de no saber-se diferenciar del programari de la dreta, que això emfatitza a l’abstenció, que l’esquerra està desorientada davant la globalització i els problemes reals de les persones, que practica un discurs ambigu sobre la immigració, la manca d’identitat, un discurs poc clar sobre la fiscalitat i els impostos, sobre la seguretat i fins i tot hi ha qui diu que una manca de cerca espiritualitat (a la qual jo afegeixo no intel·lectual), però sobretot el fantasma de la corrupció. Reprendre la praxis i el discurs d’una democràcia radical és del tot fonamental. S’han d’abandonar els discursos anacrònics que no aporten res, sinó que distorsionen i fan mal i també s’ha de començar a genera una certa distància entre el discurs verd, molt preponderant, a favor d’un discurs social.

Avui m'he trobat al correu electrònic una petició d'un amic. M'ha demanat que pengi al meu bloc una opinió seva (ell no té bloc) però posant-me dues condicions: la primera que li guardés l'anonimat i la segona que no ho traduís al castellà. Jo li he demanat si em deixiaria fer un petit aclariment i ens hem posat d'acord. Només diré que la persona amiga meva va seguir el 9è Congrés de la CONC celebrat al Palau de Congressos de Barcelona durant els dies 3 i 4 d'aquest mes, per internet. Per tant no ha estat un dels delegats i delegades assistents, a més a més, ni és de les comarques gironines ni pertany a cap òrgan de direcció del sindicat. Com podeu veure he complert amb allò pactat, i aquí el teniu ...

Prácticas empresariales en tiempos de crisis


Tal vez el tiempo nos acabe dando la razón a quienes pensamos que las injusticias nunca vienen solas. Puede parecer un discurso tremendista, pero la realidad demuestra el lado amargo que dibuja la verdad. Una verdad que se insinúa a las voces de los poderosos, aquellos que aprovechan el momento para jugar con los salarios y las vidas de miles de trabajadores, esos que piden ayudas al Estado y que no se avergüenzan en pedir el abaratar los despidos para continuar ganando más, o por lo menos perder lo mínimo posible a costa de la desgracia de los otros, aquellos que durante tanto tiempo han estado utilizando como mero mercadeo. Esta no tiene nada que ver con la responsabilidad social de las empresas, nada tiene que ver con los discursos políticamente correctos de algunos empresarios. Tiene que ver con la naturaleza humana. Estoy empezando a sentirme bastante harto de las desigualdades, pero con todas, incluso con las morales, con aquellos que predican una cosa y luego hacen otra de bien distinta. La llamada clase empresarial de nuestro país es un reducto minoritario de empresarios de toda la vida que saben muy bien qué aporta una buena relación con el mundo de la política. Por eso, cuando nos parece que altruistamente participan en foros y reuniones diversas, en realidad están haciendo negocios. Los otros empresarios, los que aspiran a ser como los grandes e incluso los que actúan de buena voluntad, no cuentan para mucho, aunque en realidad no son conscientes de la fuerza que tienen, porque aun siendo mayoritarios están absolutamente a la merced de los que mandan, que no son ellos. El problema está en los modelos utilizados en los foros empresariales, esa elite que quiere influenciar a los suyos para conseguir beneficios propios y que desorganiza a los más pequeños, incluso a los falsos empresarios. Aunque este es otro tema. Es evidente que el empresariado catalán y español necesita una regeneración. Una especie de rehabilitación que los convierta en elementos democráticos capaces de buscar soluciones democráticas sin atentar contra la integridad de los derechos sociales, económicos y políticos de nuestro país. Capaces de hacer aportaciones serias a los problemas reales. Capaces de hacer propuestas sensatas y con previsión de futuro. Pero por desgracia, el mirar cortoplacista de la economía y de la política no ayuda en nada para acercarnos a este fin.
En esta situación, la cordura sólo la pueden aportar los agraviados, los desprotegidos, los atacados, es decir: el conjunto de la clase trabajadora de nuestro país, que va avanzando con mucho esfuerzo, a pesar de las embestidas gubernamentales y de los empresarios y gracias a la ayuda de los grandes sindicatos, a pesar de sus propias limitaciones, que no son pocas, y que trabajan como titanes para abarcan todos los ámbitos de la sociedad. Cabe recordar que el sindicalismo mayoritario representa a todos los trabajadores a pesar de tener un efímero ingreso afiliativo próximo al 10% del conjunto de los asalariados, por lo tanto se les exige mucho dando muy poco.
El nuevo secretario general de comisiones obreras de Catalunya va a continuar teniendo mucho trabajo, como ya pasó con el anterior. Se le va a exigir mucho dando poco, incluso se le va a pedir generosidad. Yo opino que le puede ayudar mucho saber explicarle a ese 10% todas y cada una de las cosas que propone y defiende el sindicato. Como dice un tango famoso “20 años no es nada”, pero menos son 12. La economía no entiende de tiempos ni de honores y los empresarios tampoco, así que aunque será difícil el camino, desde el anonimato le lanzo un gesto de ánimo, aunque sé que necesitará algo más. Una política de comunicación adecuada puede llegar a ser fundamental en los éxitos de una organización sindical seria y organizada.
El empuje de los aprovechadores está siendo fuerte, el impulso de los sindicatos ha de estar a la altura y como siempre acabamos hablando de personas y personajes. Ante una crisis como la nuestra cabe un buen saco de valentía, pero también de prudencia e incluso de una cierta cordialidad. No creo en los cantos de sirenas, aquellos que defienden que los ingresos de capital paguen menos que los rendimientos por el trabajo. Mucho corazón, nos falta mucho corazón y un armazón repleto de sabiduría.

El canvi climàtic i les conseqüències en l’ocupació

La CSI ha redactat un manifest on reclama polítiques innovadores per aconseguir un acord socialment just i responsable respecte a les qüestions que tenen a veure amb el canvi climàtic. Jo sóc força escèptic en aquestes coses perquè si durant la guerra del Golf es van gastar 5 o 6 vegades més diners dels necessaris per a eradicar la fam al món, i ara tots els governs omplen de diners a qui ens ha portat a una situació tan greu de crisi econòmica, no crec que cap estat estigui per la labor. Com va dir un president impresentable: això passarà, si passa, quan ja portem anys morts. Aquesta és la frase que podria resumir la filosofia general dels qui mouen les garrofes de veritat.
Aquest manifest expressa la posició del moviment sindical internacional davant de l’acceleració del canvi climàtic, les seves conseqüències econòmiques i socials i la inestabilitat econòmica actual, posant sobre la taula la manca de compromís real que impedeix regularitzar i que fomenta el lliure funcionament d’una economia de mercat que ja sabem de què és capaç i que vol deslegitimitzar el bon governa de la globalització que volem i no la que ells volen i estan imposant.
El canvi climàtic no només és una responsabilitat moral, ho és també econòmica i social, però també política, que determina l’herència que hem de deixar a les futures generacions, perquè es tracta d’això , de posar en joc el futur de la humanitat. Encara que si ho mirem fredament, som la única espècie que hem estat capaç de fer veritables aberracions amb la natura i ara la natura ens passa la seva factura. Com sempre, amb aquesta extensa experiències d’externalitzar els costos, també ara s’intenta no haver de pagar-la, ja ho faran uns altres.
La cosa és greu, perquè els primers qui pagaran aquesta malversació del sentit comú són, com sempre, les persones més vulnerables que són les que paguen el preu de les irresponsabilitats dels altres.
Necessitem un nou model productiu i de consum que sigui sostenible, i ara, com apunta la CSI, és un bon moment per aconseguir transformar la societat per una altra de millor. El text demana que les mateixes actituds que s’ha posar en marxa per abordar la crisi financera es podrien aprofitar per a beneficiar la creació d’una ocupació anomenada “verda” i ajudar al món a afrontar en condicions el canvi climàtic. Però ja dic, no crec que estiguin per la labor.

La declaració completa (i en castellà) la podeu trobar en la següent pàgina (només són 16 planes): http:www.ituc-CSI.org/IMG/pdf/No_45_-_Anexo_-_tradeunionsClimateChange_CP14_ES.pdf.

L’informe de la CSI: 91 sindicalistes van ser assassinats durant l’any 2007.

L’informe anyal de la Confederació Sindical Internacional sobre les violacions que es cometen en contra dels drets sindicals, ha donat com a resultat una deplorable tendència a l’empitjorament de les condicions en què els treballadors i treballadores d’arreu del món desenvolupen les seves tasques com a representants dels treballadors i treballadores. Una tendència que posa de manifest el fort impuls d’alguns països per a la destrucció dels sindicats organitzats i un sever increment de lleis que van en contra dels drets sindicals, que afavoreixen la violència i la intimidació impune vers els sindicalistes.
On més s’han assassinat a sindicalistes ha estat a Colòmbia, seguida de Guinea amb 30 i Guatemala amb 4.
L’Informe, que ha estudiat el cas de 138 països, ha posat de manifest l’acord entre els legisladors i els empresaris per robar als treballadors i treballadores dels seus drets legítims a defensar-se i exigir drets.
També s’han empresonat a 73 sindicalistes, dels quals 40 a l’Iran, 14 al Marroc i 7 a Birmània. Hi ha hagut amenaces i tortures, a més a més de milers d’acomiadaments indiscriminats i improcedents de treballadors i treballadores d’arreu del món.
Recorda també que la Unió Europea també ha practicat l’antisindicalisme amb els casos com “Viking” i “Laval” (ja comentats anteriorment en aquest blovc).
L’Informe insisteix en la preocupant tendència d’empitjorament de les condicions de treball i els drets de les persones i explica que molts governs s’han pronunciat a favor d’una interpretació molt àmplia del “servei públic” per a negar el dret de sindicalització i a la negociació col·lectiva, sobretot en el sector públic.
També remarca un important increment de la repressió dels governs contra els treballadors i treballadores del sector de la comunicació.
Si voleu llegir l’Informe complet el podeu trobar a: http://survey08.ituc-csi.org/survey.php?IDContinent=0$Lang=ES

Greus violacions dels drets dels treballadors i treballadores a Jordania

El darrer Informe que ha presentat el CSI sobre normes fonamentals del treball, posa de manifest la greu situació en que es viu i treballa a Jordania on es continua negant el dret a sindicalització, sobretot en el sector públic, als immigrants, el servei domèstic i del sector agrícola. Les regles del joc d’aquest capitalisme salvatge són diferents en funció del país on estem. Penseu que els consumidors i els inductors d’aquesta situació som nosaltres mateixos, de manera inconscient, és clar, i els propis empresaris d’aquí que deslocalitzen la producció per guanyar més diner. Sona fort, però és així. El pitjor de tot és que si aquesta mainada no treballés, encara que en condicions d’extrema penositat, estarien morint-se de gana. Segur que hi ha més solucions que no pas posar-los a treballar i negar a tot un país el dret a l’educació, la salut i una vida més digna. A canvi utilitzem l’argument del peix que es mossega la cua: si ara els fem fora de les empreses es moriran de fam ells i les seves famílies. Les condicions del treball infantil són un un dels aspectes més preocupants Primer perquè són els més febles del sistema, no es poden protegir a ells mateixos, i segon perquè marquen el futur d’un país. La mainada no pot treballar en condicions de treballs forçós, però ho fa. Els més petits treballen a l’agricultura, al servei domèstic, la construcció i en les anomenades Zones Industrials de Preferència i l’Informe assenyala que el salari d’aquesta mainada, per més de nou hores de treball diàries, no arriba ni al salari mínim interprofessional del país (desconec la quantitat, però segur que és una misèria).
La descripció de les condicions dels treballadors i treballadores són del tot nefastes. Al Govern de Jordania i als responsables directes d’aquesta situació (multinacionals, especulardors de la força del treball, etc. se’ls hauria de caure la cara de vergonya, si en tinguessin, és més haurien d’estar a la presó. No es pot consentir que la pràctica habitual i generalitzada d’un país sigui la violència, les llargues hores de treball no remunerades i les continues violacions dels drets més elementals. Ara fa pocs dies feien un programa al canal 33 sobre les condicions de treball de les dones immigrades a Jordania, denunciant també aquesta practica continua d’abusos a les dones asiàtiques que venen a treballar en el servei domèstic que ratllen l’esclavisme, per no dir que ho és en tota regla.
A Jordania, curiosament, està prohibida la discriminació per raó de sexe i origen, però la segregació professional és més que una evidència, és una pràctica consentida pel Govern.
Aquesta situació de semi-esclavitud ha estat denunciada pel CSI i he cregut convenient fer-ne una mica de difusió per saber què va passant també pel món.

La declaració de Washigton. Declaració sindical davant la Cimera del G20 sobre la crisi.

Aquesta declaració comença amb una descripció molt negativa del panorama econòmic mundial actual. Jo crec que no és una bona introducció, per innecessària. M’explico: cal buscar solucions als problemes actuals i no ajuda gens alimentar una situació de crisi amb la descripció de com hem arribat fins aquí. Els responsables de la crisi saben molt bé com ha començat i qui l’ha provocat. Entenc que una declaració conjunta del sindicalisme mundial necessita d’una descripció d’arguments a escala mundial. El més important de la declaració és la manifestació global del sindicalisme mundial a un context econòmic a escala mundial. És obvi que aquesta pot servir de reflexió contextualitzadora, però no aporta cap solució, sino més sensació de descontrol que és el contrari del que crec necessitem en l’actualitat. Els grans analistes econòmics internacionals ja saben quin ha estat el camí, no cal espantar més a la gent, hem de buscar les solucions, que no són fàcils ni úniques. Segurament no són els sindicats qui han de cercar les fórmules per a superar-la, ara bé, sembla força provable que no arribin a un consens real sobre la qüestió, així que cal fer créixer el coneixement i la consciència global de que el sindicalisme internacional a escala mundial és la única solució de realisme possible per a encarar el futur de l’economia a escala mundial.
Tampoc no em sembla bé dir que a aquesta crisi se li ha sumat l’increment dels preus dels aliments i de les matèries primeres. Estic convençut que han estat dos símptomes més de la mateixa malaltia: l’avarícia que ens han dut fins aquí.
Dit això em sembla just reivindicar el paper dels sindicats en el govern dels mercats a nivell global, perquè les conseqüències de tot això les acabarem pagant els treballadors i treballadores arreu del món, fins i tot aquells països on les seves economies comencen a emergir i no és just que a sobre de pagar no puguem estar allà on es decideixen les garrofes.
Aquesta és una crisi que ja s’està convertint en una crisi de l’ocupació (a les comarques gironines tenim alguns exemples: Torras Papel, Aconda ...), i el més curiós de tot és que anem a rescatar als culpables de tot això (les empreses financeres i les entitats bancàries), que són, a més a més, qui han acumulat més beneficis que ningú durant els darrers anys.
No estic tampoc del tot segur que una part de la solució sigui la de nacionalitzar els bancs, perquè quan les coses tornin a anar bé, que tornaran!, segur que els estats se’ls tornen a vendre i a privatitzar. És inacceptable la nacionalització de les seves pèrdues quan no s’han sociabilitzat els beneficis. I fins i tot en aquest cas hipotètic de que els beneficis empresarials (de tota mena) es puguin sociabilitzar en el futur, crec que seria bo considerar quin model econòmic necessitem i volem i quin és el paper dels estats en tot aquest afer. Potser no cal nacionalitzar, sinó internacionalitzar. Tot en un marc de drets i de deures, amb major control i amb les regles de joc ben clares.
Estic, en canvi, molt d’acord en que aquesta crisi marqui la fi d’un mercat financer sense regulació. És necessari un meticulós i exhaustiu control per part dels governs i de les entitats governamentals i internacionals sobre aquest mercat que tan males passades ens està fent. Recuperant, d’aquesta manera, el control a gran escala i la seva estabilitat i tornar a la creació d’ocupació estable i amb drets arreu del món.
Com a receptes s’assenyala el retall dels tipus d’interès, la inversió en infraestructures per a estimular l’augment de la demanda i de la productivitat (jo suposo que també s’hauran de reconstruir polítiques sobre l’estat del benestar, perquè només fent infraestructures ajudem, i poc, el present, però continuem hipotecant el futur). També es proposa el desenvolupament de les energies alternatives (sense especificar en mans de qui) i noves mesures fiscals (progressistes i més justes socialment) amb un augment de la despesa pública.
Quan es demana que s’ha de garantir no tornar a viure una crisi com aquesta crec que s’entra en el camp del fictici (es poden posar mesures però no sé si es poden impedir perquè depèn de moltes coses i aquí entra en joc la política i la classe política en general. Quan els països aposten per governs de dretes la medicina ja sabem quina és, i quan a nivell internacional es permeten governs corruptes, autoritaris i assessins, no sé qui és més canalla, qui ho fa o qui ho permet.
Combatre la desigualtat és no permetre el funcionament de governs com els de Ruanda, bona part dels països africans, gran part dels països asiàtics, i com no els de l’Amèrica Llatina (Colòmbia, per exemple).
Sóc escèptic sobre les cimeres, perquè de moment no han servit per a gaire, únicament perquè la majoria dels països facin la seva o per fer un bonic document que ningú no compleix després.
És el moment, estic del tot d’acord, d’invertir en les persones i de fer més i millor inversió pública.
El sindicalisme internacionals continua demanant la garantia de que els bancs centrals siguin públicament responsables (no sé què vol dir exactament això) de les seves accions, garantir una supervisió activa, fer un paquet de prohibicions sobre algunes operacions bancàries, sotmetre les inversions a normes nacionals i perquè no internacionals, millorar la protecció dels i les consumidores, combatre el curtplacisme de les empreses, modificar la fiscalitat, etc.
Combatre, en definitiva, la crisi amb justícia redistributiva. La congelació salarial no és cap solució, és una part més del sistema malalt de la nostra economia. Es necessita un nou model econòmic i de creixement, una fiscalitat progressiva, responsable i justa que es dirigeixi en contra de les acumulacions de capitals i de les especulacions, perquè no contribueixen gens al creixement de les economies.
És necessari enfortir la dimensió social de la globalització i garantir l’aplicació de les normes universals per part de les empreses multinacionals.
Com es veu tenim molta feina. Nosaltres podem començar també per endreçar el nostre propi país. Després tenim la Unió Europea, amb aquells individus que escriuen aquelles directives tan apassionades i nefastes per als treballadors i treballadores. Després ve la resta.
Quasi res!.

Insinuacions i una mica més (resposta a l’article d’opinió de l’amic Joan Vila). Article publical avui al Diari de Girona .

És evident quin és el nivell de l’estat actual d’una part de la opinió empresarial de les comarques gironines. És una llàstima, però és així. Diré però, que les persones que sí que es poden donar per al·ludides són, per exemple, la consellera Mar Serna, el Director del SOC, Joan Josep Berbel o el mateix president de la Cambra de Navegació i Comerç de Girona, per citar-ne alguns exemples. Podria citar declaracions recents sobre la validesa de la formació i els seus beneficis i bondats per part de la mateixa Patronal (la gironina, la catalana i l’espanyola), també d’economistes i intel·lectuals, polítics de tota mena i evidentment sindicalistes a qui la opinió pública en general consideren persones sensates i amb prestigi social i intel·lectual demostrat, persones que diuen tot el contrari del que diu l’articulista, i el mateix podria dir sobre aquesta tendenciosa percepció sobre l’absentisme laboral, en contra de la pròpia realitat i de les pròpies dades de la Seguretat Social (en general recomanaria la lectura del bloc del catedràtic Vicens Navarro, les publicacions del CTESC, les declaracions del Comissari d’Assumptes Econòmics de la Unió Europea, el senyor Joaquin Almunia; dels ministres Solbes i Corbacho, del CIDEM, o del mateix goernador del Banc d’Espanya quan diu que els increments salarials no són els culpables de la inflació, etc. o sobre la productivitat i l’abaratiment de l’acomiadament, que per altra part a Europa només s’atreveixen en reclamar-ho les extremes dretes).
Qui parla de crear universitaris?, d’on ha sortit això?, la formació serveix per a capacitat i a per a ajudar a que les persones siguin més productives en la seva feina i puguin preparar-se per a noves activitats si l’empresa té la mala fortuna d’haver de tancar. La formació, per sí sola no garanteix res. Està demostrat que a més salari més productivitat, i aquesta és una dada científica i real. I aquí no intervé el nivell d’estudis dels treballadors i treballadores. Això passa arreu d’Europa, però nosaltres hem estat els líders en adoptar una política econòmica equivocada i caduca, la dels baixos salaris i la precarietat, que tants diners han donat i que ara se’ns ha tornat a la contra, com ja preveiem els sindicats de classe. Intentar barrejar el fracàs escolar amb la productivitat és un exercici de difícil resultat.
La proposta d’abaratir l’acomiadament és simplement una vergonya, no té res a veure amb l’economia de les empreses, és un intent desesperat d’intentar sanejar una empresa a costa de baixar la massa salarial. La crisi no ha de valer per a qualsevol cosa. Col·locar els permisos per maternitat, les baixes per malaltia o les vacances en la saca de l’absentisme és, a part d’una irracionalitat evident, un despropòsit a la intel·ligència de les persones. Això no passa a cap país Europeu. Si un treballador no treballa l’empresa té els recursos suficients per a solucionar el problema i pel que fa al paper de les Mútues, la opinió pública ja sap el que pensem sobre els metges policia i la necessitat d’un major control sobre unes entitats sense ànim de lucre que gestionen una part dels recursos públics i dels propis treballadors sense cap mena de control ni transparència.
No ens posarem d’acord si abans no ens aclarim en què vol dir absentisme, ara bé, per nosaltres està molt clar que els drets laborals no poden ser considerats com a absentisme i no es poden utilitzar com a explicació del problema de la competitivitat de les empreses. És una explicació falsa i dirigista. Ja ho hem dit abans des de CCOO: és una opinió que va en contra del dret de les persones, un atac intencionat i directe a l’evolució social i a la democràcia de la nostra societat, perquè fa culpables als treballadors i treballadores de la manca de competitivitat de les empreses, com si dels treballadors depengués l’organització del treball.
L’absentisme per IT a Catalunya està al voltant del 15% i la mitjana europea és del 23%, en canvi nosaltres som el país que menys productivitat tenim, de què estem parlant?, a qui volen enganyar?. La mitjana d’absències per any de la població activa a la UE dels 27 és de 5 dies i en el cas de l’Estat espanyol és de 3,5 dies. La pròpia Seguretat Social diu que l’absentisme per IT ha baixat a les comarques gironines i també a Catalunya.
I per acabar. L’aturada de 15 minuts a les empreses del passat dia 7 d’octubre, ha estat la primera aturada mundial a favor del treball digne organitzada per la CSI, quan demanàvem regles, drets i responsabilitats socials a nivell global, perquè en molts països de món, i fins i tot també en algunes empreses de les comarques gironines, els treballadors, pel simple fet de voler defensar els seus drets i presentar-se per a ser escollits com a delegats o delegades d’una empresa són acomiadats o amenaçats en fer-ho, per això volen l’abaratiment de l’acomiadament?, com es pot pretendre crear riquesa destruint llocs de treball?, sota quins criteris?, sota quins motius?. Després d’una dècada de beneficis empresarials desorbitats, ara no es pot pretendre fer pagar als treballadors i treballadores els resultats de les polítiques econòmiques més deslleials i anti-ètiques que ha donat el capitalisme supervivent del s. XX. Si abans no s’havien sociabilitzat els beneficis per què ara hem de permetre sociabilitzar les pèrdues. Sort que no tot el teixit empresarial veu les coses de la mateixa manera. Es necessita una mica més que tenir una empresa per ser empresari, això ja ho saben molts empresaris, ara cal que facin pedagogia i que ens posem, tots plegats, a treballar per superar aquest temps de crisi, per situar-nos en millors nivells de competitivitat i també per fer créixer la productivitat de les nostres empreses.

Resum de la intervenció feta a la Jornada de Gestió dels RRHH a les comarques gironines: reptes en una societat canviant, organitzada per la Universitat de Girona, el 17 d’octubre a l’Auditori del Parc Científic i Tecnològic de la UdG.


La meva intervenció va estructurar-se en dos parts ben diferenciades. La primera quin era l’estat actual de la gestió dels RRHH de les empreses a les comarques gironines; i una segona sobre què ens agradaria a nosaltres, com a CCOO, que fossin.

La distància entre la teoria i la pràctica

Des del punt de vista de l’experiència sindical de les CCOO en l’àmbit de les empreses (pymes, administracions públiques i empreses de caràcter més industrial), és evident que no existeix una clara correspondència entre els principis teòrics que s’expliquen i les pràctiques habituals que s’executen.

No s’ha transferit la gestió del lloc de treball als treballadors i treballadores, sinó que s’han transformat els mètodes de control que esdevenen en el procés productiu per, com és evident, continuar tenint tot el control de la fase productiva (sigui quin sigui el sector). Amb comptades excepcions.

La crisi dels sistemes clàssics d’organització del treball (fordisme i taylorisme, principalment), evidencien, també,la crisi d’un model econòmic caduc. Des de fa aproximadament una dècada, estem apostant (a nivell teòric) per un sistema anomenat de Qualitat Total (en la indústria conegut com a Toyotisme, amb els seus pros i contres), el Just in Time, etc.

La realitat és que l’empresa és el centre d’una gran activitat social on destaquen, principalment, les relacions humanes, i per tant és un punt nat i natural del conflicte social vigent en la nostra societat.

En teoria, el discurs empresarial avança cap això que s’ha volgut anomenar l’”excel·lència”. Un model que exigeix més dedicació i motivació per part dels treballadors i treballadores i que s’acaba traduint en una extensa estratègia de flexibilització a múltiples bandes (models de contractació eventuals, cerca de facilitats per l’acomidament, externalització dels riscos, modificació de les condicions de treball, imposició d’un sistema d’organització del treball concret, increments de la productivitat a base de primes o simplement exigint més producció sense tenir en compta la qualitat final del producte, flexibilització delssalaris a base de retribucions variables, hores extres, etc. És a dir, la flexibilització s’aconsegueix a base de precaritzar les condicions de treball i a base d’intensificar-la.

Normalment, el discurs empresarial sosté que és la causalitat tècnica la qui imposa aquesta necessitat de flexibilitzar el treball i dóna plena sobirania a les variacions capritxoses del mercat com a excusa perfecte per introduir-la, esborrant, d’aquesta manera, el caràcter central de la relació entre el capital i la força de treball i ocultant la necessitat de valoritzar el capital humà.

És evident que la superació d’aquests sistemes d’organització del treball piramidals no han portat una solució definitiva als problemes de les RRHH en les empreses, incloses les relacions amb els sindicats. Estem en una mena d’impàs on es barregen tots els models, una barreja motivada i volguda. També, en part, per la pròpia formació dels empresaris i pel propi teixit productiu de les comarques gironines, caracteritzar per empreses petites o molt petites.

Per tant, els treballadors i treballadores continuem no participant en l’organització del treball. Hi ha experiències concretes en altres països, com a Suècia, amb una gestió democràtica dels recursos humans que ha donat molt bons resultats.

Per això la formació esdevé una eina molt important que no estem aprofitant com caldria.

Un nou paradigma en els RRHH

Per a les CCOO la gestió del coneixement és un model aplicable i possible. Implica la integració dels treballadors i treballadores en el projecte empresarial, el que suposaria el reconeixement implícit i la inclusió dels treballadors i treballadores en el pla estratègic de l’empresa.
Per aconseguir això ha d’haver, necessàriament, una direcció participativa i democràtica com a element actiu del desenvolupament organicional i com a nou paradigma de l’empresa moderna. El que implica també un canal fort de comunicació intern a tots els nivells i a tots els sentits, entre l’empresa i els treballadors i treballadors on s’inclou també a la representació sindical i als propis sindicats organitzats en l’empresa.

Aquesta gestió del coneixement també vol dir considerar als treballadors i treballadores l’actiu més important d’una empresa i no pas una part més del procés productiu (com és ara). La seva gestió suposo orientar-se cap a l’articulació del coneixement col·lectiu i coma eina d’innovació i millora constant i que s’ha d’entendre i tractar com a un recurs estratègic de l’empresa.
La gestió del coneixement ha de tenir com a objectiu les els recursos humans d’una organització comparteixin i utilitzin el coneixement i la informació a efecte de que l’empresa sigui capaç de millorar la seva acció organitzativa i, en conseqüència, ser més eficients.

Tornant a la realitat de les nostres empreses. Abaratir els costos per aconseguir una posició més competitiva en el mercat té conseqüències nefastes: baixa productivitat, salaris baixos, baixa qualificació, manca de recursos per a I+D, etc., en canvi, introduint millores constants, formant als treballadors i treballadores, pujant-los el salari, etc, s’aconsegueix més productivitat i sobretot fa més llarga la vida de les empreses. A més a més, converteix el saber en una avantatge i atorga al coneixement un valor essencial amb capacitat de donar valor afegit al treball, reduir costos i ser més competitius.

És a dir, que encara avui convivim amb model econòmics i de RRHH, si n’hi ha, més propis d’altres segles que no pas del nostre.

Una patronal amb mocador (article publicat avui al Punt Diari).

Fa pocs dies la FOEG va afirmar que algunes empreses amb crisi no poden ni fer front al cost de pagar els acomiadaments ni una reducció de plantilla. Aquestes desafortunades declaracions del Sr. Joan Fausto Martí, president de la FOEG, no ajuden gens a generar el clima de confiança necessari per a superar una etapa de crisi com la que estem vivint.
Aquesta etapa tan difícil, per a empresaris i per a treballadors, no pot ser l’excusa per desregularitzar en cara més, el malmès mercat de treball.
Aquest és un moment en què coincideixen moltes coses en l'àmbit català: una major demanda de necessitats socials, un dèficit no resolt de finançament de les administracions que es barreja amb una crisi financera d'àmbit mundial, marcada per un incessant encariment dels productes bàsics, incloent-hi els carburants i les matèries primeres, i una profunda caiguda del sector immobiliari que es compagina amb els dèficits estructurals que l’economia catalana i espanyola arrosseguen des de fa temps. Estic completament d’acord que hem d’agafar el bou per les banyes, però cal fer-ho sense alarmisme, al contrari, amb una gran dosi de realisme i prudència.

En aquesta situació ens hauríem de preocupar a exigir mesures públiques que donin protecció a les persones més castigades en una situació de crisi i minimitzar l’impacte social que representa entrar en el mercat dels desocupats i no anunciar que no els pagarem ni el que per llei els pertoca. Això, a banda de crear una sensació d’impotència, podria provocar una reacció molt dura a l'hora de resoldre conflictes laborals, i de col·lapsar el jutjat mercantil, que és on van a parar els expedients de regulació d’empresa.

Durant aquests anys hem tingut una política fiscal nefasta que ha fet molt de mal a la classe treballadora amb menys recursos i a la classe mitjana catalana i espanyola (s’han malbaratat recursos públics fins a incrementar el diferencial de la despesa pública en negatiu, respecte a la resta dels països de la Unió Europea. Fins fa pocs dies fins i tot el govern de l’Estat negava l’evident situació de crisi) i per això és del tot imprescidible que el poder polític assumeixi públicament que estem en una crisi profunda i llarga, però això no pot ser un campi qui pugui.

Per a CCOO és fonamental sortir d’aquesta crisi en millors condicions de com hi hem entrat, això vol dir que hem d’aconseguir no generar més desigualtats. Sembla que la FOEG no està per la labor, és a dir, evitar la segregació social i les conseqüències econòmiques, polítiques i socials que això comporta. Una altra qüestió per a nosaltres inqüestionable és la dels sous: no es pot perdre un cèntim d’euro de la capacitat adquisitiva dels treballadors i treballadores i els salaris més baixos s’han de situar a nivells d’equilibri al voltant dels 1.000 euros nets mensuals. I que és del tot indispensable una millor política fiscal i un nou model de finançament per a les administracions.

En una situació com aquesta, no és justa la reacció conservadora i regressiva de la principal patronal gironina. Hi ha mecanismes legals per afrontar situacions d’insolvència econòmica de les empreses. El més fàcil sempre és fer pagar als treballadors, però per què no busquen solucions regulant el preu de les matèries primeres i el preu dels intermediaris i ajustem el volum de negoci a l’estricta realitat?

Malament rai, si la única solució que trobem és l’amenaça de l’acomiadament improcedent, i a sobre sense indemnització!. Els sous no són, com ja s’ha demostrat, fins i tot pel Banc d’Espanya, els responsables de la inflació; són, com ja hem dit en alguna altra ocasió, les víctimes. Garantint el poder adquisitiu podrem mantenir la capacitat de consum de les famílies.

Pel que fa a la fiscalitat en el nostre país, aquest ha de ser un bon moment per a perseguir el frau fiscal. Però més enllà del que s’ha de fer “d’ofici”, és del tot necessari eradicar les polítiques basades en la reducció dels impostos del capital, fer desaparèixer els “xecs regal” indiscriminats i recuperar impostos que han estat generadors de més cohesió social com ara l’impost sobre el patrimoni i el de successió, que només beneficia a les grans fortunes d’aquest país.

Aprofitant tot això, demà 7 d’octubre, serà un bon moment per posar de manifest, arreu del món, la situació de pobresa i d’explotació en què viuen moltes persones a tot el món. Pel que veig això també s’intenta fer a casa nostra. És una jornada de reivindicació per un treball digne i decent, la que permet que una persona pugui viure dignament; si a les comarques gironines apostem per no pagar ni les indemnitzacions per acomiadament, malament rai (tots sabem que el somni de la patronal seria aconseguir l’acomiadament de franc,). Per tot això, aquestes declaracions tan simples, que no tenen en compte la cojuntura econòmica general, no a porten més que incertesa i por de superar el moment actual. Els empresaris han de mirar per mantenir les empreses, però no a costa dels seus treballadors, que, com bé es diu, són el principal actiu i capital que tenen.

Manifest per a mi mateix

Els treballadors i treballadores hem començat amb la mateixa dinàmica el s. XXI que vam deixar el s. XX. Hem entrat en la dinàmica moderna de la pancrisi mundial, però els temps i les realitats són molt diferents a les del crack del 29, (malgrat que alguns intenten situar-la com a similar). Més enllà de les conseqüències polítiques i sobretot socials que provoca aquesta inestabilitat econòmica a la que ens han dut els afamats tot poderosos aristòcrates de les finances modernes, hi ha algunes qüestions que tinc ganes de posar de manifest, malgrat saber que algunes no s’entendran com voldria. Per aquesta raó, reunit amb mi mateix, manifesto que:

1) Avui és molt necessari, per no dir que imprescindible, conscienciar a cadascun de nosaltres, treballadors i treballadores de tots els sectors d’activitat, de la nostra capacitat per a transformar les empreses i en conseqüència el món. Capacitat que es capaç de multiplicar-se cada cop que ens unim i treballem per un sol objectiu. Capacitat que es converteix en una possibilitat real de canviar la nostra societat. El que vol dir aconseguir una societat més justa i equitativa. És indispensable que cada treballadors i treballadora sigui conscient de les seves capacitats per canviar les coses. La classe treballadora ha de ser conscient del seu poder (com a individus i com a grup), i exercir la pressió que sigui necessària a través dels sindicats organitzats com a baulart del conflicte social.

2) Hem de desterrar el discurs sobre la limitació del paper dels sindicat únicament a l’esfera de l’empresa, cosa que ja s’està aconseguint però que cal aprofundir.

3) Controlar l’organització del treball en les empreses per part dels treballadors i treballadores i la seva participació en el seu funcionament, directament en les empreses més petites o a través dels sindicats organitzats, és indispensable per a un bon desenvolupament i maduresa d’un estat democràtic i de dret que estigui acord amb una societat més moderna i organitzada.

4) Sense indústria no hi ha riquesa. Hem de començar a aparcar la idea de que el treballador i treballadora industrial tendeix a convertir-se en una mena de parc natural a preservar.

5) Els treballadors i treballadores hem de poder participar de l’economia, ja que bona part del nostre futur es regeix per ella, així com del repartiment de la riquesa, de la cultura, etc. i que sigui capaç de no limitar la relació de la classe treballadora amb el poder, si no que situï aquesta relació a un nivell suficientment adequat.

6) La classe treballadora estem distribuïts en llocs estratègics en la nostra societat, per això tenim la força necessària per a trencar les clàssiques relacions de poder i generar-ne unes de noves.

7) Hem de ser conscients de que aquest poder ha i ha d’estar legitimat pels propis treballadors i treballadores i que fa dels sindicats generals la fortalesa que es necessita per a una nova concepció del món del treball i les seves repercussions en el conjunt de la nostra societat.

8) El primer pas que hem de fer per aconseguir-ho és delimitar i unir els nostres objectius comuns; el segon és canviar el nostre concepte de consciència de classe (encara massa limitat i massa burgués). El tercer pas és canviar l’ordre de les coses (accions i discursos, relacions de poders i els seus nivells, actituds, formes de govern, prioritats, etc.).

9) En una societat com la nostra, els treballadors i treballadores hem d’aspirar a anar més enllà del domini de la tècnica, hem d’arribar a dominar l’espai de treball i per fer això necessitem planificar i desenvolupar el progrés social necessari sobre el qual hem construït un inacabat estat del benestar, perquè només així el repartiment de l’explotació canviarà en benefici dels més necessitats a escala mundial creant un nou ordre social i una nova manera de viure en societat més justa.

10) S’han de fer desaparèixer totes les formes de treball i de relacions socials i laborals que són caduques. S’han de construir noves relacions laborals a escala planetària.

11) Hem de ser conscients sobre la necessitat d’obrir una nova etapa on alguns dels conceptes emprats en el passat pel món del treball s’han tornar caducs, anacrònics i sense valor. Ara cal buscar-ne de nous i construir-los amb força.

12) Hem de saber preguntar-nos i contestar avui sobre què significa avui treballar?, quin valor té avui el treball?, quin significat tenen les coses avui en dia?.

13) Hem de tenir clar que els drets no es poden privatitzar (educació, sanitat, serveis socials, etc.). Avui es formulen solucions aparentment democràtiques amb fórmules clarament antidemocràtiques.

14) També vivim una clara decadència en els mitjans de comunicació, orals i escrits: editorials dubtoses, crítica dirigida, gran interès per fer importants les coses intrascendents (successos, esports, etc.) i d’amagar allò que és realment important (economia, cultura, realitat social ...).

15) És imprescindible conquerir nous i més drets.

16) Qui determinar tots els detalls d’una societat és el poder, per això és el veritable problema de la societat.

17) En les CCOO, les normes i valors s’han de respectar sense objeccions, perquè garanteixen la nostra identitat com a organització. Qui qüestioni les formes democràtiques o practica d’altres, lesiona greument la nostra identitat i la nostra existència com a sindicat general, de classe i nacional.

18) Quan les qüestions morals es converteixen en una praxis racional sota l’aspecte de la generalització d’interessos, sol passar que s’actuï fora de l’espai natural dels nostres valors, aleshores ens condueixen a l’asseveració de la vilessa i a l’autodestrucció. Per això és importantíssim i necessari practicar una ètica de la responsabilitat. I cal recordar que una acció moral qualsevol no té perquè ser ètica. La moral i l’ètica poden agafar camins diferents.

19) Quan no hi ha indentificació hi ha conflicte, però un conflicte que destrueix a les organitzacions perquè les despulla de la seva medul·la espinal.

Quin món tan estrany el nostre!

Apostar per una gran empresa és avui un gran negoci. Passa el que sempre hem dit que passaria: l’Estat només pot ser intervencionista per salvar les barbes de les gran empreses. La mostra la tenim als EEUU i amb el Banc Central Europeu. El negoci està garantit i si no funciona ja intervindrà l’Estat, és a dir, tots i totes nosaltres per fer reflotar les empreses.
Fins i tot la CEOE s’ha sumat a la disbauxa, com no podia ser d’una altra manera i el més divertit d’això és que el nostre President Zapatero fa el discurs més lliberal de tots defensant l’economia de mercat i el no intervencionisme. És el món a l’inrevés!.
Si tots aquests diners es dediquessin a crear ocupació, es destinessin a incrementar la despesa social (sanitat, educació, habitatge, etc.), a la investigació i s’apliquessin mesures reductores de les desigualtats que existeixen avui entre els que guanyen molt i els que guanyen quasi res, potser no ens faríem rics, millor dit, no es farien rics uns quants a costa dels altres. No ens equivoquem, aquesta crisi és fruit de l’avarícia i ara ens faran pagar la bacanal. És la bogeria del nostre temps que corre, com sempre, a favor dels poderosos.
És clar que el discurs que es fa posen com a conseqüència immediata la de revifar les economies, però quines? I a quin preu?. Si les grans empreses despatxen milers de treballadors i treballadores perquè la gent no consumeix només li trobo una solució (que tampoc sé si es pot aplicar): la primera canviar la fiscalitat; la segona controlar el preu del diner; la tercera pujar els salaris més baixos; quarta: crear més estat del benestar, és a dir, més despesa social.
I no parlo de rescatar i perseguir el diner negre que corre pel nostra país , que també.
No sé en quin món vivim. Durant anys les grans empreses han estat especulant i enriquint-se, vull diu un bon grapat de persones, a costa de vendre fum i ara que tenen pèrdues (tot i que s’hauria de calcular la diferència acumulada entre els anys de guanyar diners a sacs amb aquesta temporada de no guanyar-ne tants o bé de perdre per veure si el balanç és molt o poc positiu) volen que entre tots i totes els hi mantinguem l’hipo-xiringuito.
Depenem de la pura especulació: d’un mercat tant intangible com la borsa; de l’engany dels preus dels productes (per posar un exemple: som el país on més ràpidament se’ns puja el preu dels carburants quan puja el preu del barril de petroli però que menys baixen i tard quan els preus cauen). El negoci és rodo: jo compro a 10, emmagatzemo i venc a 15, però si puja més duplico a 30 el preu i si baixa el barril em faig l’orni i quan ja no puc mes baixo a 29 perquè no em diguin que no segueixo la baixada dels preus. I ens ho mengem i no passa res!.
Això no és un descontrol de l’economia, això és una paròdia d’una economia del caos controlada, i ens volen fer creure, i al final serà veritat, que el vaixell de les vaques grasses s’està enfonsant. I no es tracta de buscar culpables, sinó de trobar solucions. On són els sabis economistes ara?

Che, l'argentí

Quan era adolescent tenia la típica imatge del Che penjada a la meva habitació. Era de roba, d’un fons verd oliva, i m’acompanyava sempre que la família ens traslladàvem de casa. No sé si per mi, en aquella època, era un líder, però sí una imatge de la necessitat de canviar un món injust per la via de la revolució. Sempre ha tingut un punt de nostàlgia. Aquell pergamí (perquè es podia enrotllar sobre si mateix) el vaig regalar l’any 1995 a qui en aquell moment era el coordinador d’Acció Jove –Joves de la CONC (CCOO) de Catalunya, en Josep Maria. Fa temps que li he perdut la pista (a la serigrafia) però sospito que ja no deu estar penjada enlloc. Tot s’ha de dir, ja tenia el seus anys!.

Ahir vaig tornar al cinema a veure la pel·lícula del Che. La veritat és que em va agradar, però també que em va provocar un cert regust a decepció. M’explico: n’esperava més. Sens dubte és una bona pel·lícula però tinc la sensació de que tot es donava per fet, que totes les persones que estàvem a la sala per veure-la coneixíem fil-parranda tota la història, tots els detalls i tot el context polític i social de l’època. La part en blanc i negre li dona molta força però en canvi la figura d’en Fidel Castro s’acosta més a la imatge d’un enlluernat personatge prop de la pallassada que el de la figura seriosa i cabal d’un líder intel·ligent que va saber transformar el seu temps en un de nou i millor, fins i tot tenint en contra al país més poderós del món. La història ja la coneixeu.
La figura del Che està ben tractada, però no aprofundeix en la seva personalitat. En general el ritme és bo, però a vegades es fa una mica lent i el que no m’ha agradat gens, suposo que fruit de la necessitat d’una segona part, és el final. Està simplement tallat com quan veus una pel·lícula a la TV i et posen anuncis. Tot i això val la pena anar-hi al cinema a veure-la. Des del punt de vista cinematogràfic, el quan tampoc no hi entenc gaire, crec que està molt ben construïda i que l’ambientació i els diàlegs són força realistes.
Apa, doncs!, aneu-hi al cinema.

El polvorí del Marroc

No sóc partidari de fes cas a tot el que s’escriu, però en aquest cas vull fer ressò d’un article publicat a Le Monde Diplomatique (núm. 155) aquest mateix setembre i signat per l’Ignaci Ramonet i que m’ha facilitat un bon amic del sindicat.

En ell descriu la situació d’una jove estudiant universitària de 20 anys d’edat que ha estat arrestada, torturada i humiliada per la policia per haver participat en una marxa de protesta contra el règim dictatorial del Marroc. Va ser arrestada amb divuit companys més i traslladada a una famosa, per sinistra, comissaria..
Segons la informació de l’articulista, Zhara Budkur, la noia estudiant ha estat obligada a romandre despullada, durant dies, davant dels seus companys mentre tenia la menstruació. En aquests moments es troba en vaga de fam, com alguns dels seus companys, i es troba en estat de coma.

Aquesta és una d’aquelles situacions en que els mitjans de comunicació, no sé per quins interessos, simplement calla, no li interessa, i no sé mai per què.

Es denuncia també la pràctica per part de la policia marroquí, molt ben narrada per cert en una obra titulada “Mort accidental d’un anarquista” i ambientada en l’època franquista, de llençar pel forat de l’escala, en aquest cas des d’un tercer pis, al jove Abdelkebir El Habi que es troba en cadira de rodes amb una fractura vertebral.

Hi ha també 18 estudiants en vaga de fam ingressats a la presó de Bulharez des del dia 11 de juny, alguns dels quals no poden estar-se drets, pel seu estat de feblesa extrema, alguns tenen vòmits de sang, alguns s’estan quedant cecs i fins i tot n’hi ha en estat de coma, els quals han hagut de ser hospitalitzats.

Els familiars dels estudiants empresonats han estat declarats en rebel·lió i alguns d’ells han estat apallissats.

Això, amics meus, està passant al costat de casa nostra, només a 14 km de les nostres fronteres i amb el silenci de les nostres autoritats.

Fa més d’un any que al Marroc es viu un esclat generalitzat de protestes socials contra la carestia de la vida, contra els abusos governamentals, insurreccions campesines, etc.
El dia 7 de juny d’aquest any una pacífica manifestació contra l’atur en la ciutat de Sidi Ifni va ser tan brutalment reprimida que la ciutat es va convertir en un vertader camp de batalla, amb barricades, edificis cremats, etc.

És cert que s’ha obert una comissió parlamentària, però sembla ser més una estratègia per cobrir amb un vel el que està succeint que per trobar les causes reals dels conflictes i posar-ne solucions.

Aquesta és la situació del nostre país veí, però sembla que les potents economies i democràcies europees fan com van fer quan a Espanya teníem a Franco com a inquisidor.

Los girasoles ciegos. A propòsit del jutge Baltasar Gárzón.

Ahir vaig anar al cinema a veure una d’aquells films que faran història i que haurien de tenir un gran èxit.
Ha estat una sort que hagi coincidit amb el debat que ha suscitat el jutge Garzón, com a mínim ara es sentirà parlar del tema.

Sembla increïble que continuem posant pals a les rodes a retrobar-nos amb el nostre passat!. Això demostra el tipus de país que som i el tipus de democràcia que practiquem. Crec que som l’únic país europeu que intenta fugir del seu passat amb l’excusa moralista i irracional de no obrir velles ferides.
Jo crec que malgrat és tard, aquest és un bon moment per explicar amb claredat i sense pors que l’únic govern legítim, el republicà, va ser enderrocat per un cop d’Estat i que la nostra anomenada transició va deixar molt que desitjar en la seva “aparent” aposta per redreçar les coses en el nostre país. I explicar-ho sense por. Explicar que la nostra Constitució va aprovar com a bona una bandera que no era legítima, que era la franquista, i que molts no veiem com a nostra, precissament pel passat i el simbolisme que té!, i que també es va aprovar un inme franquista (i sort que no té lletra!), jo encara me'n recordo quan de nen cantava allò de "Franco, Franco tiene el culo blanco ..."
Por ser obrir velles ferides vol dir posar les coses allò on han de ser, no només posar els colors a qui van practicar la barbàrie i el faixisme sinó posar a l’abast de les nostres Lleis aquelles persones, encara vives, perquè paguin pel què van fer. És que això només ho veiem normal si es tracta d’Argentina, Xile o amb els nazis?. És que els franquistes, amb els seus aparells de repressió i de control, no van practicar el genocidi, la violència, la tortura, la violació, etc.?

“Los girasoles ciegos” es basa en una novel·la que porta el mateix títol escrita per l’Alberto Méndez que no comentaré. La “peli” en qüestió narra un dels moments més abandonats i oblidats de la nostra història i per això, a part de que està molt ben feta, ha de formar part del nostre patrimoni en la memòria que alguns encara ens intenten robar.
No us explico l’argument, perquè l’heu d’anar a veure, però posa de manifesta quina mena d’Espanya van trencar els colpistes i quina ens van deixar. Després d’una guerra terrible que va durar, de manera incandescent, quaranta anys, amb gran repressió i enormes limitacions de les llibertats i drets públics i personals.
És molt important que la gent més jove sigui conscient del què va passar al nostre país. A nosaltres ens han educat per mirar cap a un altre costat i és del tot imprescindible que els nostres intel·lectuals, en totes les facetes de la creació, posin en el lloc que pertoca de la nostra memòria, les enormes i constants barbaritats que l’exèrcit i la societat feixista van fer amb el beneplàcit de tothom, Església inclosa.
No podem oblidar. Hem de recordar i intentar recuperar la dignitat negada durant tant de temps, fins i tot en aquesta democràcia nostra, de totes aquelles persones que van viure aquella època de la nostra història, algunes d’elles, cada cop menys, encara vives. Aquelles qui són els testimonis directes i irrefutables de la barbàrie, la persecució i la intransigència de tot allò que fos considerat perillós pel règim dictatorial franquista i els seus àmbits d’influència social.
Avui vivim aquesta herència, i pel·lícules com aquestes ens fan reflexionar sobre qui som i d’on venim.

No dubte i aneu al cinema a veure-la!

No és cap comiat, és una salutació després de les vacances d’estiu

Ara fa dies que no he penjat res al meu bloc i l’he deixat una mica abandonat (el racó de lectura no, que per això han estat vacances!). No hi ha res com començar a demanar disculpes a qui s’hagi connectat i ha trobat el mateix comentari. Escriure pels altres sempre és una aventura, perquè tu vas dient coses i esperes que els altres t’entenguin, o com a mínim que els obris noves curiositats, o simplement que els distreguis.
Aquest dies m’he anant trobant gent (amics i coneguts) que m’han preguntat que per què volia deixar de ser secretari general i sobretot què faria després. A tothom li he dit el mateix: el càrrecs són sempre momentanis i cal saber deixar-los amb la mateixa normalitat com els has agafat. La gent hem de començar a entendre com a fet normal que les persones normals prenguin decisions normals. La llàstima és que moltes vegades es confongui sindicalisme amb política. El sindicalisme té molt a veure amb la política, però un sindicat no és un partit polític. I sort que és així, perquè nosaltres representem a tots els treballadors i treballadores que, des d’una visió general i democràtica sobre la igualtat, la equitat, el progressisme social, treballem per una societat més justa i per què no, per aconseguir una vida millor, útil i plena. Amb això no vull dir que la política no sigui una activitat (que no professió!) lloable, com fer de sindicalista.
Pel que fa a la segona qüestió: què faré a partir del mes de novembre quan celebrem el nostre Congrés i deixi la secretaria general?. Aquest és un espai que entra en l’esfera íntima i personal i que està en vies de decisió. Però que ningú no es preocupi. Els i les sindicalistes ens devem a la pràctica del dia a dia i a un altruisme demostrable i difícil d’explicar en poques paraules. Des del meu punt de vista personal els sindicalistes hem de ser molt humils i honestos en allò què fem, hem de ser conseqüents i sobretot coherents amb allò que diem, pensem i després fem. Em sento més que satisfet amb la feina feta!.
Del que ha anat sortint en els diaris locals, als quals els agraeixo el respecte que m’han demostrat, m’agradaria explicar alguna cosa que crec que heu de saber, sobretot aquells i aquelles afiliades a les comissions obreres de les comarques gironines, si és que esteu interessats i interessades.
El primer que m’agradaria dir-vos és ben senzill: gràcies. Gràcies per haver-me donat l’oportunitat de representar-vos. Ho he fet, i encara ho faig, amb orgull, il·lusió i responsabilitat.. És, certament, com he dit en vàries ocasions, un vertader privilegi estar al capdavant del nostre sindicat i una gran responsabilitat també la d’haver de representar-vos a tots i totes vosaltres. Em sento molt satisfet i orgullós.
En segon lloc explicar-vos per què he pres aquesta decisió, aquesta de no tornar-me a presentar com a secretari general a les comarques gironines per un segon mandat. No em sento cansat, ni desanimat, ni res d’això, crec que és el moment de fer un tomb. És necessari canviar algunes coses importants i fer-les d’una altra manera. Canviar les formes de treball és important; aprofundir en el treball en equip també; evitar les capelletes és indispensable; saber delegar amb convicció, sinceritat i confiança, entre altres coses per salut mental, ens fa ser més eficients; mostrar un caràcter dialogant i no tancat i ser tolerant, és necessari per dirigir qualsevol organització, és més que una simple qüestió de principis, és ser lleial al nostre projecte, a la nostra afiliació i al nostre Sindicat; ser tenaç en les conviccions, però flexible alhora de prendre decisions, ens fa més forts i justos; ser austers amb els diners dels altres (dels afiliats i afiliades) és una obligació; ser coresponsable de la feina dels altres forma part de la feina; ser discret i fins i tot amable, no és un signe de feblesa, al contrari; saber escoltar i atendre amb respecte a les persones és una qüestió de dignitat i totes aquestes coses són del tot insuficients si no s’acompanyen d’un equip de treball adequat, respectuós, honest i treballador. Crec que tot el que el podia fer durant el meu mandat amb les persones que tenim en aquest moments a la nostra organització ja ho he fet, per tant, considero que és bo, pel bé del nostre Sindicat, que ara n’agafi el relleu una altra persona que comparteixi els valors de l’honestedat, el gust per la feina ben feta, l’equilibri entre la tolerància i la coherència de la nostra trajectòria sindical, la insubmissió a les injustícies socials, la fortalesa en la negociació, que practiqui la convicció i la persuasió, la màxima lleialtat al nostre projecte, que rebutgi la intolerància, els personalismes, els passadissos i les prevendes, que gestioni amb escrupolositat els béns dels altres, etc.
Sé que els delegats i delegades al nostre Congrés ho sabran fer molt bé i escolliran el millor o la millor secretària general possible.
Durant aquest mandat de més de quatre anys he tingut molt clar que el més important és i ha estat intentar resoldre els problemes dels treballadors i treballadores de les comarques gironines i portar amb dignitat les comissions obreres en totes les institucions om som presents. Estic plenament satisfet de la feina feta. Ens convé un canvi. Un canvi que m’agradaria veure en el nostre proper Congrés del mes de novembre i que no té a veure amb la secretaria general, que és un càrrec, com totes les altres responsabilitats que l’acompanyen, important però que és un mer instrument al servei de la classe treballadora de les comarques gironines. Em refereixo, més aviat, a les coses vertaderament importants per un sindicat com és CCOO i tot allò que representa. Vull dir en donar protagonisme real a les persones afiliades a les nostres empreses, que es traslladi en un debat obert i profund sobre les nostres formes de governar en un moment econòmic tan difícil i peculiar com el que viurem durant els propers quatre anys; un debat intens sobre els nostres límits i els nostres potencials; un debat sostingut i constructiu sobre les necessitats que tenim a les comarques gironines en el món del treball, un debat pensat per trobar solucions a les necessitats de les nostres comarques. Per tot això és indispensable que el nostre Sindicat sàpiga adequar-se a la realitat que l’envolta i per això és del tot necessari que els treballadors i treballadores afiliats a CCOO de les empreses gironines s’impliquin en els debats congressuals, però sobretot que s’impliquin en la direcció que ha de tenir el nostre Sindicat.
Els treballadors i treballadores de les comarques gironines afiliats i afilades a CCOO saben que el Sindicat és un instrument que tenen al seu servei, per això s’ha de practicar l’austeritat en els recursos i s’ha d’obrir les portes a que nous delegats i delegades entrin a treballar en les diferents estructures del nostre Sindicat. Ara que estem en època de congressos és el moment de fer-ho. És una molt bona oportunitat que no heu de deixar passar!.
Convençut de la fortalesa de les CCOO, restaré, com sempre, a la vostra disposició i quan deixi de ser el vostre secretari general, des d’allà on estigui, intentaré també ajudar-vos en tot allò que em sigui possible.

Rebeu una forta abraçada!

Una medalla per Abajo España

No, no és cap proclama antiespanyolista. Ni una paròdia sobre Espanya. De fet ni el títol és del tot meu, és una inspiració del meu cunyat, però em faig la següent pregunta: què hagués passat si en comptes d’Abajo s’hagués dit Arriba?. Ja era del tot confós veure un esportista a les Olimpíades amb un “Abajo Esp”. No vaig poder frenar en el meu cap una altra imatge. Suposo que són coses de l’atzar. I és que no anem bé. No anem bé amb la inflació, amb el nostre Estatut, amb la fiscalitat, amb les hipoteques, ni amb l’IPC, ni .... amb tantes coses més que ara que se’m comencen a acabar les vacances he pensat que aquesta medalla olímpica representava aquest esperit contradictori i subtil que tenim a l’Estat espanyol i a Catalunya.
El nostre món continua com sempre, malgrat el miratge de l’abaixada dels preus dels carburants, si quasi em feia il·lusió omplir el dipòsit!. El nivell de cinisme internacional i nacional és enorme.
Guerra, totalitarismes, fam ... i nosaltres amb anuncis ambientats en el Tibet. Si és que queda “gïai” i sona a progre. Sort que tenim les Olimpíades per poder mirar cap a un altre costat.

Les administracions i els conflictes de les escombraries

Darrerament, a les comarques gironines, han anat creixent un seguit de conflictes laborals que tenen a veure amb les condicions de treball, però també amb la relació amb la manera com algunes administracions locals han externalitzat els costos del servei de la neteja viària i semblen haver abandonat un dels principis bàsics de tota administració pública, que és la d’oferir un servei de qualitat als seus conciutadans.
Les administracions locals han de replantejar-se en quines condicions contracten empreses per fer els serveis essencials per als seus municipis, però no entrant en la pràxis, que jo crec equivocada, d’intentar comprar un servei a un preu irrisori , fins i tot sabent que el preu ofertat no pot, de cap de les maneres, assumir el subjecte contractat. M’explicaré millor: quan es licita un servei per part de qualsevol administració l’acaba guanyant qui ofereix el preu més competitiu de totes les ofertes presentades. Evidentment hi ha empreses que juguen a la baixa per després traslladar la pressió dels treballadors a la respectiva administració i justificar, d’aquesta manera, un increment del preu del contracte. L’Administració, sigui la que sigui, hauria de descartar dels seus concursos les pliques que tinguessin un preu exageradament baix, perquè segur que no es correspon a la realitat, i hauria també que preocupar-se de quina empresa es tracta i quines són les condicions de treball i salarials dels seus treballadors i treballadores. Aquesta ha de ser una responsabilitat de les administracions que mai s’haurien d’haver despreocupat de la sort de persones que treballen pel seus municipis. Tenen una certa responsabilitats de la qual no haurien de fugir.
Tenir un bon servei de recollida d’escombraries no és barat (per la maquinària, per les despeses de personal, etc.), però és fonamental per la imatge que donen els nostres municipis i per la responsabilitat que tenen les administracions en servir als seus administrats, és a dir, a les persones. Un ciutadà qualsevol entendrà abans una puja en el servei de recollida d’escombraries, si aquest és eficient i de qualitat, que, per posar un exemple, qualsevol taxa que pugui tenir un ajuntament.
Diguem les coses pel seu nom: les administracions no podem mirar cap a un altre costat quan han escollit l’empresa més barata del mercat. És irresponsable, evidentment poc eficient i a la llarga més costós.
Si a les comarques gironines tinguessim un altre plantejament en aquests afers us ben asseguro que conflictes com els que estem vivint darrerament no es tornarien a produir. I per cert, em consta que hi ha municipis que han començat a adonar-se’n del problema i es replantegen intervenir directament en el conflicte, gestionant, com ha de ser, aquest servei sota estrictes criteris d’interès públic.
Espero que al final alguns polítics-gestors d’algunes administracions locals es donin compte que gestionar l’administració amb criteris d’empresa privada no serveix, ni tan sols per contractar el servei de neteja viària.

Qui no corre vola

Fins ara hem viscut en un model econòmic declarat manifestament insostenible. Les estructures que sustentaven un cicle expansiu han esdevingut un castell de sorra que amb la calor i l’anada i tornada dels sobrepreus, com si de les onades es tractés, ha començat a trontollar les expectatives de creixement per tot el 2008 i també el 2009. Jo no em crec a aquells qui diuen que de tot això no sabien res, que no era previsible i que res no es podia fer.
En els darrers anys a Espanya hem construït més habitatges que França i Alemanya juntes, evidentment amb una població més petita. I això que per si sol ja és estrany se li ha d’afegir que a la compra-venda d’habitatges les nostres targetes de crèdit han anat, i suposo que encara més, del morat al vermell, i amb un preu del diner molt barat que ha contribuït a una taxa d’estalvi familiar pràcticament irrisoria. Això sí, sembla que aquest tipus d’arguments ha molestat a la cúpula dels empresaris gironins, que mentre s’han omplert les butxaques de diners han fet com si res i ara comencen a demanar la intervenció de les administracions per continuar omplint les guardioles una mica més. Jo estic en contra de facilitar recursos a qui està ben ebri i amb la panxa ben plena després d’un tiberi de tants anys. Sobretot tenint en compte que els treballadors i treballadores han viscut enganyats sense veure ni un duro dels beneficis empresarials. Això sí, s’ha treballat molt i s’han guanyat molts diners, però ningú no els ha regalat res, només faltaria!.
Però ara venen temps difícils i els riscos, ens diuen, s’han de compartir. Quina societat la nostra!.
Ara, la culpa de tots els mals la tenen la Xina i la Índia, que vés per on, volen tenir cotxes, menjar carn, tenir telèfons mòbils, etc. i això fa que pugin els preus de les matèries primeres, que creixi l’especulació financera i totes aquestes coses que avui ens expliquen els analistes econòmics del moment.
Sort tenim que el Banc d’Espanya hagi reconegut que la culpa de la descontrolada inflació no la tenen els salaris, si això fa molts anys que ho diuen els sindicats serioros. Que baixin els impostos indirectes i les taxes i s’apliqui una política fiscal redistributiva més justa i equitativa!, però és clar, això fa mal als qui tenen més, i d’aquesta manera els riscos i les despeses les repartim millor. Una altra bestiesa del nostre sistema!.
Diu un important analista econòmic que les males llengües pronostiquen que Iran serà atacat per Israel i el totspoderos EEUU abans del novembre d’aquest any. Si això passés ha de ser abans de que plegui l’actual president Bush, i això pot provocar un increment del barril del petroli al voltant dels 200 dòlars per les conseqüents restriccions de producció.
Amb aquest panorama tampoc sembla que el biodièsel ens hagi d’ajudar gaire, el perill d’una pressió a l’alça dels aliments (com ara els cereals) pot provocar una reacció de relaxament per part dels productors de petroli i per tant incentivar encara més un petroli més car.
Per això només ens queda una solució possible: estalviar. Estalviar en energia i estalviar en actius (per petits que siguin). Això, és evident, refreda l’economia, però en pot salvar d’algunes familiars. El problema està en les rendes més baixes que tenen, com sempre, molt poc marge de maniobra.
Hi ha qui diu que ve un altre món. Només espero que no sigui pitjor i que n’aprengui dels nostres errors.