ull de verècula

La crisi i el model econòmic espanyol

Es pot canviar el model econòmic d’un país sense canviar el marc de relacions laborals?. Serem capaços de no perdre l’oportunitat de sortir-ne enfortits?, i en tot cas qui?: els treballadors i les treballadores, els de sempre (els poderosos), el conjunt de la nostra societat?. Sembla que la lògica apunta a que es provable que tot continuï més o menys igual i que la perpètua vida del capitalisme, es digui com es digui, reprengui el camí que mai ha deixat de caminar. Algú es pensa que això farà possible un món més just?, algú es pensa que interessa que la Xina, l'Àfrica o la Índia es desenvolupin?, si fos així, els països desenvolupats no podríem seguir amb el ritme de disbauxa general que portem. Per tant, necessitem pobres, encara que sigui en el nostre propi país. Fitxeu-vos en els EEUU!. On està escrit que sortirem millor del què estàvem?. Si les forces d’esquerres i els sindicats no ens hi posem de valent no canviarem absolutament res.
A Espanya necessitarem més d’una dècada per canviar el nostre cutre model productiu. En realitat mai hem acabat de superar, amb comptades excepcions, el vell fordisme de la cadena de producció. Per això continuo pensant que l’educació, l’ensenyament, és l’eix fonamental i imprescindible per canviar actituds i mentalitats. Ja ho he dit altres vegades, és necessari un any zero en educació. Amb això vull dir començar per una educació diferent, amb una visió estratègica de futur, començant, per exemple, des del nivell de P-3, amb millors dotacions pressupostàries, amb menys alumnes a classe i com a mínim dos professionals per aula, amb una estructura diferent i un plantejament especialment sensible a les realitats actuals i sobretot futures, de manera que les generacions futures que en surtin d’aquesta nova educació seran les que, realment, canviar el nostre sistema productiu (a les universitats, a les administracions públiques, al món de la política i el associacionisme i a les empreses en general). No veig un altre camí. Segurament no és el més curt ni el més senzill, però estic convençut que és el millor.
Enlloc podem garantir, com deia, que d’aquesta crisi singular espanyola sortirem millor del que hem entrat, podem sortir-ne igual, pitjor i fins i tot oblidar-nos d’ella.
Més enllà d’entendre la insostenibilitat del nostre sistema econòmic actual, necessitarem un pols polític fort amb el món empresarial perquè aquest suposat canvi tingui efecte.
Tornant a l’argument de l’educació. Necessitem temps per a preparar les condicions perquè les properes generacions no es vegin abocades a una societat encara pitjor que la nostra. Amb l’actual sistema educatiu necessitarem 9 anys fins arribar a l’ESO, 4 anys més per arribar al Batxillerat o la Formació Professional, és a dir, 13 anys i 2 més per arribar a la Universitat o als cicles formatius de 3r. grau. Estic parlant d’un pla a 20 anys vista, que necessita un a cosa més difícil encara, el consens de totes les forces polítiques i socials implicades, més enllà del típic plantejament dels calendaris polítics. Ha de ser un veritable pacte d’Estat. És a dir, ara per ara, una utopia. I quant val això?. Doncs el que sigui necessari. Però no val la pena?. Jo crec que sí.