No vull començar aquest petit
comentari sense aclarir el títol d’aquesta entrada. La diplomàtica moderna esdevé el garant del
descobriment de la falsedat documental. Són els corruptes qui intenten l’engany
de la diplomàtica, és a dir, fan un ús il·legítim de les seves accions a través
de diferents documents. És sabut que els corruptes intenten amagar-se sota un
tel de legalitat, sota una aparença documental de veracitat. La diplomàtica ha
de saber també com detectar la falsedat d’un document. S’ha de conèixer la
veritat. La veritat de les accions que queden reflectides en un document
d’aparent legalitat. Aquesta no és una qüestió recent, les falsificacions han
existit sempre, el problema el tenim quan la diplomàtica ha d’esbrinar quan un
document legal ha estat falsejat per un corrupte.
El filòsof Husserl afirmava que la
veritat ha de tenir plena concordança amb allò que es dona, allò donat, és a
dir, el fet que diu què és i no una altra cosa. Per a ell, és també un procés
cognitiu que fa possible l’evidència i que té, a més a més, la seva justa
intenció, que és corroborar allò que diu que és i només això, d’aquesta manera
posa de manifest una intenció clara i inequívoca del seu significat
(“l’evidència no és una altra cosa que la vivència de la veritat”, deia
Husserl).
Heidegger fa un pas més enllà i afirma
que la veritat és un desvetllament de l’ésser i que esdevé en el seu estat
d’autenticitat. És una apreciació interessant. En la
relació entre el diàleg de l’ésser i l’home és on apareix l’ocultament
de la veritat. L’ésser i la veritat. L’eterna relació entre el que és, ha de
ser o hauria de ser i el que aparentment és o manifesta que és. La lògica
preposicional ha intentat resoldre aquest problema. És evident que una premissa
falsa ens porta necessàriament a una conclusió falsa. La diplomàtica necessita
de proves que testimoniïn l’autenticitat d’un document. Els corruptes
necessiten de l’aparença de veracitat per fer dels seus actes un engany. Per
aquesta raó és important la transparència, la no ocultació de qualsevol
activitat, sobretot si qui fa és una administració o algú que esdevé una eina
per l’administració. La veritat ontològica és el predicat d’una realitat, és indiscutible
i la realitat epistemològica és el predicat d’un coneixement. No hi ha
alternatives possibles. Allò que és cert diu ser allò que és i no una altra
cosa. La veritat no es pot interpretar, s’ha de provar, s’ha de demostrar i
aquesta és una tasca que, avui en dia, encara fa més necessària la diplomàtica
actual.
