Deflació i negociació col·lectiva

Què passaria amb la negociació col·lectiva si entréssim en deflació?. Anem per parts. La deflació és la caiguda generalitzada del nivell de preus de béns i serveis, No sembla que això estigui passant en l’actualitat. Una situació econòmica deflacionista repercuteix directament en el consum, ja que a una escalada de reducció de preus la gent s’estima més no comprar perquè és previsible que uns dies més tard siguin més econòmics. Això tampoc no està passant i en tot cas passaria només amb béns i serveis que no tenen a veure amb les necessitats de les persones (aliments, transport, energia, educació, medicines, prestacions mèdiques i de salut, etc.).
Si el diner que injecta el Govern per a contrarestar aquesta possible tendència de congelació del consum, es continua utilitzant amb fins purament especuladors, com els indicis semblen apuntar, la cosa es complica perquè és llavors quan la liquidesa de les empreses i particular pel seu dia a dia no funciona.
Tots els manuals econòmics apunten que per a solucionar el problema s’han d’aplicar dos tipus de mesures: les anomenades polítiques monetàries destinades a baixar el preu del diner, que a Europa només ho pot fer el Banc Central Europeu, baixar els tipus d’interès per a incentivar el consum, cosa que ja estant fent però que les entitats bancàries estan pal·liant pujant les comissions perquè així continuen enriquint-se a costa de la desgràcia dels altres i amb el beneplàcit del Govern que els deixa fer; i polítiques fiscals que suposarien un augment de la despesa pública, equivocadament, des del meu punt de vista, una reducció d’impostos (jo crec que s’hauria d’actuar justament al contrari) i un augment de les transferències.
Jo crec que no estem en un procés de deflació, sinó de desinflació: és a dir, una reducció lògica dels preus després d’haver viscut una pujada desorbitada i sense cap pena de raó des de l’aplicació de l’euro. Jo feia la broma que un cafè que abans valia seixanta o setanta pessetes difícilment podria valer més de 80 cèntim i n’estem pagant 1 euro vint. Molt més que el doble de la nit al dia. El Govern havia d’haver intervingut a través de les agències de consum. Per això crec que una situació de desinflació és positiva per a l’economia, perquè situa els preus als seus nivells racionals i normals. Allò altre era una pura especulació de petit format.
Ara bé, com pot afectar una reducció del nivell d’inflació que estigui a prop del 0%?. Evidentment, després de moltes dècades en què el sindicalisme de classe ha basat les seves estratègies en matèria salarial sobre la discussió del nivell d’inflació per a que els treballadors i treballadores no perdessin poder adquisitiu, aquest model pot veure’s afectat per ineficaç i s’hauran de buscar noves fórmules, per exemple, que estiguin lligades a la productivitat (sempre, però, pactades i negociades amb la representació sindical i mai per imposició).
Estic completament en contra del discurs que està apareixent per part de la patronal de no aplicar la clàusula de revisió salarial perquè el que s’ha pactat per conveni està per sobre la inflació i molt. Ho trobo d’un despropòsit descomunal i una falta de respecte als propis treballadors i treballadores quan estem apostant per la qualitat en l’ocupació i una major productivitat. Sobretot quan durant una dècada s’han estat aprofitant d’una situació econòmica semblant a tot s’hi val, i en la què els treballadors i treballadores no s’han vist beneficiats , al contrari, se’ls ha pagat amb precarietat, baixos salaris i desregulació de condicions de treball.
En canvi, estic completament a favor de la defensa dels salaris per sobre de l’IPC, ja que portem dècades perdent poder adquisitiu en relació a nosaltres mateixos i en relació a l’Europa del 15.
Spain is diferent!, però no podem continuar fent del model fordista la nostra manera de ser, perquè sinó restarem condemnats al fracàs.

Intervenció feta a la Convenció pel futur organitzada a Girona (16 de novembre de 2007) a propòsit de la invitació que em va fer la diputada al parlament català Pia Bosch.

Recullo aquesta intervenció per posar de manifest que els sindicats majoritaris sempre hem tingut una idea clara del què estava passant però ningú no ens va fer cas i també perquè un amic del sindicat m'ha suggerit de refrescar la memòria (disculpeu si és un amica llarg).


Una societat econòmica dinàmica i socialment justa?


Quan em va arribar la invitació amb el títol de la taula rodona no vaig caure en la possibilitat d’una errada de transcripció del seu enunciat. Haig de dir que em va sobtar una mica, em va semblar un repte de conceptes i m’hi vaig abocar. Després he anat descobrint que les meves sospites podrien ser certes i que m’havia equivocat en fer la transcripció al paper.

Si haguéssim de respondre a aquesta pregunta el primer que hauríem de fer és preguntar-nos a quina societat ens referim i si, com sembla obvi, ens referim a la catalana, malauradament haurem de contestar que aquesta no és una societat econòmica dinàmica ni socialment justa. Suposo que el motiu d’aquesta reflexió és intentar esbrinar el perquè de tot això i com avançar per transformar aquesta asseveració en una afirmació sense condicionals.

En el supòsit que l’enunciat fos significativament diferent, m’explico, en comptes de dir-se una societat econòmica dinàmica es digués una societat econòmicament dinàmica, com és el cas, em sentiria més a gust, perquè sinó l’hauria d’apel·lar en defensa d’una economia social justa i una economia social dinàmica. Val la pena l’entreteniment perquè no es tracta d’un simple joc de paraules. Sóc de la opinió que no som o hem de ser una societat econòmica, sinó una societat amb una economia social dinàmica i justa, que és precisament el títol d’aquesta taula rodona.

És prou coneguda la tossuderia dels sindicats majoritaris, i en aquest cas em referiré a comissions obreres, amb el permís de vostès, en contribuir al canvi de l’actual model econòmic i social. Alguns encara no han entès aquest paper vertebrador dels sindicats i per això aprofitaré una part d’aquestes paraules per intentar explicar-ho.

Per al sindicalisme de caràcter socioeconòmic, en totes les seves vessants d’intervenció, ha estat primordial l’articulació d’una estratègia sindical que ha anat girant sobre un mateix objectiu: exigir i provocar un canvi en el model econòmic del nostre país, entenent que aquest canvi també ha de tenir una repercussió directa en el nostre model social.

Si entre vostès es troba algun o alguna estadista, és possible que pensi que és una mala estratègia concentrar molts esforços en múltiples fronts, o potser fins i tot que pensi que és com aquell que llença moltes pedres a un únic objectiu i no l’encerta mai. Deia un savi filòsof grec que quan es canvien les categories de les coses s’arriba sempre a l’equívoc, en el cas del sindicalisme nacional i de classe hi ha proves tangibles suficients per no desorientar a ningú.

Durant molts anys hem estat insistents en combatre la temporalitat abusiva de totes les maneres possibles, i és veritat que encara no hem guanyat la batalla, però hem fet avenços molt significatius, tot i tenint en compte aquest exèrcit de mà d’obra barata que representa la immigració.

La utilització de la precarietat com a clau per a la competitivitat (en especial en els sectors de la construcció i dels serveis) és avui el principal impediment per canviar la nostra realitat social i econòmica. Per aquest motiu, només el compliment senzill i estricte de la llei pot provocar aquest canvi i per tant els poders públics tenen una gran responsabilitat.

Els canvis produïts en el model productiu ens han dut a la superació del sistema fordista a un de més sofisticat que vol controlar el producte i el mercat; d’un model de producció integrada a unes formes de treball descentralitzades i en xarxa.

Darrera d’aquests canvis econòmics i socials sempre han estat determinants les innovacions tecnològiques i precisament en aquest camp tenim una assignatura pendent.
I la tindrem si continuem pensant únicament en innovacions tecnològiques i no som conscients de les oportunitats que la innovació brinda a les empreses i a la societat en general en els processos productius per a millorar la seva productivitat.

No totes les “innovacions” han de ser tecnològiques, també l’organització del treball i els temps de treball tenen un paper fonamental.

La flexibilitat organitzativa d’horaris i jornades ha estat una gran innovació en els processos productius, perquè ha permès millores de productivitat (m’aturo aquí un moment per apuntar que mai s’ha de confondre la flexibilitat amb la desregulació). La flexibilitat ha de ser pactada i gestionada conjuntament per empreses i representants dels treballadors i treballadores.

La flexibilitat en la gestió del temps de treball pot aportar una millora de la mobilitat dels treballadors als centres de treball i alhora una gestió més eficient dels recursos públics de mobilitat.

Aquesta flexibilitat pot ser un bon instrument per fer compatible el funcionament de les empreses i els usos de les ciutats, però també pot ser un bon instrument per gestionar un nou repte que se’ns presenta amb la immigració, aquella que no celebra les nostres festivitats o que tenen altres necessitats personals diferents a les nostres.

En tot això quin és el paper dels sindicats en aquest canvi de paradigme?

Suposo que tothom té clar, com a mínim pel que fa a les comissions obreres, que no aspirem a convertir-nos en partit polític. Des de l’època de Nicolàs Sartorius hem apostat per la nostra independència respecte a la política, això, evidentment, no vol dir que estiguem al marge d’ella, al contrari, nosaltres som i ens sentim com a interlocutors valuosos davant dels processos que afecten a les persones, d’aquí ens ve el caràcter sociopolític del nostre sindicalisme.

Nosaltres tenim una gran capacitat de reflexió i de fer propostes. Contribuïm a la batalla de les idees pel que fa a un nou canvi de model econòmic, alimentem i defensem els valors de la solidaritat, la democràcia i la multi-etnicitat, i per aquest motiu assumim totes les reivindicacions que de manera directa o indirecta afecten a la vida del conjunt de treballadors i treballadores, en l’afirmació del paper fonamental i insubstituïble que la comissió obrera nacional de Catalunya té en el desenvolupament d’una societat democràtica.

Pel que fa a la nostra realitat econòmica: els nostres salaris tenen, cada cop més, una menor participació en la renda nacional, els beneficis empresarials cada cop són més alts i assistim a un increment sostingut dels tributs que graven, sobretot, a les rendes més baixes. A més a més som els únics treballadors i treballadores europeus que durant l’any que ve veurem disminuir el nostre salari, segons publica l’informe semestral European Economy del passat 13 de novembre de 2007.
En concret tindrem un retrocés d’una dècima, mentre que la mitjana comunitària augmentarà un punt percentual.
L’Euroestat, que depèn del comissari Joaquin Almunia, confirma el deteriorament real dels salaris durant els darrers anys en 1,2 punts de poder adquisitiu, mentre que a la UE dels quinze els salaris guanyaven 1,3 punts.

Seria estrany que un sindicalista no parlés del conflicte social, i és precisament aquest el que neix d’una mala distribució de la riquesa; una mala distribució de la riquesa que es veu agreujada per polítiques fiscals regressives i per una inadequada política de despesa pública, atenent també la seva escassa capacitat redistributiva de la fiscalitat.

I això sense tenir en compte la repercussió directa que té el fort creixement de la inflació del passat mes d’octubre que perjudica greument a les famílies amb menys ingressos.

És per tot això que no ens cansem de dir que el model de competitivitat basat en la reducció de costos laborals a partir de salaris baixos, la desregulació i la precarietat està completament esgotat. Aquest discurs fins i tot se l’ha adjudicat les patronals, que ja està bé, només cal que practiquin la teoria.

Una despesa pública en educació, sanitat, habitatge, serveis socials o la dependència, juguen un paper fonamental en el poder adquisitiu dels treballadors que són, alhora, factors determinants per a la competitivitat de l’economia, però també tot allò que té a veure amb la lluita contra les discriminacions, la implantació d’un sistema de seguretat social públic i participat, la plena ocupació sostinguda, la gratuïtat de l’ensenyament, la qualitat de la sanitat pública, un progrés tècnic i científic compatible amb la defensa del medi ambient, l’extensió i promoció de la cultura catalana, la salut laboral, etc.

Per això el sindicalisme modern ja no disputa exclusivament els costos laborals, sinó que intervé en el seu conjunt. Per això és necessari un reforçament del paper del diàleg social, la participació institucional, la concertació social, la negociació col·lectiva i la col·laboració social de sindicats i empresaris en les polítiques públiques.

Per descomptat que el nostre repte com a sindicat continua sent com organitzar a les persones treballadores per a continuar exercint la funció de cohesió, solidaritat i cooperació.

Qualsevol proposta que es plantegi per un projecte nacional per Catalunya ha de tenir en compte que ha ser útil a la ciutadania, s’ha de preguntar per la realitat dels ciutadans d’avui i com seran el ciutadans de demà, però també haurà de plantejar-se quin serà el sentiment de pertinença a Catalunya, quines forces determinaran el tipus de societat i quin serà el paper de l’economia i el mercat de treball en aquest escenari.

Sens dubte les polítiques públiques requereixen de recursos suficients, però també un sistema fiscal potent i un model de finançament que respongui a les necessitats de la societat i a les responsabilitats de la Generalitat.

Si la construcció nacional i social de Catalunya s’ha de construir en un únic projecte, fruit d’un interns debat que esdevingui el fil conductor de la nostra realitat per poder consolidar vincles de pertanyença i drets socials, també necessitarem analitzar com podrem utilitzar la força que avui tenen els conflictes territorials per avançar en termes nacionals i socials.

El sindicalisme nacional i general del segle XXI està avui en condicions de dotar de sentit social els conflictes territorials: aquest és el repte fonamental que tenim les organitzacions socials i polítiques d’esquerres davant d’una major iniciativa de la dreta i dels poders econòmics.

I com?. La recepta és prou coneguda: defensant un nou model de finançament autonòmic i un sistema fiscal suficient i progressiu; prioritzant les inversions en transports de proximitat i de mobilitat; apostant per mecanismes descentralitzats de gestió de les infrastructures, i no privatitzant, cosa que no exclou la participació de la iniciativa privada sempre que no acabi per convertir-se en un impediment pel caràcter públic dels serveis.

Aquest és el nostre plantejament de sindicat útil, amb capacitat de fer propostes, d’adequar-se als canvis en els models productius i socials, però en aquest camí necessitem companys de viatge que ens ajudin a convertir aquesta pregunta inicial en una afirmació que les generacions futures tinguin com a seves i quan mirin enrera vegin, com veiem nosaltres el segle XIX, la nostra època caduca, vella i llunyana.