Campaña en defensa de la Educación Pública- Yo Estudié en la Pública

Carta oberta al sr. Bayot, Delegat Territorial d'Ensenyament a Girona

  

CARTA OBERTA DEL CLAUSTRE DE PROFESSORS DE L’ESCOLA JAUME VICENS I VIVES DE ROSES AL DELEGAT TERRITORIAL D’ENSENYAMENT A GIRONA

Ara fa quasi dos anys que el sr. Bayot va escriure una impressionat carta al conseller Maragall que va tenir una gran rebuda per part de la comunitat educativa. De fet, vaig publicar-la en el meu bloc, amb un gran èxit, per cert, d'entrades. Tant punt vaig saber que havia utilitzat la missiva per garantir-se la direcció territorial del  departament a Girona, vaig decidir esborrar-la del meu bloc. Ara, crec que és just, faig ressò de la carta dirigida al sr. Bayot, per allò de la coherència en les paraules i en els fets.

El què sembla clar és que la gent no té por a opinar ni a queixar-se.

Sr. Albert Bayot i Fuertes

Delegat Territorial d’Ensenyament a Girona

Benvolgut,

Com que sabem que vostè és entusiasta del gènere epistolar, que tan bé va conrear quan era director d’un institut de Banyoles, el claustre de professors de l’escola Jaume Vicens i Vives de Roses li adrecem aquesta carta, escrita amb el mateix ànim amb què vostè va redactar la seva.

“En aquests moments (i això ja ve de lluny) el Departament d’Ensenyament no té cap credibilitat als centres. Cap ni una. Aquest fet és un problema perquè massa sovint les iniciatives que provenen de la Conselleria causen temor, incertesa i desconfiança mentre nosaltres ens desvivim per fer-les assumibles, creïbles i bones i topem, dia rere dia, amb el desencant i amb l’evidència: no funcionen.” Sap de qui són, aquestes paraules? Són seves. Van ser escrites a Banyoles el 15 de juliol de 2010, encara no fa dos anys. I no cal dir que nosaltres les compartim plenament. Vostè, a més, farcia aquesta denúncia de molts exemples que ens estalviarem de reproduir perquè, entre els que vostè escrivia aleshores i els que nosaltres hi podríem afegir ara, no acabaríem mai.

“Resultat, de tot això? Un desori. Permeteu-nos que ho diguem així, sense embuts. Un desori en majúscules, que ha dut els centres a una situació de desconfiança total i absoluta cap al Departament que dirigiu. El professorat està esgotat de fer-vos cas, d’haver de donar la cara davant de les famílies sobre les informacions que llanceu als mitjans de comunicació un parell de cops al mes, d’haver de llegir i interpretar normatives canviants i ordres redactades des de despatxos cada cop més allunyats de la realitat dels centres, de canvis i canvis i canvis que no són fonamentals i que, en tot cas, no resolen res sinó que justament, ho compliquen tot.” Sap, una altra vegada, de qui són aquestes paraules? Són seves. De la seva carta escrita a Banyoles el 15 de juliol de 2010, encara no fa dos anys. I no cal dir que nosaltres les seguim compartint.

“I què podríem dir dels canvis que hi ha hagut en la gestió interna dels centres i de la relació que aquests han de tenir amb el Departament. D’això, l’opinió pública no en sent a parlar... però afecta. Des d’un programa informàtic de gestió acadèmica, el SAGA, que ha estat un fracàs absolut des del seu naixement i que ha portat més problemes que no pas solucions, fins a una obsessió malaltissa de recollir dades i més dades en desenes d’aplicatius informàtics d’allò més enfarfegós que, lluny de simplificar la feina administrativa que ja teníem, l’ha multiplicada sense que nosaltres en puguem veure cap mena de profit per a la gestió. O bé els canvis en el funcionament de les substitucions o de les resolucions de destinacions provisionals que, en nom d’una millora, ha esdevingut menys àgil, menys efectiu, menys personalitzat (perquè hi ha circumstàncies personals i contextuals que ha de poder valorar una persona amb capacitat de decisió i no pas un ordinador!) i, a sobre, molt menys transparents. O una consigna gairebé robòtica de la persona dels Serveis Territorials a dir-te, davant de qualsevol problema o gestió, aquell típic i molest ‘Barcelona no ho vol’ o bé ‘la màquina no em deixa canviar-ho’. Un cop més, una mostra d’allunyament o de desconeixement de la realitat de les escoles i dels instituts.” Endevina de qui són, aquestes paraules? Són seves, escrites a Banyoles el 15 de juliol de 2010, suposem que amb la mateixa indignació que nosaltres escrivim avui –que tot segueix igual, o pitjor– les nostres.

“Perquè heu de saber i de comprendre que les escoles i els instituts són molt més que simples unitats administratives amb uns resultats d’explotació. Són nuclis de vida. Són cèl·lules socials que esdevenen escenari de moltes vivències i, en funció de com es gestionin, podran oferir la seva cara més positiva o, contràriament, la més negativa. Fins i tot, fent servir paràmetres correctes de gestió, es pot dur un centre educatiu a una situació catastròfica perquè el teixit que es fa entre els nois i noies, les seves famílies i el professorat i el personal no docent és un teixit extremadament fràgil i delicat que cal cuidar amb molta humanitat.” Les coneix, aquestes paraules, que compartim? Són seves, escrites a Banyoles el 15 de juliol de 2010, encara no fa dos anys. I no ens sembla que el que s’està fent actualment a les escoles i instituts teixeixi gaire res. Vostè creu que els mestres ens sentim ‘cuidats amb humanitat’?

“I, és clar, ara que vénen temps magres i que els recursos disminueixen, els treballadors de l’educació no podem entendre l’esforç que ens demaneu i els passos enrere que fem (grups d’alumnat per sobre de la ràtio normal, supressió de desdoblaments, supressió d’aules d’acollida, retallada d’hores de coordinació, disminució de personal de suport als centres...) i no podem estar d’acord amb les retallades que, potser, si s’hagués treballat d’una altra manera, haurien estat comprensibles o potser no s’haurien hagut de produir en tan gran mesura. En fi, podríem seguir i tindríem matèria per estona perquè els desencisos i les frustacions s’han anat acumulant.” El reconeix, aquest paràgraf? És escrit per vostè, des de Banyoles, el 15 de juliol de 2010, encara no fa dos anys. Quanta coincidència de pensament! Segurament ens hauríem de sentir orgullosos de tenir un delegat territorial capaç de parlar tan clar.

Probablement, però, ara que vostè ja no és a la trinxera i, per tant, veu els toros de l’altra banda de la barrera, ens dirà, com en la cançó de Bob Dylan, que avui els temps estan canviant, perquè ja no hi ha diners. Segur que no hi ha diners? Iu Forn, en un article publicat al diari Ara que, de moment, ningú no ha desmentit, dóna unes dades que fan esgarrifar. Sap què cobra el director sense avions de Castelló? 84.000 euros l’any. Sap quant es va gastar l’Estat per anunciar una sortida a borsa de les Loteries, que finalment no s’ha produït? 23.000.000 d’euros. Sap quants diners s’ha gastat la Diputació de Sevilla en un llibre sobre els alcaldes de la província? 540.000 euros. Sap quant val mantenir la nova presó de Figueres, que està pendent d’inaugurar des del primer trimestre del 2011? 1.000.000 d’euros al mes. Sap quant paga, cada any, el Ministeri de l’Interior per netejar cases particulars de generals de l’exèrcit? 500.000 euros. Sap quan es gasta Tenerife en la seva televisió, que no emet res? 400.000 euros. Sap quants diners es va gastar la Comisión Nacional de la Energía en un edifici que no fa servir? 19.000.000 d’euros. Sap que a Extremadura hi ha 1.623 cotxes oficials, que són el 5% de tots els vehicles oficials que circulen per Espanya? Sap quants diners va costar l’aeroport d’Osca, que ha tingut 26 passatgers en sis mesos? 40.000.000 d’euros. Sap quant ha costat la decoració interior de l’ambaixada espanyola a Dacca? 116.000 euros. Sap quant val el manteniment de la piscina de l’ambaixada espanyola a Riad? 55.200 euros. I aquests són només alguns exemples.

Al darrer número del setmanari El Temps, l’economista i polític Ramon Tremosa, eurodiputat convergent, que parla sempre amb bon criteri, afirma que ja s’han destinat 7.000.000 milions d’euros a rescatar Bankia. I diu que, com que el forat d’aquest banc madrileny és de 20.000.000 d’euros, això és només una tercera part dels diners que finalment s’hi destinaran. No, sisplau, fem servir altres arguments, però que no se’ns digui més que no hi ha diners.

Si vol ajudar de veritat els mestres d’aquest país, faci algun gest que l’honori. Recordi la cançó: “No poseu més obstacles als nostres camins nous, pel sol fet que vosaltres no podeu seguir el nostre pas, perquè els temps estan canviant”. Vostè acabava la seva carta, escrita a Banyoles el 15 de juliol de 2010 –que, per cert, va ser breument contestada cinc dies més tard amb una fredor gèlida–, dient que s’havia d’escoltar més els docents. Abans només ho deia, ara ho pot practicar.

Ben cordialment,

El Claustre de Professors de

l’Escola Jaume Vicens i Vives de Roses

Indefensió apresa

Indefensión aprendida

Facultad de Psicología. Psicología del Aprendizaje. Hoy vamos a hablar de la indefensión aprendida.

Hasta ahora hemos visto lo que ocurre si a un perro encerrado en una jaula lo premiamos cada vez que realiza un comportamiento determinado, si lo premiamos solo a intervalos fijos o bien a intervalos variables, si no lo premiamos nunca o si le retiramos un castigo cuando hace lo que queremos que haga. En todos los casos el perro aprenderá que su conducta tiene una consecuencia o incluso una falta de consecuencia que él conseguirá predecir tras un breve período de aprendizaje. Y su salud mental y emocional permanecerá dentro de los límites de lo saludable.

Pero, ¿qué ocurrirá si, haga lo que haga el perro, siempre lo castigamos? Una jaula con una parrilla electrificada por suelo. Un perro encerrado dentro. Una serie de descargas que se repiten a intervalos variables, indefinidamente, sin que nada de lo que haga el animal tenga como consecuencia el cese del martirio. Al principio el perro desarrollará una actividad frenética, hará todo lo que un perro puede hacer dentro de una jaula con la esperanza de que el azar y su empeño den con el comportamiento que le libere del suplicio: levantar la pata izquierda delantera, la derecha, aullar, saltar, mover el rabo... Lo que demonios sea que se le haya antojado al experimentador-torturador para que acaben de una vez las malditas descargas. Pero todo es inútil. Haga lo que haga las descargas continúan, cadenciosamente, sin piedad, sin fin. El perro acaba por dejarse caer en un rincón y no hacer nada. No come. No ladra. No se queja. No lucha. Soporta descarga tras descarga sin inmutarse. Está enfermo. Sufre indefensión aprendida.

Hace veinte años que escuché por primera vez esta lección de psicología básica. Casi la había olvidado.

¿Es usted un buen ciudadano? ¿Un buen trabajador? ¿Un buen padre? ¿Un buen vecino? ¿Respeta las normas? ¿Paga sus impuestos? ¿Es honesto con los demás? ¿Y consigo mismo? ¿Actúa según le dicta su conciencia? ¿Cree en el sistema? ¿O acaso no cree en él? ¿Ha hecho lo que le decían desde pequeño que tenía que hacer para vivir tranquilo y honradamente? ¿Ha estudiado? ¿Se ha preparado unas oposiciones? ¿Ha hecho un master? ¿Sabe idiomas? ¿Ha trabajado duramente desde muy joven? ¿Se levanta temprano todos los días y dedica jornada tras jornada a aportar algo a la sociedad? ¿Paga sus facturas si es que todavía puede pagarlas? ¿Ha votado a la derecha? ¿Ha votado a la izquierda? ¿No vota?... Da igual. ¿No tiene usted la sensación de que, sea cual sea su respuesta a esas preguntas, da igual? Que igualmente le bajarán el salario una y otra vez, o lo despedirán, o se quedarán con su casa, o le asfixiarán las deudas, o no verá futuro para sus hijos. Da igual que sea usted funcionario, albañil, autónomo, inmigrante, de pueblo, de ciudad, viejo, joven, hombre o mujer. Da igual que le ponga empeño a lo que hace, que crea en ello, que espere una recompensa... No habrá recompensa. Mejor dicho: la recompensa no vendrá del que le mantiene encerrado en una jaula con parrilla electrificada por suelo. Él ha decidido que ahora toca la descarga indiscriminada y la indefensión aprendida.

Pero le contaré un secreto. La jaula tiene una puerta. Todas las jaulas tienen una. Dentro de la jaula no acabarán las descargas pero fuera hay aire puro, tierra firme, alimento fresco y otros perros maltratados con los que, tras maniatar y amordazar al experimentador-torturador, construir un mundo sin jaulas. Solo es cuestión de abandonar el rincón en el que nos hemos ovillado sumidos en la desesperanza, comprender que la única salida está tras las rejas y descorrer el cerrojo.

Hace veinte años que escuché esta lección de psicología básica por primera vez. Y casi la había olvidado... Con lo importante que era.

Sofía Balmont