Trinidad Jiménez i el pacte sanitari.-

Que el món està malalt, i no perquè ho diguin els ecologistes, sembla evident, sobretot des que els humans hem après a destruir-lo en pro d'un fals benefici per la Humanitat. El mateix passa amb la sanitat espanyola, com que no hi ha ningú que hi posi remei a un problema que no té solució, la despesa sanitària, doncs ara ens posem a inventar solucions ocurrents. Arribar a un pacte d’aquestes característiques no té cap mèrit, més enllà de les típiques disputes partidistes, moltes vegades inútils als ulls de la població en general. El discurs sobre els medicaments que se li apliqui a les farmacèutiques, que són les principals culpables de la situació actual (quants metges no han passat unes bones vacances a costa d’elles?, quants farmacèutics no són premiats per la venda de determinats productes?. Us recordeu, i no fa tant, quan els “visitadors mèdics” passaven davant teu a la consulta del metge de capçalera per vendre els seus productes, i ningú no deia res, només ens resignàvem a un sistema sanitari nefast?). Doncs bé, dir-li a un tercer que li congelaré el sou, sense comptar amb els interessats, em sembla, d’entrada una astracanada de Carlos Garniches. Algú espera que els sindicats no reaccionin?. Perquè és clar, si ho fan amb els estatutaris perquè no ho faran amb els empleats i empleades públics en general?. I els acords amb l’Administració Pública?. Ah!, que altres vegades el Govern de torn ja se’ls havia saltat?. Entenc doncs que tothom vulgui esgarrapar unes monedes a costa dels professionals de la sanitat, total, la sanitat no és suficientment important i hem deixar que els pocs professionals que tenim acabin per marxar a un altre país a treballar, allà on se’ls consideri en relació a la responsabilitat de la seva professió. És com si els membres de l’escala d’un edifici decidim que els veïns de l’altre bloc de pisos han de pagar-nos 1 euro cada cop que passin per davant de casa nostra. Total, els diners són dels altres. Però això de reclamar a les farmacèutiques, ni parlar-ne. Pobretes elles, que són les úniques que s’han escapat de la crisi, fins i tot inventant-se una pandèmia inexistent com la grip, anomena “nova”. Molt han hagut de treballar els equips de màrqueting com per deixar de guanyar uns quants milions de milions d’euros. Home!, que ja està bé. Si a qui ens ha dut a la crisi els premiem amb diners i subsanacions de deutes, perquè no li hem de demanar un esforç extra a qui no té cap culpa de res, és a dir, al personal sanitari?. Tot plegat em sembla increïble, i el pitjor és que la classe política, de moment, no ha dit res, i tothom sembla apuntar-se a la carrera dels pactes, encara que els paguin els altres. Per què no han decidit rebaixar-se els salaris, les compensacions per assistència a reunions comitès, consells, dietes, protocols, viatges, ambaixades, etcètera?. Ah!, perquè els toca la butxaca, i això dol, com els ha de doldre als i les professionals de la sanitat. ¿O no?, ah!, que és demagogia!, però que els de sempre paguem la crisi no.

Breu història del frau fiscal i altres corrupcions al nostre país,.

Sense voler caure en la temptació d’utilitzar arguments de poc interès intel•lectual, com ara, ho portem a la sang, forma part de la nostra cultura, sempre ho hem fet, sí que m’agradaria situar quin ha estat el panorama moral del nostre dia a dia, des de la modernitat de la nostra història. Això, sí, sense voler entrar en cap valoració política, encara que alguna cosa es desprèn de tot això que feia dies que volia explicar..

Començant doncs pel segle XVI de la nostra història, vull començar fent esment a una realitat que amaga una de ben diferent, la relació entre les dades de la Reial Hisenda i la riquesa vertadera del país. Durant el segle XVI van haver tres bancarrotes oficials: 1557, 1575 i 1597, caracteritzades per un disminució importantíssima de la recaptació dels impostos i fruit de les guerres, etc., que ara no comentaré, però que curiosament no es correspon amb la riquesa del moment, només és el dibuix de la “pobresa” de l’Estat. On està la clau: quan més pressió fiscal més frau. I així era. La monarquia necessitava diners i tots els estaments de poder (des del més alt al més petit) estaven involucrats en el frau fiscal. Tan era així, que fins i tot es van buscar fórmules per compensar aquest freu generalitzat (i no és cosa meva, hi ha pilons d’estudis científics sobre la matèria que ho demostren). En aquest segle hi havia múltiples gravàmens (tributs, regalies, l’almofarifazgo, l’alcabala, el quinto, el rescate, el requinto, la avería, las aduanas, la tonelada, etc.), tot això amenitzat amb el comerç il•legal de tot tipus de productes. El comerç colonial era un “cachondeo”, una disbauxa. El frau era tan extens que es va haver d’inventar un impost per a compensar-lo, es deia, precisament, l’indult, el qual intentava compensar allò que es deia que tenia amb el que realment s’havia defraudat. Per tant, la corrupció reconeguda oficialment i normada. En aquesta pràctica estaven involucrats estrangers. Mercaders i autoritats de tots els rangs possibles en l’època.
A mitjans del segle XVI, amb les anomenades “Lleis Noves” s’intenta posar fre a aquesta realitat, però només fan que incentivar el frau, i la recaptació de la Hisenda Reial baixa en picat. Fins i tot es va generalitzar una màxima que deia: “s’obeeix, però no es compleix”. La reforma fiscal impulsada per Felip II no va sorgir l’efecte desitjat. I el contraban i el frau no paren de créixer.

Les reformes borbòniques del segle XVIII es dirigeixen a augmentar la recaptació dels impostos, i això es fa amb un major control que es tradueix amb un conjunt de mesures administratives centrades en l’economia i l’administració pública (entesa aquesta com la barreja entre els interessos de l’Estat i de la Monarquia). Les mesures afectaren a la mineria, l’agricultura, el comerç, la fiscalitat i la justícia. S’introdueixen les intendències, la descentralització administrativa, per ser més eficients, i les superintendències, per acabar amb el poder dels corregidors, i s’augmenta la pressió fiscal. Es pugen els sous dels funcionaris i s’augmenten les plantilles. El resultat és un augment considerable de l’erari, però no una disminució del frau i de la corrupció.

Els inicis del segle XIX no representa cap canvi en aquesta tendència. Espanya està en una dinàmica de bancarrota sense fre. Destaca el procés de desamortització de Mendizabal que va representar, com se sap, un augment per a la Hisenda pública a costa de les propietats de l’Església i la desaparició del delme, el que portarà a la creació d’una paga per part de l’Estat, de per vida, cap a l’Església.
El 1844, Narváez va introduir un sistema moderat que va suposar una marxa enrere en el poc avenç que s’havia viscut i que no pararà fins el ministeri d’Alejandro Mon, amb noves contribucions que havien de recaptar les Diputacions Provincials, el que provocà un augment importantíssim del frau per no pagar.
L’entrada dels lliberals el 1868 tampoc va millorar la cosa. Els liberals van voler crear un espai de comerç sense fronteres i sense traves fiscals. Tenim l’exponent del Conde de Romanones, amb els seus impostos indirectes i l’exempció de pagar per rendes de capital i de treball. Us podeu imaginar com anava la cosa. Es produeix una forta reducció en la recaptació, que va ser traspassada als ajuntaments, que, alhora, influïen en l’entramat polític de les Diputacions. Tot un xou!.

Però el segle XX tampoc no s’aixeca amb bon peu. Els cacics del segle XIX continuen existint al segle XX però encara amb més poder polític. Es continuà exercint el poder abusant d’ell, i fent un salt fins després del 36, durant el feixisme franquista la cosa va empitjorar del tot. Sense contrapoders només pot haver corrupció i abús de poder.

La cultura cívica en el nostre país és molt tardana, i al desafecció sempre l’ha tingut d’acompanyant. Només hem de fixar-nos en els nivells de participació en els diferents comicis electorals. La democràcia en el nostre país, encara que no sigui cert, sembla haver estat reduïda al simple acte del vot un cop cada quatre o cinc anys. La desinformació, la desconfiança, la burocratització, la crisi de l’Estat judicial, la permissibilitat social, només ha fet que empitjorar aquest sentiment de desafecció. La història actual tampoc no ens ha ajudat gaire: el frau fiscal, la selecció d’ex alts càrrecs polítics i administratius en les gran empreses que dominen el país (ENDESA, Telefònica, les empreses financeres, etc.), la persecució (el món a l’inrevés) del jutje Garzón, en Millet passejant-se pels carrers com si no res, el mal ús dels fons europeus (recorden el cas del lli amb el PP), Gescartera, els vestits del PP valencià, el cas Gurtel, els paradisos fiscals, l’IVA que un vol escaquejar-se de pagar, les factures falses, la declaració de la renda del empresaris que diuen guanyar al voltant de 1.000 auros per any, en fit, tot això que fa pensar que com que tot és possible, tonto l’últim. Aquesta és la gran fal•làcia del nostre sistema i per això diuen allò (que no comparteixo!) que diu la dita castellana: “quien roba a un ladrón tienen cien años de perdón”. I així anem. És com l’entrevista d’ahir de la Terribas amb el President Montilla. A mi em va deixar trist, perquè vaig veure una periodista que no respectava la figura del nostre principal governant, i perquè vaig veure en el Montilla una cara de circumstàncies, de nen que no ha fet cap mal i a qui li estaven reganyant, que em va deixar en un estat de preocupació que encara em dura.
La política ha d’estar al servei de la ciutadania i més val governar equivocant-se, però donant la certesa i la seguretat de qui governa sap com s’han de fer les coses. 6 dies sense llum no sembla la mostra més adequada per a demostrar a la gent que han de confiar en qui ens governen. Ho sento molt, però és així. Encara que tinguin totes les raons del món i que la nevada fou espectacularment forta. I una altra cosa, si la companyia elèctrica no vol anar al Parlament a donar explicacions al nostre President, que amb una ordre judicial els Mossos el vagin a buscar, mai un president ha d’anar a casa dels altres a buscar explicacions, perquè la imatge que donem com a país és que qui governa no és el Parlament, sinó les gran companyies.