divendres, 14 de novembre del 2008

Greus violacions dels drets dels treballadors i treballadores a Jordania

El darrer Informe que ha presentat el CSI sobre normes fonamentals del treball, posa de manifest la greu situació en que es viu i treballa a Jordania on es continua negant el dret a sindicalització, sobretot en el sector públic, als immigrants, el servei domèstic i del sector agrícola. Les regles del joc d’aquest capitalisme salvatge són diferents en funció del país on estem. Penseu que els consumidors i els inductors d’aquesta situació som nosaltres mateixos, de manera inconscient, és clar, i els propis empresaris d’aquí que deslocalitzen la producció per guanyar més diner. Sona fort, però és així. El pitjor de tot és que si aquesta mainada no treballés, encara que en condicions d’extrema penositat, estarien morint-se de gana. Segur que hi ha més solucions que no pas posar-los a treballar i negar a tot un país el dret a l’educació, la salut i una vida més digna. A canvi utilitzem l’argument del peix que es mossega la cua: si ara els fem fora de les empreses es moriran de fam ells i les seves famílies. Les condicions del treball infantil són un un dels aspectes més preocupants Primer perquè són els més febles del sistema, no es poden protegir a ells mateixos, i segon perquè marquen el futur d’un país. La mainada no pot treballar en condicions de treballs forçós, però ho fa. Els més petits treballen a l’agricultura, al servei domèstic, la construcció i en les anomenades Zones Industrials de Preferència i l’Informe assenyala que el salari d’aquesta mainada, per més de nou hores de treball diàries, no arriba ni al salari mínim interprofessional del país (desconec la quantitat, però segur que és una misèria).
La descripció de les condicions dels treballadors i treballadores són del tot nefastes. Al Govern de Jordania i als responsables directes d’aquesta situació (multinacionals, especulardors de la força del treball, etc. se’ls hauria de caure la cara de vergonya, si en tinguessin, és més haurien d’estar a la presó. No es pot consentir que la pràctica habitual i generalitzada d’un país sigui la violència, les llargues hores de treball no remunerades i les continues violacions dels drets més elementals. Ara fa pocs dies feien un programa al canal 33 sobre les condicions de treball de les dones immigrades a Jordania, denunciant també aquesta practica continua d’abusos a les dones asiàtiques que venen a treballar en el servei domèstic que ratllen l’esclavisme, per no dir que ho és en tota regla.
A Jordania, curiosament, està prohibida la discriminació per raó de sexe i origen, però la segregació professional és més que una evidència, és una pràctica consentida pel Govern.
Aquesta situació de semi-esclavitud ha estat denunciada pel CSI i he cregut convenient fer-ne una mica de difusió per saber què va passant també pel món.

dimarts, 11 de novembre del 2008

La declaració de Washigton. Declaració sindical davant la Cimera del G20 sobre la crisi.

Aquesta declaració comença amb una descripció molt negativa del panorama econòmic mundial actual. Jo crec que no és una bona introducció, per innecessària. M’explico: cal buscar solucions als problemes actuals i no ajuda gens alimentar una situació de crisi amb la descripció de com hem arribat fins aquí. Els responsables de la crisi saben molt bé com ha començat i qui l’ha provocat. Entenc que una declaració conjunta del sindicalisme mundial necessita d’una descripció d’arguments a escala mundial. El més important de la declaració és la manifestació global del sindicalisme mundial a un context econòmic a escala mundial. És obvi que aquesta pot servir de reflexió contextualitzadora, però no aporta cap solució, sino més sensació de descontrol que és el contrari del que crec necessitem en l’actualitat. Els grans analistes econòmics internacionals ja saben quin ha estat el camí, no cal espantar més a la gent, hem de buscar les solucions, que no són fàcils ni úniques. Segurament no són els sindicats qui han de cercar les fórmules per a superar-la, ara bé, sembla força provable que no arribin a un consens real sobre la qüestió, així que cal fer créixer el coneixement i la consciència global de que el sindicalisme internacional a escala mundial és la única solució de realisme possible per a encarar el futur de l’economia a escala mundial.
Tampoc no em sembla bé dir que a aquesta crisi se li ha sumat l’increment dels preus dels aliments i de les matèries primeres. Estic convençut que han estat dos símptomes més de la mateixa malaltia: l’avarícia que ens han dut fins aquí.
Dit això em sembla just reivindicar el paper dels sindicats en el govern dels mercats a nivell global, perquè les conseqüències de tot això les acabarem pagant els treballadors i treballadores arreu del món, fins i tot aquells països on les seves economies comencen a emergir i no és just que a sobre de pagar no puguem estar allà on es decideixen les garrofes.
Aquesta és una crisi que ja s’està convertint en una crisi de l’ocupació (a les comarques gironines tenim alguns exemples: Torras Papel, Aconda ...), i el més curiós de tot és que anem a rescatar als culpables de tot això (les empreses financeres i les entitats bancàries), que són, a més a més, qui han acumulat més beneficis que ningú durant els darrers anys.
No estic tampoc del tot segur que una part de la solució sigui la de nacionalitzar els bancs, perquè quan les coses tornin a anar bé, que tornaran!, segur que els estats se’ls tornen a vendre i a privatitzar. És inacceptable la nacionalització de les seves pèrdues quan no s’han sociabilitzat els beneficis. I fins i tot en aquest cas hipotètic de que els beneficis empresarials (de tota mena) es puguin sociabilitzar en el futur, crec que seria bo considerar quin model econòmic necessitem i volem i quin és el paper dels estats en tot aquest afer. Potser no cal nacionalitzar, sinó internacionalitzar. Tot en un marc de drets i de deures, amb major control i amb les regles de joc ben clares.
Estic, en canvi, molt d’acord en que aquesta crisi marqui la fi d’un mercat financer sense regulació. És necessari un meticulós i exhaustiu control per part dels governs i de les entitats governamentals i internacionals sobre aquest mercat que tan males passades ens està fent. Recuperant, d’aquesta manera, el control a gran escala i la seva estabilitat i tornar a la creació d’ocupació estable i amb drets arreu del món.
Com a receptes s’assenyala el retall dels tipus d’interès, la inversió en infraestructures per a estimular l’augment de la demanda i de la productivitat (jo suposo que també s’hauran de reconstruir polítiques sobre l’estat del benestar, perquè només fent infraestructures ajudem, i poc, el present, però continuem hipotecant el futur). També es proposa el desenvolupament de les energies alternatives (sense especificar en mans de qui) i noves mesures fiscals (progressistes i més justes socialment) amb un augment de la despesa pública.
Quan es demana que s’ha de garantir no tornar a viure una crisi com aquesta crec que s’entra en el camp del fictici (es poden posar mesures però no sé si es poden impedir perquè depèn de moltes coses i aquí entra en joc la política i la classe política en general. Quan els països aposten per governs de dretes la medicina ja sabem quina és, i quan a nivell internacional es permeten governs corruptes, autoritaris i assessins, no sé qui és més canalla, qui ho fa o qui ho permet.
Combatre la desigualtat és no permetre el funcionament de governs com els de Ruanda, bona part dels països africans, gran part dels països asiàtics, i com no els de l’Amèrica Llatina (Colòmbia, per exemple).
Sóc escèptic sobre les cimeres, perquè de moment no han servit per a gaire, únicament perquè la majoria dels països facin la seva o per fer un bonic document que ningú no compleix després.
És el moment, estic del tot d’acord, d’invertir en les persones i de fer més i millor inversió pública.
El sindicalisme internacionals continua demanant la garantia de que els bancs centrals siguin públicament responsables (no sé què vol dir exactament això) de les seves accions, garantir una supervisió activa, fer un paquet de prohibicions sobre algunes operacions bancàries, sotmetre les inversions a normes nacionals i perquè no internacionals, millorar la protecció dels i les consumidores, combatre el curtplacisme de les empreses, modificar la fiscalitat, etc.
Combatre, en definitiva, la crisi amb justícia redistributiva. La congelació salarial no és cap solució, és una part més del sistema malalt de la nostra economia. Es necessita un nou model econòmic i de creixement, una fiscalitat progressiva, responsable i justa que es dirigeixi en contra de les acumulacions de capitals i de les especulacions, perquè no contribueixen gens al creixement de les economies.
És necessari enfortir la dimensió social de la globalització i garantir l’aplicació de les normes universals per part de les empreses multinacionals.
Com es veu tenim molta feina. Nosaltres podem començar també per endreçar el nostre propi país. Després tenim la Unió Europea, amb aquells individus que escriuen aquelles directives tan apassionades i nefastes per als treballadors i treballadores. Després ve la resta.
Quasi res!.