El pop del Mundial de futbol i el Tribunal Constitucional.-La Constitució espanyola diu que el poder de l’Estat resideix en la sobirania popular, però els membres del Tribunal Constitucional han decidit que aquest no és un precepte a tenir en compte en el cas de Catalunya i el nostre Estatut d’Autonomia. No serà que els membres del TC han traït la pròpia CE i la seva decisió és anticonstitucional?. No serà que la sentencia sobre l’Estatut de Catalunya es basa en els tentacles d’un altre tipus de pop?.
I, posats a dir, els decrets lleis, com ara el de la reforma laboral imposada pel govern socialista, no és també inconstitucional, perquè incompleix uns quants articles sobre els drets de les persones (em ve al cap, per exemple, allò de que “tot espanyol té dret a un treball digne i suficientment remunerat ... –art. 5 de la CE-) i com aquests uns quants.
D’altra banda, la declaració d’alguns municipis catalans per declarar-se “momentàniament” fora de la CE em sembla un tonteria que no va més enllà d’un brindis al sol. Per canviar la Constitució Espanyola, que ja seria hora, s’ha de tenir una més que àmplia majoria a les Corts Generals, i no sembla que ningú s’atreveixi, no a tenir la majoria suficient, sinó a canviar-la, fins i tot tenint-la.
Una Constitució com la nostra necessita més que una neteja de cara, necessita una revisió en profunditat, perquè quan es va fer no vivíem en una època democràtica, més aviat de construcció, i per tant, és una Constitució en trànsit cap a una de més madura que s’està fent esperar massa. La Constitució neix en un moment històric encara franquista, amb institucions pensades i governades per franquistes, molts d’ells reciclats, i molts d’aquest, ara encara en òrgans i càrrecs de poder , continuen defensant les mateixes idees feixistes del seu passat franquista (i no ho fan en la seva intimitat, sinó obertament i sense cap mena de vergonya).
Aquesta por absurda de la concepció sobre la unitat de la “nació” (i valgui per a tots els nacionalisme), es basa en la premissa de l’antiga “una grande y libre”. No ja en la pèrdua de poder territorial, sinó en una concepció ultra conservadora de les relacions de l’Estat amb els seus ciutadans i ciutadanes.
La prova és evident, quan un poble decideix democràticament sobre quines són les regles que han de regir les seves institucions, sobretot si és el català, no hi ha cap inconvenient en trencar aquesta sobirania i negar-la. Per què no s’ha fet el mateix (la qual cosa seria igual d’injusta) amb un altre Estatut d’una altra autonomia espanyola que té, pràcticament, el mateix contingut que el nostre?. Està ben clar: estar en contra de Catalunya dóna redits polítics a Espanya. Fins i tot en Zapatero veu bé que el seu partit a Catalunya perdi les eleccions si a canvi ell continui en el poder a Espanya.
Avui serà un dia de comparacions. Farem una cosa del tot equivocada, comparar la manifestació d’avui, molt estranya i amb un clar i intencionat menyspreu polític cap el president de la Generalitat, amb la famosa de l’Estatut d’Autonomia de 1977 (“Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”). Avui però, sense lema institucional, sense manifest, sense unitat d’acció, sense ... potser la convicció que li caldria a un govern que ha abandonat les esperances polítiques dels seus votants. El 1977 era un esclat reivindicatiu, una crida oberta a la democràcia, però avui la desafecció política ha fet estralls i pot ser, potser, la manifestació no sigui, ni molt menys, com s’espera, i això encara ens farà més mal. Espero equivocar-me.
