divendres, 30 de març del 2012

ANDREA. 15 ANYS. LA VAGA GENERAL DEL 29-M


No m’he pogut resistir a la temptació de penjar aquest escrit d’una joveníssima estudiant de 15 anys sobre la vaga general d’ahir. Després de llegir-la, algú hauria de sentir alguna que altra vergonya, no ho creieu?

  
VAGA GENERAL

Hi ha gent al carrer. És un dia laboral, com tots els altres. Bé, com tots els altres no. I aquell venedor darrere el taulell de la seva botiga!, espera algun client? Que no! Que no vindrà ningú!. I saps per què? Perquè tothom va comprar ahir, quan tocava. Perquè tu no hauries d’estar aquí, havies d’estar a casa, sense treballar, sense cobrar. Com molts altres que ho fan per tu, per tots, per aquelles generacions que vindran darrera teu i que no tindran la mateixa sort que tu. Que si la cosa segueix així, així de malament, ells hauran d’estudiar tres vegades més i cobraran tres vegades menys. Si tenen sort. O que tindran quatre carreres i sis màsters i treballaran de reponedors en un supermercat. O esperaran a l’atur, recordant el què han estudiat, intentant trobar la solució al problema, com poder seguir endavant, amb aquesta merda de país. Llavors se n’adonaran de que res del què els han ensenyat serveix per a sortir endavant, sense feina, sense diners. I per això segles i segles d’esforç per poder tenir educació, universitats, ...? Per això! Perquè arribi un moment en el que ja res no tingui importància, on estàs perdut igualment? Però perdut només estàs tu. Només tu! Ells viuen entre milions i milions de diners. Dels teus diners. I per això, amic, per això t’hauries d’haver quedat a casa, en comptes d’haver rebut el teu salariet. Igualment, tard o d’hora, en els prendran i només haurà estat culpa teva. Només teva!. Perquè tu, aquell dia que podíem haver canviat el futur, vas anar a treballar.

Andrea, una noieta amb les idees ben clares.

A mi em sembla que no ens podem permetre el luxe de deixar en mans d’aquests genocidis del futur la vida dels nostres fills. Si una personeta de 15 anys entén això tan bàsic com és la dignitat de les persones i allò que és important al món, és una llàstima deixar-los sols a la seva sort. No és ho podem permetre i no els ho podem permetre. Em quedo ben tranquil veient com les generacions que pugen també sabem el què és la consciència i la lluita de classes, que tenen més sentit comú del què ens pensem i que si, entre tots, som capaços de sumar esforços, entre tots i totes, joves, no tan joves i vells lluitadors amb uns quants anyets a la butxaca ho aconseguirem. Malgrat aquests esquirols que no els importa mirar cap a un altre costat quan els seus companys fan vaga donant la cara per ells i després paren la mà a recollir els guanys que han aconseguit per a ells.

Gràcies a les persones com l’Andrea hi ha futur en el nostre món. Jo em comprometo a no deixar-les soles i avançar i lluitar per elles i amb elles tot el que em resti de vida. Perquè no em puc conformar, no em puc quedar impassible veient com es mengen el nostre futur i el dels nostres fills de manera impune i amb descarada desvergonya. Gràcies Andrea per omplir-me el cor i el cap de noves esperances i ganes de continuar endavant, per a tu, per a mi i per a tots, fins i tot els que no creieu en la pròpia dignitat com a persones.