La proposta d’augmentar l’edat de jubilació.-

Sembla clar que la nova ofensiva pel control de les pensions, un negoci multimilionari al que aspiren molts, de la patronal espanyola comença a tenir els seus propis rèdits. El Govern no pot ni ha de fomentat l’alarma social dient que els sistema de pensions està en perill i fer-li el joc a les empreses financeres i a les d’assegurances, perquè està demostrat materialment que això no és cert.
Prendré com a prova les dades que corren a l’INSS, que no semblen que hagin de ser menys meritòries que d’altres. Aquestes dades diuen que la situació financera de les nostres pensions té molt bona salut i ho demostra el fet dels seus excedents (8 milions d’euros el 2008 i una quantitat encara superior el 2009, en plena crisi), això dóna una quantitat global de 2700 milions d’euros de benefici acumulat net. A més a més, cal afegir que el Fons de Reserva de la Seguretat Social supera els 60 mil milions d’euros, no sembla pas que tinguem el sistema en fallida.
La contradicció que pot suposar aquesta proposta amb l’actual Pacte de Toledo, per cert, subscrit per totes les parts implicades de manera consensuada, és més que evident, perquè la possibilitat de jubilar-se abans dels 65 anys es avui, no només una realitat, sinó que esdevé una dada a tenir en compte: la mitjana d’edat de jubilació es situa en els 63,8 anys.
Més enllà dels arguments sobre les dificultats de treballar més enllà dels 60, sobretot en determinats sectors com la construcció, la realitat és que perquè puguin treballar els joves, els més grans hauran de jubilar-se perquè es pugui reduir l’atur. És del tot innecessari ampliar l’edat de jubilació!. Al contrari, sempre he defensat o valorat, l’idea de que la gent es pugui jubilar a partir dels 25 anys cotitzats, independentment de la seva edat.
És possible, d’altra banda, per a mi quasi una evidència, que aquesta proposta sigui una resposta, una campanya artificiosa, que respongui a intentar rentar-nos la cara davant la comunitat europea ara que la presidim, i així donar un cert aire de seriositat per intentar controlar el dèficit públic que arrosseguem, quan el que hauríem de fer és perseguir impecablement el frau fiscal i fer una reforma fiscal on es penalitzin les rendes que no provinguin del treball.
Els discursos que sempre he sentit en comparació amb Europa tenen el mateix fil conductor, però s’obliden del tracte desigual del nostre sistema respecte a les economies de la resta dels països europeus amb els qui ens volem emmirallar, i encara més si ho fem mirant els respectius sistemes de protecció social.
A més a més crec que hi ha un element preocupant que poc marcar una tendència de govern, i és l’assumpció d’aquest tipus fe decisions fora del marc del Pacte de Toledo, trencant així més dos dècades d’acord i consens, i trepitjant un preocupant terreny que té molt a veure amb el paradigma polític i les formes de governar dels partits d’esquerra. Crec que és necessari un toc d’atenció de les forces polítiques i socials d’esquerres, i també de les pròpies files del PSOE, perquè hi ha coses que posen en dubte l’acció de govern i condemnen a un país a tornar a patir un partit de dretes, digui’s el nom que vulgui.

Sidi Mohamed Barkat, filòsof del treball.-

Poques vegades tenim l’oportunitat de sentir a un pensador opinar sobre el món del treball. És evident que això no és garantia de res, però a priori sembla interessant saber què opinen les persones que es dediquen, des de la seva càtedra, a pensar sobre els temes reals de la nostra societat.
Desafortunadament no hi ha gaire on triar, i en aquest cas en faré referència a una entrevista publicada el passat diumenge en un diari d’abast estatal, d’origen català (quantes pistes per no dir que és a El País!).
Entendre propostes filosòfiques sempre és difícil, malentendre-les és més fàcil. I no sé si es tracta d’un malentès, però en tot cas tot apunta a que, malauradament, no ho sigui.

Barkat parla de l’individualisme de la força del treball avui, com si fos un fet excepcional, quan no ho és. Mai a la història del moviment obrer els treballadors i treballadores hem tingut, amb tanta llibertat, accés a la informació i a drets (d’altra banda conquerits pels nostres avantpassats durant segles de lluites interminables). Sempre ha existit un sentiment, no general, molt personal i unívoc respecte a la defensa dels interessos col•lectiu, però això no ha impedit que la classe assalariada es pogués organitzar per a defensar els seus interessos, d’aquí la necessitat de crear sindicats de classe, forts, que puguin actuar davant les forces econòmiques i socials en representació de tots i totes els treballadors i treballadores. L’organització del treball del segle XXI és nova, sí, però no en els paràmetres que s’expliquen a l’entrevista amb el filòsof, que d’altra banda també posa de manifest un preocupant desconeixement del sindicalisme europeu i desatenent el seu paper fonamental en la lluita de la classe treballadora.
La maximació sobre els suïcidis a França o a France Telecom no apunten a un fet generalitzat sobre la pressió en les relacions de treball a nivell individual, sinó que és un exemple de fins a on es pot arribar aplicant una organització del treball desequilibrada i deshumanitzada on les condicions de treball esdevenen el cavall de batalla fonamental. S’oblida de les relacions laborals actuals. Vertaderament, no entenc com una persona com ell pot tenir un camp de visió tant petit!.
El desconeixement del món del treball per part dels pensadors no fa més que posar en perill les relacions entre l’intel•lectualisme modern i la realitat en els centres de treball. No es pot opinar des del pòdium d’una universitat sense haver trepitjat el terra de les empreses i centres de treball (de tots els sectors). L’enfocament que fa sobre el sentiment d’individualisme fa pensar que aquesta sensació de “respiració” és alienada en el marc del món del treball i que la llibertat individual només es pot recuperar fora de l’entorn laboral. Aquesta, crec, és una opinió falaç i carent de tot fonament racional. La primera qüestió està en pensar perquè una persona ha de ser diferent a fora que a dins de la feina. Quina és la relació entre el treball i la persona?. És purament contractual o, al contrari, en organitzacions socials complexes, la sociabilització i les relacions interpersonals formen part de les nostres pròpies vides i per tant, el lloc de treball forma part d’una mateixa realitat no separada de l’individu. El treball, indiscutiblement, forma identitat. No segurament la identitat del segle XIX, potser aquí podríem parlar d’una certa crisi del concepte clàssic de “consciència de classe”, perquè és evident que ha evolucionat, però d’aquí a arribar a dir que amb el consumisme l’individu assoleix la llibertat de decidir hi ha molt més que un abisme.
No estem en un societat de “morts vivents”, aquesta potser és més pròpia de societats on la feina no és un valor per sí mateixa i sí motiu de classisme i segregació social.
Barrejar la falsa autonomia com a mesura d’auto-organització personal i com a avenç del sistema “toyotista” o de “just in time” ambla llibertat individual no em sembla gaire científic.
És possible que hagi una petita esfera on el treball surti del marc normal del centre de treball i s’instal•li a casa nostra amb tota normalitat. Aquest és un fet que passa, per exemple, en l’educació. Són hores de treball no pagades que es resten de les relacions familiars i amistats, etc, és a dir, és a costa del teu temps personal. Afortunadament això passa quan la persona és extremadament responsable, molt a prop de la “malaltia per la feina”, però és això, una malaltia producte de la mala organització del treball individual i per la manca de reivindicació organitzada o no sobre la manera en com es treball. Però no és un cas generalitzat, encara que dubto que sigui de gaire repercussió general.
D’altra banda crec que l’entrevista no anava gaire ben enfocada, perquè li podia haver tret més suc amb coses que el filòsof semblava intuir, com el tema de la salut (entesa de manera molt genèrica, però també centrada en la salut laboral com un tot que també ens duem a casa nostra i que ens acompanya fins i tot en temps de descans).
Estic d’acord amb ell en la crítica sobre el capital i les relacions amb els treballadores i treballadores. El conflicte social continua viu, la lluita de classes continua sent una actualitat, però no comparteixo que el conflicte social s’hagi traslladat de l’antagonisme social (que és a més a més una contradicció amb el seu discurs) a l’interior de l’individu. Aquesta afirmació és de tot contradictòria amb el propi individu i resta credibilitat a tota l’entrevista. Ell afirma que abans, el conflicte social estava regulat per les negociacions entre les patronals i els sindicats, i això, d’entrada no és cert, perquè el conflicte social és l’expressió de la classe treballadora auto-organitzada a través de les seves pròpies estructures, volgudes i defensades lliurement pels propis treballadors i treballadores. No sé perquè situa als sindicats al mateix nivell emocional i jurídic que la patronal, aquest és un error gravíssim que demostra el seu desconeixement del món del treball i dels seus interlocutors. El sindicalisme de classe no és pel treballadors i treballadores sinó que els propietaris d’aquestes organitzacions són els propis treballadors, és a dir, que són elements dels treballadors no aliens a ells. Sembla defensar la desaparició del sindicalisme a costa de l’individu com a experimentador del conflicte social, però sense col•lectiu no hi ha conflicte social, precisament pel seu caràcter generalització i sociabilitzador dels avenços de la classe treballadora. Sense negociació col•lectiva no hi ha drets, i per tant les condicions de treball sempre seran insolidàries i segurament injustes.
Per acabar, quan parla de malversació, de tergiversació, està sent massa simplista, com si els joves fossin “tontos” per ser joves i es deixessin manipular amb facilitat. Mai els joves han estat tan preparats com ara. LA precarietat no és fruit de ser joves, és una estratègia empresarial. La noció de competitivitat s’ha treballat molt durant dècades, però no és una fórmula vàlida, això ja s’ha demostrat empíricament i les empreses ho saben, una altra cosa és que continuem treballant amb paràmetres transformats del segle XIX, això és una altra cosa que té a veure amb les mentalitats dels nostre empresaris i també dels polítics. La polivalència no ha de ser negativa en ella mateixa.
És una llàstima, però jo no aniria a una classe on, suposadament, un expert en el món del treball m’expliqués coses que poc tenen a veure amb la realitat.