I ara què?
El dia després d’unes eleccions solen ser plens de preguntes obertes, però en aquesta ocasió en les que les victòries (si és que les han hagut), han estat escasses, tenim per davant un futur desconcertant (i no en positiu), amb un programari del PP ambigu que fa tremolar, una embranzida dels mercats que apunten cap a un Estat del Benestar més escanyolit, i un PP amb les mans lliures per fer allò que li passi pel cap. Entre aquest panorama un seguit de partits d’esquerra, petits però lluitadors, han dibuixat un Parlament espanyol més plural que mai, però també més insuficient que mai (en el sentit de que mai hi havia hagut tants partit representats). Ara toca la reflexió d’aquells que s’han enfonsat, i les reflexions d’aquesta mena sempre són dures i solen ser equivocades, perquè ningú no vol admetre els seus errors, encara que siguin descomunals. La reflexió que inciten els resultats electorals passa per un desgavell de l’esquerra contemporània, per insuficient i per la caiguda esgarrifosa del PSC-PSOE. Ha de preocupar que CiU, a Catalunya, i el PP a les Espanyes hagin tret uns resultats excel·lents. Què ha passat amb el vot dels indecisos?, s’ha anat a la dreta?, què ha passat amb l’abstenció?, com que s’ha quedat sense passar per les urnes, la conseqüència és que li ha donat el poder al PP. I no, no crec que el PP sigui el mereixedor de res, són de la opinió que ha estat la mala gestió del PSOE qui li ha regalat el poder amb un llacet blau. CiU, mentre tant, pot patir el miratge de que les retallades donen pedigrí i suport, però això només es pot explicar com a conseqüència de l’abstenció. Qui pensi que quan més poder tinguin més fàcilment cauran s’equivoquen, i en tot cas, en el cas de que fos així, poden fer tant de mal en el govern que ens costarà molt poder recuperar tot el que ens deixarem i ens deixem pel camí. L’abstenció fa mal a la democràcia. Com a alternativa està el vot en blanc, conegut i poderós. Malament. El producte de tants anys treballant d’esquenes a la població ha fet que la desafecció política sigui el recurs fàcil i volgut perquè la dreta, que tant ha treballat per aconseguir, torni a governar sense cap mena de vergonya. No, no hi ha revolució, no hi haurà marxa enrere. Sense donar la cara, amb noms i cognoms, no hi ha revolució possible. La radicalitat està molt lluny de l’anonimat, es troba en el compromís i en la responsabilitat. També en la possibilitat de l’equivocació i la oportunitat de la rectificació, però aquest és un altre debat que potser encetaré un altre dia.
Per anar acabant. Des de l’esquerra haurem d’anar construint un espai comú, però aquest no es pot alimentar sobre la base de confrontació perquè sí, ni sota la premissa que fer oposició els fa possible regenerar-se. No ho crec. El bipartidisme continuarà estant present durant molts anys. Es retroalimenta a base de les cagades dels altres contrincants, però pot ser que el PP visqui (com ja li va passar a l’Aznar),un temps regalat i que quan tornem a estar d’eleccions generals, la situació econòmica hagi millorat, però no per les barbaritats que haurà fet el Govern, sinó per la situació econòmica mundial. Aleshores el PSOE sortirà com l’opció més esquerrana. Molts s’ho creuran, però serà un miratge. Per això, cal que un immens esforç de generositat perquè els partits petits d’esquerra construeixin el seu ideari a poc a poc, però calant molt en la gent, sota la base de la sinceritat, l’honradesa, el rigor, la humilitat i les bones praxis.
Ens queda un túnel molt llarg i fosc per recórrer, però hi confio en que l’escletxa que s’ha obert amb ICV, acabi amb una manera de fer política caduca i obri un nou panorama on la gent del carrer, la que vota a les esquerres i la que es queda a casa perquè se sent poc representada, s’aixequi per canviar les coses definitivament i doni un gir a la política catalana i espanyola.
Salut i que la força ens acompanyi!.
