dijous, 1 de maig del 2008

1r. de Maig de 2008. Treball digne arreu i per a tothom (intervenció a Girona).

Els sindicats majoritaris hem volgut vincular aquest 1r de Maig a la mobilització convocada per la Confederació Sindical Internacional pel proper 7 d’octubre a tot el món, una jornada reivindicativa a escala mundial, per a exigir un treball digne. És per això que enguany el nostre lema ha estat treball digne arreu i a per a tothom, com a clara demostració de la lluita sindical internacional en el marc d’una economia globalitzada com l’actual.
La reivindicació d’un treball digne arreu del món significa lluitar per la universalització dels drets laborals i sindicals a tot el món; també és la lluita organitzada contra la pobresa i les desigualtats provocades per la globalització neoliberal. Però també significa lluitar contra la precarietat en l’ocupació, contra la sinistralitat laboral, el treball submergit i contra la discriminació i l’incompliment de les lleis i drets laborals vigents al nostre país.

Cada vegada que arriba un 1r. de Maig, els sindicats majoritaris ens adrecem a vosaltres per recordar quina és la nostra condició social, per reivindicar la nostra consciència de classe, per reivindicar l’actualitat del conflicte social, per donar veu als més febles.

Però això també ho fem cada dia als centres de treball, amb companys i companyes que moltes vegades es deixen la pell per lluitar contra el que avui volem posar en evidència.

La nostra societat necessita de persones com vosaltres, treballadors i treballadores implicats en la defensa d’un treball digne. Vosaltres sou la força que fa possible avançar en drets, els únics que teniu la legitimitat suficient i la força per fer créixer una societat més justa i per això necessitem de la vostra implicació, de la vostra participació, de les vostres idees.

L’anomenada desacceleració econòmica es fa cada cop més evident Aquesta desacceleració té moltes cares.

No és de rebut que les patronals pretenguin que els treballadors i treballadores paguem els plats trencats d’una mala gestió empresarial, o la fi d’un cicle econòmic expansiu. No és de rebut que mentre que vivíem una època de vaques grasses i se’ns negava un pessic dels beneficis, ara pretenguin sociabilitzar les seves pèrdues. I si no que li preguntin als companys i companyes de la Zòdiac a Roses, que els volen tancar l’empresa; o als companys i companyes de Tallers Casals a Sant Joan de les Abadesses, en una zona d’especial sensibilitat als temes industrials; o que li preguntin als companys de Comforsa a Ripoll que no s’expliquen com la Generalitat li costa tant d’invertir en una empresa puntera i competitiva a escala mundial, o la Huchinson a Palamós, amb un degoteig constant d’acomiadaments; o als companys i companyes que treballen en l’hoteleria que veuen com externalitzen els serveis per precaritzar encara més les seves condicions de treball i aprofitar per negar-los drets socials, com el dret a tenir representació sindical o el dret a tenir un conveni digne; o que li preguntin als treballadors i treballadores de la sanitat, quines són les seves condicions de treball; o als treballadors i treballadores de Fibracolor a Tordera.

CCOO hem reivindicat amb força la necessitat d’un canvi de model productiu, però aquest canvi del cicle econòmic que estem vivim no es pot fer a costa de l’esforç dels treballadores i treballadores.
Cal, més que mai, defensar els nostres llocs de treball; defensar la creació d’ocupació de qualitat; defensar la millora del poder adquisitiu dels salaris i l’establiment d’un salari mínim de 1.000 euros al mes.
Per aconseguir-ho necessitem un canvi en la política econòmica, una política econòmica que potenciï la millora dels serveis públics, una política econòmica que ampliï la protecció social i millori les polítiques actives d’ocupació; una política econòmica que tingui també una clara política industrial que permeti potenciar els sectors que encara avui són competitius, una política econòmica que defensi una fiscalitat més justa i eficient i que es basi en el principi de qui tingui més que pagui més.

Vull també fer un esment especial a la futura Llei d’Educació de Catalunya. Una Llei que afecta al conjunt de la societat catalana i va més enllà dels límits de la comunitat educativa.
La nova Llei no pot ser una eina per perpetuar l’actual sistema educatiu, un sistema dualitzat i segmentat entre l’escola pública i la privada concertada.
La Llei ha d’avançar en la creació d’un únic Servei Públic Educatiu per a tots els centres en igualtat de drets i obligacions, un servei públic que garanteixi la igualtat de drets laborals i professionals de tots els treballadors i treballadores del sector.
Aquesta Llei ha de reflectir el que vàrem signar en el Pacte Nacional d’Educació amb l’acord i el consens de totes les parts afectades.

I encara avui hi ha qui es pensa que el conflicte social és mort, que no cal continuar reivindicant, ni lluitant, que no hi ha problemes?.
No us deixeu enganyar, perquè els treballadors i treballadores sempre hem i haurem de lluitar per allò que és nostre.

En aquest marc, les polítiques de conciliació de la vida laboral i personal, i l’atenció a les persones dependents són de gran importància, perquè permeten generar ocupació, milloren l’estat del benestar i aconsegueixen una major cohesió social.

I no podem quedar-nos de braços caiguts quan veiem les dificultat que hi ha per cobrar les prestacions que es deriven de la Llei de Dependència. Que sàpiga el Govern de l’Estat que ens sentim enganyats i que no ens quedarem impassibles!

Per tot això ahir, avui i demà, els treballadors i treballadores som i serem sempre aquí!

Visca la classe treballadora!.

Visca el 1r. de Maig!.

dilluns, 28 d’abril del 2008

És l’hora d’estrènyer el cinturó?

Segurament, opinareu que alguns, però quins?. Amb aquesta pregunta directa voldria deixar palès en l’opinió gironina algunes qüestions que moltes vegades se’ns passen per alt.
Mentre que les empreses gironines han viscut la bogeria del “tot fa diners” i han vist créixer els beneficis empresarials, fins i tot, més enllà dels somnis més iracunds (no cal recordar els extraordinaris ingressos del sector de la construcció) semblava que tothom ja estava content i que en el nostre país no passava res. No calia escoltar els problemes estructurals que des de feia anys anàvem dient els sindicats majoritaris, no calia entendre que era important anticipar-nos als canvis dels cicles econòmics, que calia modificar el nostre sistema econòmic basat, com hem dit fins a la sacietat, en els baixos salaris, la precarietat laboral i el baix cost afegit de l’ocupació. En aquest escenari, els treballadors i treballadores hem vist que en proporció als increments dels beneficis empresarials nosaltres hem vist com els nostres salaris anaven a la baixa, en el millor dels casos, hem vist incrementats els nostres salaris alguns puntets per sobre de l’IPC, això sense comptar amb qui no arriba ni als 1.000 euros al mes, i sempre quan la determinació i la pressió sindical ens ho ha permès en la negociació col·lectiva, perquè quan les coses han anat bé ningú s’ha recordat de repartir els beneficis que tan generosament s’han guanyat gràcies també a la pressió a la baixa sobre els salaris i la utilització de la immigració com a mà d’obra barata i en ocasions desregularitzada.
Quan ja no es guanyen tants diners com estàvem acostumats les patronals sempre reclamen la intervenció de l’Administració, quan no l’exigeixen com si fos un dret, i posen com a bandera la continuïtat dels llocs de treball, la marxa de l’economia, la dinàmica empresarial, la confiança, etc.
Quan la productivitat baixa, sense entrar a estudiar a fons els perquès d’aquesta productivitat, sempre s’acaba culpabilitzant als treballadors i treballadores, però s’obliden de la manca de formació, d’expectatives professionals, del salari rebut, de les condicions en què exerceixen la seva feina, etc.
Quan des dels sindicats hem reclamat aquest canvi de model productiu s’ha assumit el discurs però la pràxis ha deixat molt que desitjar.
A les comarques gironines hem i continuem posant molts diners en aventures com Ryanair (la Cambra de Comerç, la Patronal, la Diputació de Girona, la Generalitat) sota l’argument de que aquesta injecció de diners retorna a les comarques gironines i crea riquesa és, com a mínim, qüestionable, però em pregunto perquè hem de pagar entre tots (amb la nostra capacitat impositiva, la que paguem tots i totes) a una empresa que maltracta als seus treballadors i es mofa del Govern del nostre país i de les seves administracions?. És juts que entre tots paguem, amb diners públics, una part de la creació dels beneficis empresarials que mai arribaran a qui ha fet l’esforç de fer possible un aeroport com el de Girona?. Aquests diners no podrien, ara que la patronal diu que venen maldades, invertir-se de manera més redistributiva, equitativa i justa en crear ocupació directa, en formació, etc.?
Si la desconfiança en l’economia està en mans dels nostres empresaris, quina ha de ser la confiança dels treballadors en les empreses on treballen?.
Ja ho deia en Joan Coscubiela, secretari general de CCOO de Catalunya, qui ha de pagar la bacanal?. Un nou model econòmic no vol dir que l’Estat hagi d’intervenir quan no es reben els beneficis esperats. És del tot inadmissible que se’ns demani sociabilitzar les pèrdues, i per tant, si algú s’ha d’estrènyer el cinturó nosaltres ho tenim molt clar. Sempre hem acabat pagant la mala gestió . Els treballadors ja estem acostumats a pagar els plats trencats, però entenem que ara li toca als altres, i aquest sí que és un acte de responsabilitat!