Tinc un problema amb el bloc.-
Des del dia 28 que no puc penjar els vostres comentaris. La veritat és que no sé què passa i m'emprenya, perquè alguns de vosaltres m'heu fet arribar les vostres felicitacions i també alguns comentaris sobre els darrers temes que he anat penjant durant aquest darrer trimestre. Us demano disculpes i en quan pugui recuperar-los els hi penjaré. Mestres tant, que tingueu un molt bon any 2010! i que sigueu feliços, que és màxim al que podem aspirar els éssers humans.

El 5 de gener hi haurà eleccions per a escollir un nou president de la CEOE (així ha estat recullit a diversos diaris internacionals).-

Mirë mëngjes pafasjsehëm. Edhe pse unë e di disa nuk janë cuants (burra dhe gra) që pa mëkat të pafajësise janë më shumë fajtorë se Kaini, edhe pse ata e mohojne. Inociencia ështe bukur nëse nuk ka të lënduar askënd (text en mandarí) .

Magndarng umaga ne walang-sala. Kahit na alam ko ang ilang ay hindi cuants (lalaki at babael na walang kasalanan ng kawalang-kasalanan ay mas man kasalanan kaysa sa Cain, Kahit na tanggihan sila. Inociencia ay maganda kung ito ay hindi nasaktan sa sinuman (tex en filipí).

Sabah masum iyi. Her nekadar bazi cuants (erek ve bayan) olan mesum günah olmadan daha fazla Cain daha suçlu olmakla birlikte onalr inkar degildir biliyorum. Eger kimseye zaras gelmez inocencia güezel (text en turc).

SALUT i BONES FESTES!

Ara que estem a punt d'acabar aquest any, us vull agrair totes les vegades que us heu interessat pel meu bloc i els meus comentaris (uns més encertats que els altres!).

Desitjo que tingueu el millor any de les vostres vides i que aquesta crisi que vivim (més profunda, si cal, que l'econòmica) s'esbaeixi amb seny i amb rapidesa.

Una abraçada!

Gerardo Díaz ha de dimitir al capdavant de la CEOE?

L'espectacle d'Air Comet és una mostra més del nostre sistema econòmic i social. És com un circ, però aquí rebem tothom, fins i tot els qui no anem a veure l'espectacle. Passin i mirin!. Crec que aquest és un exemple de com els poderosos es mofen de tothom. M'explicaré: des de 1996, la Seguretat Social està permeten que el propietari d'Air Comet (ara tancada per fallida), el president de la CEOE Gerardo Díaz Ferrán s'hagi estalviat 16 milions d'euros per les cotitzacions a la Seguretat Social i la quota patronal no pagades des d'aleshores. Aquest home que busca la rebaixa de les cotitzacions socials!. Però si li surten gràtis!. Podria entendre la decisió de la Seguretat Social sempre que es bisqui la viabilitat de l'empresa, però no el reiterament en l'engany i les falses promeses de pagar.

S'enten, no? aquesta malaltissa mania de demanar la rebaixa de l'acomiadament per part de la Patronal?.

La història d'Air Comet és la següent: l'Aznar li va adjudicar per concurs l'any 2001, al mateix temps que rebia una subenvenció estatal de 955 milions d'euros destinada a comprar nous avions, pagar deutes i ampliar el capital. Cap d'aquestes coses es va fer, com va sentenciar el Tribunal de Comptes de l'any 2006. Però senyors i senyores, aquí no passa res!.

La presidenta de la comunitat de Madrid, l'Espe, també li ha fet algusn favors. Concretament va prorrogar-li la concesió de la companyia d'autobusos que operen a Madrid, TRAPSA, 15 mesos més (recordeu que a Madrid, el metro i l'autobús funcionen de manera paral·lela).

Cal recordar que el sr. Gerardo és conseller de Caija Madrid, sembla que això de les incompatibilitats no va amb ell, que li va donar un crèdit de 26,5 milions d'euros que mai ha pagat. I també se li ha expedientat per posar com a garantia accions de l'empresa Marsans que pertanyien a Banesto.

Aquest és el patró dels patrons, qui vol rebaixes de les cotitzacions, qui no paga els seus deutes i qui saps quantes coses més. No es mereix que els propis empresaris el destitueixin?, o és que no podran pagar-li la hiper milionària indemnització per acomiadament?.

La pobresa a Catalunya

Ser pobre a Catalunya no vol dir no treballar. La cara de la pobresa té moltes variants, com ho demostra el darrer informe del CTESC sobre la pobresa a Catalunya durant el passat 2008.

És evident que la crisi a colpejat, i dur, a les persones més febles, que continuen sent les dones i els menors d'edat, els que per altra banda són del tot indefensos i no podem o tenen pocs recursos per ensortir-se'n.

Les dades sobre la pobresa a Catalunya acabades de publicar (www.ctesc.cat/doc/doc_41888483_1.pdf) són eloqüents: no som aquella nació sonmiada (una Catalunya rica i plena), malgrat el Barça, l'Estatut i les consultes independentistes. A casa nostre tenim un nivell preocupant de pobresa i un alt risc d'exclusió social!.

El risc de caure en la pobresa durant l'any 2008 té, majoritàriament, nom de dona (el 18,10% de la població activa) i si ets home d'un 15%. Les desigualtats socials tenen també un caràcter de gènere. La pobresa per a les dones de més de 65 anys arriba al 27,9%. I si ets d'una familia monoparental amb menors a càrrec, tens un 48% de provabilitats de caure en la pobresa. Si ets família nombrosa un 45,7% (segons l'Idescat) durant 2008.

L'informe conclou que durant l'any passat, el risc de caure en la pobresa va ser del 16,6%, per a la població de Catalunya. És a dir, per aquelles persones que cobraven 729 euros al mes.

L'augment de l'atur i dels baixos salaris està dibuixant una nova pobresa a Catalunya, la de la gent que tot i tenir una feina (sempre precària i mal pagada) es troben amb un clar risc d'exclusió social i de caure en la pobresa. Els trobem remenant les escombreries, pidolant i fent tot el possible per arribar a final de mes. La pobresa no només ataca als qui no tenen ingressos. I tot això es veu agreujat per un sistema públic de protecció social ineficient i insuficient que es troba molt poc desenvolupat en l'àmbit de les prestacions i dels serveis.

En aquest context, la pobresa infantil és una de les altres preocupacions. Em comentaven l'altre dia que s'està començant a detectar a les escoles un baix rendiment acadèmic per manca de concentració deguda a la malnutrició dels infants. La crisi afecta a molta gent, però sobretot als més febles. Com és possible que la CEOE demani rebaixar encara més els salaris?

L'avaricia empresarial no té límits

La CEOE ha fet una proposta d'una talla moral que no té desperdici: rebaixar els salaris un 10% sota el pretext de crear un 10% d'ocupació. Diuen (la CEOE) que Espanya té el nivell més car per les indemnitzacions per acomiadament (i malgrat que està arxi demostrat que no és veritat, ho continuent dient a veure si algú encara s'ho creu). El cinisme dels seus plantejaments em semblen espectaculars: si us baixem els salaris crearem nova ocupació en proporció a la rebaixa (sempre precària!).

La solució, al meu entendre és diversa: a part d'una política fiscal més curosa (recordeu que els empresaris justifiquen a Hisenda que guanyen menys que una persona assalariada, exactament una mitja de 6 mil euros (pobrets!!)), que es practiqui la persecució del frau fiscal amb energia, i sobre el tema dels nostres salaris (els de la cua d'Europa, encara que això mai ho diuen!) el que s'ha de fer és pujar-los, per incentivar la productivitat i adequar-nos a la convergència amb Europa i així pagar més impostos i tenir més i millor protecció social i un Estat del Benestar en consonància, però a part d'això, en aquest país mai s'ha volgut entrar a discutir sobre els enormes beneficis empresarials i el seu repartiment. Aquí no és parla que amb la VISA de l'empresa es paguen els dinars familiars, que el cotxe d'empresa és, realment, el particular, que la benzina o el gasoil que utilitzen el desgraven, i que tenen unes aventatges fiscals que els assalariats no tenim. Si no guanyessin diners no hi hauria empreses!. Fins i tot hi ha qui s'atreveix a tancar-les, malgrat tenir beneficis, perquè no guanya tot el que havia volgut guanyar.

En aquest país som experts en externalitzar els riscos. Ho externalitzem tot. Sobretot des de l'àmbit empresarial, però també ho fan les administracions públiques. Sembla que posant la pilota en un altre terrat la cosa ja no és d'aquest món. Passa el mateix amb el canvi climàtic, que facin el que calgui qui heredi el planeta, total, per quatre dies que estem aquí, com no podrem continuar fent-nos immensaments rics a costa de la salut i la viabilitat futura?. Per això els empresaris (alguns!, encara que són molts) aposten per aquestes barbaritats que els hi permet el sistema. En realitat els agradaria que els treballadors anessim a treballar amb caràcter de voluntarietat, amb la màxima flesibilització horària (quan vulgui i necessiti l'empresari -a això li diuen flexiseguretat-) i que a sobre cobressin en funció de com vagi. Si ún més guanyo bé, et pago, si guanyo menys del previst, et retallo, si guanyo molt més del previst no veus ni un duro més del que et pago en un mes corrent. És com tot a la vida: l'oferta i la demanda, que és el quie regueix, quan interessa, la vida de les persones. Hi ha més oferta que demanda, baixem els preus; hi ha més demanda que oferta, pujem-los. I ara que estem en crisi, que paguin els de sempre, que són més i així no ho notem tant (el que tenen diners)! (que ho paguin els altres: externalització: la classe assalariada), no sigui que aquests empresaris hagin de baixar-se el sou, les indemnitzacions milionàries per acomiadament, o les pre-jubilacions de sis zeros. Quina pena que em fan!.

Què passarà si Haidar acaba morint a Lanzarote?

Entenc la preocupació del Govern espanyol sobre aquest fet, però molt em temo que és una preocupació de caràcter circumstancial, més o menys estètitica, que una preocupació política real. Em pregunto què passaria si el Govern espanyol apliqués la llei d'estrangeria i la repatriés al seu país d'origen?. Qui diria que no quan ella ha declarat que no és una refugiada política. És més, quan ella ha dit que no vol continuar ni un minut més a territori espanyol?.

El problema, que sembla que ara deriva en una suposada trama del Frente Polisario i de gent malintencionada que l'assessora en contra de la seva pròpia salut davant de la bona predisposició guvernalmental. Res més lluny. No dic que el Frente Polisario no faci un ús mediàtic d'aquesta situació, com a mínim uns quants es recorden ara de la responsabilitat del Govern espanyol sobre el Sàhara i els compromisos del PSOE per a la celebració d'un referèdum d'independència. Però és clar, la qüestió ara és saber quin cost econòmic i polític pot tenir la mort d'una activista fins simpàtica i que ara s'ha convertit en un corcó.

La llàstima és que, passi el que passi, aquesta dona valenta no tornarà a ser com era. Les seqüel·les d'una vaga de fam tan extrema, diuen els metges, són molt negatives i contundents. Ara sembla que la pressa està en treure-se-la de sobre i passar-li el "mort" a un altre.

Més que el debat cal tornar-la al seu país. El debat va bé perquè la gent que no coneix del tema ara en tingui informació, però ningú sembla que estigui disposat a assumir la responsabilitat sobre el Sàhara ni Haidar. Torno a preguntar-me, què passaràsi ella mor?.

RENFE, ATM i el bonus social d'Endesa.-

Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, segurament no tots (jo sí), estem començant a "cabrejar-nos" quan ens tracten per idiotes i a sobre pretenen que estiguem contents.

La desastrosa companyia ferroviària RENFE ha tingut el "morro" de pujar un 20% els trajectes de mitja distància amb l'excusa del nou tren (que certament està millor), però que continua funcionant igual de malament que els anteriors (és lent, va sovint amb retard i tampoc no informa més enllà de l'estupidesa de donar-nos la benvinguda a un nefast servei). Amb els nous preus de viatges els usuaris mal servits acabem pagant en dos anys el preu dels trens, és com si cada vegada que un taxista es canvia de cotxe ens pugui la quota amb l'excusa del "cotxe nou i més modern" (que quedi clar que mai no agafo taxis). Ningú no li ha demanat a la RENFE cap tren nou, li hem demanat que el trajecte, per posar un exemple, de Girona a Barcelona no duri 1 hora i 20 minuts que sovint es converteixen en 2 hores o 3, depenent de la salut de la línia i la pèssima programació de les obres del terrorífic AVE (perquè ja veurem qui el podrà agafar i en quines condicions!). Li demanem que duri 1 hora (que ja està bé!). I què diu el Ministerio sobre això?. Res!. És clar que les coses tampoc van gaire bé pel transport públic metropolità de Barcelona. També avui han encarit el preu del bitllet del metro de Barcelona sense previa avís, total: pa què!!!. Au!, vinga a pagar, com si res!. I per acabar d'escaldar-ho tot, ahir m'assabento que el bonus social d'Endesa per a ajudar a reduir la despesa del consum de llum és molt més que una vergonya, és un insult pels consumidors, un 0,3% de la diferència entre la tarifa d'aplicació i la congelació de la mateixa durant un periode de 2 anys, essent més concret: per un consum al voltant dels 60 euros et descompten 2 euros. Quin estalviàs!, això sí que és un ajut social. Et venen ganes de desconnectar-te de tot. Aquest és el nostre país, un país de "caradures" que s'aprofiten de la gent impunement.

12 proclames amb amor i una cançó no desesperada.-

Quan el dissabte ens vam reunir un quants de milers de treballadors i treballadores de totes les comunitats autònomes ho vam fer per 12 motius molt clars i contundents que expressàven, i expressen, la solució que donem a través del sindicalisme confederal al problema de la crisi que patim, aquests són els següents:

1- Desbloquejar la negociació col·lectiva i cumplir allò pactat (això també va per les Administracions en genera).

2- Negociar un acord plurianyal sobre política salarial, com repartir els excedents empresarials i els seus beneficis i sobre l'ocupació de qualitat.

3- Millorar la protecció social per acomiadament.

4- Reconsideració en les polítiques fiscals, de manera que pagui més qui més tingui.

5- Més i millor inversió pública.

6- Construcció de més centres esducatius i sanitaris.

7- Desenvolupar la Llei de la Dependència.

8- Controlar el sistema financer (perquè els bancs i caixes no puguin fer el que vulguin).

9- Canviar el patró de creixement econòmic (que no és el mateix que una economia sostenible).

10- Apostar per una políca energètica sostenible.

11- Millorar el sistema educatiu.

12- Reforçar la protecció social.

I la cançó que proposo vindria a dir: pagar un salari digne a les persones que estudiïn en determinats i estratègics estudis, per tal d'aconseguir un fort impuls per al conjunt del país i un retorn dels aprenentatge a la nostra societat, en compte de posar diners en les butxaques dels qui ens han dut fins aquesta crisi (surt més rentable, és més econòmic i a la llarga dona grans beneficis).

Esperanza Aguirre i els sindicats majoritaris.-

Ja estem acostumats a la batalla de xifres quan els sindicats de classe es manifesten per les ciutats del nostre país. En aquesta ocasió també ha passat el mateix. Mentre que els organitzadors calculen més de 200 mil persones assistents, hi ha qui ho rebaixa fins als 20 mil. Però el més patètic ha estat el que ha provocat la Presidenta de la Comunitat de Madrid a través de la seva televisió (quasi privada), Esperanza Aguirre, també coneguda com l'Espe. En un reportatge de Tele Madrid emès el passat diumenge feia la següent barbaritat: comparar la manifestació de dissabte passat a les mobilizacions faixistes del dictador Franco amb una afirmació del tot enverinada: dir que els sindicats van pagar una dieta a tots els assistents com a incentiu perquè hi participessin. Ja ho vaig veure en els diaris locals durant la celebració del Dia de la Constitució, però no em pensava que l'Espe anés a tant. Primer de tot perquè crec que l'opinió pública ha de saber algunes coses sobre això: les persones que tenim responsabilititas executives al sindicat hem anat en autobús i les persones afiliades, sense responsabilitats executives, han anat en AVE. Però també s'ha de dir que el preu del bitllet de l'AVE ha sortit més econòmic que el viatge en autobús i que és normal que els sindicats paguin, als seus afiliats i afiliades, el desplaçament a una manifestació a Madrid, perquè la font principal de recursos dels sindiacats, com a mínim de CCOO, provenen precisament de les seves quotes, i res de res de dietes!, casdascú es va pagar el seu dinar, com cada dia.

La comparació amb el dictador és molt més que desafortunada, sobretot provinent d'una persona de l'antic règim fascista i de la convertida Alianza Popular. No fa tant de temps que Franco va morir!. Aquest que ara posen la Constitució per bandera són els que durant dècades van maxacar a la classe treballadora i a tot aquell que tingués una opinió contrària a règim fascista del dictador Franco. Però això ja és conegut.

La manifestació, al marge dels números, va ser tot un èxit. Una companya del sindicat em preguntava què quantes persones em semblava a mi que hi érem, i jo no vaig saber-li contestar, però em va semblar que hi havia moltes més de 10o mil. Ella, forofa del Barça, em va comentar que també li semblava que sí perquè quan s'omplia el Camp Nou, no veia tanta gent com el dissabte. No crec que ens vàrem equivocar. Però independentment de la xifra, els qui hi ho han de saber que han prés nota. Tan se val que el fantasma d'U-r-d-a-c-i torni a les trinxeres madrilenyes, perquè la realitat és molt tossuda i érem els que érem, i prou.

No a la venda.-

Aquest és el nom d'un documental que està penjat a internet (http://www.noalaventa.com/) i que crec interessant per alimentar el debat sobre els dubtes en els camins de sortida a la crisi financera i els seus impactes negatius dirigits per determinades activitats empresarials en l'àmbit dels drets humans, el medi ambient i la corrupció.

En aquest context de globalització extrema (només es globalitzen les misèries, perquè els poderosos continuen sent uns quants) la responsabilitat Social Corporativa o de les empreses (RSE), que a mi m'agrada més, es situa com a un tímid element de distorsió en la lluita per la recerca d'un nou equilibri entre el desenvolupament econòmic, la sostenibilitat ambiental i el desenvolupament social. Desconec si les premises, és a dir, les dades que es fan servir són certes, però en tot cas, si no ho fossin, considero que els poc més de 60 minuts que dura, ens conviden a la reflexió sobre aquest món nostre i sobretot què hem de fer, esperar creuats de braços o actuar. El link també permet les vostres opinions, així que: endevant!.

Turquia i la democràcia

Turquia és un dels països d'àmbit d'influència europeu que fa anys ha demanat ingressar a la Unió Europea. Aquest és un debat que continua viu, i que sembla avançar molt a poc a poc en el sentit d'una Europa econòmica, però no social, cosa que el nou panorama europeu sembla reafirmar.

Fa poc més d'una setmana que el Gover turc va alliberar a 27 sindicalistes del sector públic després de sis mesos de detenció il·legal, com ja ha estat reconegut i condemnat per part del Tribunal Europeu de Drets Humans. Qüestió que no ha passar per primera vegada.

Als i les sindicalistes se les va falsament acusar de pertànyer a una organització terrorista, la KESK. Així és com veuen als sindicats en un país on la democràcia no ha passat de ser un mer acte de votació en unes eleccions polítiques.

Com explica el propi comitè de la CSI (Confederació de Sindicats Internacional) que va assistir al judici, els seus advocats defensor no van poder accedir als expedients del cas. Durant el judici, el dret a la defensa no va ser respectat. La trajectòria del Govern utilitza la repressió policial per a castigar el sindicalisme i d'aquesta manera les empreses que substenten el país poden explotar amb més facilitats als seus treballadors. Això ho ha dit Guy Ryder, secretari general de la CSI, qui ha denunciat els abusos del sistema jurídic turc destinat a perseguir als sindicalistes.

És molt difícil que un país que no practica en condicions els mínims principis democràtics pugui ingressar en la Unió Europea. A no ser que només adduint al caràcter econòmic ja es tiguin prous requisits per a fer-ho. Seria una llàstima no aprofitar-lo per a deixar que els treballadors i treballadores turcs puguin organitzar-se lliurement al voltant d'un sindicat per a defensar els seus interessos. Aquest és un aspecte fonamental de la democràcia (independentment on es practiqui).

L'Editorial

Mai una editorial havia tingut tanta ressó com la d'aquest dimecres. La notícia s'ho val perquè també serà la primera vegada que una Editorial uneix a tantes veus de la societat catalana. Crec que ha estat un iniciativa encertada i a temps i comparteixo els continguts de la mateixa multiplicada per dotze. No sé si el 12 és un número màgic, però 12 del 12 a les 12 hores és el dia que els sindicats ens manifestem a Madrid per plantar-li cara a la crisi (de fet ho fem cada dia), com ara es planta cara a la possible sentència del Tribunal Constitucional. Suposo que a aquestes alçades demanar-li a PP que retiri les seves demandes contra el nostre Estatut és del tot una ingenuïtat, i no sé si pot tenir repercussions "legals" davant el TC, però no estaria malament que ho fessin, així podrien intentar netejar les seves vergonyes.

La Constitució Espanyola, l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i la reforma laboral.-

Fa mesos que sembla evident que l'espassa de Damocles del constitucional està a punt de caure sobre el nostre Estatut d'autonomia. Com que tothom sembla que ho veu venir s'ha iniciat tot un seguit de declaracions a favor de l'Estatut com a un intent de darrera hora d'influenciar sobre la sentència i apaivagar les seves conclusions, però no sembla que això tingui gaires perspectives de solució a curt termini. Demanar la dimissió del Tribunal Constitucional està molt bé, però dubto molt que ho facin.

El problema de la desligitimacions polítiques, quan les decissions democràtiques que prèn un poble són qüestionades per estaments de dicífil autonomia política, és que deixen amb el cul a l'aire, no només a la classe política en general, sinó també als ciutadans i ciutadanes que hem anat a refrendar en un referèndum una cosa tan important com les lleis que han de regir el funcionament de les institucions i de la vida social catalanes.

Això ens passa perquè hem arribat a un punt en que la nostra Constitució Espanyola ja no ens serveix com a norma suprema, ni el Constitucional té la independència que hauria de tenir ni té cap legitimació moral per a imposar-se sobre una consulta popular democràtica i legal com són les decisions preses al Parlament català, les Corts espanyoles i la ratificació per referèndum com disposa la Llei. Per tant, si aquest fràgil equilibri d'interesos no funciona, allò que hem de fer, sabent sobre la seva dificultat, és canviar la Constitució, no només reformar-la, sinó posar-la al dia en temes tan importants com el dret a l'autodeterminació, les senyes d'identitat, la Corona, la financiació, etc.

I aprofitant les reformes, ara que el Governador del Banc d'Espanya torna a fer de cap de la patronal espanyola demanat una reforma laboral, el que hauria de fer el Govern espanyol és destituir-lo per fragant incapacitat per a dedicar-se a fer de banquer i dedicar-se a fer pseudo política, abandonat la seva responsabilitat de controlar la banca d'aquest país. Però dit això, no podem fer una reforma laboral en plena crisi, perquè les conseqüències ja sabem quines són: major desprotecció, més desregulació, abaratiment de l'acomiadament, pèrdua de drets socials, etc., que és el que realment busca la dreta (espanyola, europea i mundial) que governa a cop de talonari i de control sobre els mitjans de comunicació i informació.

Per tant, menys reforma laboral, més persecució del frau fiscal, començant pel sector de la construcció i acabant per les administracions, més Estatut de Catalunya i una nova Constitució adequada als temps actuals, lluny de la herència post franquista que encara perdura en tot el text constitucional.

Per què l'activista saharaui Aminattou Haidar segueix a Lanzarote en contra de la seva voluntat?

He vist un tractament desigual sobre aquesta notícia, més difossa, per cert, en els mitjans escrits que no pas a la ràdio o a la televisió.

Després d'haver estat expulsada del seu propi país, el Sàhara, pel govern marroquí, i d'haver-li robat el seu passaport, va ser enviada a Espanya on, malgrat les seves queixes, ha estat retinguda en contra de la seva voluntat i, fins i tot, se li ha impedit que pugués comprar un bitllet de tornada al Marroc al·legant la falta de passaport.

La "Gandhi saharaui", com se la coneix per la seva lluita per la defensa del poble saharauí i el seu dret a l'autodeterminació, negat fa trenta anys pel Marroc i consentit per l'Estat espanyol fins el dia d'avui, ha estat denunciada pel director d'Aena de l'aeroport de Lanzarote per desordre públic i "allanamiento de morada", com si un aeroport fos una "morada", més aviat una propietat privada, en aquest cas de llibertats.

És evident que Haider té tot el dret del món a tornar a casa seva amb la seva família i amb els seus amics. No s'entèn l'actitud del Govern espanyol ni les declaracions del ministre Moratinos, a no ser que, realment, s'estigui fent el joc al govern autoritati del Marroc.

Aminattou ha estat arrestada en diverses ocasions i torturada. Se la coneix com una dona de fortes conviccions ètiques, pacifista. De salut delicada, ha iniciat una nova vaga de fam per a exigir que el Govern espanyol la deixi torna a casa. De fet no està incomplint cap llei. La pròpia llei d'estrangeria permet el retorn de persones indocumentades. Per això crec que hi ha intenció de maltractar-la, i em sembla terrible que un país que vol acostar totes les cultures i sensibilitats del món no sigui capaç de reconèixer les injustícies d'un país veí i defensar els drets dels qui en el seu dia van viure en una colònia espanyola. Avui les colònies són, com sabem, econòmiques i globals.

Per què la retenen a Lanzarote?. Simplement per defensar la llibertat d'un poble i ser una persona molesta pel govern repressor del rei del Marroc.

CiU i la ultra-conservadora proposta laboral d'abaratir l'acomiadament

Ara que comença el ball pre-electoral, CiU ha adelantat una de les seves propostes per al món laboral, més encarada a guanyar-se el vot dels empresaris (es suposa que els empresaris de les pimes que són molts) que no pas els dels treballadors i treballadores a qui no sembla voler representar (encara que alguns tinguin aspiracions amb les ideologies de dretes).

CiU, que s'ha quedat sol (políticament) amb la seva proposta d'abaratir l'acomiadament dels i les treballadors i treballadores, ha començat a ensanyar els seus vestits de gala: vol rebaixar la indemnització per acomiadament a 30 dies (això és el que he sentit per la ràdio). La veritat és que no entenc gaire l'horitzó polític de sir Artur Mas fent una proposta, crec, sincerament, equivocada des del punt de vista polític. Primer, perquè és una falàcia (Catalunya no pot legislar sobre reformes laborals. No té postestat per a fer-ho. Per tant, està proposant una cosa que sap que és impossible de cumplir); la segona, perquè em sembla una estupidesa de profunditat, ja que com que no podrà aconseguir-ho, malgrat la suposada influència que aspira a tenir a Madrid ja que s'ha quedat sol, no sé amb qui haurà de pressionar. Si governa, de ben segur que tindrà als sindicats en contra (mal començament per a un govern!) i a la majoria de l'espectre polític, això és: tirar-se pedres a la mateixa taulada i tercer: perquè encara queden molts mesos per a les eleccions i vés a saber què dirà d'aquí uns mesos. No m'estranyaria que en mig de la campanya garantís un salari mínim de 1200 euros, 16 pagues dobles, vacances de 45 dies i un contracte indefinit de per vida amb dret a indemnització de 90 dies per any treballat, en línia amb la coherència de molts partits polítics que corren pel país.

Estem acostumats a que la dreta més carrinclona, utilitzant a la classe adinerada que lidera les patronals catalanes i espanyoles, faci proclames per a abarartir l'acomiadament sota la falsa teoria de que això crearà més ocupació (si volen mantenir l'ocupació per què volen facilitar l'acomadiament?). No té cap sentit, només més desregulació i més precarietat.

Quan de temps ens costarà tenir una dreta europea i no una localista que només es mira el seu melic?.

L'Ajuntament de Girona, l'associació contra l'impost de successions i la resta dels mortals

M'acabo d'assabentar que la regidora de mobilitat (i moltes coses més) a l'Ajuntament de Girona, l'Isabel Salamaña, va pendre, fa uns dies, una decisió, des del meu punt de vista, molt encertada. I no és que jo defensi la censura, al contrari, però sí que crec que el seu criteri va ser l'encertat: no admetre cap tipus de publicitat sobre la campanya en contra de l'impost de successions per relacionar-lo amb imatges relatives a la mort de les persones. La meva opinió sobre aquest impost ja la coneixieu si heu seguit aquest bloc, darrerament, en José Luís López Bulla (link que trobareu en els blocs que segueixo) ha fet una clara i senzilla explicació del què vol dir la supressió d'aquest impost tan malament explicat per crear desiformació i dubtes en l'opinió pública en general. Si voleu més informació també la hi podeu trobar a http://www.ccoo.cat/ i al bloc d'en Joan Coscubiela, també en els blocs que llegueixo).

El que més m'ha sobtat d'aquesta associació d'interessos per escaquejar-se de pagar els impostos coresponents i recuperar un cert snobisme post-feudal, ha estat el to de la seva plana web: una pàgina en to a la defensiva, com si tampoc ells s'acabessin de creure allò que prediquen o que simplement ho veuen amb un punt descaradament adinerat sense cap vergonya per les conseqüències socials que això comportaria. Barregen, com fan tants d'altres!, el sentit o sentiment polític del catalanisme més planer amb l'escarni econòmic que, segons ells, practica l'Estat espanyol (com si fos un estat absolutista), i això es combina amb una curiosa demanda de diners per poder fer funcionar l'associació (aquest punt m'ha semblat particularment curiós!). A mi m'ha semblat veure massa semblances amb certes campanyes anti-avortistes. Té, per a mi, un cert regust a això (tot plegat una barreja entre carca, gent amb diners i amb "aspiracions" que s'aprofiten de la situació per intentar guanyar encara uns calerons més). Perquè és clar, això que diuen que l'impost de successions sigui el peatge de la mort vol dir que no s'han parat a pensar que sense aquest impost, potser moltes persones en el llindar de la pobresa no podran rebre els serveis que tot estat democràtic i de dret ha de garantir vers la seva ciutadania. Això només perquè uns quants aconsegueixin embutxacar-se uns quants bitllets d'euros, i ja posats, no pagar impostos com la resta dels altres mortals?.

Girona i les consultes independentistes

A les institucions municipals els ha sortit un dilema important: el d'afrontar un procés de consulta al marge de la legislació. A Girona, el més valent (segons es miri), ha estat el PSC, que s'ha decantat obertament per no afavorir-la; la més fàcil la d'ERC, que veu en aquest simulacre electoral una oportunitat política (caldrà veure quina lectura en fan dels resultats i l'encert o no de les seves conclusions). El dilema està servit, perquè cal exigir transparència i seriositat als promotors de les consultes per no confondre a la ciutadania en una qüestió que tendeix a barrejar el dret a l'autodeterminació amb la independència. En el cas de la independència, la cosa no té dubtes: Catalunya hauria de funcionar com un Estat i deslligar-se políticament d'Espanya, amb tot el que comporta. El dret a l'autodeterminació vol dir reflexionar i definir sobre què i com volem que sigui Catalunya, que no només vol dir sobre la possibilitat de ser independent, sinó que obre la porta a triar entre estar com estem (si fos possible) o escollir ser una federació, una regió, etc.

Crec que és fonamental no confondre a la gent i sobretot no especular sobre castells de sorra, des d'una ficció, sobre les conseqüències d'una consulta popular de difícil encaix legal. A més a més hi ha el tema de la Llei de Protecció de Dades: d'on es treurà el cens?. Però dit això, no s'ha de tenir cap por a les consultes, sempre i quan es facin amb totes les garanties democràtiques i legals, i sobretot quan vinguin acompanyades de tota la transparència i claredat del món, com crec que és necessari en aquests casos. La pregunta: està d'acord que la nació catalana esdevingui un Estat de dret independent, democràtic i social dins una Unió europea dels Pobles? em sembla del tot inadequada. Ho intentaré explicar en poques paraules:

a) Qui ha dit que nosaltres som una nació (algú voldrà que ho siguem, però d'això a la realitat hi ha una gran distància)

b) Barregar "estat de dret" amb "independent, crea confusió. La democràcia no es pot posar en dubte!. I encara més quan es barreja amb una falàcia: "un estat independent, democràtic i social". Sona molt progre, però estem encara en el camí d'aconseguir una europa que superi i els estat. Per què volem més estats?, el que hem de voler és més Europa. A més a més, un estat social només, sense ser un estat de dret, és molt perillós (per dir-ho suaument). Crec que es barrejen massa conceptes que poden confondre a qui s'acosti a votar amb la seva bona voluntat. I això d'"una Unió Europea dels Pobles"?, què és això?, una proclama d'intencions, suposo.

c) Per què no es fa una pregunta més curta i menys dirigista?, per exemple: està vosté d'acord amb la independència de Catalunya (és clar que seria inconstitucional, però vaja), o bé: voldria que l'Estat espanyol reconegués a Catalunya com a una nació independent?. No sé, alguna pregunta més directa, curta i clara que no pas remenar diferents conceptes que porten, sens dubte, a la confusió.

Informe sobre política fiscal

El Centre d'Estudis i Recerca Sindical de CCOO de Catalunya acaba de publicar un informe sobre política fiscal on es posa de manifest, amb tot un seguit de dades, quina és la situació actual del nostre país en relació a les polítiques fiscal vigents. Intentaré resumir:

Nosaltres comptem amb un sistema fiscal (ja ve dels antics governs del PP) que discrimina a les rendes del treball respecte les del capital. Som el país que té una pressió fiscal inferior a la mitjana europea; a més a més, la despesa en protecció social està molt per sota de la mitjana europea i totes les actuacions que s'han fet en matèria fiscal responen a la intenció d'introduir rebaixes fiscals en els impostos directes (els que graven sobre la renda i el patrimoni) i augmentar els impostos indirectes (els que paguem tots i totes independentment el nivell de rendes que tinguem).

L'informe situa una sèrie de solucions al respecte, que passen per la lluita contra el frau fiscal i l'economia submergida, passat per la reclamació d'una fiscalitat autònoma més suficient i progressiva (més informació a http://www.ccoo.cat/)

"Corrupción en Miami": quan la realitat supera la ficció

Començo a dubtar de que la classe política sigui conscient de les conseqüències dels casos Millet i Santa Coloma de Gramanet. Ells, precisament, haurien de ser els primers instigadors en buscar la veritat i en arremetre tot el pes de la llei contra els corruptes que operen des de les plataforme polítiques i culturals del país. Ells haurien de personar-se com acusació particular i així la politica, en majúscules, potser, dic potser, començaria a guanyar una mica d'aquesta credibilitat que tothom posa en dubte, tenint i o no raó. Un lladre ha d'anar a la presó i el tracte ha de ser el mateix per un estafador de milions d'euros que un delinqüent qualsevol, això sí, no ha de sortir per la porta de radera i totes les vergonyes se li han de caure a sobre sense més remei que retornar tot el que ha estat robat i romandre a la presó tot el temps que dicti la llei.

El debat que s'està obrint és, des del meu punt de vista, molt perillós, perque en resum ve a dir que tots els polítics són corruptes i que no hi ha res a fer, per tant, com que no confiem en els corruptes, uns els voldran imitar amb allò de tot s'hi val i uns altres, en plena eufòria de desafecció política, es limitaran a mirar cap a un altre lloc i no aniran ni a votar en les properes eleccions, per això la justícia ha de ser escrupulosament contundent, perquè està en joc la democràcia d'un país i la confiança en les seves institucions. La gent ja no pregunta sobre qui potser o no un prevaricador, sinó que comença preguntar-se sobre qui no ho és, perquè en la gent del carrer està començant a prendre força de que tot està podrit. Pe aixo els partits polítics han d'actuar amb la màxima contundència, no només expulsant de les seves files als i les corruptes, sinó arremetent contra aquestes persones amb tota la força de la llei.

Amb tot això es posa de manifest la feblesa del nostre sistema. Si el síndic de comptes no pot intervenir per manca de recursos és que no hi ha interès polític perquè actui i la gent es pregunta què han d'amagar. Si la parsimònia dels parlamentaris i dels polítics municipals davant d'un informe de la sindicatura de comptes, on s'advertia ja de la condició d'aquests polítics locals, i no tan local, es queda en un no res, què està passant en aquest país?. Totes les excuses que he sentit m'han semblat patètiques, i en tot cas il·lustradores de la poca capacitat per governar institucions públiques, la qual cosa em fa pensar que aquest poc respecte per allò públic és fruit d'una intenció concreta on es busca, sense escrúpuls, devaluar les institucions públiques. La llei, en aquest sentit, també hauria de ser contundent i la inhabilitació per càrrec públic i per a exercir qualsevol tipus de relació amb les administracions hauria de ser de per vida i assenyalat com a persona "non grata" per les administracions públiques del nostre país.

La vergonya que ens estan fent passar a la ciutadania no hauria de ser gratuïta, com a mínim esperem que la justícia estigui a l'alçada, sinó ho tenim molt pelut. A qui no se li ha passat pel cap què s'ha fet amb tot el boom immobiliari dels ajuntaments?. Hi una dita castellana que em posa els pèls de punta: "quien roba a un ladrón tiene cien años de perdón". No oblidem que els diners que roben són de tots, després es queixaran de la crisi!.

Àgora no és un film qualsevol

Acabo d'arribar del cinema i l'Alejandro Amenábar m'ha deixat meravellat. La contraposició entre la fe i la raó ha estat un dels temes que durant anys he tingut present, de fet, en el meu cas, ha anat una mica més enllà (disculpeu si no puc avançar-vos res més). La qüestió és que la pel·lícula va més enllà d'una simple narració històrica, conrea la filosofia com a ciencia, però la construeix des de la contraposició al fanatisme de la religió aprofitant una curada anàlisi de les perversions humanes i dels usos i manipulacions de la gent ambiciosa que en nom d'un suposat bé global (ja sigui la llibertat, la raó, o com en aquest cas: la fe), són capaços de vestir qualsevol acció, per més miserable que sigui, com si es tractés d'un fet bondadós i irrenunciable i de pas aconseguir "el poder".

L'ambient, la trama, el paissatge, el moviment, tot m'ha semblat excel·lent. Feia temps que no anava al cinema a veure una obra tan ben feta, us la recomano sense cap cosa a dir en contra.

Daniel Ortega, la il·lusió perduda

L'any 1989, durant el 10è aniversari de la revolució sandinista, vaig tenir l'oportunitat de viatjar fins a Nicaragua amb el desaparegut Comitè de Solidaritat amb Nicaragua de Girona, del qual en formava part (del viatge es va fer un video que fa poc ha tornat a córrer pels Instituts i centres cívics de la ciutat de Girona amb motiu de no sé quin aniversari de l'agermanament Girona-Bluefields).

En aquella aventura, perquè ho va ser, en l'experiència de viure un món que no he tornat a viure, ja vaig veure algunes coses del sandinisme de l'època que no em van agradar, i no em refereixo únicament al cert presidencialisme de Daniel Ortega. De fet, ja es sentien algunes tímides veus contràries a algunes pràctiques d'Ortega amb els afers polítics i també personals. Aquestes crítiques han vingut a explicar, amb els anys, la situació actual dels paràmetres polítics i morals d'en Daniel Ortega, President de Nicaragua gràcies a l'extrema dreta d'aquell país. Aquesta cosa que semblava inexplicable fa poc més de vit anys és avui una realitat: la conversió perversa d'un líder polític convertit a l'extrema dreta. Un home que ha maltractat psicològicament als seus, al seu poble, a qui ha venut socialment, els ha condemnat econòmicament i els ha enganyat políticament, però no des d'ara, sinó des de l'entrada de Violeta Chamorro fins al Govern d'Alemán, tots dos presidents ultra dretans. Avui Ortega governa (mana, millor dit) gràcies al suport incondicional dels seus antics enemics, gràcies als vots i el consol d'Alemán. Aquest és l'esperpèntic camí d'un revolucionari cap a l'extrema dreta, el camí cap a la dictadura d'un personatge que ha avergonyit als qui van ser dels "seus", per ambició persoal, per "amor" al poder i a l'absolutisme dels diners. Avui Nicaragua està pitjor que fa trenta anys, i en Daniel Ortega és un dels màxims responsables de les misèries del seu poble, potser és qui té més responsabilitats en tot això, perquè ell va donar esperances a un poble que ha estat traicionat pel seu propi líder, és i ha estat això: un traïdor i un alimentador de misèries i mort.

Aznar, la vergonya de la Universitat ("A Dios rezando y con el mazo dando")

La UCAM (Universitat Católica de Sant Antoni), ultra religiosa i ultra conservadora, nomenarà a José María Aznar com a catedràtic d'ètica i dirigirà la càtedra d'ètica, política i humanitats. Poca ètica sembla que tindrà aquesta càtedra amb un personatge com aquest. Suposo que no deu ser l'únic de dubtosa condició ètica que ha estat nomenat catedràtic, però aquesta notícia sembla un insult a la filosofia i als seus professionals. Espero que el món acadèmic faci arribar els seu malestar, que espero que n'hi hagi, sobre aquesta qüestió. La provocació de la dreta més extremista segueix pel seu camí i el que és pitjor del tot, encara es deuen creure que un homenet com aquest té suficient talla moral com a poder dirigir una càtedra d'ètica, aquesta és la moral dels ultra conservadors cristians, imagineu-vos amb quin ulls veuen les altres coses de la vida.

Mariano Rajoy no pot ser el proper president del Govern

Segurament el que diré no és nou. Ja vam patir un Aznar com a president, però com a mínim, semblava que el "pijo" del bigoti sabia controlar als seus, cosa que sembla improvable amb en Rajoy. Anant al gra. Una persona que aspira a governar un país no pot alimentar, des de l'oposició, els insults, el descrèdit constant, les mentides, la demagògia .... En Rajoy ha demostrat no tenir el mínim sentit de lleialtat institucional i un dubtós sentit de responsabilitat d'estat i de capacitat democràtica, per això no està capacitat per a ser el proper president del Govern. Si aquest PP guanyés, o el de l'Esperanza o el d'en Gallardón, no tindríem un PP diferent al d'ara, tindríem uns primeres línies més mediàtics, però les polítiques conservadores de la dreta serien les mateixes. Si el PP guanyés, i ho diu tothom, i com deia en Foix "és profecia", no serà perquè ho estigui fent bé, sinó perquè el PSOE s'està cobrint de glòria amb la seva política econòmica i social. Tot i així seria una temeritat que el PP tornés a governar, i és igual qui el pugui liderar en el futur, el PP d'ara no serà diferent al de demà, estarà farcit de corruptes. Ja ho va dir un ministres del PP: "estic en política per a guanyar diners". I quin mal li fan a la classe política!. Però és clar, en aquest país un roba 21 milions d'euros i no el fiquen a la presó. Intenteu robar 1000 euros i veureu què passa!. Zapatero ha de reforçar el seu perfil progressita si vol continuar governant, ha de pujar la pressió fiscal dels que tenen més i fomentar les polítiques públiques, etc.

En comptes de no anar a votar, el que hem de fer és queixar-nos quan els nostres polítics fan coses que no ens agraden, perquè si no hi anem a votar li estem fent el joc a la dreta i els nostres polítics mai canviaran d'actitud si no se n'adonen que qui els vota estan descontents amb la seva gestió.

El patrimoni ideològic de l’esquerra (part 3: Què fa que ens costi tant arribar a la gent?)

Dit d’una altra manera: si la gent és majoritàriament d’esquerres, per què a l’esquerra li costa tant de governar?.

L’experiència del tripartit durant aquests darrers crec, malgrat tot, que ha donat resultats positius i en continuarà donant si l’electorat català així ho vol. Fins i tot amb la suma de les desigualtats és possible governar un país i no perdre ni la credibilitat ni la seriositat necessària davant la ciutadania, però hem de tenir molt en compte la dessafecció política que impulsa als ciutadans i ciutadanes a no anar a votar, fet que aprofita la dreta per guanyar-se un espai electoral que potser no li correspondria si tothom anés a votar. En aquest sentit, la proposta d’anar a votar en dia laborable no la veig malament, potser amb matisos del tot irrellevants

La qüestió és doncs intentar esbrinar per què el discurs d’esquerres no acaba d’arrelar. Segurament hi ha factors socioculturals que ajudarien a explicar-ho, però jo em vull centrar en la manera en com ens comuniquem davant dels potencials votants.

Primer del tot crec, com ja apuntava la Sílvia Belío (una lectora d’aquest bloc), és una qüestió de llenguatge, però també de pedagogia històrica; la segona qüestió té a veure amb les formes de comunicació; la tercera amb un altra tipus de dificultat, que són els qui governen els mitjans de comunicació com a poder en mans des poderosos; la quarta jo diria que està en les formes, i per no estendrem massa sabent de ben segur que em deixo moltes coses, les contradiccions de la vida i dels partits polítics com a punt de trobada de persones amb diversos interessos a vegades no tan col·lectius. Així doncs, comencem!

La ideologia d’un partit ha de permetre vincular a persones que estiguin disposades a participar o no en els seus objectius, per a fer possible que els seus ideals resultin una realitat, per tant, aquesta malla ideològica s’ha de saber explicar molt bé. D’altra banda, l’organització interna d’un partit polític ha de permetre establir un cert ordre, amb funcions i especialitzacions concretes, i també han de tenir candidats i candidates, com element primordial del sistema, per a guanyar espais polítics i d’influència, per tant intentaré explicar, al marge de la posició dels mitjans de comunicació, quins són els elements que dificulten tant fer arribar a la gent una comunicació normal i fluïda entre la ideologia d’un partit i les persones que en teoria han de confiar en ell.
Com veieu no és gens fàcil establir paràmetres objectius i científics, a més a més, jo no soc cap expert, així que intentaré explicar, des del meu punt de vista particular allò que crec que explica algunes de les causes i de les conseqüències d’una mala política de comunicació (entesa en la seva globalitat).

En termes generals, les esquerres tenen més dificultats de fer arribar els seus plantejaments perquè tendeix sempre a intel·lectualitzar-los. Li costa molt donar missatges curts i senzills i en un llenguatge planer, crec que això ve d’un cert complex històric on ser d’esquerres volia dir ser una persona intel·lectualment pobre, com si els pobres no sabessin pensar. Explicar “El Capital” de Marx no és una tasca fàcil, però encara és més complicat intentar que s’entengui. Aquest exemple representa una primera qüestió, l’antic obrer volia desmarcar-se dels altres i ha comès l’error de “predicar” coses que no s’entenen. L´ús d’un llenguatge senzill i clar és fonamental, i no sempre s’aconsegueix, per no dir que en molt poques ocasions. Els antics burgesos no tenien aquest problema, perquè com que havien anat a la universitat, el llenguatge més o menys intel·lectualitzat els donava glamour, però fins i tot d’això van aprendre. La famosa frase “España va bien”, bé pot ser un exemple clar del que intento explicar. Si a aquesta manera de fer li sumem que el polítics d’esquerra es metamorfosen amb els conservadors (manera de parlar eloqüent, forma de vestir i de viure la política, una imatge pública similar (si no escoltessim els seus discursos ens seria, en ocasions, realment difícil esbrinar quina és la seva ideologia, etc.), per tant, les formes en que els ciutadans perceben la política té molt a veure amb la manera en que la classe política es presenta en societat. No dic, ni molt menys, que l’esquerra no hagi de dur corbata, però és curiós veure a un polític de dretes amb una corbata vermella com a signe de discriminació i d’identitat personal davant dels innumerables colors grisos dels vestits dels homes. Les dones ho porten millor, però al final les “boutiques” semblen acabant imperant.

Per tant la ideologia d’un partit s’explica amb paraules però també amb les formes. No vol dir, insisteixo, que un polític d’esquerres hagi de vestir malament, ni molt menys. Però la imatge pública també és un element transmissor d’informació, potser més valuós, en ocasions que les paraules.

Els partits d’esquerres, uns més que altres, tenen, en la seva tradició organitzativa, i segurament fruit d’una major llibertat pel debat, el mal costum d’escindir-se o barallar-se públicament (quantes vegades no hem dit que em problemes interns s’han de resoldre a casa!, doncs bé, crec que una de les raons que expliquen la feblesa d’aquests partits són les lluites internes pel “poder”, aquest poder tan minso que et proporciona una suposada pulcritud ideològica, a vegades farcida d’una suposada radicalització dels discursos que no porten enlloc.

Un problema a afegir és que com no hi ha temps ni persones per a tot, s’està poc al carrer, amb la gent que t’ha de recolzar, i en canvi es passa molt de temps tancats als parlaments (en comissions, etc.) o als ajuntaments (sobretot si són grans). L’esquerra ha de trepitjar el carrer, com a base fonamental de la seva transmissió ideològica, perquè si espera que els mitjans de comunicació els ajudin, ja poden esperar asseguts!.

Si bé la ideologia i el llenguatge són importants, també cal tenir en compte què i de quina manera s’intenta comunicar un discurs polític d’esquerres. No sóc dels que opinen que s’ha d’oblidar la llarga tradició de les esquerres, però sí que ens hem de posar al dia saber explicar, amb conceptes d’avui, d’on venim i, sobretot, a on volem arribar. No només per ser més convincents, sinó per allunyar-nos de discursos caducs dirigits només a una determinada franja d’edat que no és la que, precisament, els donarà el suport per arribar a governar o a tenir més veu en l’àmbit de la política en general.

De ben segur que em deixo coses i que m’equivoco en altres, ja he dit que no té base científica, però, si més no, crec que ajuda a la reflexió.

El patrimoni ideològic de l'esquerra (part 2: Què defineix a les esquerres?)

Un cop que queda clar que no és el mateix ser de dretes o d’esquerres, intentaré explicar la relació entre els valors propis de l’esquerra (per suposat sempre positius), en contraposició als valors de la dreta que amb tan empeny volen barrejar, per desorientació de les classes més populars i com a estratègia per a deslegitimitzar-la davant l’opinió pública. L’esquerra, en conseqüència, no pot, no és, no hauria de ser sectària, per tant, tots aquells moviments dins de les esquerres que practiquin el sectarisme ideològic no es mereixerien el reconeixement de dir-se d’esquerres No m’entretindré en posar cap exemple, segur que vosaltres ja en coneixeu. Per tant l’esquerra ha i té l’obligació de ser ètica fins a la sacietat. La transparència ha de ser la seva aliada. Però és clar que amb això no és suficient, perquè ha d’actuar sota aquestes lleis i ser rigorosament escrupulosa en el seu compliment.

La política és, o hauria de ser, la pràctica del altruisme i si la persona que s’hi dedica és d’esquerre ha de tenir en el seu haver, una llarga llista de principis i valors que la distingeix objectivament de la resta dels polítics: ha de ser una persona solidaria, tolerant, indiscutiblement demòcrata, oberta al diàleg, fins i tot de les opinions contràries, persuasiva, comunicadora, practicant d’un cert humanisme (no sempre intel•lectual sinó també del saber de les coses que passen al carrer), amant de la justícia i de la igualtat, però també ha d’estar en contra de la superba (“soberbia”), de les arbitrarietats, de les imposicions, de la cultura de la jerarquia vertical, de l’autoritarisme.

Fora d’això es distingeix de la resta perquè té un model d’Estat diferent, no centralista, sinó federalista, defensa una educació laica i separa l’Estat de qualsevol confessió religiosa; fomenta la participació ciutadana i defensa la progressivitat fiscal. No discrimina a ningú per qüestió d’origen, sexe o pensament. Lluita contra l’exclusió social, les injustícies i la pobresa. Lluita per la sostenibilitat i el medi ambient.

Ser d’esquerres és, simplement, posar-se al costat dels febles, per tant no només és una qüestió ideologia, sinó que és una qüestió de praxis.

Per acabar aquesta primera aproximació cal dir una cosa que sembla no estar de moda avui, però que per definició és obligat en qualsevol pensament d’esquerres: el nacionalisme és, per definició, contrari a les esquerres (és inqüestionable).

7 d'octubre: Jornada Mundial pel Treball decent

La crisi econòmica està afectant seriosament l'ocupació del nostre páís, però també el futur de milers de persones arréu del món. Les darreres èpoques de vaques grasses no han servit per a erradicar la desregulació, ni fer mimvar la desmesurada ambició d'alguns patrons, ni de les entitats financeres i especulatives que ens han dut a la pitjor recessió econòmica des del crac del 27 del segle passat.

La reivindicació del treball decent no ha estat dins de les agendes dels països desenvolupats, més preocupats en veure com creixien les seves economies que en les persones que representaven, i ara toca defensar-lo, com a premissa indispensable, per aconseguir un creixement econòmic sostenible amb el medi ambient i no agressiu amb les persones. Per aquest motiu, la Confederació Sindical Internacional (CSI), ha organitzat una nova mobilització mundial sota el títol "Per una ocupació decent", que es celebrarà demà a tot el món.

Les qüestions relacionades amb l'ocupació inclouen temes molt diferents, però actuals, com la immigració, la discriminació per raó de gènere, origen o pensament, el treball forçat que encara existeix en molt països, o l'esclavitud, els teball forçat o el treball infantil; té a veure amb el respecte per les mínimes normes fonamental, com la llibertat d'expressió, el dret a sindicar-se, el dret a la negociació col·lectiva, a la salut i la seguretat en el treball, però també a un treball digne i amb salari suficient; té a veure amb la lluita contra la pobresa, contra la precarietat en general i té a veure, finalment, amb la defensa de les llibertats individuals i col·lectives, els drets socials i la democràcia, és a dir, amb la dignitat de les persones.

La campanya del CSI implica fomentar el diàleg social, posar fre a les immenses desigualtats entre els rics i els pobres, entre homes i dones; suposa erradicar el treball infantil i la pobresa, i un llarg etcètera.

Per tot això, és molt important que participeu en les diferents mobilitzacions que es facin demà a les vostres ciutats. No hi falteu!

El patrimoni ideològic de l’esquerra (Part 1: introducció)

(La vinyeta és obra d'en Forges, espero que no li importi que la pengin en un bloc sense ànim de lucre. Diu: Tots els polítics són iguals. I l'homenet contesta: això és els que us agradaria a vostès!)

Aquí a pocs mesos començarà el ball de les eleccions, si és que no a començat ja amb la presentació d’alguns candidats a la presidència de la Generalitat i molt em fa pensar que la llarga ombra d’Obama també ens afectarà nosaltres, esborrant de nou els límits entre el pensament considerat d’esquerres, el de dretes i fins i tot aquells sectors limítrofes, que tant agraden als polítics, que són els centres, és a dir, la política moderada per estar amb tothom i no estar amb ningú. També crec que serà interessant veure com ens afectaran algunes de les experiències europees, com ara el nou partit d’esquerres alemany.
Des de l’anomenada transició espanyola l’esquerra més radical espanyola i catalana ha après que amb el discurs clàssic no s’arriba enlloc, sense adonar-se’n que el que més mal ha fet han estat les baralles internes que no han fet una altra cosa que malgastar la deslluïda imatge pública i barrar les poques oportunitats de liderar un projecte creïble i convincent per a la classe treballadora. Entre mig, uns i altres, les anomenades centres, dretes i socialdemòcrates han anat recollint bona part del discurs ideològic de l’esquerra i l’han anat transformant en funció del pragmatisme de cada moment, fins arribar al punt d’inventar-se un discurs que acaba per plantejar-se si l’esquerra existeix, fent aquella pregunta sobre què és ser d’esquerres o de dretes avui. Aquesta simple qüestió ha desarmat als moviments d’esquerra convencionals fins el punt que, en algunes ocasions s’han hagut de buscar solucions més imaginatives que altra cosa, per a poder diferenciar el seu discurs dels altres.
Fa un anys, un petit partit d’esquerres va fer una proclama que crec que no va saber treure-li tot el seu potencial: venia a defensar i practicar una democràcia radical, que en aquest país ens fa tanta falta. No sé perquè es va decidir prescindir de la campanya o si simplement es va esgotar per ella mateixa, però m’hagués agradat veure la seva evolució, avui que tenim un estat democràtic de dret contínuament qüestionat per la manca d’aplicació de les nostres pròpies lleis.
La qüestió a la que vull fer referència és, en aquesta ocasió, al patrimoni ideològic de l’esquerra que a vegades sembla haver-se oblidat. Per ajudar-me en aquesta aproximació només plantejaré el que més tard intentaré desenvolupar en diferents pòsits al bloc:

- Què ens defineix com a esquerres?
- Quins han estat els nostre valors fonamentals?
- Què fa que ens consti tant arribar a la gent?
- Quines són o han estat les nostres formes de governar?
- Quin és l’estat de la nostra imatge pública?
- Quin ha de ser el nostre camí en el futur polític?
- Quines són les maneres que adopten els nostres polítics?
- Quin és el panorama actual del moviment polític d’esquerres a nivell europeu
- Com ens agradaria que fos la nostra esquerra?

És possible que sobre la marxa afegeixi o suprimeixi alguns d’aquests punts, però m’agradaria que també vosaltres em feu arribar els vostres comentaris i així anar determinant el contingut de la meva “dissertació” en funció dels vostres interessos.

L’evolució de l’economia catalana durant el primer semestre de 2009

El darrer informe econòmic facilitat pel Centre d’estudis i recerca sindicals (CERES) de CCOO, posa de manifest els aspectes més importants de l’evolució de l’economia, que són els següents:

a) Forta recessió de l’economia catalana
b) Reducció radical de la demanda interna
c) Millora de les exportacions i del dèficit comercial de béns i serveis
d) Forta destrucció de l’ocupació i un gran augment de l’atur
e) Un IPC a la baixa, per sota de mínims històrics
f) Increment dels salaris fruit de la negociació col·lectiva
g) Disminució del crèdit a empreses i particulars
h) Increment de la taxa d’estalvi

La conseqüència més important de la crisi continua sent la destrucció de llocs de treball, que genera un alentiment important en l’adquisició de béns i serveis i frena e creixement econòmic, per això, garantir el manteniment del poder adquisitiu és un element fonamental per combatre-la, perquè regenera el teixit productiu del nostre país.
Les empreses ho estan aprofitant per a intensificar la destrucció de llocs de treball indefinits i per això, per no avançar en la desregulació del mercat de treball, és necessari que la classe treballadora s’organitzi al voltant dels sindicats majoritaris. Què ens pot deixar una crisi mal governada?: més precarietat, i ho hem d’evitar.
Les administracions públiques poden ajudar-nos, però no sembla que estiguin per la labor: la temporalitat del sector públic català és molt superior a la de sector privat (un 25,7% davant el 16,8%, com apunta l’estudi).
La crisi té uns efectes en l’economia curiosos, per exemple, tots els sectors de producció han tingut un creixement negatiu a excepció de l’agricultura, que no és precisament un dels millors sectors, ni el més nombrós, que tenim. Evidentment, la única branca d’activitat que no a empitjorat ha estat la farmacèutica (sembla que la grip A hagi caigut del cel).
La crisi ha provocat un increment enorme dels expedients de regulació d’ocupació (més del doble que durant tot l’any passat!), alguns presentats amb una certa lleugeresa i d’altres per aprofitar l’ocasió de jugar amb es salaris per a mantenir un cert nivell de beneficis o simplement per a deslocalitzar la producció.
La caiguda del comerç provoca un fre de les exportacions, que en el cas català ha millorat una mica, només explicable perquè el nivell de les importacions han disminuït encara més que les exportacions.
Tots els analistes seriosos apunten a que el pitjor encara està per arribar i que la perspectiva que ens espera és la de destrucció de més llocs de treball.
Es parla molt d’un nou model productiu, però compte!, aquest no es pot basar en la desegulació i la precarietat.

Uns pressupostos sense progressivitat fiscal

Aquest cap de setmana me l’he passat malalt, però no m’he pogut resistir d’escriure aquest comentari al bloc. Fins i tot la indignació ha pogut amb el malestar corporal.

La progressivitat fiscal és un principi recollit a la Constitució Espanyola, segons el qual, la pressió fiscal serà major en funció dels ingressos que s’obtinguin (art. 31 de la CE).
Alguna cosa em temia quan el passat 23 de juny el PSOE es va tirar enrera amb un acord amb IU-IC per aprovar, al Congrés dels Diputats, una reforma fiscal caracteritzada per una major progressivitat fiscal.
Aquest país té necessitat un bon sotrac polític (no que uns guanyin o perdin eleccions), necessita posar als polítics en el seu lloc, d’acord, no amb les seves proclames, sinó amb les seves accions polítiques, i està clar que, en temes econòmics, no s’han vist diferències substancials entre els governs del PP i ara els del PSOE. I és tot una llàstima!, perquè aquesta no és l’esquerra que ens mereixem la classe treballadora d’aquest país.
Incrementar els impostos indirectes, com ara l’IVA, mentre desapareixen d’altres, com el del patrimoni i el de successions i no gravar més el rendiment de capitals no sembla que sigui una política que hagi d’afavorir a la classe treballadora del nostre país, ni a la mal dita (no vull dir maldita!) classe mitjana, que sembla que tothom que tingui un salari per sobre del 1.500 euros se n’hagi de sentir part. A mi em sembla que, intencionadament, el tema de la pressió fiscal s’ha enfocat malament: primer, perquè no es tracta d’haver-nos de comparar amb la resta d’Europa, on els salaris, per començar, són molt més alts que a casa nostra i no diguem el nivell de protecció social; segon perquè no es tracta de discutir si estem o no d’acord en tenir més pressió fiscal (jo crec que sí, però acord amb la nostra realitat), sinó a qui se li ha de pujar (a qui paguem per tot o a qui durant dècades s’han estat enriquint a costa nostra a base de desgravacions fiscals, paradisos fiscals, etc.)
Aquesta crisis havia de ser una clara oportunitat (sembla que perduda) per a posar algunes coses clares i atacar el frau fiscal, eradicar l’economia submergida, fer desaparèixer els paradisos fiscals, recuperar l’impost de successions i el de patrimoni, elevar el darrer tram de l’IRPF per sobre del ridícul 43%, equipara les rendes de capital i les plusvàlues de les grand fortunes a les rendes del treball (és a dir, passar del 18% fins allà on toqui), exigir que les societats d’inversió (les SICAV), on només es cotitza per un 1% que s’arribi al 30%, com la resta de societats.
Amb aquests mesures aprovades pel Consell de Ministres, la crisi la pagarem els de sempre i els que guanyen més continuaran brindant amb Moët Xandon i només alguns afortunats i afortunades podran brindar, si s’escau, amb alguna canyeta de cervessa. Aquesta és cultura dels nostres governants, diluint la despesa entre tots, sembla que es paga menys i els rics continuen igual d’ufanosos com sempre.

Pixar-se a la dutxa

He llegit una notícia que una ONG convidava a orinar-se a la dutxa sota l’argument de l’estalvi d’aigua. Això del canvi climàtic és preocupant, i no és que vulgui treure importància al fet de que durant anys hem estat malmetent, i continuem fent ara, el medi ambient, però a vegades ens patinen les neurones. Us imagineu el tuf i les infeccions que podríem contraure?.
En relació als pixaners em vaig quedar sorprès de veure els nous urinaris de disseny per a homes, són artefactes com els de la fotografia que adorna aquest comentari. La veritat, en fem un gra massa!. Sobre això no hi ha cap campanya en contra?. Particularment em costa molt fer el pipí d’aquesta manera, digueu-me “conservador”, però ho trobo una falta de respecte als ciutadans. Ho vaig provar al Fòrum de Barcelona i perquè no vaig tenir més remei, i us asseguro que no és gens agradable i dubto, a més a més, sobre la seva salubritat.
Això de l’aigua té altres remeis menys mundans però més eficient, per exemple, aquesta cosa que ens va dur la Generalitat a casa per a estalviar aigua, és un exemple positiu, l’altre és, això sí, molt més car, posar al dia tota la xarxa de clavegueram i d’aigua que es perd al nostre país; una altra és controlar els regadius en llocs de secà, limitar els golfs, perquè no un golf de amb gespa artificial?, o posar fre a les piscines privades. Ja sé que són propostes avui agosarades, però em sembla evident que si no ens posem mans a l’obra amb els residus i amb el que tenim avui, demà no sé que els hi deixarem a les generacions futures!.
Parlem molt de reciclar, però estem preparats per a fer-ho?, quantes plantes de reciclatge necessitem en realitat i quantes tenim?, els camions de les escombraries reciclen allò que abans triem o ho barregen tot?, quant contamina un avió?, etc.
No ho veig clar això de pixar-se a la dutxa, de fet penso que és una porqueria. Es podrien buscar altres mètodes, per exemple que l’aigua que vagi als lavabos sigui no potable i diferenciar la xarxa potable de la no potable.

El subsidi per maternitat

La sala del social del Tribunal Suprem de Madrid ha dictat una sentència prou interessant sobre el dret a percebre prestacions de la Seguretat Social, per part del pare, per naixement de nadó, segons la qual no és obligatori sol·licitar el subsidi de paternitat a l’inici del descans del mateix, quedant així, ben clara, la distinció entre el subsidi i el període de descans, i com a conseqüència d’això es fa un pas més en les polítiques d’igualtat i tracte, així com d’oportunitats entre homes i dones, ja que en formar part del principi informador de l’ordenament jurídic, reforça el principi d’igualtat i de no discriminació per raó de sexe tal com diu l’art. 14 de la Constitució Espanyola.

Ets un fill de puta

Insultar al teu cap no és, en sí mateix, motiu suficient per ser acomiadat, encara que l’insult atempti contra la dignitat de la persona insultada. Aquesta ha estat la conclusió que ha arribat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en una sentència del 10 de febrer d’enguany. L’acomiadament, que ha estat declarat com a improcedent, obre una petita porta al “desfogament” apassionat dels mediterranis. La conclusió que li pot interessar a un treballador o treballadora és quant val insultar al teu cap, és a dir, tinguis o no tinguis raó, et pots trobar al carrer. Cas diferent, si recordeu, va ser el de la bufetada donada a un ministre del govern espanyol, que aleshores va rondar les 25.000 pessetes d’abans (uns 150 euros d’ara). És a dir, que bufetejar a un ministre surt més a compte que insultar verbalment al teu cap.
Aquest tipus de sentències sempre m'han cridat la curiositat, però el bo del cas és que posa de manifest la indefensió dels treballadors i treballadores davant dels abusos del l’empresari de torn, que moltes vegades governa la seva empresa com si fos el seu corral. Sembla lògic que l’acalorament no és sa i que mai s’ha d’arribar a la grolleria, però és que a vegades, aquest caràcter llatí que tenim, fa que perdem els estreps, i és cert, el cost d’una mala educació no pot ser l’acomiadament, perquè és simplement desmesurat.

Arenys de Munt, capital de la Catalunya independentista?

Després de l’allau d’informacions sobre el referèndum a Arenys de Munt, crec que s’han tret algunes conclusions del tot exagerades i fora de context. En termes objectius, els resultats no posen de manifest res que no es sabés abans. Ahir van votar 2.671 persones d’un cens que incloïa a persones de més de 16 anys. Com se sap, en cap elecció política es pot votar si no tens els divuit anys complets. A banda d’això, fem un petit repàs de les darreres eleccions en aquest municipi:

Pel referèndum de l’Estatut van votar que sí 2.424 persones, és a dir, 247 persones menys, tenint en compte que en el cens no s’inclouen persones entre 16 i 18 anys com sí que s’ha fet en aquesta ocasió. A les eleccions municipals va passar una cosa semblant: van votar 3.459 i a les europees 2.165. El que vol dir que la gent d’aquest poble va a votar més o menys en el mateix volum de persones.

Però si el que fem és buscar el percentatge dels vots guanyats pels partits nacionalistes durant aquestes eleccions, resulta que la suma d’ERC + CiU + CUP supera el 60%, quan en aquest “referèndum” només s’ha aconseguit una mica més del 41%. La diferència és que ha anat a votar majoritàriament qui estava d’acord (aquest 96%), que no vol dir que la majoria del poble estigui a favor de la independència de Catalunya, sinó que d’un cens “engreixat” de 6.515 van votar 2.671 persones i d’aquestes el 96% va donar el seu vot a favor de la independència i que 107 persones van dir que no (de les que van anar a votar). Això, en termes generals, vol dir que 2.564 estaries a favor d’una hipotètica “independència i que 3.951 persones no estarien ni interessades perquè no van anar a votar, per tant, es podria arribar a extrapolar que el no hauria guanyat.

A part de tot això, els catalans i les catalanes tenim el costum de fer un gra massa de coses insignificants. Amb aquesta Constitució que tenim és del tot impossible arribar a la independència, per tant, podrem tirar tots els coloms a l’aire que vulguem, però ens mantindrem com estem fins que no s’aconsegueixi una majoria suficient al Parlament espanyol, cosa que, ara per ara, sembla improbable, per tant, preocupem-nos per coses tangibles i reals i deixem les “entelèquies” que no estem, precisament, per llençar la casa per la finestra.