dimarts, 22 de maig del 2012
Carta oberta al sr. Bayot, Delegat Territorial d'Ensenyament a Girona
CARTA OBERTA DEL CLAUSTRE DE PROFESSORS DE L’ESCOLA
JAUME VICENS I VIVES DE ROSES AL DELEGAT TERRITORIAL D’ENSENYAMENT A GIRONA
Ara fa quasi dos anys que el sr. Bayot va escriure una impressionat carta al conseller Maragall que va tenir una gran rebuda per part de la comunitat educativa. De fet, vaig publicar-la en el meu bloc, amb un gran èxit, per cert, d'entrades. Tant punt vaig saber que havia utilitzat la missiva per garantir-se la direcció territorial del departament a Girona, vaig decidir esborrar-la del meu bloc. Ara, crec que és just, faig ressò de la carta dirigida al sr. Bayot, per allò de la coherència en les paraules i en els fets.
El què sembla clar és que la gent no té por a opinar ni a queixar-se.
Sr. Albert Bayot i
Fuertes
Delegat Territorial d’Ensenyament a Girona
Benvolgut,
Com que sabem que vostè és entusiasta
del gènere epistolar, que tan bé va conrear quan era director d’un institut de
Banyoles, el claustre de professors de l’escola Jaume Vicens i Vives de Roses
li adrecem aquesta carta, escrita amb el mateix ànim amb què vostè va redactar
la seva.
“En aquests moments (i això ja ve de lluny) el Departament d’Ensenyament no té cap credibilitat als centres. Cap ni una. Aquest fet és un problema perquè massa sovint les iniciatives que provenen de la Conselleria causen temor, incertesa i desconfiança mentre nosaltres ens desvivim per fer-les assumibles, creïbles i bones i topem, dia rere dia, amb el desencant i amb l’evidència: no funcionen.” Sap de qui són, aquestes paraules? Són seves. Van ser escrites a Banyoles el 15 de juliol de 2010, encara no fa dos anys. I no cal dir que nosaltres les compartim plenament. Vostè, a més, farcia aquesta denúncia de molts exemples que ens estalviarem de reproduir perquè, entre els que vostè escrivia aleshores i els que nosaltres hi podríem afegir ara, no acabaríem mai.
“Resultat, de tot això? Un desori.
Permeteu-nos que ho diguem així, sense embuts. Un desori en majúscules, que ha
dut els centres a una situació de desconfiança total i absoluta cap al
Departament que dirigiu. El professorat està esgotat de fer-vos cas, d’haver de
donar la cara davant de les famílies sobre les informacions que llanceu als
mitjans de comunicació un parell de cops al mes, d’haver de llegir i
interpretar normatives canviants i ordres redactades des de despatxos cada cop
més allunyats de la realitat dels centres, de canvis i canvis i canvis que no
són fonamentals i que, en tot cas, no resolen res sinó que justament, ho
compliquen tot.” Sap, una altra vegada, de qui són aquestes paraules? Són
seves. De la seva carta escrita a Banyoles el 15 de juliol de 2010, encara no
fa dos anys. I no cal dir que nosaltres les seguim compartint.
“I què podríem dir dels canvis que hi ha hagut en
la gestió interna dels centres i de la relació que aquests han de tenir amb el
Departament. D’això, l’opinió pública no en sent a parlar... però afecta. Des
d’un programa informàtic de gestió acadèmica, el SAGA, que ha estat un fracàs
absolut des del seu naixement i que ha portat més problemes que no pas
solucions, fins a una obsessió malaltissa de recollir dades i més dades en desenes
d’aplicatius informàtics d’allò més enfarfegós que, lluny de simplificar la
feina administrativa que ja teníem, l’ha multiplicada sense que nosaltres en
puguem veure cap mena de profit per a la gestió. O bé els canvis en el
funcionament de les substitucions o de les resolucions de destinacions
provisionals que, en nom d’una millora, ha esdevingut menys àgil, menys
efectiu, menys personalitzat (perquè hi ha circumstàncies personals i
contextuals que ha de poder valorar una persona amb capacitat de decisió i no
pas un ordinador!) i, a sobre, molt menys transparents. O una consigna gairebé
robòtica de la persona dels Serveis Territorials a dir-te, davant de qualsevol
problema o gestió, aquell típic i molest ‘Barcelona no ho vol’ o bé ‘la màquina
no em deixa canviar-ho’. Un cop més, una mostra d’allunyament o de
desconeixement de la realitat de les escoles i dels instituts.” Endevina de qui
són, aquestes paraules? Són seves, escrites a Banyoles el 15 de juliol de 2010,
suposem que amb la mateixa indignació que nosaltres escrivim avui –que tot
segueix igual, o pitjor– les nostres.
“Perquè heu de saber i de comprendre
que les escoles i els instituts són molt més que simples unitats
administratives amb uns resultats d’explotació. Són nuclis de vida. Són cèl·lules
socials que esdevenen escenari de moltes vivències i, en funció de com es
gestionin, podran oferir la seva cara més positiva o, contràriament, la més
negativa. Fins i tot, fent servir paràmetres correctes de gestió, es pot dur un
centre educatiu a una situació catastròfica perquè el teixit que es fa entre
els nois i noies, les seves famílies i el professorat i el personal no docent
és un teixit extremadament fràgil i delicat que cal cuidar amb molta
humanitat.” Les coneix, aquestes paraules, que compartim? Són seves, escrites a
Banyoles el 15 de juliol de 2010, encara no fa dos anys. I no ens sembla que el
que s’està fent actualment a les escoles i instituts teixeixi gaire res. Vostè
creu que els mestres ens sentim ‘cuidats amb humanitat’?
“I, és clar, ara que vénen temps
magres i que els recursos disminueixen, els treballadors de l’educació no podem
entendre l’esforç que ens demaneu i els passos enrere que fem (grups d’alumnat
per sobre de la ràtio normal, supressió de desdoblaments, supressió d’aules d’acollida,
retallada d’hores de coordinació, disminució de personal de suport als
centres...) i no podem estar d’acord amb les retallades que, potser, si
s’hagués treballat d’una altra manera, haurien estat comprensibles o potser no
s’haurien hagut de produir en tan gran mesura. En fi, podríem seguir i tindríem
matèria per estona perquè els desencisos i les frustacions s’han anat
acumulant.” El reconeix, aquest paràgraf? És escrit per vostè, des de Banyoles,
el 15 de juliol de 2010, encara no fa dos anys. Quanta coincidència de
pensament! Segurament ens hauríem de sentir orgullosos de tenir un delegat
territorial capaç de parlar tan clar.
Probablement, però, ara que vostè ja
no és a la trinxera i, per tant, veu els toros de l’altra banda de la barrera,
ens dirà, com en la cançó de Bob Dylan, que avui els temps estan canviant,
perquè ja no hi ha diners. Segur que no hi ha diners? Iu Forn, en un article
publicat al diari Ara que, de moment, ningú no ha desmentit, dóna unes dades
que fan esgarrifar. Sap què cobra el director sense avions de Castelló? 84.000
euros l’any. Sap quant es va gastar l’Estat per anunciar una sortida a borsa de
les Loteries, que finalment no s’ha produït? 23.000.000 d’euros. Sap quants
diners s’ha gastat la Diputació de Sevilla en un llibre sobre els alcaldes de
la província? 540.000 euros. Sap quant val mantenir la nova presó de Figueres,
que està pendent d’inaugurar des del primer trimestre del 2011? 1.000.000
d’euros al mes. Sap quant paga, cada any, el Ministeri de l’Interior per netejar
cases particulars de generals de l’exèrcit? 500.000 euros. Sap quan es gasta
Tenerife en la seva televisió, que no emet res? 400.000 euros. Sap quants
diners es va gastar la Comisión Nacional de la Energía en un edifici que no fa
servir? 19.000.000 d’euros. Sap que a Extremadura hi ha 1.623 cotxes oficials,
que són el 5% de tots els vehicles oficials que circulen per Espanya? Sap
quants diners va costar l’aeroport d’Osca, que ha tingut 26 passatgers en sis
mesos? 40.000.000 d’euros. Sap quant ha costat la decoració interior de
l’ambaixada espanyola a Dacca? 116.000 euros. Sap quant val el manteniment de
la piscina de l’ambaixada espanyola a Riad? 55.200 euros. I aquests són només
alguns exemples.
Al darrer número del setmanari El
Temps, l’economista i polític Ramon Tremosa, eurodiputat convergent, que parla
sempre amb bon criteri, afirma que ja s’han destinat 7.000.000 milions d’euros
a rescatar Bankia. I diu que, com que el forat d’aquest banc madrileny és de
20.000.000 d’euros, això és només una tercera part dels diners que finalment
s’hi destinaran. No, sisplau, fem servir altres arguments, però que no se’ns
digui més que no hi ha diners.
Si vol ajudar de veritat els mestres
d’aquest país, faci algun gest que l’honori. Recordi la cançó: “No poseu més obstacles
als nostres camins nous, pel sol fet que vosaltres no podeu seguir el nostre
pas, perquè els temps estan canviant”. Vostè acabava la seva carta, escrita a
Banyoles el 15 de juliol de 2010 –que, per cert, va ser breument contestada
cinc dies més tard amb una fredor gèlida–, dient que s’havia d’escoltar més els
docents. Abans només ho deia, ara ho pot practicar.
Ben cordialment,
El Claustre de Professors de
l’Escola Jaume Vicens i Vives de Roses
Indefensió apresa
Indefensión aprendida
Facultad de Psicología. Psicología del Aprendizaje.
Hoy vamos a hablar de la indefensión aprendida.
Hasta ahora hemos visto lo que ocurre si a un perro
encerrado en una jaula lo premiamos cada vez que realiza un comportamiento determinado,
si lo premiamos solo a intervalos fijos o bien a intervalos variables, si no lo
premiamos nunca o si le retiramos un castigo cuando hace lo que queremos que
haga. En todos los casos el perro aprenderá que su conducta tiene una
consecuencia o incluso una falta de consecuencia que él conseguirá predecir
tras un breve período de aprendizaje. Y su salud mental y emocional permanecerá
dentro de los límites de lo saludable.
Pero, ¿qué ocurrirá si, haga lo que haga el perro,
siempre lo castigamos? Una jaula con una parrilla electrificada por suelo. Un
perro encerrado dentro. Una serie de descargas que se repiten a intervalos
variables, indefinidamente, sin que nada de lo que haga el animal tenga como
consecuencia el cese del martirio. Al principio el perro desarrollará una
actividad frenética, hará todo lo que un perro puede hacer dentro de una jaula
con la esperanza de que el azar y su empeño den con el comportamiento que le
libere del suplicio: levantar la pata izquierda delantera, la derecha, aullar,
saltar, mover el rabo... Lo que demonios sea que se le haya antojado al
experimentador-torturador para que acaben de una vez las malditas descargas.
Pero todo es inútil. Haga lo que haga las descargas continúan, cadenciosamente,
sin piedad, sin fin. El perro acaba por dejarse caer en un rincón y no hacer
nada. No come. No ladra. No se queja. No lucha. Soporta descarga tras descarga
sin inmutarse. Está enfermo. Sufre indefensión aprendida.
Hace veinte años que escuché por primera vez esta
lección de psicología básica. Casi la había olvidado.
¿Es usted un buen ciudadano? ¿Un buen trabajador? ¿Un
buen padre? ¿Un buen vecino? ¿Respeta las normas? ¿Paga sus impuestos? ¿Es
honesto con los demás? ¿Y consigo mismo? ¿Actúa según le dicta su conciencia?
¿Cree en el sistema? ¿O acaso no cree en él? ¿Ha hecho lo que le decían desde
pequeño que tenía que hacer para vivir tranquilo y honradamente? ¿Ha estudiado?
¿Se ha preparado unas oposiciones? ¿Ha hecho un master? ¿Sabe idiomas? ¿Ha
trabajado duramente desde muy joven? ¿Se levanta temprano todos los días y
dedica jornada tras jornada a aportar algo a la sociedad? ¿Paga sus facturas si
es que todavía puede pagarlas? ¿Ha votado a la derecha? ¿Ha votado a la
izquierda? ¿No vota?... Da igual. ¿No tiene usted la sensación de que, sea cual
sea su respuesta a esas preguntas, da igual? Que igualmente le bajarán el
salario una y otra vez, o lo despedirán, o se quedarán con su casa, o le
asfixiarán las deudas, o no verá futuro para sus hijos. Da igual que sea usted
funcionario, albañil, autónomo, inmigrante, de pueblo, de ciudad, viejo, joven,
hombre o mujer. Da igual que le ponga empeño a lo que hace, que crea en ello,
que espere una recompensa... No habrá recompensa. Mejor dicho: la recompensa no
vendrá del que le mantiene encerrado en una jaula con parrilla electrificada
por suelo. Él ha decidido que ahora toca la descarga indiscriminada y la
indefensión aprendida.
Pero le contaré un secreto. La jaula tiene una puerta.
Todas las jaulas tienen una. Dentro de la jaula no acabarán las descargas pero
fuera hay aire puro, tierra firme, alimento fresco y otros perros maltratados
con los que, tras maniatar y amordazar al experimentador-torturador, construir
un mundo sin jaulas. Solo es cuestión de abandonar el rincón en el que nos hemos
ovillado sumidos en la desesperanza, comprender que la única salida está tras
las rejas y descorrer el cerrojo.
Hace veinte años que escuché esta lección de
psicología básica por primera vez. Y casi la había olvidado... Con lo
importante que era.
Sofía Balmont
Subscriure's a:
Missatges (Atom)