dimarts, 16 de desembre del 2008

393 o la Directiva de les 65 hores

L’estratègia parlamentària d’alguns polítics de l’eurocambra per a bloquejar, demà dimecres, la directiva de les 65 hores és, des del meu punt de vista, una solució d’urgència, més aviat tècnica que posa en evidència com som i quin són els polítics que entre tots i totes portem a representar-nos a la Unió Europea. Sí, he dit bé, d’alguns polítics i no d’alguns grups polítics, perquè com el seu vot és exclusivament del diputat o diputada, en les files de cada grup hi ha lliure pensadors i pensadores de tota mena, fins i tot hi ha divisió entre les esquerres. No hi ha cohesió. Com sempre!.
Ja vaig fer un comentari en aquest bloc sobre la directiva en qüestió. No es tracta de repetir, però la intenció del Parlament Europeu és clara i evident. Primer ho va intentar el 2005, però no se’n va sortir, perquè la pressió social i política era favorable a les esquerres. Els sindicats s’hi van posar en ferm i es va rebutjar. Però el 2008, el Consell Europeu, va aconseguir desbloquejar-la i per això torna al Parlament. El panorama polític ja no és igual, malgrat les pressions dels sindicats i de les forces d’esquerres, però el Parlament Europeu està en mans de la dreta. I per què tanta insistència?, tant d’interès?, tanta tossuderia?. És evident que el poder econòmic està fent molt bé la seva feina. Aquesta no és una Directiva qualsevol, si s’aprovés representaria l’inici del gran retrocés que demanen els neoliberals, aquests que ens han dut les economies quasi a la ruïna i que ara paguem entre tots, aquests que pretenen continuar sent immensament rics a costa de la suor de la classe assalariada, els mateixos que volen desmantellar l’Estat del benestar també estan en contra de l’Europa Social.
La solució que plantegen pot semblar patètica, però és cert que és efectiva. Es recolza sobre la base de que si s’aconsegueix la majoria dels 785 eurodiputats i diputades, s’aconseguirà bloquejar la Directiva. Aquesta majoria absoluta necessària suma 393, quasi bé com els 300 espartans que van morir heroicament defensant una guerra impossible. Confio que la fi de la votació de demà no sigui com la dels espartans. Són temps difícils, però potser no tant!

dilluns, 15 de desembre del 2008

Compte amb les falses promeses!

Des de fa uns dies el Govern de l’Estat ha començat amb una mena campanya propagandística que se li pot girar a la contra si no s’acaben per complir. Ahir mateix el propi president Zapatero anunciava una inversió (catalogada per ell com a històrica) en sanitat, educació i infrastructures. És evident que aquesta és una veritat a mitges, perquè si bé és cert que la inversió en obra pública ha crescut considerablement en els darrers anys, i que les obres que queden pendents ja han començat o pertanyen a pressupostos ja aprovats i que pertanyen a exercicis pluri-anyals, pel que fa a la sanitat i l’educació valdria més que fos caut i prudent i ni en parlés del tema perquè l’altra evidència és que no és cert que s’estigui plantejant un augment de la despesa pública per a millorar ni la sanitat ni l’educació.
La sanitat està vivint una de les pitjor retallades pressupostàries de la seva història. No es cobreixen les vacants de personals, es dupliquen les guàrdies, es limita el consum de qualsevol mena de material, s’apliquen incentius sobre els pacients que generen un mal servei, es demana una productivitat impossible i un control de la despesa que és, com a poc, grollera pel que representa per la ciutadania en general.
Quant a l’educació aquest és un dels altres temes lamentables. Tothom parla de l’educació com a el valor fonamental i estratègic per fer millor una societat i ser més competitius en el futur, però en canvi no es doten als serveis educatius (en general) com cal, al contrari, es redueixen despeses fins arribar a l’absurd, començant per la reducció de les plantilles, amb una mala política de personal que només comporta la desorientació i la desafecció dels professional de l’educació (en tots els nivell), es generen recursos sense dotació, es fulminen partides pressupostàries que haurien de servir per a millorar, no només les condicions de la comunitat educativa, sinó el futur de la nostra societat en què l’educació és una eina estratègicament fonamental per al nostre futur. En canvi es diu una cosa però es practica una altra.
Aquesta és una situació del tot inadmissible. En un moment de crisi profunda com la que vivim, l’Estat i les comunitats autònomes s’han d’arremangar i apostar fermament pel sector públic, sobretot aquell que incideix directament en les persones que representen des dels diferents parlaments i des dels diferents governs de torn. No pot ser que per a revifar un país s’aposti per enriquir a qui s’ha estat aprofitant d’un moment de creixement econòmic desorbitat, perquè això no serveix per a res, només per a continuar fent més rics a qui ja ho són. Si no apostem pels serveis elementals que té un país, estarem condemnants a l’ostracisme i al fracàs més rotund, i continuarem sent un país a la cua d’Europa.