diumenge, 8 de juny del 2014

Una qüestió d’enfocament: el paper de l’Associació d’Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya davant la crua realitat del sector.-

La situació del món de la professió al voltant dels arxius ha estat motiu de reflexió durant algunes entrades d’aquest bloc: Afectació de la crisi en les persones professionals dels arxius (1.5.2013); Arxivers sense arxius (3.5.2013) i Municipis sense arxius (12.6.2013). Si bé és cert que fins ara no disposàvem de la suficient informació per poder defensar científicament una postura que semblava del tot evident, m’atreveixo (segurament de manera inconscient) a fer un pas endavant i plantejar un nou enfocament, oblidat, per cert, que ja vaig començar a dibuixar molt tímidament amb el darrer post d’aquest bloc: Arxivers, arxius i gestors de documents. Una nova etapa? (25.3.2014).

L’AAC-GD de Catalunya té, textualment, com objectiu principal: enfortir i potenciar la figura de l’arxiver i el gestor de documents. També  té com a missió defensar els interessos legítims, tant individuals com col•lectius, dels arxivers i els gestors de documents, així com la d’impulsar i desenvolupar la professió mitjançant accions de promoció i de formació a través de cursos específics, jornades i congressos

Doncs bé, tot i compartir el text, sóc de la opinió que cal fer un pas endavant reforçant la defensa dels interessos legítims, individuals i col·lectius, dels arxivers i gestors documentals des d’una vessant més activa.
L’estudi sobre el mercat laboral dels arxivers-gestors de documents ha estat una molt bona feina, i en aquesta profunda preocupació per saber sobre l’estat de la qüestió amb dades objectives, s’ha oblidat d’una mirada interna que pot aportar una bona part de l’explicació de la situació actual i també una via de solucions per encarar els reptes professionals futurs.

La meva opinió personal, no contrastada i molt poc científica, és que a l’estudi li ha mancat autocrítica. I per què? Doncs perquè crec que explicant qui, i sobretot com, es forma part de l’univers  complex i especial del món dels arxius es pot comprendre perquè hem arribat fins aquí.

Essencialment l’estudi ens diu, com ja s’ha comentat, que la cosa està molt malament i apunta sortides potencials: empresa privada (amb moltes dificultats), buscar fortuna en altres països (potser no sembla la solució més adequada), redimensió de les aptituds i capacitats competencials dels arxivers (noves tecnologies, etc.), però crec que no apunta en la direcció més difícil, que és la preocupant, com sortim de la crisi laboralment parlant i què i com ho fem perquè ens tinguin en compte.

El col·lectiu professional dels arxivers es mou en un paradigma difícil de resoldre. La majoria dels seus membres (la qual cosa ho trobo molt bé, i que quedi ben clar que lícitament jo mateix n’aspiro aconseguir-ho), pertanyen a l’Administració pública, és a dir, coneixen el món de la precarietat laboral des d’una perspectiva diferent. Més enllà d’un contracte d’interinitat (o més d’un) i de les retallades passades i actuals (que déu n’hi do)  que han sofert a l’administració, molts han fugit del camp privat, perquè, com ja se sap de cert, mai no ha ofert les oportunitats que ens ha brindat l’administració pública .
El camp de visió s’ha centrat en la tecnificació, la formació, la defensa del sector dins del seu àmbit d’actuació  arribant a nivells altíssims de qualitat, però entre tots i totes, i és la meva opinió, ens hem oblidat de la figura de l’arxiver precari, de l’arxiver amb contractes de treball amb salaris molt per sota de la seva categoria laboral, de l’arxiver obligat a fer-se autònom, de l’arxiver que no fa d’arxiver, de l’arxiver que s’ha de convertir en becari per subsistir, de l’arxiver que treballa aferrant-se a la idea d’un futur millor i gràcies a la seva enorme convicció i vocació per la professió. Per això crec que ha calgut una mica de mirada introspectiva, de dins cap a dins de la professió, per poder establir els ponts suficients per tractar el tema de l’estat actual de la professió de manera diferent i decidida. I no ens oblidem que d’allò que plantem avui en recollirem demà.

Potser el panorama actual és esgarrifós, però si perpetuem o esperem a que l’Administració sigui la que creï ocupació, si deixem que els salaris i les condicions laborals dels arxivers segueixin a la baixa, el què vindrà en el futur no sabrem ni com anomenar-lo. No vull ser pessimista, però si ens conformem amb quatre reals, perquè ens han de pagar vuit?.

Un dels  meus lemes de la meva vida passada ha estat aquest: organització, objectius clars i estratègia; i avui em sembla del tot adient pel món de l’arxivística. Una vocalia dedicada a combatre la precarietat en l’ofici, transversal, però molt estratègica per convertir la professió en allò que sempre s’ha defensat, amb els nostres valors i amb les nostres maneres de fer, em semblaria una oportunitat per tots nosaltres. Una oportunitat per convertir aquesta “crua realitat” en una imatge passatgera, en quelcom passat i sobretot  perquè serviria per a posar fil a l’agulla a totes les injustícies que pateixen companys i companyes de feina, els quals els trobem aquí i allà, buscant, desesperadament, un contracte, sigui amb les condicions que siguin, per poder exercir i defensar la nostra professió.

Defensar els nostres drets individuals i col·lectius és també defensar la dignitat del  nostra col·lectiu, intentant no permetre perpetuar becaris amb edat de no ser-ho; per no fer de la figura del becari un motiu per amortitzar una plaça d’arxiver-gestor de documents; per no convertir les relacions laborals en una entrada i sortida amb gaire bé el salari mínim interprofessional, per no haver d’estar obligats a fer-nos autònoms ni plantejar-nos un futur incert oblidant-nos del nostre paper com a garants d’un pacte social amb la ciutadania que permet, en la defensa de la transparència i l’accés de la informació, que les democràcies modernes aconsegueixin la seva màxima plenitud.


Aquesta és una part de la meva opinió al respecte. Espero poder crear algun debat que esdevingui profitós. I si algú s’ha sentit molest, li demano, per endavant, disculpes, perquè aquesta no ha estat la meva intenció.